El 2001 es va acceptar la proposta xinesa per organitzar els Jocs Olímpics d’enguany. el COI va dir que aquesta seria una bona forma de promoure els drets humans al país de les personetes grogues.

El Tibet va ser ocupat il·legament el 1950 pels xinesos que deien que estaven alliberant als tibetans de l’imperialisme occidental i que podrien sortir-ne quan ho demanéssin. Un programa d’empresonament, tortura i execucions han donat com a resultat 1,2 milions de tibetans morts i més de 100.000 exiliats.

Més de 6000 monasteris budistes i edificis públics han estat destruits i polítiques de control de la natalitat com l’avort forçós i la esterilització estan servint per esborrar la identitat tibetana.

Drets humans fundamentals són abusats, llibertats bàsiques, el respecte cultural i el dret de l’autodeterminació estan sent ignorats. Periodistes, diplomàtics estrangers i Amnistia Internacional tenen prohibit d’entrar al Tibet i el contacte amb estrangers pot suposar l’empresonament i la tortura per als tibetans.

El Dalai Lama continua instant al seu poble a no usar les armes i a negociar pacíficament amb el govern xinès. Si escollíssim no donar suport al Tibet li ensenyariem al món que no hi ha cap altre alternativa que la violència. El govern xinès es preocupa per la opinió internacional.

Això ho he traduït de la web Tibet petition des de la que se’ns demana la nostra ajuda per tal de signar una petició per al president xinès Hu Jintao a favor del respecte dels drets humans i la cultura tibetana i l’adopció d’una politica no violenta, a més de fer justícia i donar-li al poble tibetà el dret d’autodeterminació.

Per què no ho signes? Va, que jo he estat el número 67 i s’ha d’arribar als 100000. Conixiua aportarà poques però valuoses signatures, n’estic segur!

ACTUALITZACIÓ:
Acabo de trobar en una de les píndoles d’en Marc Vidal el procés de creació del logo dels Jocs de Pekin. Una mica d’humor negre…

Avui he anat a l’IMAX del Port Vell i m’he adormit. Estic indignat! He pagat 7.50€ per dormir en una butaca de cine i avorrir-me com una ostra.

Jo no entenc la existència d’aquest cinema. Ok, hi ha d’haver per a tothom però hi ha tanta gent a la que li agradin els documentals i que estigui disposada a pagar 8€? Si no fem cas de les enquestes que li donen audiències milionàries a La2 (NOTA ALS ENQUESTADORS: Babaus! Com us deixeu enganyar, mamons!) no hi ha gaire gent. Per això em pregunto: surt a compte tindre un espai ocupat per les ~20 persones que estavem a la sala i que té un cost tan gran? No seria millor destinar aquest espai per a usos que poguéssin utilitzar més persones? D’acord que és propietat d’una empresa privada i no de l’Ajuntament, i que, per tant, farà el que cregui més convenient per al seu negoci, però no li veig la gràcia per enlloc. La gràcia de veure en 3D tenia gràcia quan el van posar, que era quan hi anava la gent en massa (recordo que la sala s’omplia i que molts cops era difícil trobar entrades per la projecció següent) però… repeteixo: surt a compte? (NOTA AL SENYOR IMAX: A les enquestes la gent menteix per semblar culta. Els percentatges que té La2 en aquests estudis no són reals!).

Des de Syriana (em vaig perdre amb tan de canvi, d’acord?) que no m’endormiscava a una butaca de cinema. Fracàs total, senyor Imax.

No puc estar-me’n de recomanar-vos aquesta meravella de cançó. La vaig escoltar per primer cop en un anunci de Coca-cola de vés-a-saber d’on però no sabia ni el cantant ni el nom fins que una amiga (o el meu àngelet de la guàrdia) se’m va aparèixer al msn i em va passa l’enllaç al videoclip d’una cançó que li agradava. Òbviament, la meva angeleta té bon gust (ni que sigui musical…) i la va encertar de ple! El cantant és Jason Mraz y la cançó es diu I’m yours. No té pèrdua.

