A classe ja coneixen la meva teoria: les matemàtiques s’aprenen abans amb els problemes de les peres que amb quatre numerets i lletres sense sentit aparent. Si en Joan té dues peres i ve la Marta i li’n dóna tres més en té cinc. Potser és una conseqüència del consumisme capitalista en que vivim, però jo amb coses més materials que no pas tan volàtils (com poden ser uns símbols dibuixats en una pissarra) entenc les matemàtiques. Sóc més de lògica i de raonar que no pas d’escriure per escriure. Tinc aquest problema. O potser aquesta sort, no sabria dir ara què és.

Aquesta forma de fer ja existeix, és la que s’utilitza a l’escola i a l’institut, però molts professors d’universitat suposo que pensen que no és prou seriós com per fer-ho ells. Quina tonteria. Francament, prefereixo aprendre amb pomes i peres que no aprendre amb números i lletres “posats per què sí”.

Tampoc estic d’acord amb que, arribats a un punt on assolim un nivell de cultura general prou bo, com pot ser a la universitat, haguem de destinar unes hores que podrien ajudar-nos a millorar o a ampliar la especialització que estem cursant. Si estem tirant cap a la medicina o cap a la lingüística, hem d’estudiar temes relacionats directament amb això. Potser algunes vegades necessitem uns coneixements extra sobre alguna cosa per poder tenir una base per a posteriors estudis que sí que tenen a veure directament amb el que fem. Ara bé, cal adaptar-los a les necessitats que realment l’estudiant necessiti. És lògic, crec. Per exemple, si s’està estudiant màrqueting, cal posar tots els instruments que es tinguin a l’abast per tal que es pugui arribar a ser el millor possible. Posteriorment, si alguna assignatura d’aquestes d’”ampliació” li ha agradat especialment, ja es preocuparà ell mateix d’assegurar-se’n que ho aprendrà, encara que només sigui per amor a l’art.

Per a que veieu que no és només una xorrada meva us recomano de veure aquest vídeo de la gent de Balzac.tv (desitjo que pugueu tornar aviat!) titulat Learning by doing. La Gina hi entrevista a Roger Schank, investigador de teories d’aprenentatge, ciències cognitives, i de la construcció dels entorns d’aprenentatge virtual.

Aprendre mentre fas. Sembla lògic, oi? No en comparteixo les idees totalment, però sí en part. Ho defenso sobretot a partir de la universitat, mentre que ell ho proposa ja des de ben petits. Jo de petit volia tocar el piano a una cobla de sardanes, imagina’t. Després vaig tirar cap a la història i l’arqueologia, més tard temes informàtics… fins a arribar al màrqueting. Vull dir que de petit crec que no és factible. No saps encara què vols, en la gran majoria dels casos. Tinc amics que, fins i tot, havent acabat quart d’ESO no sabien encara per on volien tirar.

Un tema a part és per quin canal o de quina manera es produeix la interacció i l’intercanvi de coneixements. He tingut (parlo en passat) professors de màrqueting que recitaven apunts d’uns fulls esgrogueïts pel pas del temps, alguns amb trossets trencats i totalment rebregats. Escrits a mà i de qualsevol manera. El seu discurs no estava viu i no va evolucionar. El màrqueting és ben viu i en constant evolució. O un altre exemple: ara tinc un professor que se sap els apunts de memòria -uns apunts antics, també cal dir-ho. I el pitjor és que a nosaltres també ens els fa aprendre de memòria. De fet, corren rumors que diuen que als exàmens et pregunta coses de l’estil: “debajo de la tabla que hay en la página 86 del manual hay una pregunta que…” Alguns estareu amb mi: això no serveix per a res. No et fa aprendre res. Jo ho comparo amb el que expliquen “els grans” quan es queixen que els van fer aprendre la llista “de los reyes Godos”. Estudies per ser feliç i això no és un camí per arribar-hi. No dic que no hi hagi coses que s’hagin d’aprendre de memòria (penso en els phrasal verbs, per exemple) que poden permetre’t arribar a aquesta felicitat de la que parlo. Pots comunicar-te amb el món, conèixer gent, cultures diferents… els phrasal verbs poden fer-te feliç – tot i que quan et toca aprendre-te’ls penses en la mare de la Reina d’Anglaterra.

