Ja tocava parlar d’ells per aquí. Els recomano en persona, els escolto a diari (sense deixar de banda els meus estimats Manels) però encara no n’havia fet una entrada com toca. També perquè encara no tenen prou vídeos en els que s’escolti prou bé o videoclips, excepte del de L’home que treballa fent de gos, també genial.

La cançó d’avui és d’un grup que ja fa un any que vaig escoltar i que no em va agradar gaire. Mira com són les coses que un any després el recomano. La cançó, però, no existia llavors, però el grup, si fa no fa, segueix igual. Ells són Els amics de les arts i la cançó: Jean Luc. Com veureu no és el videoclip oficial, més que res perquè no existeix, com a mínim ara mateix.

En Ferran Falcó (CiU Badalona) va fer públic fa uns quinze dies el document “La Badalona que suma. El canvi positiu” on hi exposa les seves idees i propostes per a fer a Badalona.

Segons la pròpia web, aquest recull no vol quedar-se aquí i prou, vol anar més enllà. La voluntat que en Falcó manifesta és que la gent de la ciutat pugui opinar, aportar idees, proposar… participar de la plantació de les bases del que ha de ser el futur de la ciutat i aquesta és la part que més m’agrada de la idea.

No és simplement votar. No és simplement anar a un míting a escoltar a veure què diu aquell que parla molt però després a tothom li sembla que fa poc. No és simplement la democràcia habitual, no. Això és participar, implicar-se amb la ciutat.

El principal hàndicap que algú pot trobar és el fet que vingui d’un partit polític amb el que hi estàs més o menys d’acord. La veritat, tot i que defensi la idea, mai he votat a CiU ni em considero convergent: el primer cop a la CUP per les municipals i el segon a Esquerra per les espanyoles. Però realment a nivell local cal mirar massa el color polític? Tinc amics a cinc partits polítics de Badalona, un d’ells no representat al Ple i en conec la realitat interna, d’alguns més que d’altres. El que no pot ser és que no es vulgui reconèixer una idea bona pel simple fet que sigui “de la competència”. A mi, sincerament, em sembla que molts només saben queixar-se, per això quan surt una idea així encara et sobta més.

El millor del projecte és que, un cop te’l llegeixis o te l’expliquin (perquè això necessita ser explicat) no cal que hi estiguis d’acord, només cal que proposis, argumentis i doni’s les teves raons i perquès. Si el que dius és constructiu segur que serà escoltat. El problema és si tot això que dic no és així, tant per una banda com per l’altra.

“La Badalona que suma” té moltíssima feina a fer, així que esperem que es faci i es faci bé, també per les dues bandes.

Com tants i tants estudiants, tinc pocs diners. Practico l’estalvi tant com puc, però els diners van ser inventats per a ser gastats i per a aquest ús els dedico. Potser sí que de vegades pot semblar que tingui la mà foradada però, com dic, practico l’estalvi, un gran esport que tothom hauria de fer.

Aquest estalvi el feia fins ara en una guardiola de fang, d’aquestes tan mones amb forma de porquet, amb l’escletxa al damunt. Ho guardava per a alguna despesa important o per si em quedava sense gaire pasta poder tenir un raconet. Aquest moment important ha arribat (què hi ha més important que anar de cap de setmana amb la pesada de la teva xicota/dona? ) i s’ha ajuntat amb un moment en que disposo de pocs diners. Total, el porc ha mort. El recompte total era poc, molt poc, però prou com per pagar el bitllet i algun àpat. L’hotel fa vora dos mesos que està pagat, així que no hi haurà gaire més despeses.

Els diners els vaig ficar en una bossa de plàstic, així que per tenir-los més a mà, vaig pensar de ficar-los al compte de “La Caixa” i ja pagar tot per internet o amb la targeta.

