Estimats lectors,
ha mort. El meu estimat ordinador ha mort (o amb una mica de sort ha entrat en coma). El so que se’m ficava a les orelles tal com una ambulància “Niiii-nooo-niii-nooo” des de feia un temps bastant llarg s’ha acabat i ja no crec que sigui possible a tornar-lo a sentir. Al principi em provocava mals de cap i simptomes clars de bogeria però al final ja ni el sentia com quelcom molest, només una tonta melodia que m’acompanyava en els meus bis a bis amb la pantalleta aquella.

[minuts de silenci dolorós i tensió]

No sé fins quan durarà el dol. Mentrestant, només podré tocar això si vinc a la biblioteca, com és el cas (del que ja parlarem algun dia) o, si aconsegueixo tornar a actualitzar des de l’iPhone, cosa que finalment vaig poder fer l’altra dia.

Que descansi en pau. Us prego un minut de silenci en la seva memòria. Gràcies.

Després dels magnífics concerts d’ahir (ai la pluja!) només ens queda aplaudir com diria aquell. Avui conixiua es vesteix de festa i convida a tothom a un miniconcert de dues cançons dels dos principals grups que vam anar a veure ahir.

Començarem amb Antònia Font i Holidays (és un vídeo d’un concert retransmès pel canal 33 així que molts cops deixa de cantar per fer que el públic però no se sent com per exemple quan diu “No me das miedo Carmen Consuelo”.

[youtube=http://www.youtube.com/watch?v=1csM6V9ylFo]

I acabem amb La Casa Azul i Revolución Sexual, el seu single de l’últim disc que, potser no és la cançó que més m’agrada d’ells però sí la més coneguda pel gran públic.

[youtube=http://www.youtube.com/watch?v=akYRAoap3gQ]

A seguir amb la Mercè!

Ahir, en una nit que no era clara i tranquila, però que tenia una lluna que feia llum, en Sisa va donar el tret de sortida a les festes de Barcelona. No sé si hi va anar la Blancaneus, en Pulgarcito, l’Ali Babà o en Gulliver però el cantautor galàctic va fer el pregó que marca l’inici de la Mercè. Què farem els barcelonins i barcelonines (tan els que hi viuen com els que la viuen) si no de sortir al carrer i participar i passar-ho genialment bé?

No vam poder començar ahir per diverses raons la festa però avui no faltarem a, com a mínim, un parell de concerts en dos punts diferents de la ciutat. Començarem a les 21h amb els grans Antònia Font que actuen dins del BAM a l’Antiga Fàbrica Damm (nosaltres hi anirem en metro L2 Encants però suposo que hi ha més formes d’arribar-hi) i després, fent una parada tècnica per sopar, anirem cap a cal Fòrum (L4 El Maresme/Fòrum) a córre’ns veure amb la música de La Casa Azul. Ja aprofitarem i ens quedarem per allà en una nit ben indie o anirem de festa o vés a saber què se’ns passa pel cap!

Barcelonins i barcelonines: a passar-ho bé pels puestos!

NOTA: Pocs dies per seguir votant i en breu explicació del nou projecte de Bat-i-bull Produccions. Estigueu atents els propers dies!

Avui és el primer dia de la nova era d’aquest bloc. A partir d’ara, doncs, tot canviarà. Cada moment d’espera serà suficient per escriure una nova entrada sigui on sigui. I és que, finalment, yes! I’ve got an iPhone. És realment exitant. No tinc paraules.

Vaig a seguir amb el poc que em queda d’aquest dia de festa aprofitant per fer alguna cosa de profit que segurament no podré fer fins d’aquí a uns mesos. Per exemple, dormir fins tard. Bona nit per a mi i bon dia pels que estigueu treballant o estudiant ara que són vora dos quarts d’onze.

Sí, som grans i hem guanyat. Som la polla i hem guanyat. No podia ser de cap altra manera. Diràs que si ho poso així em prendràs com un ser pedant i jo et diré: hem guanyat. Encara estic excitat. Això sí, tenim un problema: on cony anem? Ah! Alerta! Hem anat eliminant ciutats de la llista de possibles i ens hem quedat amb dues ciutats totalment oposades: Berlín i Marràqueix. La primera al cor de la vella Europa i la segona l’exotisme del nord d’Àfrica. Ajudeu-nos. A on aniríeu?