Els alumnes ara ja no anem a escoltar i a prendre apunts. Ha d’haver-hi un intercanvi. Es diu que els professors ja no tenen autoritat dins les aules, però el que jo penso és que els passa el mateix que a les discogràfiques: no s’estan sabent adaptar a les noves necessitats i tendències de la societat i/o de la seva feina. Jo no busco una veritat absoluta en un professor, el que vull és alguna cosa que vagi molt més enllà. Crear la meva pròpia forma d’aprendre. M’atrau molt la educació a distància, que és possible d’adaptar-se a les necessitats de cadascú i accessible des de qualsevol lloc del món i a qualsevol hora, tipus la UOC, per posar un cas d’èxit actual. A molts no deu agradar, sinó seria la universitat amb un número més gran d’alumnes, però a mi m’agrada. Per la llibertat de moviment, suposo.

L’escola actual, la convencional i tradicional, ha de canviar. Ha d’apostar decididament per les noves tecnologies. I també per explicar històries i casos reals d’èxit. Penso fermament que serveixen com a mitjà de motivació de la gent (com a mínim a mi em passa). Fa unes setmanes vaig estar pensant de com seria el meu horari perfecte de classes i hi havia una classe setmanal per a parlar d’aquests casos, des de primera persona amb conferenciants que expliquin als alumnes la seva visió, que moltes vegades dista en gran mesura amb el que et diu el professor. Curiosament, també ho diuen el segon vídeo que trobareu més avall i que il·lustra aquesta entrada.

Un professor em feia conya fa uns dies dient que faríem l’examen via Twitter. Potser no seria el mitjà però potser sí que es podria fer alguna cosa per Google Wave, per exemple (si s’utilitza correctament i amb un mínim d’urbanitat podria servir). D’acord, l’examen no però algunes classes segur que sí. La xarxa ens pot aportar recursos substitutius per tots aquells que actualment s’utilitzen a una classe universitària qualsevol. De fet, fins i tot hi trobarem molts més recursos dels que ara usem i que podrien ser de molt gran utilitat ben gestionats.

La majoria del que sé de màrqueting ho he extret d’Internet i no pas d’anar a classe. Els cursos que he fet fins ara m’han aportat una base, però amb això sé que no vaig enlloc i em busco la vida aprofitant les possibilitats que tinc a l’abast. Ma mare es queixa de que passi tantes hores davant d’un ordinador i potser és cert que les passo, però no trobo que sigui dolent si ara mateix tinc uns coneixements d’uns temes que mai hauria vist a classe.

Per no allargar-me més, us deixo amb aquest altre vídeo dels amics de Balzac.tv. Es titula Educación expandida i, a part de la Gina, hi intervenen Ronaldo Lemos, Jesús Martín Barbero, Brian Lamb i Juan Freire.

Avui, inici de la rutina després de Nadal, porto una cançó molt adient amb el sentiment comú que segur que compartim molts (espero no ser jo l’únic!). Fa uns dies que la tararejo

Des de l’últim disc de l’Estanislau Verdet amb el genial títol de “L’all ho és tot pels anglesos” recomano la cançó “Som tots uns desgraciats”. Atenció a la lletra!

Som tots uns desgraciats

No hi ha tinta a l’impressora.
Em pica l’etiqueta del jersei
i el meu bicing sempre esta buit.
Les preguntes del meu grup de trivial són més difícils
i el Joan s’ha acabat els crispies bons.
El meu peix sempre té espines
i el carro del súper mai em va recte
i no veig be la pissarra, profe,
la fruitera em diu senyor i la veina em diu nen.

Són coses de les que ens solem queixar.
I és que sempre falla tot p’algun costat.

I és que som tots uns desgraciats, tot ens passa a nosaltres i als demés no tant.

Putos mosquits que sempre em piquen a mi
i amb aquest pastitxo i no hi ha paper de vater (puta llei de Murfy).
Quan em queixo d’algo els altres sempre ho tenen molt pitjor
i quan explico algo bo ells sempre molt millor.
He tornat a sortir amb l’inalambric en comptes del mobil.
Quan suco galetes es desfan i cauen just abans d’arribar a la boca
i el meu DVD no llegeix res.

Són coses de les que ens solem queixar.
I és que sempre falla tot p’algun costat.

I és que som tots uns desgraciats, tot ens passa a nosaltres i als demés no tant.

Estic segur que la gran majoria dels lectors d’aquest bloc no sabrien distingir una Estrella d’una Moritz si els fessin una prova de producte. Sí, d’acord, una és més lleugera que l’altra i una té un sabor més accentuat però si us la posen sense que sigui possible poder-la identificar, en dos gots per exemple, només provant-la, em jugo un pèsol a que no l’encertaria gairebé ningú.

