No, no ho som. Què ens queda ara? Tan sols esperar, esperar el moment. D’aquí a poc l’espera s’acabarà i les coses canviaran. Espero que l’espera no hagi estat una xorrada, que no hagi perdut el temps. L’agonia serà com una eternitat, però quan passi tot ho recordarem com una anècdota, com si d’una broma es tractés o potser no en sentirem mai més a parlar de tot aquest temps que, tot i ser curt, serà un gran càstig.

La notícia ha estat com una gerra d’aigua freda, congelada i ens ha vingut així, de cop, imaginant-nos-la però evitant-la. La impotència i un gran mal sabor de boca se’ns ha apoderat i no hem estat capaços de fer res més que sortir al carrer i caminar. I caminar més i més. Ara cap avall, ara a la dreta, ara gira per aquí, ara per allà. Inconscientment escapavem del que ens venia a sobre: l’espera. Espera eterna i indesitjada. Espera amb un inequívoc sentiment de ràbia barrejat amb fàstic i por de no ser capaços d’aconseguir-lo. I hem caminat fins que, cansats, hem reposat sobre l’herba. Arrecerats pels arbres ens sentiem segurs i lluny de la fatal notícia.

I és que l’iPhone s’havia esgotat i fins dilluns no hi hauran més. No som ningú. No, no ho som.

Són les 02.27 i vinc del Sarau. Com cada dijous fan monòlegs i des de fa un temps hi volia anar. Tinc amics que hi havien anat i m’ho havien recomanat. Fa uns dies em van enviar un esdeveniment de Facebook per dir-me que aquest dijous (ahir) feien aquesta actuació i ho vaig comentar amb gent per anar-hi. No tenia res segur fins ahir mateix unes hores abans de les 23h que era quan començava i sort que hi vam anar! No sé si el coneixereu, es diu Luismi i sortia per la Paramount Comedy (a mi no em sona d’haver-lo vist, però clar, n’hi passaven un fotimer!). REALMENT GENIAL! Ens ha parlat de les coses que no són tal i com semblen. Parlava dels aeroports, dels murcians, d’Star wars, de les relacions de parella… i no he pogut parar de riure. Feia temps que no reia així. Us recomano l’actuació. El podreu veure cada divendres al Teatreneu fent aquest mateix espectacle. BONÍSSIM!

La pega és que hem arribat a les onze i clar, ja estava tothom assegut i ja no quedaven més cadires i ens hem hagut de quedar d’empeus. La setmana que ve, però, a les deu allà com un clau i ens seiem al davant de tot!

Flipant. Realment astorat després d’haver llegit a la revista Sàpiens que l’enginyer francès Gustave Eiffel havia presentat el seu projecte de la Torre Eiffel a Barcelona per tal de convertir-la en símbol de la Exposició de 1888. Els governants de la època van desestimar la idea afirmant que no quedava bé amb les construccions de la ciutat, a part de ser molt costosa i realment extranya. El noi, llavors, va presentar la idea als francesos i aquests la van acceptar i la van acabar construint i ara tenen un dels monuments més famosos del món. Nosaltres, en canvi, tenim un Arc de triomf realment lleig i que la única utilitat que té és donar-li nom a una parada de metro. És una construcció horrorosament desafortunada, no? Jo prefereixo mil cops la Torre Eiffel abans que l’arc aquell marronós-vermellós que no té cap gràcia. Jo el tiraria a terra si no fos perque té una mínima referència històrica. Va ser la entrada a la Expo. Abans sí que se la curraven (encara que sigui lletja) i no com ara que hem de passar per les barreres aquestes que giren com si anéssim a agafar el metro… Com ha canviat tot, no?

Per cert, pel que he pogut llegir i entendre de la web oficial del monument no hi diu res de Barcelona. No es volen treure mèrits els mamons!

La música em crida des de fa molts anys. Els meus micròfons eren les vàlvules d’entrada de l’aigua dels radiadors de casa (els anomenats “jamos”) però mai vaig tindre una bateria. De ben petitó jo volia tocar el piano en una cobla. Els meus pares (i en la seva època tota la meva família) estaven molt ficats en el món sardanista i jo em calentava i molt cada cop que sentia sonar una tenora. M’agradava jugar a “tocar el contrabaix” i sempre m’ha fet gràcia el flabiol i el tamborí amb el que comencen totes les cançons. La pega era que no hi havia pianos en les cobles però jo, que ja m’agradava donar-li la volta a les coses i reinventar els conceptes volia ficar-ne un. Quan estàvem a la porta del conservatori, amb uns quants amics que ens havíem d’apuntar a solfeig o el que fos, vaig aturar-me i li vaig dir a ma mare que no ho volia jo allò. El meu lloc el va omplir una amiga i vaig començar amb el que ara tant m’agrada: canviar plans a última hora i improvitzar.

