El meu amor per tenir una Casio Exilim va començar arran del programa “Una altra cosa” del gran Buenafuente i el seu projecte Captura.org (que actualment està patrocinat per Olympus, però que, després de provar-ne una gràcies als meus amics, em queda un sentiment que es podria explicar amb un “bah” i quedar-me tan ample). El fet que fes aquelles fotos, que fos tan primeta i que tingués aquella forma (sí, jo no tinc gaire idea de fotografia i encara menys fa uns quants anys) em va fer desitjar-la amb totes les meves forces. El problema va ser que la gent va entendre que volia “una càmera de fotos” i no era així. Com heu llegit més amunt, em van regalar una càmera d’una altra marca i el resultat -potser propiciat pel fet que es va guardar a un congelador de forma totalment involuntària- no va ser gaire bo. Finalment havia arribat l’hora de comprar-me’n una de nova però, amb això de la crisi permanent en la que visc, no vaig poder fer el meu somni -digues-li somni, digues-li consumisme- realitat i vaig decidir d’esperar-me a reunir prou diners.

De cop i volta, via Bloguzz em va arribar la oportunitat que Casio em deixés provar la seva nova càmera, la Exilim HS-FC100 i, òbviament, vaig llençar-m’hi de cap. No podia desaprofitar-ho després de veure l’anunci a televisió i tenir una ràbia continguda pel fet de no tenir-la… Sí, sóc totalment consumista i m’hi reafirmo, ojú.

Casio va complir la seva part i en pocs dies em va arribar un paquet a casa amb la meva nova càmera. No vaig trigar gaire a tenir-la tota muntada i a disparar a tort i a dret. La qualitat és cert que és molt bona, el fet de poder fer vídeos HD i la ràpida capacitat de fotografiar, amb la possibilitat de fer una ràfaga de fins a 30 fotos la fan una gran càmera posicionant-la molt amunt d’entre les altres compactes del mercat. La veritat, jo he tocat molts botonets i l’he desconfigurat moltes vegades (més aviat he activat coses que no volia i, potser, -segur- per això no us penjo cap vídeo dels que he fet, però han quedat molt bé tot i les meves errades) i la veritat és que n’estic molt content del resultat.

Potser es tracta d’un objecte delicat (a mi em fa un sorollet estrany, la veritat) però realment està intacta tot i la de vegades que la he tret a pasturar i de viatge.

Per il·lustrar aquesta entrada us deixo amb tres fotos frikis (les dues superiors petites i la gran) i una de les ràfagues curtetes (òbviament, la resta) que vam fer l’altre dia a Starbucks amb una carmanyola fashion que vam comprar a Vinçon. Bon profit!

ACTUALITZACIÓ: Acabo de fer un gif animat amb les fotos de la ràfaga i també us el deixo per aquí penjat (la qualitat ha baixat al fer-lo gif, suposo, perquè, com veieu al recull de més amunt es veuen millor).

M’acaba d’arribar al mail això:

Os explico esto de la financiación con cervezas para que lo podáis entender.

Todos los días 10 hombres se reúnen en un bar para charlar y beber cerveza. La cuenta total de los diez hombres es de 100 €. Acuerdan pagarla de la manera proporcional, con lo que la cosa sería más o menos así, según la escala de riqueza e ingresos de cada uno:

Los primeros 4 hombres (los más pobres) no pagan nada.

El 5º paga 1€.

El 6º paga 3€.

El 7º paga 7€.

El 8º paga 12€.

El 9º paga 18€.

El 10º (el más rico) paga 59€.

A partir de entonces, todos se divertían y mantenían este acuerdo entre ellos, hasta que, un día, el dueño del bar les metió en un problema: “Ya que ustedes son tan buenos clientes,” les dijo, “Les voy a reducir el costo de sus cervezas diarias en 20€. Los tragos desde ahora costarán 80€.”