I doncs, com ho fa una marca per fer que el seu producte sigui el que demana la gent i no faci servir un mot genèric? Fent que la gent s’identifiqui amb ell, que li aporti alguna cosa més enllà del propi ús del producte. Per què usem agendes Moleskine o comprem els llibres i la música a la FNAC? Perque ens aporten un valor afegit que no han pogut/volgut aconseguit obtenir les altres. Amb el cas d’Estrella Damm podem dir que passa el mateix. No sóc un gran consumidor de cervesa, més aviat poca, però què fa que demani gairebé sempre una Estrella? La resposta és “senzilla”: els valors que li dono.

Damm ja fa temps que dedica la seva publicitat a vendre aquest valor afegit més que no la pròpia cervesa. En aquest cas hi actuen paraules com passió, humilitat, esforç o dedicació. Per a lligar-ho tot usa dos pilars: el Barça, que per això és patrocinador oficial i catorze persones, catalans de naixement o d’adopció més o menys coneguts, que destaquen en la seva feina gràcies a aquests valors. Per aquest ordre apareixen la Irene Montalà, l’empresari Benjamin Mordoh, el fotògraf Gerard Estadella, l’empresari xocolater amo de Xocoa i Demasié Marc Escursell, l’arquitecte Xavier Claramunt, la dissenyadora Txell Miras, l’il·lustrador Àlex Trochut, el restaurador de Vespas Ferran Medall, l’escenògraf Kale, l’skater Javi Mendizábal, la jugadora de pòquer Leo Margets, en Bruno Sokolowicz i els germans cuiners Javier i Sergi Torres. Gent jove, urbanita i cosmopolita, que sap què vol, on va i que acaba complint els seus reptes i que arriben allà on volen. Aquests són els valors de que vol impregnar-se la marca. Aprofita el ganxo i l’admiració que a Catalunya, com arreu, se sent pel Barça per tal de captar l’atenció dels espectadors, consumidors o no de cervesa i transmetre-li que l’Estrella Damm té els valors que té el Barça de Guardiola.

També es pot relacionar amb l’intent de catalanització de la marca al veure que aquest és un factor que ven. La seva competidora Moritz ho usa descaradament des del seu renaixement i ha provocat canvis substancials i visibles en els textos que es poden llegir al propi packaging primari (les llaunes i ampolles) de la Damm. A més, ara i cada vegada amb més força, també es transmet en les seves campanyes. De fet, és una forma que també li reporta èxit a l’anunci ja que només usar les imatges del Barça podria perdre una part significativa dels seus clients potencials, com podrien ser els seguidors d’altres equips o els que odien el futbol, que també n’hi han. Aquest sentiment de “bon-rotllisme” nacional que desprèn la peça és un element molt important per a la mateixa: serveix per congregar aquests no barcelonistes però que sí se senten catalans o identificats amb els valors que van anomenant-se.

Aquesta petita obra d’art feta per l’agència Villarosàs no és la meva primera lloança a aquesta marca de cerveses. El millor és que si segueixen apostant així per aquesta fórmula seguiran tenint el meu suport, perquè m’encanta. Com diria

Estimat 2009, avui t’acabes. Espero que ja ho sabéssis, no voldria fer que ara haguéssis d’anar a corre-cuita a comprar el sopar i el raïm per aquesta nit.

És curiós com has passat de ràpid. Suposo que es diu de tots, però tu, al ser l’últim, el més recordat, ho sembles més. A més has anat farcit de moltes coses! El final del grau superior de màrqueting, el començament de la universitat (sí, també fent-hi màrqueting), conèixer i començar a sortir amb la novia, les pràctiques muntant esdeveniments, les “vacances” a un hotel de Barcelona, el moment Button amb els dies vivint en un matalàs, tots els nous amics que han aparegut i antics que gairebé han desaparegut (la majoria dels quals no haurien d’haver-ho fet), les feines que al final no van acabar sent-ho malgrat l’interès, els nous projectes que van rutllant (i també hi haurà algun que no haurà tingut tanta bona sort), les desvirtualitzacions de gent en múltiples llocs, els dinars i sopars especials…

Has estat un bon any, un any per a descobrir coses, tant meves com de fora. Em conec una mica més a mi i també conec més als qui m’envolten. Has estat un any memorable, tot i algunes dificultats (no parlo específicament de diners -tot i no tenir-ne). Segurament, un dels anys més feliços de la meva vida. T’ho agraeïxo.

Adéu 2009. Que tinguis un bon 2010!

Gràcies a tots els que ho heu fet possible i també als que no. Vulgueu o no, és bo saber que hi ha algú a l’altra banda -tant sigui per bo com per dolent.

Gent, ens veiem/parlem/mailegem/truquem/tweetegem/wavegem/facebookegem… el que sigui però que sigui l’any que ve! Molt feliç 2010!