[youtube=http://www.youtube.com/watch?v=EkHTsc9PU2A]

Ara estava parlant amb una amiga per internet i m’ha dit que només hi ha dues coses que no li agraden de mi. Diu que no li agrada que sigui tan sec parlant per telèfon (l’altra no la penso posar). I és cert: sóc bastant secot perque no m’agrada parlar-li a la gent sense poder mirar-la als ulls, per això sempre acostumo a enviar missatges al mòbil. No és que sigui rata: és que em sento bastant ridícul parlant amb un tros de plàstic enganxat a la orella. La Niss, l’amiga amb la que parlava, em deia que també és ridícul parlar amb una pantalla i unes tecles de plàstic. Li he dit que no, però pensan-t’ho té, en part, raó. D’acord que no hi parles amb la veu la majoria de vegades i que, quan hi parles, com a mínim jo, faig una videoconferència per poder-li veure la cara a l’altra persona, però ve a ser el mateix que un sms però que és respost a l’instant. No ho sé, però si mai parlem i us semblo sec, tranquils, no és res personal amb vosaltres, sinó amb el trossot de plàstic de Telefónica.

Escricaquesta entrada mentre no em venen a buscar. Avui a les vuit fan una gran butifarrada a Montgat i jo hi seré per allà fent vés a saber quina cosa.

Us vull a tots per allà, d’acord?
Ens veiem!

De vegades, determinades imatges que apareixen a la televisió provoquen malestar entre alguns colectius de la societat i aquests promouen accions en contra de l’emissor. Alguns casos, com el de la organització HazteOir que va demanar el boicot al programa Salvados de laSexta i dels anunciants del canal, provoquen que aquests últims, amb la intenció de no malmetre les seves marques cedeixin a aquestes pressions i deixin de publicitar-s’hi.

Navegant he trobat un cas extrany: la marca Heinz, la del quètxup de casa meva, va fer un anunci. Aquest anunci, en un moment donat, s’hi veuen dos homes fent-se un petó i això va fer que molta gent fes arribar el seu malestar per aquesta imatge afegint que van haver d’explicar als seus fills per què dos homes es feien un petó i Heinz va retirar el producte davant de l’amenaça de boicots. Llavors, associacions d’homosexuals van mostrar-se en contra de la retirada i van declarar la guerra contra la marca: els boicotejarien si no la tornaven a emetre. Ara, els senyors directius es deuen estar maleint (i sobretot al genial cap del que va sorgir la idea d’aquest anunci). Aquests són els problemes de la publicitat: hi ha gent que no entén el món en que viu i no sap que les coses van canviant.
En Monzó va parlar del tema.

Via ferrancab

àèéíòóú

Abans de tot dir que a mi l’esport no em crida gaire a no ser que jo el practiqui (a part de córrer, pocs practico normalment) o que estigui al camp, i no sempre m’animo. Em considero del Barça tant per sentiments com per herència familiar. Tot i això no crec que TV3 hagi de modificar la seva programació pel simple fet que un jugador marxa d’aquest club. Ho trobo innecessari i totalment forassenyat. No crec que ho facin amb cap altre equip per més català que sigui tot i que també és cert que la imatge que pot donar el FCBarcelona del país no la pot donar cap altre entitat esportiva catalana però tampoc crec que en Ronaldinho hagi fet gaire pels catalans. Crec que va ser una bona jugada, una bona estratègia per guanyar unes eleccions, per tornar la il·lusió als barcelonistes i fer-los tornar a estar orgullosos del seu equip.