El grupo, sin embargo, planteó seguir pagando la cuenta en la misma proporción que lo hacían antes.

Los cuatro primeros siguieron bebiendo gratis; la rebaja no les afectaba en absoluto.

Pero qué pasaba con los otros seis bebedores, los que realmente abonan la cuenta? ¿Cómo debían repartir los 20€ de rebaja de manera que cada uno recibiese una porción justa?

Calcularon que los 20€ divididos en 6 eran 3,33€, pero, si restaban eso de la porción de cada uno, entonces el 5º y 6º hombre estarían cobrando para beber, ya que el 5º pagaba antes 1€ y el 6º 3€. Entonces el barman sugirió que sería justo reducir la cuenta de cada uno por, aproximadamente, la misma proporción, y procedió a calcular la cantidad que cada uno debería pagar.

El 5º bebedor, lo mismo que los cuatro primeros, no pagaría nada: (100% de ahorro).

El 6º pagaría ahora 2€ en lugar de 3€: (ahorro 33%)

El 7º pagaría 5€ en lugar de 7€: (ahorro 28%).

El 8º pagaría 9€ en lugar de 12€: (ahorro 25%).

El 9º pagaría 14€ en lugar de 18€: (ahorro 22%).

El 10º pagaría 49€ en lugar de 59€:(ahorro 16%).

Cada uno de los seis pagadores estaba ahora en una situación mejor que antes: los primeros cuatros bebedores seguían bebiendo gratis y un quinto también.

Pero, una vez fuera del bar, comenzaron a comparar lo que estaban ahorrando.

“Yo sólo recibí un euro de los 20€ ahorrados,” dijo el 6º hombre: señaló al 10º bebedor diciendo “Pero él recibió 10!”

“Sí, es correcto,” dijo el 5º hombre. “Yo también sólo ahorré 1€; es injusto que él reciba diez veces más que yo.”

“Verdad!!” , exclamó el 7º hombre. “¿Por qué recibe él 10€ de rebaja cuando yo recibo sólo 2? Los ricos siempre reciben los mayores beneficios!”

“Un momento!”, gritaron los cuatro primeros al mismo tiempo. “Nosotros no hemos recibido nada de nada. El sistema explota a los pobres!”

Los nueve hombres rodearon al 10º y le dieron una paliza.

La noche siguiente el 10º hombre no acudió a beber, de modo que los nueve se sentaron y bebieron sus cervezas sin él. Pero a la hora de pagar la cuenta descubrieron algo inquietante: Entre todos ellos no juntaban el dinero para pagar ni siquiera LA MITAD de la cuenta..

Y así es, los catalanes son los que más pagan porque son los que más riqueza producen, en consecuencia deberían de gozar de mayores ventajas. La comunidad que paga más impuestos son los que deberian recibir mayores beneficios. Póngales impuestos muy altos, atáquenlos por ser los que más producen, y lo más probable es que no aparezcan nunca más. De hecho, es casi seguro que comenzarán a beber en algún bar en el extranjero donde la atmósfera es algo más amigable.

Para quienes comprenden, no es necesaria una explicación.

Para los que no comprenden o no quieren comprender podemos complicarlo y escribirlo en catalán. QUE QUEDE CLARO.

El finançament és un tema complicat. Potser nosaltres, els catalans, som “tacaños”, som “ratas” però no ens poden negar que durant la nostra història ens ho hem treballat de valent. No dic que a la resta de l’Estat no, no em malinterpreteu les paraules, simplement ho han fet de forma diferent.