Badalona acollirà el Museu del Còmic i de la Il•lustració de Catalunya. El lloc on s’instal•larà: l’antiga fàbrica de la CACI, una construcció modernista situada al passeig marítim, a prop del metro L2 (i properament també L9). Una zona amb nous habitatges, a prop del port esportiu.

S’ha argumentat que farà de pol d’atracció de visitants a la ciutat, tant nacionals com internacionals, que serviran per dinamitzar la economia local.

Sí, esclar! Mireu, jo no tinc dades de quin és el públic objectiu d’aquest museu ni de quina previsió hi ha, però no crec que tingui cap efecte dels que es diu. La raó és senzilla: la major part dels fans de còmics són gent jove, la majoria dels quals això dels museus no entusiasma gaire, així que a priori no es pot considerar el target principal. Un cop descartat aquest gran gruix de possibles visitants ens hem de centrar en dos altres grups típics de visites museístiques: adults i escoles.

Comencem pels grans. Quin és el percentatge de lectors de còmics existent a Catalunya de més de trenta anys? La veritat, no el sé, però no tinc cap dubte que serà molt baix. Un altre grup descartat.

Per últim, les escoles. Per a la gran majoria d’exposicions que s’hi facin, quantes tindran prou valor educatiu com per mobilitzar-hi fins allà als alumnes? A part del cas de les escoles de disseny o d’instituts de batxillerat artístic tipus el Pau Gargallo de Badalona, no crec que gaires centres s’interessin per fer excursions fins al museu.

Arribats a la conclusió que ens mostra que la captació de visitants és difícil, anem a veure l’impacte econòmic a la zona. Els estudiants tenen poc nivell adquisitiu i quan van d’excursió acostumen a dur el seu entrepà, així que no hi ha despesa en la majoria d’alumnes, segurament només els professors facin la despesa prenent un cafè: un euro i escaig per professor. Els adults que hi vinguin poden esmorzar en un bar i també prendre un cafè i a més una pasta: uns tres o quatre euros per persona. L’altra opció és que vinguin més tard i dinin: un menú d’entre vuit i quinze euros per persona, tirant llarg. Aquest és l’impacte econòmic que tant anuncien? Creuen que les pernoctacions als hotels de Badalona augmentaran significativament pel fet que hi hagi un museu d’una activitat artística que, no ens enganyem, no és la més extensa? No ho crec.

Tractem el tema de la localització de l’emplaçament. A dalt diu que hi ha parada de metro a la vora. No sé fins a quants centenars de metres es segueix dient que és un lloc “a la vora” però diria que caminant és un bon tros, sobretot si hi ha l’agreujant d’haver d’anar fins al pont elevat per tal de creuar la via del tren que deixa la zona on es troba el museu bastant apartada de la ciutat. Hi ha la opció d’agafar un bus (no hi ha problemes per seure, sempre l’he vist buit) però fa molta volta i la seva freqüència de pas és d’uns vint minuts (suposo que els caps de setmana i festius és encara més gran). La solució seria anar-hi en cotxe, però llavors s’hi hauria de sumar a l’entrada del museu els 0,50€ del peatge del port més la tarifa d’aparcament dins d’aquest recinte, ja que no hi ha places d’aparcament a la vora. En aquest cas sí que hi hauria impacte econòmic però només per a Marina Badalona, l’empresa gestora del port.

En aquest mateix edifici s’hi havia d’instal•lar la Universitat de Barcelona (no tota, diria que era el departament d’estudis marins, en alguns articles que he llegit la informació era confusa o directament no es deia). Imagineu el canvi! Posem que el volum de professors, personal i alumnat que diàriament hi hauria al centre fos de cent persones. Només en el cas que cada dia deu persones paguéssin l’euro i escaig del cafè el volum de negoci ja és superior al de la opció museu. A part cal sumar-hi els esmorzars, dinars els dies que s’haguéssin de quedar al tenir classe a la tarda i també els que compréssin berenar al sortir. Els beneficis pugen exponencialment, res a veure amb el museu!

I no tot són diners. El barri del front marítim no té excessiva vida al carrer pel que em diuen els amics que hi viuen. Cent persones diàries en un barri dormitori no gaire poblat dóna vida i fa que evolucioni. També en serveis: potser seria una forma per fer que el TRAM que ara acaba a l’estació de la Renfe de Sant Adrià arribés fins a Badalona donant servei a una zona amb greus deficiències mòbils, com ja he comentat abans. Això facilitaria el no ús del vehicle privat, necessari per tal de fer qualsevol gestió, per més petita que sigui. Potser seria necessària una biblioteca marina, que podria gestionar l’Escola del Mar. I qui no diu que si l’experiència fos bona, no hi podria arribar a haver més facultats universitàries a la ciutat?

