La tarda/nit de diumenge és el pitjor invent de la història. Què pot fer un grup d’amics (digues-li amics, digues-li coneguts, digues-li saludats…) per sobreviure’l amb, posa-li, dignitat? Anar a sopar, anar a prendre alguna cosa, cantar pel carrer davant d’una càmera, xerrar amb la gent coneguda al carrer i, per què no, fer una mica de jardineria.

Això és ben bé el que vam fer diumenge passat uns quants (pocs) penjats. Vam intentar plantar un arbre al mig de la carretera en un bonic (per posar-li un adjectiu a l’atzar) carrer del centre de Badalona. En el nostre intent un cotxe patrulla dels Mossos d’Esquadra ens va pillar de ple i vam haver de sortir cames ajudeu-me cap allà on vam poder. Al final ningú, ni tan sols l’arbre, que havia estat arrencat pels forts aires huracanats que van assotar la ciutat hores o, fins i tot, dies abans, van resultar ni detinguts ni ferits. O no gaire.

El vídeo, aquí, en exclusiva i sense censura:

[vimeo http://www.vimeo.com/2665375]

Avui la vuitena entrada de recomanació amb una cançó que, crec, amplia una mica l’espectre de melodies de les anteriors. En aquest cas es tracta de la cançó “En la que el Bernat se’t troba” que pertany a “Els millors professors europeus” el disc de debut de Manel, un grup nou amb un aire diferent de les últimes propostes ja que la seva principal novetat són les seves melodies que, a diferència de les remescles i mestissatges que estem acostumant-nos a trobar en les novetats musicals, són molt senzilles però plenes de paraules innocents que expressen idees i situacions idiotes i simplistes però que li donen molta gràcia al grup i a les seves creacions.

Fa un mes, aproximadament que vaig descobrir-los, però no els vaig fer gaire cas. Ha estat avui que m’ha donat a escoltar-los un altre cop perque he trobat un enllaç a una cançó seva i al seu videclip i m’ha cridat l’atenció, cosa que no havien aconseguit la primera vegada.

Amb tots vosaltres, Manel i “En la que el Bernat se’t troba”:

[youtube=http://www.youtube.com/watch?v=X5bBZ5ZbOWE]

Quan érem petits no podiem suportar que ens deixéssin fora dels grupets d’amics que anaven a jugar amb la pilota o que, com feia jo amb els meus, anaven cantant les cançons de moda d’aquells anys (sí, parlo dels Backstreet boys i companyia) donant voltes pel pati tots agafats en plan hermandad (em fa molta vergonya reconèixer-ho però pitjor ho deuen passar els que anaven amb mi, ara tots seguidors de la música heavy).

Ara, que han anat passant els anys, que ens hem anat fent grans i que hem anat evolucionant (com a persones i, potser fins i tot com a espècie) ens agrada fer coses ben diferents de les de llavors i basem les notres estones, per exemple, a internet. És aquí on hem traslladat part d’aquest sentiment de pertinença a un grup, que tot i estar plagat de desconeguts, els considerem, en segons quins casos, amics o confessors.

Últimament s’està posant molt de moda la filosofia 2.0 i cada cop són més les webs que es basen en ella. Les nombroses xarxes socials que campen per internet són on ens trobem amb els amics i ciberamics i compartim experiències i punts de vista. Les teves xarxes acostumen a fer-se cada vegada més i més grans a mida que hi vas afegint la gent que coneixes, com en el cas del famós Facebook (a casa, Carallibre), o quan trobes a gent que en 140 caràcters pot formular frases sobre temes interessants al cada cop més usat Twitter. És per això mateix que agrada veure com va pujant el nombre de gent que et segueix i que et replica i es creen converses interrelacionades amb tot de gent que potser abans ni tan sols sabies que existien. També és per això que no agrada que algú et deixi de seguir. Si pots aconseguir veure qui és la persona que t’ha desfollowejat pots mesurar la importància que té aquesta pèrdua, és a dir, si et deixa de seguir un d’aquests que va afegint a tothom per tal de tindre només un número ben gran de twitterus a qui seguir per intentar de captar a algun i tindre un bon grapadet de seguidors o si és un contacte real. En el primer cas, d’acord, tindras a molta gent però el més important no és la quantitat que tens, sino la qualitat dels que tens i, la qualitat s’aconsegueix amb el segon cas. Llavors és quan sap greu perdre algú ja que demostra que no estàs oferint prou nivell o vés a saber. Hi ha alguns que, fins i tot s’ho prenen més a pit. Esperem que no evolucioni cap a una malaltia o fòbia o… el que sigui. No deu ser gaire gratificant haver d’anar al metge del CAP per demanar-li ajuda per superar que en @ferranbdn o qui sigui ja no és follower teu.

Avui una cançó en anglès d’aquesta nova fornada de cantants que ens està servint el Regne Unit. Es diu Adele i la podeu conèixer per haver posat la seva cançó Tired a un anunci de la cervesera Heineken. La recomanació d’avui també us sonarà ja que és la sintonia del programa “Hora Q” que, de dilluns a dijous, s’emet per TV3 cada nit. Wish you like it!

Actualització: Sembla que no s’havia posat la cançó. Fent clic aqui podreu escoltar-la.