Què ens queda per fer ara? Ens dóna per fer el que hem de fer aquesta quantitat d’euros que ens retornarà Espanya? Per què, en alguns casos tenim menys serveis que qualsevol altre ciutadà d’una altra comunitat espanyola més pobra? Jo estic a favor que Catalunya sigui solidària, de fet, ja tenim fons de solidaritat internacionals que, si es pogués aconseguir la idependència es podrien augmentar per tal de seguir ajudant a Espanya. Potser seria una manera senzilla per millorar la imatge que tenen de nosaltres a segons quins llocs i tancar boques a tort i a dret. Una campanya de màrqueting a base de talonari. Per què no? Ajudem a països més pobres en moment que ho necessiten, per què no podriem fer el mateix amb l’Espanya postcatalana? Algú podrà pensar: “si hem de seguir donant calers als qui ja ho fem ara, per què ens n’hem d’independitzar o per què els hauríem de seguir pagant?” Bàsic, perquè nosaltres voldríem. Els diners serien nostres sempre i els podríem fer servir per allò que volguéssim. Òbviament sempre s’ha de mirar primer per un mateix i després per la resta, fins i tot en casos de salvar vides, però per què no podria ser que, un cop invertits els diners que nosaltres necessitem, la resta es donés a mode de solidaritat amb països o estats més necessitats?

Reflexionem-hi si us plau, reflexionem-hi.

Ahir vam anar al concert d’en Joan Miquel Oliver i dels Manel al Festival Cruïlla de cultures de Mataró gràcies a les dues entrades que em va regalar la revista TimeOut Barcelona a través d’un concurs de la sea web.

Bàsicament, el nostre interès radicava en tornar a veure als Manel després del concert que van fer a Badalona en el marc de les Festes de Maig i del que ja us vaig parlar. Aquesta vegada va millorar moltíssim la qualitat del so i de l’espai tot i poder-s’hi comptar uns centenars de persones més que al concert badaloní.

Va ser un tret de sortida fantàstic a un dels meus millors caps de setmana de tot l’any (o més enllà). El concert va comptar amb les enginyoses introduccions del cantant manelenc, les ja tradicionals pujades del públic a l’escenari -molt bona aproximació als seus seguidors amb una molt bona resposta d’aquests- per versionar alguns versos de la cançó “Corrandes” i, per fi, l’aparició gairebé estel•lar d’un tema molt esperat i reclamat des de fa bastant com és el de “No t’enyoro”.

Think big no és res més que això, pensar en gran. És la meva forma d’entendre la vida, els negocis, el que ens envolta. És un dels pilars de la que pretenc que sigui la meva filosofia de vida però que consti que ara no estic parlant de res estrictament material. Pensar en gran és, per a mi, una forma de ser, de pensar, de parlar, d’actuar. És, simplement, una peça més del puzzle vital de cadascú i també del del col·lectiu en general, on cada individu que ho “professa” ho visualitza completament diferent. No hi ha normes, no hi ha regles i no hi ha res ni ningú que digui com es pensa en gran i com no,  sinó que així com cada persona es fa a sí mateixa, cada persona té la seva manera de pensar en gran.

En aquesta vida crec que s’ha de ser agosarat, crec que no hem de deixar-nos portar per la voràgine fins on ella vulgui, sinó conduir-la fins a on ens interessi. Hem de saber imposar-nos davant allò que volem i ens mereixem. No estic parlant de voler tenir-ho tot i fer l’impossible per aconseguir-ho, no. Jo em refereixo a aconseguir allò que ens plantegem, allò que necessitem i allò que ens mereixem. Aquestes són les coses, les idees, les actituds que hem de ser capaços de fer brollar des de nosaltres cap al món. Òbviament és molt més fàcil dir totes aquestes coses que no pas fer-les, a mi em costa molt fer la majoria d’elles per una manca de constància que estic intentant d’eliminar de la meva forma de ser. De vegades m’ho plantejo com una readaptació al meu entorn, és a dir, si els més costants aconsegueixen allò que jo desitjo, si arriben allà on jo vull arribar, si fan tot allò que vull fer serà que és millor i m’ho intento aplicar i canviar. Vindria a ser el que deia Darwin amb els animals (que de fet és el que som, uns més que d’altres). És complicat, sí, però no hi ha cap de nosaltres, fins ara, que hagi dit que sigui això impossible, o com a mínim, si ho ha dit, ningú se l’ha cregut.