Em vaig anar fent gran, els meus pares van anar deixant el món sardanista i em vaig endinsar en el món de la lectura i de la història. Fruit d’això va sorgir en mí el desig de descobrir coses i llavors vaig entestar-me en ser historiador o arqueòleg (o totes dues coses).

Amb el temps ho deia cada cop menys convençut i em vaig apuntar a classes de pintura. Jo veia que m’agradava pintar i tal (embrutar-me no, que sempre he estat un senyoret -tan senyoret com per no jugar de petit a futbol perque si em queia no volia pelar-me els genolls) però que tampoc no era que se’m donés gaire bé. Alguna cosa va sortir digne, però no era la tònica habitual. Em cridava el disseny però no l’art. En aquells moments, mon pare tenia una empresa que distribuïa mobles portuguesos arreu de l’Estat i em va donar per dir que volia dissenyar mobles. Pobrissó de mí, no sabia el que em deia. Jo no havia nascut amb el do de l’art i si ja em costa escriure amb lletra clara imagineu-vos plasmar una idea dibuixant-la en un paper i que s’entengués alguna cosa! Amb el temps vaig anar-me perdent i no sabia què volia ser. Bé, sí: jo volia ser un gandul i mica en mica ho he anat aconseguint, però com que si no ets rei o et cases amb algun descendent o amb alguna altra d’aquestes que van xuclant d’això no vius i no podia ser el primer monarca republicà de la història mundial perquè si mai havia quedat primer en res destacat no anava a canviar als 13 o 14 anys, la criatura.

Fa uns quants anys, d’ença que els antiestètics grans blanquinosos van anar deshipotecant la meva cara i van passar a ser simples visitants molestos de tant en tant, vaig sentir la necessitat de muntar-me el meu propi futur. En Ferran (en els moments en que es vol enfatitzar quelcom important mola parlar d’un mateix en tercera persona) va decidir de ser empresari. Hauria de començar treballant per un altre, fent-li cafès i fotocòpies, però la experiència serviria. Acabaria creant la seva empresa i faria del seu esforç la seva vida. Oh, però què maco, redéu! El màrqueting va entrar en la meva vida (sí, deixo la tercera persona que ja em començava a sentir-me extrany) i el mot emprenedor el va seguir. La veritat, quan em vaig plantejar aquesta via em pensava que els calers es guanyaven més fàcilment, però des de fa uns cinc anys he anat veient que costa arrancar i els que t’haurien d’ajudar suden de tu i els has d’anar al darrere per a que facin el que els toca i allò pel que estan cobrant. Ok, no pretenc que tot vagi com una seda, però el que sí que m’he proposat és ser un bon cap. A mi, la veritat, no m’agrada gens que em mani un incompetent. Si no saps manar, no manis, cony! Delega! DE-LE-GA. Però hi ha gent que no ho entén. I la gent que va de que les coses es fan perque ells manen i porque lo digo yo y punto encara em toquen més el voraviu (s’ha acabat ja de dir paraulotes a conixiua, joder!). Ma mare em diu que seré una mica “fill de puta” (sí, de debò que m’ho diu ella) però suposo que serà de bon rotllo. El cas és que quan em donen els xungos (cada mil anys i durant segons) sí que ho sóc, però mentrestant diràs que no va bé la cosa.

Bé, la cosa està en que hem quedat que seria un empresari emprenedor que basaria la seva estratègia en el màrqueting, que per alguna cosa és el que estudiaré, no? Mola. Fer peles fent el que vols i t’agrada. Jo d’això en dic fer el Buenafuente o Buenafuentejar i ja m’agrada.

