Fa uns quants mesos, no sé com ni quan ni on vaig trobar un anunci de l’empresa de telefonia britànica T-Mobile que em va agradar molt. Tenia una forma pròpia diferent del que he vist fins ara. Era una forma original i que no era el típic anunci que surt a qualsevol hora a qualsevol canal. De fet, és tan original i fora del comú que no sé si realment és una bona campanya publicitària ja que, sí, crida, però costa veure el quid de la qüestió.

El grup de ballarins "espontanis" i els al·lucinats que passen per l'estació de Liverpool Street de Londres

L’anunci es basa en una sèrie de ballarins que, de forma espontània, comencen a ballar al ritme de la música i amb una coreografia al bell mig d’una estació de tren anglesa. Òbviament, tothom que ho veu no s’ho pot creure i al·lucina. La clau de la campanya està en que el moviment reflex que la gran majoria té és el de gravar-ho o fer-hi fotos. Com que gairebé ningú duu una càmera de fotos permanentment al damunt, el que la gent treu són mòbils amb els que no només es guarden un record per poder mostrar a tothom, sino que també envien missatges explicant què estan veient. Aquesta és la gràcia, fer un esdeveniment prou potent a nivell visual com per fer que la gent tregui els mòbils (part importantíssima al ser una campanya d’una empresa de telefonia) i veure com, per instint, el que tothom fa és compartir-ho amb els seus, directament amb els sms i mms o amb els vídeos i fotos que ensenyarà posteriorment. Remarco el claim, “Life’s for sharing”, que invita a compartir, a fer als teus partíceps del que estàs vivint a cada instant, ja que és una font d’ingressos per a ells, que al cap i a la fi, és el que els interessa.

I us preguntareu, si fa tants mesos que ho hem pogut veure tots, perquè ve aquest ara i ens el posa com el gran descobriment de la seva vida?

Bé, la simple raó de posar-lo ara és el fet que al Cannes Lions International Advertising Festival li han atorgat una estatueta d’or, un dels premis més impotants en el camp de la publicitat. L’agència que l’ha fet és una de les grans del sector, Saatchi & Saatchi, i a la seva web es felicita pel destacat guardó que ha rebut.

Aquí teniu l’anunci.

Realment m’encanta! Vull fer-ne una versió! (Sempre ho dic i mai ho acabem fent, tranquils).

La Televisió Digital Terrestre està a punt d’arribar a tot l’Estat. Representa que la TDT ens havia de portar molts canals nous i així augmentar la oferta. Les cadenes primer tenien un cert recel i una mica de por per la inevitable, llavors, segmentació de l’audiència. Els ingressos per publicitat baixaran i es farà inviable el manteniment de segons quins canals amb un target molt concret.

Porto uns quants dies de vacances i, des que vaig començar-los, la televisió ha estat, durant unes quantes hores mortes cada dia, la meva única companyia. En aquest temps he ampliat el número de canals que encara ens faltava per posar i els he ordenat per tenir més a mà els que crec que veurem més, a part d’agrupar-los per temàtica, bàsicament. A més de fer tot això, també he tingut temps per anar veient algunes noves opcions i, crec que els “de sempre” no s’han d’espantar gens ni mica… la seva principal enemistat ha de ser amb Disney Channel, perquè la resta és un refregit de programes cutres, o pseudocanals informatius d’extrema dreta passant per televenda i jocs escurabutxaques. Només hi ha dos canals de música: 105tv, que es dirigeix a un target bastant delimitat per la música que emet tot i que admeto que estan fent esforços per obrir-lo, 40 Latino, que a part d’emetre televenda només hi posen música llatina (òbvi pel seu nom, suposo) i poc més. Potser faltaria un FlaixTV que no hauria d’haver desaparegut mai. La resta de canals que no entren en cap de les classificacions que he dit abans no cal ni que les anomeni per la baixa qualitat que regna entre les seves graelles. Parlo de Canal Català o 25tv, per exemple, dos canals patètics i amb una oferta massa pobre com per haver guanyat llicències per tenir canals a la TDT.

Des d’aquí convido a la Generalitat a repassar el llistat de canals i veure si van escollir bé. Si veuen que no, que reflexionin i facin alguna cosa, que encara no hem arribat a necessitar cap de les noves cadenes i no les trobarem pas a faltar.