Ahir al matí, ja que a les tardes els senyors banquers no treballen (de cara al públic, si més no) vaig baixar al carrer amb la meva bossa que vessava de tants diners (ironia fina). Vaig anar a l’oficina que tinc més propera a casa i, després d’esperar el meu torn, li vaig dir al senyor caixer -ho dic així per a que no penseu que parlo amb les màquines- que volia ingressar aquella quantitat insultant de diners (i aquí seguim amb la ironia). Aquell bon home em va mirar amb ullets brillants rere les ulleres i em va preguntar: no els duus ficats en plastiquets, oi? Li vaig respondre que no i em va dir: doncs no te’ls podem acceptar. Vaig entendre-ho perfectament, allà hi havia un cartell que hi posava “caixa ràpida” i no els deixarien posar-se a anar moneda a moneda. La solució fàcil o, com a mínim la més lògica quina seria? Demanar plastiquets d’aquests de les monedes, no? Doncs pel bon home del darrere del taulell de la caixa de “La Caixa” no. Em va dir que no me’n podia donar, que no en tenien. Llavors, davant de la meva cara d’observació mussoliana (que ve de mussol, per quedar-te amb els ulls com a plats i tal) va ser prou amable dient-me una excusa d’informació totalment idiota i sense cap tipus d’interès per a mi: es que en demanem i no ens en donen. La lògica aquí hauria dit de dir-li que a mi m’era del tot indiferent si els feien el buit des de la central, si les altres oficines els feien bullying o si, simplement eren així de faves. Aquí l’absència d’ús de lògica va venir per part meva, tota una pena.

L’home del caixer em va adreçar a la següent oficina. Em venia de camí, així que m’hi passaria. Feia calor i començava a estar suat. No ho suporto i m’agobio de seguida. Així que, al corroborar que la idiotesa no només regnava en la primera oficina a la que vaig anar, sinó que també a la segona, vaig decidir d’anar a la oficina de Caixa Laietana, on fa molts anys que em van regalar un compte i el tinc gairebé buit. Quan arribés a casa ja passaria per internet la resta de diners de “La Caixa” al compte amb l’ingrés que anava a fer. Estava clar que si no volien els meus diners no els anava a deixar cap ni un!

Anant cap a la oficina de la Caixa Laietana vaig passar per davant d’una de “La Caixa”. Hi havia poca gent i vaig decidir de donar-los la última oportunitat. Al cap i a la fi són els que tenen més oficines i caixers arreu. El noi de la caixa -no, segueixo sense parlar amb màquines, tothom tranquil!- va posar-m’hi algunes pegues, res que no hagués escoltat des que m’havia llevat. Al dir-li que era la tercera oficina a la que anava va cedir i “com a favor” -textual- em donava uns quants plàstics d’aquests de monedes. No tenia de totes les mides, però ja serviria. Llavors el moment del dia: em va dir que seiés a la taula del costat i que omplís paquetets. Volia acabar, però em va semblar una mica vergonyós! A l’acabar vaig veure que la majoria de monedes que hi havia eren de 10 cèntims, quantitat de la que casualment no tenia plàstics. Aquí vaig tenir un moment bipolar: estava enfadat per tota l’estona perduda i perque hi havia la possibilitat que em digués que no m’ho acceptava i content perque si sortia bé hauria acabat amb aquella tonteria i el més important: hauria fet que un d’aquells caixers hagués de contar.

Va arribar el moment, després de fer la quarta cua del matí i al veure que per no tenir paquetets de 10 cèntims tenia tot de monedes allà a la bossa va repetir-me allò de que “no els deixen agafar-ho” i també allò del “favor”. Va acabar sumant moneda a moneda (suposo que la meva cara feia oportú qualsevol tipus de favor en aquells moments), quelcom molt reconfortant, llavors. Per desgràcia hi havia dos euros menys dels que jo havia calculat, però això ja és un mal menor.

I jo em pregunto: “La Caixa” no vol els meus diners?

A classe ja coneixen la meva teoria: les matemàtiques s’aprenen abans amb els problemes de les peres que amb quatre numerets i lletres sense sentit aparent. Si en Joan té dues peres i ve la Marta i li’n dóna tres més en té cinc. Potser és una conseqüència del consumisme capitalista en que vivim, però jo amb coses més materials que no pas tan volàtils (com poden ser uns símbols dibuixats en una pissarra) entenc les matemàtiques. Sóc més de lògica i de raonar que no pas d’escriure per escriure. Tinc aquest problema. O potser aquesta sort, no sabria dir ara què és.

Aquesta forma de fer ja existeix, és la que s’utilitza a l’escola i a l’institut, però molts professors d’universitat suposo que pensen que no és prou seriós com per fer-ho ells. Quina tonteria. Francament, prefereixo aprendre amb pomes i peres que no aprendre amb números i lletres “posats per què sí”.