No ens anem a enganyar a aquestes altures: la roba és cara. Que unes bermudes Levi’s a una botiga Levi’s qualsevol del carrer Canonge Baranera de Badalona (és a dir, a la única botiga Levi’s del carrer i molt possiblement de la cutre-ciutat) em vinguin a costar 100€ ho trobo car. Ok, un és consumista i ho paga com a bon consumista que és i es maldiu per no haver preguntat el preu abans. “Gilipolles, -direu- les podries haver deixat!” i jo us diré “Sí, però és que m’agradaven, d’acord? Sóc un fashion victim.”

A la pàgina 66 del Periódico d’ahir dimarts ens parlen d’una empresa nord-americana que ens ofereix roba barata que ha estat dissenyada per famosos. Famosos nord-americans dels que en conec menys de la meitat. Bé, bàsicament a la Sarah Jessica Parker i a la Venus Williams. Doncs bé, aquesta empresa el que es dedica a fer peces econòmiques i això ho aconsegueixen estalviant i redissenyant cada dia el negoci. Ho controlen tot, des de les cadires de la oficina fins a la distribució dels seus productes. Tot passa per l’adreçador per tal de reduir-ne les despeses i poder oferir una bona qualitat a un preu que no puja dels 8,98$ (5,7€) que és el preu màxim que pot costar una peça qualsevol. S’autodefineixen com el Google de la moda. Pretenen canviar el comportament dels consumidors i dels proveïdors.

Steve & Barry’s, que és com es diu la empresa, té ja al voltant de 300 botigues només als Estats Units i unes vendes de 1100 milions de dòlars el 2007. El millor és que tot va començar amb la venda de samarretes a un dòlar en mercats i, finalment, l’any 1985 van obrir una botiga a la Universitat de Pennsilvània, lloc des d’on es van convertir en el que ara són. I he de dir que hi ha algunes cosetes que m’agradaria vestir…

Entre la Gran Bretanya (d’ara endavant GB) i Espanya (d’ara endavant ES) hi ha moltes diferències. Els primers són una potència important al món des de fa segles i els segons no són ni una milèsima part del que van arribar a ser fa ja molt de temps. GB té grans relacions amb els Estats Units (potser fins i tot massa properes que li provoquen ser considerats com a súbdits del govern de la Casa Blanca) mentre que ES no passa per grans moments amb la Superpotència. GB supera de llarg i en molts aspectes a ES i no sembla que aquesta situació vagi a canviar en els propers anys (i tampoc crec jo que en els propers segles).

A més de l’econòmic, els britànics també superen als espanyols en matèria de pau. A part del poder i del renom que puguin tindre a nivell mundial han sabut gestionar els seus problemes interiors de terrorisme amb molt bons resultats. Parlo, bàsicament de l’IRA, l’Irish Republican Army (Exèrcit Republicà Irlandès). El que en va ser cap d’aquest grup armat, Martin McGuinness, està a l’Iraq durant tot aquest cap de setmana per intentar fer que els xiïtes i els sunnites signin la pau. McGuinness no ve a ser res més que l’equivalent al cap d’ETA irlandès. A més també és un dels líders del Sinn Féin que, salvant les distàncies, vindria a ser la Batasuna d’allà. Les distàncies de les que parlo entre els dos partits polítics són que els nord-irlandesos tenen el dret i la llibertat de votar-los en el cas que ho vulguin (i de fet ho fan ja que actualment estan al govern autònom) i els bascos no. Amb una llei com la de partits es va fer un gran cop a la llibertat de les persones que no poden votar allò que voldrien i que, en el cas que vulguin seguir excercint el seu dret a vot han de canviar la seva elecció o votar en blanc, tot i que la majoria desisteixen i es queden a casa. Llavors podríem dir que el que va fer el Parlament espanyol, doncs, és el mateix que fan els terroristes: deixar a algú sense veu. D’acord, els segons els hi deixen perquè els hi treuen la vida, però què és sinó la pèrdua de la llibertat?

A Euskadi, els partits polítics són perseguits si les idees no s’escauen i els seus líders són jutjats. I els empresaris que són extorsionats per ETA, en el cas que paguin, també. A Irlanda del Nord poden ser escollits i estar al govern si és el que la majoria ha votat, encara que no sigui el que volen els que manen al país.