No suporto el soroll infernal dels petards quan esclaten. És una forma de cremar els diners, perquè barats tampoc no podem dir que siguin, totalment il·lògica i que només es pot justificar per l’agradable olor a pólvora que deixen anar. Tot i així ho segueixo trobant totalment imbècil gastar uns diners en una cosa tant efímera i que no ens dóna cap tipus de plaer o que no ens aporta res a canvi. I encara ho trobo pitjor quan els diners que es cremen són de l’Ajuntament. Quina gràcia tenen els piromusicals, per exemple? És a dir, alguna vegada la música i els petards han anat coordinats? Com a mínim a Badalona, que són els que tinc més presents, mai. Mai no és “ai, ara sembla que el pam ha sonat quan ha esclatat, no?” No. Això jo li dic casualitat, no fotem. Mai quadra i no tenen cap gràcia.

Òbviament, si no tenen cap al·licient amb música, com n’han de tenir sense? Va home, va!

Mai ningú no s’ha sentit estafat per haver-ne comprat? Sant Joan és el sant dels amputats? No, oi? I n’està orgullós?

A veure si jo sóc l’únic “raro”! Queixeu-vos, plebe

Fa moltíssima ràbia quan una cosa que t’acabes de comprar se’t trenca sense haver-ne fet un mal ús, quan gairebé ni te l’has posat. Això em va passar fa un mes quan vaig anar a comprar roba a la botiga Springfield del centre comercial Màgic Badalona. Jo, últimament, totes les compres que he fet de roba, tant per a mi com alguns dels regals de Reis, són a diferents botigues d’aquesta marca i mai no havia tingut cap tipus de problema.
El fet és que, d’entre les coses que em vaig comprar aquell dia, hi va haver una que se’m va trencar als dos dies. Vaig presentar-me al tercer amb el tiquet però amb poques esperances de canviar-lo ja que ja li havia tret els plàstics i les etiquetes, però vaig ensenyar-lo igualment i em van dir que d’aquell model no era el primer que havien de canviar perquè havia sortit defectuós. Em van dir que n’agafés un altre d’igual però, tal i com la pròpia dependenta va poder veure al venir amb mi, tots estaven mal fets de la mateixa part. El que passava era que la sivella i els cargolets que la fixen al teixit cauen molt fàcilment. Veient el que hi havia, la noia em va dir que agafés un altre model i això vaig fer. No era el que més m’agradava però no estava malament. El pitjor és que vaig haver d’afegir-hi sis euros respecte del preu del cinturó que havia anat a canviar.

Tot va anar bé. El vaig portar durant gairebé una setmana però malauradament va passar el mateix. Per desgràcia (com de dramàtica m’ha sonat sempre aquesta expressió), no tenia ja el tiquet perquè, home -o dona-, qui anava  a pensar que també es trencaria aquest? Jo no, la veritat! Vaja, sino no hauria llençat el tiquet… a més, a mi m’havien dit que el model defectuós era l’altre!
El que deia, el cinturó “nou” (el que havia canviat/comprat) també es va trencar i ja em vaig ni tan sols plantejar de dur-lo a canviar. De fet li vaig fer la fotografia que hi ha a aquesta entrada per enviar-ho com a mostra a Springfield però em va ser impossible de trobar un mail de contacte on queixar-me i, a part del telèfon, només hi havia un formulari a la web que no em permetia de pujar-hi un arxiu i si no vaig pujar-la a una web i enviar-los l’enllaç era perquè volia que veiéssin a les dades que la foto era meva i que l’havia feta en la data en que jo els hi estava dient.

Durant uns dies vaig estar buscant per internet alguna altra forma de contacte directe amb l’empresa però Sant Google sembla que es va negar a oferir-me una mera resposta a les meves pregàries.

Finalment, passada ja alguna setmana i tot, la vida se’m va complicar massa i cada cop tenia menys temps per fer coses i, la veritat, va desaparèixer del meu cap, així que aquí estic: sense cap dels dos cinturons i amb 21€ (i escaig, em penso) menys. Ah! I cagant-me en mi per no haver-ho anat a canviar (“És que és tan lluny” em deia jo mateix per autoconvèncer’m. “I és la segona vegada i encara cansa més…” m’autoinsistia) ni haver-me queixat!

Us puc donar un consell? Quan us hi trobeu en el cas aneu a canviar-ho, queixeu-vos, encadeneu-vos on sigui i truqueu a la premsa…! Però mai, mai, mai ho deixeu passar com jo vaig fer.

Mai no he pogut arribar a entendre el per què del vot secret. D’acord que votar és una cosa personal, que fas per què vols però també ho és la religi i sí que es diu si s’és cristià, evangelista o metodista, per exemple, i, a més, hi ha qui duu elements visuals que ho referencien, com burkes o creus.