Gràcies per la vostra ajuda

PD: Nosaltres anem de viatge i vosaltres no. Foteu-vos.
PD2: Sí, queda pedant però és que som guais i ens ho podem permetre. Juas.

Avui per acabar la setmana una gran cançó, d’un d’aquells grups que són els autors d’aquella cançó que fa anys que sents i que no saps de qui és. Això converteix a aquest grup en un gran grup i ells ho són. Aquest és el single del seu últim disc titulat Viva La Vida (Or Death And All His Friends). Sí, avui tenim de menú Coldplay. Que aprofiti.

[youtube=http://es.youtube.com/watch?v=dvgZkm1xWPE]

Som joves i no podem parar quiets. La creativitat és quelcom que ens crida i no podem fer res més que anar amb ella. Ens agrada, no li podem dir que no. Rodar curts, fer vídeos o, simplement, cridar l’atenció ens agrada i què millor que creure en el nostre projecte? A partir d’aquesta setmana ho revolucionarem tot i és que som grans, som gegants. La productora, Bat-i-bull, no farà cap producció més enllà de les nostres frikades (eh, tot és plantejar-s’ho d’aquí a un temps) però ens feia il·lusió tindre alguna cosa així per donar-li un toc més professional. Digueu-nos somiadors, flipats o, simplement, motivats de la vida.

Direu, d’on surt aquest nom tan… tan… d’on surt aquest nom? La resposta és senzilla:

Bat-i-bull és un nom que ens agrada com sona, és una paraula genuïnament catalana que ve a significar enrenou i això és el que nosaltres muntem cada vegada que tenim un nou projecte… enrenou. I per què separat en guions? Dues parts, dues ments, dues formes de fer: bat i bull, com nosaltres Josep i Ferran. I per què l’ou del logo? Doncs perquè l’ou es pot batre i es pot bulli i, a més, simbolitza una cosa que apreciem molt tots dos productors: el menjar.

Món audiovisual, prepara’t. Ja som aquí i hem vingut per a quedar-nos-hi.

Crec que ja he parlat algun dia que volíem fer alguna cosa grossa. La cosa grossa que volíem fer es va convertir en un vídeo per un concurs de TV3 i en pocs dies ho vam tenir tot muntadet. Càmera, storyboard, la gent… i el més important: una tele de cartró. Vam veure quin era el nivell(1 i 2) i vam passar un parell de dies d’enrenous i de mal de cap i aquest és el resultat que ha estat enviat a la tele:

[youtube=http://es.youtube.com/watch?v=ITyeqlTDHH4]

Sandra Barneda: esperem guanyar demà… Sinó espero que ens el donin la setmana vinent!

Opineu! Què us sembla?

No em negarà ningú que no t’agafa una emoció especial quan vas parlant pel mòbil amb una bona amiga per l’estació de Plaça Catalunya mentre t’està fent una proposició gairebé deshonesta al mateix temps que et vas fent a la idea que hauràs de passar aquella calor fastigosa del soterrani barceloní i, anant capcot, seguint una melodia que et va sortint del cap al ritme dels peus de la rossa made in Ikea que va al davant teu, et topes, et trobes, et meravelles i t’enamores d’un preciós bitllet de 20€ doblegat gairebé perfectament pel mig amb signes d’haver sigut trepitjat per terribles sers que potser per problemes de torticoli o aires de superioritat van amb la mirada massa per damunt de la resta de la societat sense problemes al coll no s’han adonat de la seva existència allà, abaix, al terra. T’ajups, l’agafes i toques a veure si és de veritat o no. Ho és. T’aixeques i mires a la gent del teu voltant. Alguns ni s’han adonat de la teva presència allà, però molts han vist la experiència que acabes de viure. Els mires als ulls i veus que els fas ràbia, que et tenen una gran enveja. “Que no hi hagi cap malparit que me’ls vulgui prendre ara”, penses i te’ls guardes ràpidament. “Estem en crisi”, t’ha dit la mare. Li dius a l’amiga que tens al telèfon i et respon “mira, compra’m alguna cosa!” i tu vas i li respons “i una merda!”. Qui sap, potser li cau alguna cosa, que fa temps que reclama.

M’hauria agradat veure-li la cara a la persona que ha perdut el bitllet a l’adonar-se’n. Espero que no el necessiti per passar la crisi. O, amb una mica de sort li passa com a mi i no te una mare que li digui: “Però és que tu no saps a l’any que vius!?” i tot arreglat.

De vegades, la Renfe, també dóna alegries.