Ara em pregunto jo, aquesta llei de partits, a part d’aplicar-se a aquells que donen suport a aquells grups que maten, perquè no s’aplica a aquells que donen suport a altres tipus de morts. M’explico. Els terroristes com els de la organització ETA maten buscant la independència i la llibertat d’Euskal Herria. En altres casos, d’altres partits han sorgit homes i dones que han donat suport a guerres cruels on es mata per qüestions molt menys sentimentals i de les que, èticament ens poguem sentir orgullosos, per petroli i diners tot i que dient que és per alliberar a tot un poble de les urpes d’un home molt i molt dolent. Jo en cap cas estic defensant a ETA. Comparteixo bàsicament un dels seus propòsits però em no crec que el camí pel que van sigui l’oportú ni el més indicat. Una via seria, crec jo, la de dialogar, tal i com va passar a Irlanda del Nord i en la que es va arribar a un acord que s’està complint des de fa uns quants anys. A Euskadi s’ha intentat un acostament, tant per part dels socialistes de Zapatero com per part dels populars d’Aznar en la seva bona primera legislatura, tot i que es queixessin de que ho féssin posteriorment els primers. Potser no voldrien que l’home del talant no els deixés sortir a la foto i perdéssin el crèdit que els votants indecisos tenen en els líders del PP i, per tant, no tinguéssin opció alguna a guanyar les eleccions.

Potser el que li falta a Espanya és una mica més de democràcia i llibertats. Si mai algun territori es vol independitzar qui són ells per dir-ne el contrari? Com ja va dir algú que no recordo: “No ens deixaran marxar mai, som nosaltres els que ens n’hem d’anar.”

Com canvien les coses d’un país a un altre, no?

Ara ja sé el que és. Annaïs, un altre dia, m’avises abans!

Text inspirat d’una traducció d’Allmovie.com

Trailer

[youtube=http://www.youtube.com/watch?v=LplAkUp6G2U]

Avui m’he enrecordat de comprar la revista Enderrock (hauria de fer-me subscriptor i que me la enviessin a casa cada mes però fot pal trucar per fer-ho amb totes les revistes) i hi regalaven dos cedés. El primer no valia gaire. A veure, està bé, estan començant i tal però no el podria recomanar així que sudo i passem al güeno, güeno. El segon CD és un recull de cançons de diferents artistes que actuaran al festival Mas i Mas. Hi ha temes d’alguns de consagrats com Mazoni, Feliu Ventura, Sanpedro o Sanjosex i altres de grups que, si més no, jo desconeixia per complet com The unfinished sympathy o Madee però que sonen genial.

Us poso tres cançons que m’han sorprès i m’han agradat especialment. Aquestes tres són La vida de Guillamino, Spin in the rye dels The unfinished sympathy i Maquinolandera dels Ai ai ai. N’hi ha alguna més com la de Rapataplam dels Pirat’s Sound Sistema però és una mica més del que ja ens tenen acostumats o la de Un dia de cel dels At Versaris amb Vazili que és hip hop en català i, tot i que jo tampoc no és que sigui aquí un seguidor d’aquesta música i, per tant, no en tingui ni repajotera repallotera idea del tema, no sona malament.

Podreu escoltar les seves cançons clicant al damunt i se us obrirà una nova finestra que us durà fins al myspace de cada artista i allà haureu de buscar-la en la llista (en la majoria dels casos està al primer o el segon lloc.

Guillamino – La vida
The unfinished sympathy – Spin in the rye
Ai ai ai – Maquinolandera

Nova proposta a conixiua.com!

Vull que entre tots anem escollint a “La deessa de la temporada”.

Bàsicament he posat això de la temporada i no pas del dia, de la setmana o de l’any perquè així no m’obligo a anar-la canviant cada poc temps ni cada massa, és a dir, que la temporada durarà el que duri fins que la foto sigui substituïda per la d’una altra noia. Aquesta noia haurà de ser famosa o, com a mínim, que destaqui en el seu camp i pugui ser reconeguda per la gent que visita aquesta web. No val la vostra veïna d’abaix si no és la Elsa Pataki, per dir-ne alguna.

La foto, com us haureu adonat està a la banda dreta, just al principi de la columna. Si voleu proposar alguna nova deessa podeu fer-ho comentant a aquesta mateixa entrada. Començo amb una foto escollida per mi mateix.

A participar, que les properes les escolliu vosaltres!

DEESSES JA DESITJADES
Marta Solaz, actriu. Actualment apareix a “Ventdelplà” com a Raquel Busquets, una mossa d’esquadra que acaba d’arribar al poble. 2/07/2008