Tampoc estic d’acord amb que, arribats a un punt on assolim un nivell de cultura general prou bo, com pot ser a la universitat, haguem de destinar unes hores que podrien ajudar-nos a millorar o a ampliar la especialització que estem cursant. Si estem tirant cap a la medicina o cap a la lingüística, hem d’estudiar temes relacionats directament amb això. Potser algunes vegades necessitem uns coneixements extra sobre alguna cosa per poder tenir una base per a posteriors estudis que sí que tenen a veure directament amb el que fem. Ara bé, cal adaptar-los a les necessitats que realment l’estudiant necessiti. És lògic, crec. Per exemple, si s’està estudiant màrqueting, cal posar tots els instruments que es tinguin a l’abast per tal que es pugui arribar a ser el millor possible. Posteriorment, si alguna assignatura d’aquestes d’”ampliació” li ha agradat especialment, ja es preocuparà ell mateix d’assegurar-se’n que ho aprendrà, encara que només sigui per amor a l’art.

Per a que veieu que no és només una xorrada meva us recomano de veure aquest vídeo de la gent de Balzac.tv (desitjo que pugueu tornar aviat!) titulat Learning by doing. La Gina hi entrevista a Roger Schank, investigador de teories d’aprenentatge, ciències cognitives, i de la construcció dels entorns d’aprenentatge virtual.

Aprendre mentre fas. Sembla lògic, oi? No en comparteixo les idees totalment, però sí en part. Ho defenso sobretot a partir de la universitat, mentre que ell ho proposa ja des de ben petits. Jo de petit volia tocar el piano a una cobla de sardanes, imagina’t. Després vaig tirar cap a la història i l’arqueologia, més tard temes informàtics… fins a arribar al màrqueting. Vull dir que de petit crec que no és factible. No saps encara què vols, en la gran majoria dels casos. Tinc amics que, fins i tot, havent acabat quart d’ESO no sabien encara per on volien tirar.

Un tema a part és per quin canal o de quina manera es produeix la interacció i l’intercanvi de coneixements. He tingut (parlo en passat) professors de màrqueting que recitaven apunts d’uns fulls esgrogueïts pel pas del temps, alguns amb trossets trencats i totalment rebregats. Escrits a mà i de qualsevol manera. El seu discurs no estava viu i no va evolucionar. El màrqueting és ben viu i en constant evolució. O un altre exemple: ara tinc un professor que se sap els apunts de memòria -uns apunts antics, també cal dir-ho. I el pitjor és que a nosaltres també ens els fa aprendre de memòria. De fet, corren rumors que diuen que als exàmens et pregunta coses de l’estil: “debajo de la tabla que hay en la página 86 del manual hay una pregunta que…” Alguns estareu amb mi: això no serveix per a res. No et fa aprendre res. Jo ho comparo amb el que expliquen “els grans” quan es queixen que els van fer aprendre la llista “de los reyes Godos”. Estudies per ser feliç i això no és un camí per arribar-hi. No dic que no hi hagi coses que s’hagin d’aprendre de memòria (penso en els phrasal verbs, per exemple) que poden permetre’t arribar a aquesta felicitat de la que parlo. Pots comunicar-te amb el món, conèixer gent, cultures diferents… els phrasal verbs poden fer-te feliç – tot i que quan et toca aprendre-te’ls penses en la mare de la Reina d’Anglaterra.

Els alumnes ara ja no anem a escoltar i a prendre apunts. Ha d’haver-hi un intercanvi. Es diu que els professors ja no tenen autoritat dins les aules, però el que jo penso és que els passa el mateix que a les discogràfiques: no s’estan sabent adaptar a les noves necessitats i tendències de la societat i/o de la seva feina. Jo no busco una veritat absoluta en un professor, el que vull és alguna cosa que vagi molt més enllà. Crear la meva pròpia forma d’aprendre. M’atrau molt la educació a distància, que és possible d’adaptar-se a les necessitats de cadascú i accessible des de qualsevol lloc del món i a qualsevol hora, tipus la UOC, per posar un cas d’èxit actual. A molts no deu agradar, sinó seria la universitat amb un número més gran d’alumnes, però a mi m’agrada. Per la llibertat de moviment, suposo.