Sempre he cregut que, aquells que no diuen obertament a qui voten és perquè no estan cent per cent segurs de la seva elecció. Normalment ho comparo amb això que tenen les dones que no els agrada ser preguntades per la seva edat: si és la que tens i no la vols dir, serà que no n’estàs orgullosa de com estàs per fora i per dins, no? Doncs això dels vots ho veig igual: si no dius per a qui va és serà perquè no n’estàs convençut o, perquè t’avergonyeixes o saps que no està ben vist entre el teu voltant o, fins i tot, la societat.

Jo, sigui per la raó que sigui, ho trobo penós. Totalment respectable, d’acord, però penós. Tant pel que fa a no dir el vot com a no dir l’edat, que quedi clar! Si és el que penses o són els anys que tens ho assumeixes i ho encares com millor sàpigues, però no crec que la millor opció sigui la d’amagar-se o la d’evitar de parlar-ne’n mentre dius que és quelcom privat o de mala educació.

En el meu cas, el meu vot va anar a parar a Convergència. No és que en sigui “votant de tota la vida”, la veritat. De fet, no els havia votat mai. Fins ara sempre havia votat a partits declaradament, se suposa, independentistes, però vaig creure convenient en aquests comicis de votar al Tremosa. El programa i el mateix candidat m’atreien més que no pas l’Oriol Junqueras i Esquerra. Potser també va ser una espècie de vot de càstig per ser al tripartit. Potser aquest punt forma part del que no s’ha de fer en unes eleccions europees, votar en clau catalana/espanyola, però no negaré que és una de les principals raons per les que no els vaig voler votar, com vaig fer en una altra ocasió de les tres que he tingut la oportunitat de votar.

Enorgulleix-te del que votes. Vota el que et faci enorgullir. Però, sobretot, vota!

Tinc seriosos dubtes per saber si la vida és justa o injusta. Per explicar-me faré servir la història de la Susan Boyle.

La senyora Boyle és una escocesa de 48 anys que va presentar-se al “Britain’s got talent” del canal ITV per mostrar els seus grans dots com a cantant i poder guanyar el concurs. Fins aquell moment era una completa desconeguda, una veïna qualsevol d’un poble escocès que vivia al marge de la fama, dels fans que no tenia, de les càmeres i platós… llavors era una més de la majoria dels que donem voltes per aquest món. De la nit al dia va deixar enrere aquesta vida per convertir-se en la protagonista del cinquè vídeo més vist de la història de YouTube. Tot va canviar, va ser un punt d’inflexió en la vida britànica, suposo que en part avivada per tal de no fer tanta incisió en la crisi.

Boyle va anar passant rondes fins a arribar a la final amb el suport de tothom i amb la seguretat dels que saben que guanyaran i, finalment, va perdre. Va quedar per darrere d’un grup de ball que fora dels seguidors del programa i alguns més ningú no sap qui són. És a dir, la Susan -ja hi ha prou confiança a aquestes altures com per tutejar-la- va passar de tenir el món als seus peus a que se li caigués el cel al damunt. Al backstage, segons diuen els que ho van poder viure, ja se la notava molt alterada i ja, a l’hotel, van avisar a un metge que li va diagnosticar una severa crisi d’ansietat i ella mateixa va ingressar, de forma voluntaria, a una clínica psiquiàtrica..

Quan la feien guanyadora va tenir la possibilitat de refusar grans contractes o altres opcions com la de cantar davant de Barack Obama. Ara que ja ha acabat el seu curt regnat no tornarà a ser la mateixa desconeguda que havia estat fins llavors, però, com a mínim, s’hi acostarà bastant.

La vida és injusta: et treu el que t’ha donat sense que puguis fer res per tal d’evitar-ho.

Per altra banda, la vida és justa. Realment no veig gaire bé que algú que no ha fet res prou destacable ocupi un lloc que no li pertoca. La senyora Boyle no ha arribat a aclaparar tants minuts de la vida de la gent per haver descobert res, per haver sigut un personatge destacat en la història d’Escòcia o el món… no, ella no ha fet res de tot això, simplement ha perdut un concurs de televisió creat per divertir i fer passar l’estona a les masses. Va voler jugar a gladiadors i els lleons se la van menjar. La lògica l’ha salvada (o l’ha deixada morir, segons com es vulgui veure) i ara ha de tornar, com pugui, al seu lloc.

Estava en un núvol i la hòstia que s’ha donat contra el terra ha estat impressionant. Per sort i per desgràcia ens passa a tots i ens posa a on hem de ser. Llavors és quan t’adones que no ets tant gran com et pensaves ni que et mereixes tant com penses i, per últim, que les hòsties no totes es reparteixen a missa ni són consagrades. Amén.