No entenc per què l’Ajuntament ha apostat tant fort pel projecte del museu i no per la universitat. Si fos un museu de primer ordre o amb moltes visites (un Picasso, de la ciència…) encara ho podria entendre, però no en aquest cas. Crec que l’Ajuntament s’ha equivocat decidint i és una llàstima, però no és la primera vegada. Per sort, aquest error no es veu al primer cop d’ull, sinó a l’analitzar-ho. Encara pot anar-li bé als partits del govern local per a les properes eleccions municipals…

Aquí teniu un enllaç a un mapa que he fet per tal que veieu vosaltres mateixos la localització de la CACI i us he marcat els aparcaments i els transports,

Fa uns quants dies, encara dins del que anomeno “horari normal”, anava en tren fins a Plaça Catalunya, cap allà dos quarts de nou del matí. Tot i no ser hora punta, als vagons no hi havia gaires seients buits així que al pujar tots els que érem a la meva estació vam ser molts els qui vam haver de quedar-nos drets. Just al meu davant hi havia asseguda una noia d’uns vint-i-escaig mig adormida amb cara d’haver estat estudiant tota la nit i una senyora d’uns cinquanta o seixanta, d’aquelles que sempre tenen més edat de la que aparenten per allò de no haver estat mai desgastades. La senyora, tota vestida com si anés de casament i amb molts aires de superioritat, mirava fixament a la noia, amb una cara que feia por.

La noia no podia veure fàcilment a la senyora ja que no la tenia al davant, on jo era, sinó que més aviat havia de girar-se en diagonal cap enrere. A més, anava aclucant els ulls a estones, així que tampoc no anava gaire pendent dels que l’envoltàvem.

A l’arribar a Clot, la noia va obrir ràpidament els ulls i va mirar al seu voltant. En aquest instant va ser quan va adonar-se de la presència de la senyora. Ràpidament i sense pensar-s’ho dues vegades, va oferir-li de forma molt educada el seu lloc. Sense dir-li res ni tampoc mirar-la o fer-li un gest, la senyora va asseure-s’hi. La noia va ocupar el lloc on anteriorment havia estat la okupa del seu seient. La senyora va estar asseguda dues parades, baixant a Plaça Catalunya, i llavors la noia va tornar a seure. Temps total que la senyora va estar al seient: entre cinc i set minuts.

Encara hi ha més. Aquell mateix dia a la tarda, vaig anar a gravar el programa especial d’El que ve després a la ràdio. Al bus, quan ja em quedaven poques parades per arribar, puja un home vestit amb el mono blau típic dels mecànics, de més de seixanta anys. Hi havia lloc lliure tant a la zona de preferència per a la gent gran com a la resta. Igualment, una noia d’uns 15 anys li va oferir el seu lloc i ell, en comptes de dir-li que no calia, que hi havia d’altres lliures, va seure-hi i va afegir: “¡Todos los jóvenes deberían hacer esto!”. La noia va baixar dues parades, pel que es va quedar dreta agafant-se a una barra.

A mi, com suposo (i espero) que a molta més gent, li han intentat ensenyar, des de ben petit, unes normes de conducta que ha d’anar seguint i aplicant al llarg de la seva vida. També tenim cartellets als vidres del transport públic que ens ho recorda. I llavors em sorgeix la pregunta de “qui té més dret a seure en un seient del transport públic: una persona jove però cansada o una persona gran que l’únic problema que té és tenir més de 60 anys però que no té cap problema?”

Via un tweet de la @rainfallsdown he descobert una versió de Robbie Williams de la arxiconeguda cançó Human, originària dels The Killers. Després d’haver-la cantat milers de cops a Razzmatazz, ara tinc (tenim) una opció més lleugera per a gaudir-ne sense que et provoqui saltar al ritme de la música; només fer el típic seguiment del ritme amb el peu. Una versió sense grans pretencions feta en un programa de la ràdio pública anglesa.

Ahir va acabar el reality de La Sexta, El Aprendiz, un programa que arribava precedit per grans xifres d’audiència a diferents llocs del món però que aquí ha hagut de patir els temuts canvis d’horari.

Es tracta d’un format original: un grup de professionals de diferents sectors repartits en dos grups que lluiten entre sí prova rere prova per tal d’aconseguir arribar a la final i ser el guanyador d’un lloc de treball amb Lluís Bassat, suposo que a la seva agència publicitària, tot i que mai no ho he sentit enlloc.