L’escola actual, la convencional i tradicional, ha de canviar. Ha d’apostar decididament per les noves tecnologies. I també per explicar històries i casos reals d’èxit. Penso fermament que serveixen com a mitjà de motivació de la gent (com a mínim a mi em passa). Fa unes setmanes vaig estar pensant de com seria el meu horari perfecte de classes i hi havia una classe setmanal per a parlar d’aquests casos, des de primera persona amb conferenciants que expliquin als alumnes la seva visió, que moltes vegades dista en gran mesura amb el que et diu el professor. Curiosament, també ho diuen el segon vídeo que trobareu més avall i que il·lustra aquesta entrada.

Un professor em feia conya fa uns dies dient que faríem l’examen via Twitter. Potser no seria el mitjà però potser sí que es podria fer alguna cosa per Google Wave, per exemple (si s’utilitza correctament i amb un mínim d’urbanitat podria servir). D’acord, l’examen no però algunes classes segur que sí. La xarxa ens pot aportar recursos substitutius per tots aquells que actualment s’utilitzen a una classe universitària qualsevol. De fet, fins i tot hi trobarem molts més recursos dels que ara usem i que podrien ser de molt gran utilitat ben gestionats.

La majoria del que sé de màrqueting ho he extret d’Internet i no pas d’anar a classe. Els cursos que he fet fins ara m’han aportat una base, però amb això sé que no vaig enlloc i em busco la vida aprofitant les possibilitats que tinc a l’abast. Ma mare es queixa de que passi tantes hores davant d’un ordinador i potser és cert que les passo, però no trobo que sigui dolent si ara mateix tinc uns coneixements d’uns temes que mai hauria vist a classe.

Per no allargar-me més, us deixo amb aquest altre vídeo dels amics de Balzac.tv. Es titula Educación expandida i, a part de la Gina, hi intervenen Ronaldo Lemos, Jesús Martín Barbero, Brian Lamb i Juan Freire.

Avui, inici de la rutina després de Nadal, porto una cançó molt adient amb el sentiment comú que segur que compartim molts (espero no ser jo l’únic!). Fa uns dies que la tararejo

Des de l’últim disc de l’Estanislau Verdet amb el genial títol de “L’all ho és tot pels anglesos” recomano la cançó “Som tots uns desgraciats”. Atenció a la lletra!

Som tots uns desgraciats

No hi ha tinta a l’impressora.
Em pica l’etiqueta del jersei
i el meu bicing sempre esta buit.
Les preguntes del meu grup de trivial són més difícils
i el Joan s’ha acabat els crispies bons.
El meu peix sempre té espines
i el carro del súper mai em va recte
i no veig be la pissarra, profe,
la fruitera em diu senyor i la veina em diu nen.

Són coses de les que ens solem queixar.
I és que sempre falla tot p’algun costat.

I és que som tots uns desgraciats, tot ens passa a nosaltres i als demés no tant.

Putos mosquits que sempre em piquen a mi
i amb aquest pastitxo i no hi ha paper de vater (puta llei de Murfy).
Quan em queixo d’algo els altres sempre ho tenen molt pitjor
i quan explico algo bo ells sempre molt millor.
He tornat a sortir amb l’inalambric en comptes del mobil.
Quan suco galetes es desfan i cauen just abans d’arribar a la boca
i el meu DVD no llegeix res.

Són coses de les que ens solem queixar.
I és que sempre falla tot p’algun costat.

I és que som tots uns desgraciats, tot ens passa a nosaltres i als demés no tant.

Estic segur que la gran majoria dels lectors d’aquest bloc no sabrien distingir una Estrella d’una Moritz si els fessin una prova de producte. Sí, d’acord, una és més lleugera que l’altra i una té un sabor més accentuat però si us la posen sense que sigui possible poder-la identificar, en dos gots per exemple, només provant-la, em jugo un pèsol a que no l’encertaria gairebé ningú.

I doncs, com ho fa una marca per fer que el seu producte sigui el que demana la gent i no faci servir un mot genèric? Fent que la gent s’identifiqui amb ell, que li aporti alguna cosa més enllà del propi ús del producte. Per què usem agendes Moleskine o comprem els llibres i la música a la FNAC? Perque ens aporten un valor afegit que no han pogut/volgut aconseguit obtenir les altres. Amb el cas d’Estrella Damm podem dir que passa el mateix. No sóc un gran consumidor de cervesa, més aviat poca, però què fa que demani gairebé sempre una Estrella? La resposta és “senzilla”: els valors que li dono.