Ara he anat a fer una visita al meu amic de porcellana i no trobava cap lectura interessant per enlloc. Després de buscar una mica he trobat un llibret que venia amb la revista Personal Computer amb les 130 webs imprescindibles d’internet. Això que estava mirant-me’l i he vist un que deia “Cómo hacer para…“. Aquesta web es dedica a recollir tot d’explicacions que són escrites pels seus usuaris amb les que anar realitzant diferents tasques quotidianes del dia a dia que potser no sabem fer. Podrem trobar coses tan útils com una guia per fer “llums de lava”, com preparar un sopar romàntic o com calcular el que hem de comprar de beguda per una festa depenent del nombre de persones que hagin de beure. Super útil, home! A més, els teus queixals et fan morir-te de dolor? Tranquil, això t’ajudarà! Estàs grassonet? Aquí et donaran un cop de mà. Bàsicament et diran que mengis variat i que evitis greixos, que et facis massatgets i que tinguis un buen tránsito intestinal (aka caga!).

Tot el que necessitis ho pots trobar a aquesta web. Tens set de sang i casualment les formigues t’han invadit el jardinet? Tens una fuita radioactiva als peus i et fan una pudor insuportable? Ja és massa tard i la fuita ha arribat a les sabates? La fuita ara puja i et suen les aixelles deixan-te taques a la roba difícils de treure? El problema ve de dins, de la gran quantitat de suor que desprenen i la pudor que fan? T’han sortit fongs a la camisa de la quantitat de merda barrejada amb la suor? (Ecs, a quins nivells està arribant això, collons!) De la suor se t’està oxidant el marcapassos i et taca la roba? T’envolten totes les mosques de la comarca per la pudor que desprens? Doncs aquesta web et donarà la resposta a tots els teus dubtes i acabarà amb la teva gran ignorància.

Ara que ja has acabat de llegir aixeca’t que estàs assegut molt malament i estàs arrugant la camisa. Vés a planxar-la!

D’acord, encara no el tinc. Encara. Catalunya està sota el caos que suposa el profund interès de la gran Telefónica d’acabar amb la paciència dels seus clients. No hi ha iPhones per a tots enlloc del món (ok, a Telefónica li donarem la culpa només del que passa dintre de l’Estat que, bàsicament, és el que m’afecta) i, en comptes de fer com al Titanic “Primer les dones i els nens!” amb el que podria fer-me passar per nen i aconseguir-ne un (afaitat em trec, com a mínim, com a mínim 5 anys o menys!) els venen a tothom. Eh, i jo tranquil. Sé que l’acabaré tenint tot i les traves que m’està posant la mateixa Movistar. Jo sóc azul des de fa anys. Bé, des de sempre, de fet. Ara resulta que no podré mantenir el meu número (bé, sí, però no el podré usar amb l’iPhone) però que si fes una portabilitat des d’una altra companyia sí que seria possible. Em direu que no es pot canviar això, no? JA-JA-JA! A això cal sumar-li els viatges que he fet a Barcelona buscant-ne, la trucada al 11888 preguntant on hi havia més botigues Movistar a la capital, les hores (potser fins i tot minuts) buscant de forma inútil informació i anant a preguntar per les botigues del centre de Badalona sense trobar-ne. ON DIANTRE SÓN ELS IPHONES, SENYOR TELEFÒNIC? ON!? Deixi’m dir-li una cosa: no podem anar entregant a les botigues de 10 en 10. Va, amb una mica de ganes que li posem això ho podrà solucionar. Només cal afegir-li un 0 al darrere. Sí. En comptes de 10 en 10, faci-ho de 100 en 100 i acabarem amb els problemes d’abastiment.

Tot i que no el tinc (a veure com acaba la setmana) ja estic enllestint la llista d’utilitats que li afegiré a la maquineta. Per començar WordPress, el meu gestor de blocs, fa uns dies que va presentar una eina que em permetrà d’actualitzar des del telefonet aquest bloc. També he trobat una web amb tot de sèries per tal de veure-les en els meus futurs viatges en tren de rodalies. Just són de 20 minuts els que jo he escollit (bàsicament Padre de família, per començar), el temps que, més o menys, es triga de Badalona a Plaça Catalunya anant “normals” (espero no poder mai un de sencer o, pitjor encara, dos).