Els canvis d’horaris, alguns participants amb poc carisma, proves poc atractives, un empresari massa desconegut a Espanya com per convertir-se en un ganxo pel programa… tot això ha servit per a què l’audiència no s’acabés d’enganxar a un producte de qualitat i que, al meu parer, era prou atractiu com per a ser vist. Potser també hi ha jugat en contra un factor clau com pot ser que el target principal al que s’adreçava el producte no és molt nombrós. Per desgràcia saber la vida fil per randa dels altres és encara més interessant que un concurs amb cara i ulls.

La final va tenir un clar guanyador: en Juancho, que des de la marxa d’en Benjamín es va convertir en un candidat més visible per arribar a la final. La finalista, Teresa, era la meva aposta des d’un parell de setmanes abans de l’acomiadament de l’Ángel, que era amb el que em trobava més identificat, bàsicament per això de tenir la mateixa edat. Potser és per complicitat entre marketers però jo la veia més apta per treballar amb el “senyor Bassat”, com ells l’anomenaven. Tenia més punts a favor que en Juancho com per exemple els idiomes o la seva forma de comunicar-se però li mancaven d’altres que ell mateix o el senyor Bassat van saber ressaltar: la seva versatilitat i la seva perseverança. És un home amb uns mètodes de treball potser amb tocs una mica destralers però que acaben sent molt efectius, quelcom bàsic a l’hora de fer negocis.

Felicito a La Sexta per haver emès aquest programa però també cal renyar-los per haver-la programat tan malament. És una pena però no crec que El Aprendiz torni a emetre’s. Això sí, si hi hagués un altre càsting no m’importaria gens presentar-m’hi.

Ahir, diumenge 13 de Desembre, una part de la població de Catalunya va voler deixar escrita aquesta data en la nostra història. Segurament, mai abans el poble mateix, sense grans recursos de cap tipus, havia aconseguit mobilitzar tants milers de catalans. Hem viscut un acte de democràcia en tota regla, tot i que algun prefereix titllar-ho de simple propaganda política. El poble, veient que els seus governants no han fet la seva feina, s’ha organitzat i ha fet sentir la seva veu.

Hi ha qui diu que es tracta d’una forma de pressió més cap al Tribunal Constitucional espanyol per tal que es pronunciï respecte de l’Estatut que va aprovar el nostre Parlament. Efectivament, tenen tota la raó. Com a país crec que hem de fer el que calgui, arribar fins a on sigui necessari per tal de provocar una resposta beneficiosa per a nosaltres. Pel que fa a nivell personal, ja m’he afartat de tant sentiment victimista. Si cal que el President, el nostre òbviament, faci un ultimàtum amb cop a la taula inclòs l’haurà de fer i si no el vol fer el poble haurem de decidir si el forcem a fer-ho o el treiem del càrrec. O bé, si creiem que cal anar més enllà i involucrar Europa o al mateix Obama es mouran els fils que calgui i qui sigui vindrà. Som catalans i quan ens decidim a fer realitat el que volem ho acabem aconseguint. Però el que no volem, o el que no hauriem de voler des del meu punt de vista, és un Estatut retallat que fins i tot quan va ser refrendat ja estava obligat a ser ampliat per les mancances que presentava al sortir del Parlament de Catalunya. No cal dir quan va ser modelat al gust de Madrid.

Jo no vull, no puc permetre que el meu país segueixi en aquest punt mort, en una especie d’stand by que ens fa acceptar condicions que ens lapiden la nostra pròpia existència només per ajudar a un país que ni tant sols és el nostre. Si tenen problemes, que es posin a la cua que primer ens hem de solucionar els nostres i després hi ha mil llocs més necessitats que ells i que ja estem ajudant, tant a nivell d’institucions com d’ONG d’arreu del país (segurament per això els segrestats a Mauritània són catalans i no pas d’un altre lloc).

La solució d’alguns d’aquests problemes ens la dóna La Marató de TV3. Un gran acte de solidaritat que aconsegueix posicionar-se com el telemarató solidari que més recauda arreu de l’Estat, inclòs els canals que cobreixen totes les comunitats que segons el que he vist, arriben a assolir una setena part del que recaudem nosaltres. Un bon exemple per definir el fet garrepa amb el que tant ens increpen des d’Espanya.

Amb l’acte real de sobirania que es va exercir ahir hem constatat la nostra cultura democràtica com a nació. Algun agosarat de l’altre banda de la frontera de l’esquerra diu que en d’altres estats europeus això no s’hauria pogut fer i s’hauria prohibit. Deixi que ho dubti, senyor President. Vostè segueixi fent publicitat de la seva comunitat al programa del Buenafuente i permeti la professionalització de la política, si us plau. A la majoria d’estats d’Europa prima la democràcia real i no la que fa Espanya. Un Estat democràtic hauria sigut més intel·ligent i hauria impulsat un referèndum vinculant que ens hauria fet callar moltes boques al haver-lo perdut. No som majoria de moment i la victòria del “NO” hauria pogut servir als nacionalistes espanyols per enfonsar-nos com a poble. Per sort, la seva manca de cultura democràtica no els permet arribar a concebre-ho i això ens dóna forces, ales per seguir tirant endavant.