Damm ja fa temps que dedica la seva publicitat a vendre aquest valor afegit més que no la pròpia cervesa. En aquest cas hi actuen paraules com passió, humilitat, esforç o dedicació. Per a lligar-ho tot usa dos pilars: el Barça, que per això és patrocinador oficial i catorze persones, catalans de naixement o d’adopció més o menys coneguts, que destaquen en la seva feina gràcies a aquests valors. Per aquest ordre apareixen la Irene Montalà, l’empresari Benjamin Mordoh, el fotògraf Gerard Estadella, l’empresari xocolater amo de Xocoa i Demasié Marc Escursell, l’arquitecte Xavier Claramunt, la dissenyadora Txell Miras, l’il·lustrador Àlex Trochut, el restaurador de Vespas Ferran Medall, l’escenògraf Kale, l’skater Javi Mendizábal, la jugadora de pòquer Leo Margets, en Bruno Sokolowicz i els germans cuiners Javier i Sergi Torres. Gent jove, urbanita i cosmopolita, que sap què vol, on va i que acaba complint els seus reptes i que arriben allà on volen. Aquests són els valors de que vol impregnar-se la marca. Aprofita el ganxo i l’admiració que a Catalunya, com arreu, se sent pel Barça per tal de captar l’atenció dels espectadors, consumidors o no de cervesa i transmetre-li que l’Estrella Damm té els valors que té el Barça de Guardiola.

També es pot relacionar amb l’intent de catalanització de la marca al veure que aquest és un factor que ven. La seva competidora Moritz ho usa descaradament des del seu renaixement i ha provocat canvis substancials i visibles en els textos que es poden llegir al propi packaging primari (les llaunes i ampolles) de la Damm. A més, ara i cada vegada amb més força, també es transmet en les seves campanyes. De fet, és una forma que també li reporta èxit a l’anunci ja que només usar les imatges del Barça podria perdre una part significativa dels seus clients potencials, com podrien ser els seguidors d’altres equips o els que odien el futbol, que també n’hi han. Aquest sentiment de “bon-rotllisme” nacional que desprèn la peça és un element molt important per a la mateixa: serveix per congregar aquests no barcelonistes però que sí se senten catalans o identificats amb els valors que van anomenant-se.

Aquesta petita obra d’art feta per l’agència Villarosàs no és la meva primera lloança a aquesta marca de cerveses. El millor és que si segueixen apostant així per aquesta fórmula seguiran tenint el meu suport, perquè m’encanta.

Estimat 2009, avui t’acabes. Espero que ja ho sabéssis, no voldria fer que ara haguéssis d’anar a corre-cuita a comprar el sopar i el raïm per aquesta nit.

És curiós com has passat de ràpid. Suposo que es diu de tots, però tu, al ser l’últim, el més recordat, ho sembles més. A més has anat farcit de moltes coses! El final del grau superior de màrqueting, el començament de la universitat (sí, també fent-hi màrqueting), conèixer i començar a sortir amb la novia, les pràctiques muntant esdeveniments, les “vacances” a un hotel de Barcelona, el moment Button amb els dies vivint en un matalàs, tots els nous amics que han aparegut i antics que gairebé han desaparegut (la majoria dels quals no haurien d’haver-ho fet), les feines que al final no van acabar sent-ho malgrat l’interès, els nous projectes que van rutllant (i també hi haurà algun que no haurà tingut tanta bona sort), les desvirtualitzacions de gent en múltiples llocs, els dinars i sopars especials…

Has estat un bon any, un any per a descobrir coses, tant meves com de fora. Em conec una mica més a mi i també conec més als qui m’envolten. Has estat un any memorable, tot i algunes dificultats (no parlo específicament de diners -tot i no tenir-ne). Segurament, un dels anys més feliços de la meva vida. T’ho agraeïxo.

Adéu 2009. Que tinguis un bon 2010!

Gràcies a tots els que ho heu fet possible i també als que no. Vulgueu o no, és bo saber que hi ha algú a l’altra banda -tant sigui per bo com per dolent.

Gent, ens veiem/parlem/mailegem/truquem/tweetegem/wavegem/facebookegem… el que sigui però que sigui l’any que ve! Molt feliç 2010!