Des del meu punt de vista trobo molt important saber el punt inicial en el que ens trobem quan decidim començar un projecte o quan volem fer un nou pas endavant en les nostres vides. Em refereixo a autoanalitzar les nostres capacitats i fer tot el que estigui en les nostres mans per trobar la manera de fer realitat el que ens hem proposat. Molts (i bons) projectes sorgeixen d’un dinar o d’un vermutet amb els amics, de fet, penso que surten millors idees entre uns bones patates braves o un bistec amb patates nascudes en una conversa improvitzada i que tota sola ha anat fent-se a sí mateixa, amb aportacions de tots. Trobo que és de suma importància el fet de saber aprofitar la generació d’idees espontànies, així com també canalitzar aquesta improvització inicial cap a una forma de fer més estable i segura a mida que tot va seguint el seu camí i es va convertint en alguna cosa més que una simple idea nascuda entre patates fregides.

De projectes i d’idees en tinc el cap ple però, de moment, no ha nascut cap. Segurament és pel que deia més amunt: és senzill dir les coses, però és més complicat fer-les si no hi ha, entre moltes d’altres coses, constància, perquè les idees han d’existir, però també ha d’haver-hi la força suficient per tirar-les endavant. Aquí també és important racionar els problemes que sorgeixen pensant directament en les solucions. Encara que no ho volguem veure moltes vegades, tot té solució i, si la cerques amb convicció, d’alguna manera t’acaba arribant. Però has de voler, realment, trobar-la, passi el temps que hagi de passar i els problemes que puguin sorgir.

Res més, només volia treure’m coses del cap.

Després d’un intent fallit, ja hi ha en marxa la primera trobada Somdelstwitts. Serà el proper dilluns, dia 20 a les deu (10) de la nit al restaurant El Mussol del carrer Casp de Barcelona. A la web oficial de la trobada hi ha una entrada amb tota la informació i la possibilitat d’apuntar-s’hi, aprofitant que encara hi ha places lliures (per motius d’espai, el límit és de vint persones).

Us espero allà per desvirtualitzar-vos a tots els que us animeu a venir!

Merci també a tots els que ho esteu muntant tot. Compteu amb mi pel que necessiteu.

I si em voleu seguir per Twitter jo sóc @ferranbdn. No sóc tan interessant com l’Enrique Dans o en Marc Vidal, però Déu n’hi do! Les meves pollades Els meus twitts són prou idiotes com per no fer pensar gaire (o molt, depèn de com es miri), si més no la intenció hi és.

La marca japonesa de condons Sagami, coneguts arreu per ser els més fins del món, van encarregar a l’agència GT Tokio un anunci per publicitar aquesta diferència respecte de la resta de marques. Al Japó hi ha unes fortes restriccions per publicitar condons per televisió així que van decidir-se per utilitzar Internet. Així es va permetre que, els mesos posteriors a la finalització de la campanya, la marca conseguís les seves millor vendes. A més, va ser premiada al Festival de Cannes, del que ja vaig parlar d’un altre dels premiats anteriorment.

L’anunci, que va durar un mes, explicava com, una parella real que estava sortint a distància van recórrer a peu els mil quilòmetres que hi havia entre Tòquio i Fukuoka, les dues ciutats on vivia cadascun d’ells, per tal de veure’s. Des de la web, es va poder seguir el viatge de la parella completament, fins que van arribar a trobar-se. Va ser llavors quan, amb cent mil visites aquell dia -un èxit rotund-, es va fer públic el nom de l’empresa responsable d’aquell anunci.