Sempre hi ha dues maneres. Dues formes diferents, cap més. això ho sé jo, ho saben els meus cosinets, ho sap la iaia i ho sap gairebé tothom. Gairebé tothom, sí. Mira que és una cosa que diriem tonta, tonta, d’aquelles que baixes al carrer, pares a qualsevol persona i et respon que hi ha dues maneres de fer les coses i que llavors va i te les diu. Mira que és d’aquelles coses que semblen òbvies des de la gran majoria de caps… però no. No ho sap tothom. No tothom ho entén, què vols fer-hi?

Avui m’he adonat que hi ha a Badalona pseudoprofessionals que no saben les dues maneres i que, per la qual cosa, només n’apliquen una. Casualment és la dolenta, però clar, si no saps que hi ha una bona, doncs no saps que estàs fent servir la dolenta, oi?

Bé, anem per parts, que diria el carnisser del meu barri. Demà (i només demà) he d’entregar un treball fet en grup amb dos companys de classe per al nostre tutor, que no accepta res fora del plaç. Jo l’havia de muntar i vam decidir de fer-lo en mida Dina 5, cosa que em va portar a fer-ho tot en aquesta mida al Word mateix. Tot eren flors i violes fins que avui, un cop m’han acabat de passar tot (ja podrieu haver anat amb més temps, direu… doncs sí, però no seríem nosaltres) ho he inclòs al treball i he anat a una copisteria per tal que m’ho imprimissin i m’ho enquadernéssin. A la meva ciutat, bàsicament la gent va a dues copisteries, les que es troben al centre i m’he disposat a anar a una d’aquestes dues. Els he entregat el meu pen (drive) i fins aquí cap problema. Els he demanat que fos imprès en color, que el tamany fos A5 (tocat!) i que el gramatge del full fos una mica superior al que jo entenc com a normal. No m’hi han posat cap objecció. El problema ha vingut quan no els funcionava i han vist que els ho entregava directament en la mida en la que els ho he demanat. La solució requeia en que jo canviés el format o que els passés un PDF. No era temporalment factible i he hagut de marxar. He anat a la segona opció i la resposta ha estat igual però més directa.

La desesperació del moment s’ha apoderat de mi. Els nervis m’han fet tornar boig. Només pensava en que estava a punt de fer que l’Elías i la Laura no tinguéssin la nota del treball. He trucat a la Laura: “Laura, ràpid! Anem a Barcelona a una copisteria d’aquestes de 24h…”. I la Laura venia però una altra Laura, la Laura, m’ha salvat. M’ha dut al lloc adequat. Una copisteria que no sabia que existís. Equip3 es diu, al carrer Guixeras. No hauria dit mai que allà m’ho farien, no en tenia la pinta. Hem entrat, li he explicat el problema i, sense posar problemes ni excuses m’ha agafat el pen (drive) i m’ha tret el treball com jo volia. Sense problemes ni excuses. Li he comentat el que m’havia passat i m’ha dit que era una cosa molt simple de fer però que requereix una mica d’esforç per la gent de la copisteria (és cert, l’he vist córrer dues vegades de l’ordinador a la màquina impressora per veure si sortia bé). “Això és que no t’ho han volgut fer perque s’ha de treballar”. Paraules semi textuals. “Quins collons tenen!”, he pensat.

He estat tanta estona entre les dues primeres copisteries sense obtindre cap resultat com a l’Equip3 amb el treball acabat i a punt per ser presentat demà.

La comunicació, com tot en la vida, està avesada als canvis constants de la societat a la que es dirigeix. Les televisions tradicionals van perdent pes, cada cop en són més i perden quota gràcies a l’ampliació de la oferta. Els canals amb més pes es queixen que la concessió de noves llicències només fa que hi hagi menys ingressos per publicitat i perdin ingressos, fent més complicada la seva gestió, cosa que afectaria als continguts.

Les cadenes no estan a l’altura en la majoria de casos i això és normal. Hem entrat en l’espiral de l’anomenat Amos a ver qué hechan que fa que ens traguem el que ells volen. Sí, d’acord, quan hi ha algun programa que no té prou audiència és retirat. El que em queixo és que si realment no tenen prou audiència és per manca de molts punts decisius a l’hora de fer-se o d’emetres, que no són necessaris en els programes amb més capacitat de captació de l’espectador com podrien ser els de la premsa rosa. Normalment trobem que les bones idees són les que tenen menys share i això porta a les productores a no arriscar-se escudant-se en “això ja ho hem intentat i no va anar bé”. Val, no va anar bé, però vau fer prou? Vau apostar decididament pel producte? En la gran majoria dels casos, segons el meu parer, és no.

» Segueix llegint

No tots els països són iguals. N’hi ha uns que intenten adaptar la seva política a les noves necessitats i voluntats dels seus habitants; d’altres intenten adaptar els seus habitants a les necessitats i voluntats de la seva política. Uns, tot i ser estats ammb una llarga història, dels més antics del món, són capaços d’anar-se reinventant, d’anar canviant les seves lleis, el seu punt de vista, la seva forma de fer i adaptar-la a allò que impera en la mentalitat de la seva gent amb la voluntat de ser un model de modernitat i de llibertat per la resta. Els altres prefereixen quedar-se enclavats en allò que més o menys va funcionar en un temps passat, enmirallant-se en sí mateixos i alabant-se mentre es van arrossegant en la seva merda.

Hi ha dos tipus de països al món, els lliures i la resta. Com dirien Els Pets: no n’hi ha prou amb ser català. Sembla que ara a més cal ser gronelandès!