Badalona acollirà el Museu del Còmic i de la Il•lustració de Catalunya. El lloc on s’instal•larà: l’antiga fàbrica de la CACI, una construcció modernista situada al passeig marítim, a prop del metro L2 (i properament també L9). Una zona amb nous habitatges, a prop del port esportiu.

S’ha argumentat que farà de pol d’atracció de visitants a la ciutat, tant nacionals com internacionals, que serviran per dinamitzar la economia local.

Sí, esclar! Mireu, jo no tinc dades de quin és el públic objectiu d’aquest museu ni de quina previsió hi ha, però no crec que tingui cap efecte dels que es diu. La raó és senzilla: la major part dels fans de còmics són gent jove, la majoria dels quals això dels museus no entusiasma gaire, així que a priori no es pot considerar el target principal. Un cop descartat aquest gran gruix de possibles visitants ens hem de centrar en dos altres grups típics de visites museístiques: adults i escoles.

Comencem pels grans. Quin és el percentatge de lectors de còmics existent a Catalunya de més de trenta anys? La veritat, no el sé, però no tinc cap dubte que serà molt baix. Un altre grup descartat.

Per últim, les escoles. Per a la gran majoria d’exposicions que s’hi facin, quantes tindran prou valor educatiu com per mobilitzar-hi fins allà als alumnes? A part del cas de les escoles de disseny o d’instituts de batxillerat artístic tipus el Pau Gargallo de Badalona, no crec que gaires centres s’interessin per fer excursions fins al museu.

Arribats a la conclusió que ens mostra que la captació de visitants és difícil, anem a veure l’impacte econòmic a la zona. Els estudiants tenen poc nivell adquisitiu i quan van d’excursió acostumen a dur el seu entrepà, així que no hi ha despesa en la majoria d’alumnes, segurament només els professors facin la despesa prenent un cafè: un euro i escaig per professor. Els adults que hi vinguin poden esmorzar en un bar i també prendre un cafè i a més una pasta: uns tres o quatre euros per persona. L’altra opció és que vinguin més tard i dinin: un menú d’entre vuit i quinze euros per persona, tirant llarg. Aquest és l’impacte econòmic que tant anuncien? Creuen que les pernoctacions als hotels de Badalona augmentaran significativament pel fet que hi hagi un museu d’una activitat artística que, no ens enganyem, no és la més extensa? No ho crec.

Tractem el tema de la localització de l’emplaçament. A dalt diu que hi ha parada de metro a la vora. No sé fins a quants centenars de metres es segueix dient que és un lloc “a la vora” però diria que caminant és un bon tros, sobretot si hi ha l’agreujant d’haver d’anar fins al pont elevat per tal de creuar la via del tren que deixa la zona on es troba el museu bastant apartada de la ciutat. Hi ha la opció d’agafar un bus (no hi ha problemes per seure, sempre l’he vist buit) però fa molta volta i la seva freqüència de pas és d’uns vint minuts (suposo que els caps de setmana i festius és encara més gran). La solució seria anar-hi en cotxe, però llavors s’hi hauria de sumar a l’entrada del museu els 0,50€ del peatge del port més la tarifa d’aparcament dins d’aquest recinte, ja que no hi ha places d’aparcament a la vora. En aquest cas sí que hi hauria impacte econòmic però només per a Marina Badalona, l’empresa gestora del port.

En aquest mateix edifici s’hi havia d’instal•lar la Universitat de Barcelona (no tota, diria que era el departament d’estudis marins, en alguns articles que he llegit la informació era confusa o directament no es deia). Imagineu el canvi! Posem que el volum de professors, personal i alumnat que diàriament hi hauria al centre fos de cent persones. Només en el cas que cada dia deu persones paguéssin l’euro i escaig del cafè el volum de negoci ja és superior al de la opció museu. A part cal sumar-hi els esmorzars, dinars els dies que s’haguéssin de quedar al tenir classe a la tarda i també els que compréssin berenar al sortir. Els beneficis pugen exponencialment, res a veure amb el museu!

