Avui, per arrancar i tornar a agafar el ritme després de la parada tècnica vacacional, una nova recomanació amb musiqueta bona del pal festa major de poble (sí, d’aquelles que a tothom li mola però que no es posen a l’iPod per no semblar cutres). Vénen de Cardona i realment m’agraden! Ells són els Strombers i me guuustan!

La cançó es diu Borracha i la lletra va ser escrita pel gran Berto Romero, el nebot catòdic de l’Andreu.

[youtube=http://es.youtube.com/watch?v=4GKX4ZDrJ3k]

Què voleu que us digui, a mi no em surt bé això de les tasques domèstiques. Em falta pràctica. Els llits tenen arrugues, quan planxo no queda bé del tot i el rentavaixelles no el tinc per la mà. La rentadora i la secadora sort que són un parell de botons perque sinó… Quan doblego roba mai queden bé les samarretes (ni les camises, ni els pijames, ni res de res!) i pels favorits del YouTube d’un amic he trobat un vídeo que em va passar fa temps on t’ensenyen a fabricar un fantàstic plegador de samarretes!

[youtube=http://es.youtube.com/watch?v=12FXAY4JWY0]

Ahir vaig veure un tros de la inauguració dels Jocs. Pel que vaig veure i el que em van explicar els que la van seguir sencera va ser realment espectacular. La utilització magistral de la tecnologia, de tantíssima gent tan bé coordinada, l’absència d’errors significatius i la grandiloqüència han fet d’aquesta cerimònia, segons el meu parer i el dels que ho hem comentat, la millor obertura d’unes Olimpíades, superant, amb escreix, la de Barcelona, que havia estat reconeguda fins avui (com a mínim per nosaltres) com la millor de la història.

Són dues celebracions amb bastants anys de distància, amb unes diferències tecnològiques abismals i també en el tipus de societat en el que s’han fet: la nostra va ser amb tot de voluntaris amb un gran esperit col·laboratiu i participatiu en el que suposo que la majoria hi anava pel simple fet de formar part del més gran acte que havia viscut mai la ciutat i la xinesa amb 15000 persones, de les quals molts hi han hagut d’assistir de forma “obligada”, segons denuncien moltes veus.

Els xinesos ens han guanyat així que només ens queda una sortida: fer uns altres Jocs Olímpics. Deixem-nos de romanços, senyor Hereu, deixi de donar suport a Madrid 2016 i dediqui’s a promoure un ambient olímpic proper (no li demano igual) al dels anys anteriors al ’92 i a presentar una candidatura amb cara i ulls per quan més aviat millor amb possibilitats i que canviin la ciutat, que molts diuen que s’ha quedat estancada en aquell any.

Sembla que hi ha problemes amb les imatges al wordpress i he decidit de tallar-ho d’arrel. De moment (tot i que em sembla que de forma definitiva), deixo de posar fotos de les deesses que hem anat escollint (tot i que només he pogut posar la primera tot i tindre les properes candidates), ja que, com no vol funcionar, no em penso moure més!

No! No responguis encara. Primer mira aquest video d’un programa d’humor d’allà.

[youtube=http://es.youtube.com/watch?v=QVbobdL3yi0&feature=rec-fresh]

Va, ara ja pots dir que sí.

De ben segur que mai t’has preguntat “A quants caníbals podria alimentar el meu cos?”.
No, oi? Jo tampoc. Però algú sí que s’ho va preguntar i va fer una web d’aquestes de tests cutres per tal de poder respondre a aquesta trascendental pregunta. Jo, que com ja he dit, no m’ho havia preguntat mai, he pensat que potser podria preguntar-m’ho i a que no sabeu què? Sí! M’ho he preguntat. Sé que no us ho esperaveu però sí, ha estat així. El meu preciós body podria acabar amb la gana de 12 (dotze!) caníbalets.

Aquí en teniu la prova:

Si voleu fer la prova i saber a quants d’aquests adorables animalons podeu alimentar podeu entrar aquí. Jo he hagut d’utilitzar un conversor d’unitats perquè no sabia quina era la meva altura en peus i he fet servir això.

Via: Gran angular

Què? A quants toqueu?

A LaSexta, després del Buenafuente i entre els anuncis de videos guarros i del Jes-Extender (tot i que ara també el fan a les tardes) fan una serie que es diu The Office. És la versió americana de la sitcom anglesa de mateix nom feta per la NBC i que han guanyat dos Globus d’Or i un Emmy entre totes dues.

Està gravada com un fals documental, com Herois Quotidians a TV3 (diria que comparteixen el tipus d’humor) i he de dir que és rara de collons. M’agrada, perquè té un punt d’idiotisme elevat i m’ha fet meravellar-me amb l’Steve Carell (meravellós, sublim), però alhora la trobo rara de collons. Tracta de la vida diaria, de la rutina d’uns treballadors d’una oficina de la companyia de paper Dunder Mifflin. El cap és en Carell, un home molt egocèntric però tendre a la vegada amb un punt de boig i que es pensa que tota la oficina és part del seu cercle d’amistats. La majoria dels seus empleats (tots menys el pilota) el tracten com una criatura, el prenen per boig seguint-li la corrent o suden del que diu, donant-lo per impossible. Després hi ha més personatges com el pilota que fa tot el que li diuen i que té un becari, els dos enamorats que no s’ho diuen però que està clar que ho estan, representants de minories, una noia que parla molt i un comptable que no en té gaire idea. Potser hi ha algun més, però ara mateix només puc recordar-me d’aquests, que són els que surten més.

Una sèrie totalment recomanable!