“Oh! Són pirates! Que torni la Santa Inquisició! Els joves es baixen els nostres discos per Internet! Heretges! Presionem al govern per a que ens ajudi! Que apliquin un cànon…”

Jo entenc que els cantants, com a treballadors autònoms que són, reclamin ajuda a l’Administració per tal que aquesta els ajudi a poder tirar endavant el seu negoci (que és el de cantar) tal i com fan la resta d’empresaris que tenen al seu abast crèdits i d’altres ajudes per tal d’arrancar-lo. El problema recau quan aquests artistes, en comptes de veure per on va la societat, no els dóna la gana de canviar la seva estratègia i es planten davant d’aquest mercat, que va canviant, de la mateixa manera que ho feien abans. No s’adapten, no innoven, no s’actualitzen i això, quan li passa a una empresa “normal” el que acaba és desapareixent, donant el seu lloc a noves idees que, poden obrir-se pas d’entre les ja existents, però amb una cosa a favor: no els cal adaptar-se ja que ja neixen amb els estàndards d’aquesta societat canviada.

Els artistes no crec que hagin de basar els seus ingressos majoritàriament en la venda de discos sinó en els concerts. Abans sí que eren importants els CDs que treien al mercat, però ara no ho són en la mateixa mesura. Actualment, un disc, crec jo, no serveix de gaire cosa. El cost de treure un disc al mercat és molt alt: s’ha de comprar els CDs, caixes per posar-los, paper per les portades, la distribució… en canvi, amb un arxiu a un servidor de la companyia discogràfica totes aquestes despeses desapareixen. Aquests arxius no li arriben a costar a l’empresa res i els poden vendre a preus d’escàndol treient-ne grans beneficis tot i el reduït preu si es fa bé, ja que si no fan un CD, piratejar-lo serà impossible, pel que algú s’haurà de baixar la cançó pagant i, fent que perdi qualitat al canviar-lo de format o amb qualsevol altra tàctica, la gent acudirà en massa, un cop ensinistrats, a baixar-se la cançó.

On els artistes sí que crec que han de posar-hi tot el seu esforç és en les gires. Aquí és on ha de radicar el seu principal negoci: cobrar una entrada a la gent que ve atreta pel que ja ha escoltat, potser gratuïtament, però que amb una bona promoció o pel que sigui pot ser un gran boom, tal i com ha passat amb artistes com, per exemple, la Lily Allen que va sorgir de MySpace i que al seu primer concert, sense haver tret un sol disc al mercat, va ser un rotund èxit.

La SGAE és el principal problema. D’acord que si has creat una obra vulguis que tots els beneficis que en surtin passin per les teves mans, si més no la part que et pertoca com a creador, però no crec que sigui una bona idea que (per citar un exemple qualsevol) Ramoncín, un cantant (sic) que en la seva època va tindre un cert èxit (jo crec que no existia o era massa petit per recordar-me d’alguna cançó), vulgui seguir vivint de renda acusant-nos a tots de lladres en el moment que comprem una caixa de CDs verges o disc dur nou cobrant-nos, gràcies al meravellós suport Estatal, un cànon per si de cas aquests són utilitzats per piratejar obres, encara que els autors no pertanyin a la SGAE. Al senyor Teddy Bautista, el que mana a la Societat d’Autors, no li sona de res la presumció d’innocència? Au, va! I el govern donant-los cova. Deu ser que tenen talante, oi ZetaPé? La esquerra supeditada als requeriments abusius dels gestors d’una entitat privada… on arribarem a parar? Tindran raó Chávez, Correa, Morales i els seus seguidors? Haurem de revoltar-nos els indígenes? DES D’AQUÍ CRIDO A LA REVOLTA INDÍGENA! Visca, visca! Ole, ole! Som-hi tots!

Patètic. Canteu en directe i davant de tothom i replantegeu el vostre negoci. És només una idea. Però és que realment penso que, si la música està en crisi, és per culpa vostra.