I no tot són diners. El barri del front marítim no té excessiva vida al carrer pel que em diuen els amics que hi viuen. Cent persones diàries en un barri dormitori no gaire poblat dóna vida i fa que evolucioni. També en serveis: potser seria una forma per fer que el TRAM que ara acaba a l’estació de la Renfe de Sant Adrià arribés fins a Badalona donant servei a una zona amb greus deficiències mòbils, com ja he comentat abans. Això facilitaria el no ús del vehicle privat, necessari per tal de fer qualsevol gestió, per més petita que sigui. Potser seria necessària una biblioteca marina, que podria gestionar l’Escola del Mar. I qui no diu que si l’experiència fos bona, no hi podria arribar a haver més facultats universitàries a la ciutat?

No entenc per què l’Ajuntament ha apostat tant fort pel projecte del museu i no per la universitat. Si fos un museu de primer ordre o amb moltes visites (un Picasso, de la ciència…) encara ho podria entendre, però no en aquest cas. Crec que l’Ajuntament s’ha equivocat decidint i és una llàstima, però no és la primera vegada. Per sort, aquest error no es veu al primer cop d’ull, sinó a l’analitzar-ho. Encara pot anar-li bé als partits del govern local per a les properes eleccions municipals…

Aquí teniu un enllaç a un mapa que he fet per tal que veieu vosaltres mateixos la localització de la CACI i us he marcat els aparcaments i els transports,

Fa uns quants dies, encara dins del que anomeno “horari normal”, anava en tren fins a Plaça Catalunya, cap allà dos quarts de nou del matí. Tot i no ser hora punta, als vagons no hi havia gaires seients buits així que al pujar tots els que érem a la meva estació vam ser molts els qui vam haver de quedar-nos drets. Just al meu davant hi havia asseguda una noia d’uns vint-i-escaig mig adormida amb cara d’haver estat estudiant tota la nit i una senyora d’uns cinquanta o seixanta, d’aquelles que sempre tenen més edat de la que aparenten per allò de no haver estat mai desgastades. La senyora, tota vestida com si anés de casament i amb molts aires de superioritat, mirava fixament a la noia, amb una cara que feia por.

La noia no podia veure fàcilment a la senyora ja que no la tenia al davant, on jo era, sinó que més aviat havia de girar-se en diagonal cap enrere. A més, anava aclucant els ulls a estones, així que tampoc no anava gaire pendent dels que l’envoltàvem.

A l’arribar a Clot, la noia va obrir ràpidament els ulls i va mirar al seu voltant. En aquest instant va ser quan va adonar-se de la presència de la senyora. Ràpidament i sense pensar-s’ho dues vegades, va oferir-li de forma molt educada el seu lloc. Sense dir-li res ni tampoc mirar-la o fer-li un gest, la senyora va asseure-s’hi. La noia va ocupar el lloc on anteriorment havia estat la okupa del seu seient. La senyora va estar asseguda dues parades, baixant a Plaça Catalunya, i llavors la noia va tornar a seure. Temps total que la senyora va estar al seient: entre cinc i set minuts.

Encara hi ha més. Aquell mateix dia a la tarda, vaig anar a gravar el programa especial d’El que ve després a la ràdio. Al bus, quan ja em quedaven poques parades per arribar, puja un home vestit amb el mono blau típic dels mecànics, de més de seixanta anys. Hi havia lloc lliure tant a la zona de preferència per a la gent gran com a la resta. Igualment, una noia d’uns 15 anys li va oferir el seu lloc i ell, en comptes de dir-li que no calia, que hi havia d’altres lliures, va seure-hi i va afegir: “¡Todos los jóvenes deberían hacer esto!”. La noia va baixar dues parades, pel que es va quedar dreta agafant-se a una barra.

A mi, com suposo (i espero) que a molta més gent, li han intentat ensenyar, des de ben petit, unes normes de conducta que ha d’anar seguint i aplicant al llarg de la seva vida. També tenim cartellets als vidres del transport públic que ens ho recorda. I llavors em sorgeix la pregunta de “qui té més dret a seure en un seient del transport públic: una persona jove però cansada o una persona gran que l’únic problema que té és tenir més de 60 anys però que no té cap problema?”

Via un tweet de la @rainfallsdown he descobert una versió de Robbie Williams de la arxiconeguda cançó Human, originària dels The Killers. Després d’haver-la cantat milers de cops a Razzmatazz, ara tinc (tenim) una opció més lleugera per a gaudir-ne sense que et provoqui saltar al ritme de la música; només fer el típic seguiment del ritme amb el peu. Una versió sense grans pretencions feta en un programa de la ràdio pública anglesa.