Ara que el poble ha parlat, hem de reclamar als polítics catalans. Toca un canvi de discurs; el que defensen ja és antic, per això part del desacontentament amb la política actual. Fora embuts, fora tabús i els dobles jocs. O s’aposta per Catalunya o s’hi va en contra. El poble vol realitat no idealitat. I també unió, però unió real i sincera. La gent ja ha demostrat la seva, ara toca la política. Tots a una; quan siguem un país normal ja tornaran les discrepàncies que enriqueixen el debat.

Ja va haver el moment de defensar la Dignitat de Catalunya. Ara ha arribat el moment de defensar l’Orgull de Catalunya.

Avui, sóc immensament feliç. El text de l’editorial publicada pels principals diaris del país ens fa veure que no es tracta de tonteries nacionalistes d’una minoria. I ens ho fa veure a nosaltres abans que als de fora. Els de fora ja ho saben, només es dediquen a tergiversar-ho perque els seus no ho sàpiguen i si ho saben, anar-los erosionant, mica en mica, aquests pensaments. Nosaltres, que som uns bledes, ens quedem sempre de braços creuats i mai ens alcem i donem el cop a la taula que en tantes i tantes ocasions hauria estat necessari.

Sembla que encara no sabem el potencial que tenim: mai no l’hem arribat a assolir, ni en les nostres millors èpoques. I em pregunto: per què no ens posem d’acord, fem un front comú, com el dels nostres diaris, i plantem cara a qui li hem de plantar? Tenim la força, tenim la poderosa sort de saber que quan hem fet les coses junts, en molts moments de la nostra història, hem sortit vencedors (exceptuant el pitjor dels casos, un dia de Setembre de 1714). Escolteu, gent, ho tenim de cara. Els plantarem cara.

El poeta Estellés deia que “no podran res davant un poble unit, alegre i combatiu”. Unim-nos! Ja ho hem fet en múltiples ocasions. Siguem d’on siguem, pensem com pensem, tots, junts o per separat, parem-nos un moment i sospesem si el que ens volen donar és el que nosaltres volem, si és el que nosaltres necessitem.

El text íntegre de l’editorial publicada pels principals diaris catalans:

Després de gairebé tres anys de lenta deliberació i de contínues maniobres tàctiques que han malmès la seva cohesió i han erosionat el seu prestigi, el Tribunal Constitucional pot estar a punt d’emetre sentència sobre l’Estatut de Catalunya, promulgat el 20 de juliol del 2006 pel cap de l’Estat, el rei Joan Carles, amb el següent encapçalament: “Sapigueu: que les Corts Generals han aprovat, els ciutadans de Catalunya han ratificat en referèndum i jo vinc a sancionar la llei orgànica següent”. Serà la primera vegada des de la restauració democràtica de 1977 que l’alt tribunal es pronuncia sobre una llei fonamental ratificada pels electors. L’expectació és alta.

L’expectació és alta i la inquietud no és escassa davant l’evidència que el Tribunal Constitucional ha estat empès pels esdeveniments a actuar com una quarta cambra, confrontada amb el Parlament de Catalunya, les Corts Generals i la voluntat ciutadana lliurement expressada a les urnes.

Repetim, es tracta d’una situació inèdita en democràcia. Hi ha, no obstant, més motius de preocupació. Dels dotze magistrats que componen el tribunal, només deu podran emetre sentència, ja que un (Pablo Pérez Tremps) està recusat després d’una tèrbola maniobra clarament orientada a modificar els equilibris del debat, i un altre (Roberto García-Calvo) ha mort. Dels deu jutges amb dret a vot, quatre continuen en el càrrec després del venciment del seu mandat, com a conseqüència del sòrdid desacord entre el govern central i l’oposició sobre la renovació d’un organisme definit recentment per José Luis Rodríguez Zapatero com el “cor de la democràcia”. Un cor amb les vàlvules obturades, ja que només la meitat dels seus integrants estan avui lliures de contratemps o de pròrroga. Aquesta és la cort de cassació que està a punt de decidir sobre l’Estatut de Catalunya. Per respecte al tribunal –un respecte sens dubte superior al que en diverses ocasions aquest s’ha mostrat a ell mateix– no farem més al·lusió a les causes del retard en la sentència.