Fa dies que tenia ganes d’escriure sobre aquesta campanya que ha realitzat Viajes Barceló que em va arribar via Bloguzz. Ahir va tancar-se el concurs “Que me quiten lo viajado” on es volia premiar la originalitat dels participants a partir d’uns vídeos on el mateix participant hi sortís explicant el seu millor viatge o qualsevol altra història relacionada amb els viatges.

Hi havia les següents categories amb els corresponents premis. Aprofito per enllaçar-vos els més votats de cada categoria:

• Millor videoclip: 5 viatges a cadascun dels 5 continents per a dues persones.
• Millor dancing: 1 viatge a Brasil per a dues persones. El segon més votat s’endú 1000€ per gastar a Viajes Barceló.
• Millor karaoke: 1 viatge al Japó per a dues persones. El segon més votat s’endú 1000€ per gastar a Viajes Barceló.
• Millor lletra: 1 viatge a l’Argentina per a dues persones. El segon més votat s’endú 1000€ per gastar a Viajes Barceló.
• Millor fotomusic: 1 viatge a Londres per a dues persones. El segon més votat s’endú 1000€ per gastar a Viajes Barceló.

L’empresa, suposo, volia intentar paliar l’efecte negatiu de la temuda crisi i captar clients gràcies a accions com la d’aquest concurs que, la veritat és que tenia molt de ganxo, tant pel que s’havia de fer per participar-hi com pel que s’hi podia arribar a guanyar.

Felicitats als guanyadors (i una part bastant gran -i suposo que generalitzada- d’enveja) i, compteu amb el meu vídeo per a la propera edició.

Normalment, quan tens un negoci, el que fas és cercar entre tots els teus proveïdors potencials aquell que per un preu més reduit t’ofereixi la millor qualitat i quantitat possible de producte. Aquest fet, sumat a la teva possible especialització en un sector concret del mercat que et farà realitzar comandes més grans et permetrà que els teus preus siguin més ajustats i competitius. A més, com més gran sigui l’empresa i més clients tingui, més facilitats es trobarà en aquest sentit.

Fa uns dies, dimarts passat, vam demanar un parell de pizzes mitjanes per internet. Vam aprofitar el descompte del 50% que anunciava la web de Telepizza i el preu final va ser de 16,30€.

Tothom coneix aquesta marca, de ben segur que la majoria ha menjat alguna vegada una pizza feta a algun dels seus establiments i també sabrà quins són els seus preus. El volum de vendes no sembla precisament baix per les llargues cues que cada setmana s’hi formen i per la gran quantitat de treballadors que tenen.

Per què escric aquesta entrada? La resposta és senzilla: trobo descaradament elevats els preus de Telepizza. Consultant-ne d’altres a punts de venda amb un volum de vendes inferior o de tipus, fins i tot, de venda tradicional, que normalment justificaria un preu superior, el cost per al consumidor final de les pizzes que hi troba pot ser de fins a 10€ menys*. No entenc aquesta desproporció. D’acord que les despeses que suposen les motocicletes dels repartidors i els repartidors en sí mateixos no els tenen els punts de venda abans esmentats, però tampoc crec que suposin un increment tant bestial com el que acabo de constatar.

Per sort es tractava d’una promoció amb un descompte del 50%, és a dir, el cost real que hauríem hagut de pagar un altre dia que no tingui aquesta oferta hauria estat del doble (32,60€), cosa que, no podríem trobar a un restaurant de gamma mitja, del nivell que jo trobo que són les pizzes de Telepizza, i encara menys a un de superior.

Arribats a aquest punt, no creieu que Telepizza hauria de parar un moment i preguntar-se si realment ho està fent bé a ulls dels clients, que són els que, realment, els faran ser allà on els pertoqui.

*L’exemple l’he fet comparant els preus de Ca la Mercè, de Badalona, on les pizzes valen uns 6€, amb l’afegit de ser elaborats amb productes d’alta qualitat. (Sí, faig publicity d’on m’agrada).

Nota a part: no creieu que cada vegada són més petites les pizzes?