La definició de Catalunya com a nació al preàmbul de l’Estatut, amb la consegüent emanació de “símbols nacionals” (¿que potser no reconeix la Constitució, al seu article 2, una Espanya integrada per regions i nacionalitats?); el dret i el deure de conèixer la llengua catalana; l’articulació del Poder Judicial a Catalunya, i les relacions entre l’Estat i la Generalitat són, entre altres, els punts de fricció més evidents del debat, d’acord amb les seves versions, ja que una part significativa del tribunal sembla que està optant per posicions irreductibles. Hi ha qui torna a somiar amb cirurgies de ferro que tallin de soca-rel la complexitat espanyola. Aquesta podria ser, lamentablement, la pedra de toc de la sentència.

No ens confonguem, el dilema real és avanç o retrocés; acceptació de la maduresa democràtica d’una Espanya plural, o el seu bloqueig. No només estan en joc aquest o aquell article, està en joc la mateixa dinàmica constitucional: l’esperit de 1977, que va fer possible la pacífica Transició. Hi ha motius seriosos per a la preocupació, ja que podria estar madurant una maniobra per transformar la sentència sobre l’Estatut en un verdader tancament amb pany i forrellat institucional. Un enroc contrari a la virtut màxima de la Constitució, que no és altra que el seu caràcter obert i integrador. El Tribunal Constitucional, per tant, no decidirà únicament sobre el plet interposat pel Partit Popular contra una llei orgànica de l’Estat (un PP que ara es reaproxima a la societat catalana amb discursos constructius i actituds afalagadores). L’alt tribunal decidirà sobre la dimensió real del marc de convivència espanyol, és a dir, sobre el més important llegat que els ciutadans que van viure i van protagonitzar el canvi de règim a finals dels anys setanta transmetran a les joves generacions, educades en llibertat, plenament inserides en la complexa supranacionalitat europea i confrontades als reptes d’una globalització que relativitza les costures més rígides del vell Estat nació. Estan en joc els pactes profunds que han fet possible els trenta anys més virtuosos de la història d’Espanya. I arribats a aquest punt és imprescindible recordar un dels principis vertebradors del nostre sistema jurídic, d’arrel romana: Pacta sunt servanda, els pactes s’han de complir.

Hi ha preocupació a Catalunya i cal que tot Espanya ho sàpiga. Hi ha alguna cosa més que preocupació. Hi ha un creixent atipament per haver de suportar la mirada irada dels que continuen percebent la identitat catalana (institucions, estructura econòmica, idioma i tradició cultural) com el defecte de fabricació que impedeix a Espanya assolir una somiada i impossible uniformitat. Els catalans paguen els seus impostos (sense privilegi foral); contribueixen amb el seu esforç a la transferència de rendes a l’Espanya més pobra; afronten la internacionalització econòmica sense els quantiosos beneficis de la capitalitat de l’Estat; parlen una llengua amb més pes demogràfic que el de diversos idiomes oficials a la Unió Europea, una llengua que en lloc de ser estimada, resulta sotmesa tantes vegades a l’obsessiu escrutini de l’espanyolisme oficial. I acaten les lleis, per descomptat, sense renunciar a la seva pacífica i provada capacitat d’aguant cívic. Aquests dies, els catalans pensen, sobretot, en la seva dignitat; convé que se sàpiga.

Estem en vigílies d’una resolució molt important. Esperem que el Constitucional decideixi atenent les circumstàncies específiques de l’assumpte que té entre mans –que no és sinó la demanda de millora de l’autogovern d’un vell poble europeu–, recordant que no existeix la justícia absoluta, sinó només la justícia del cas concret, raó per la qual la virtut jurídica per excel·lència és la prudència. Tornem a recordar-ho: l’Estatut és fruit d’un doble pacte polític sotmès a referèndum. Que ningú es confongui, ni malinterpreti les inevitables contradiccions de la Catalunya actual. Que ningú erri el diagnòstic, per molts que siguin els problemes, les desafeccions i les contrarietats. No som davant d’una societat feble, postrada i disposada a assistir impassible al deteriorament de la seva dignitat. No desitgem pressuposar un desenllaç negatiu i confiem en la probitat dels jutges, però ningú que conegui Catalunya posarà en dubte que el reconeixement de la identitat, la millora de l’autogovern, l’obtenció d’un finançament just i un salt qualitatiu en la gestió de les infraestructures són i continuaran sent reclamacions tenaçment plantejades amb un amplíssim suport polític i social. Si és necessari, la solidaritat catalana tornarà a articular la legítima resposta d’una societat responsable.