No sóc capaç d’entendre algunes de les queixes dels pagesos. És normal que es queixin si cobren poc pels seus productes i arriben cars al client final, però la forma d’actuar crec que no és destrossant collites tallant amb aquestes carrers i places! Què és això de cremar pneumàtics al mig de les carreteres o fent tractorades gastant benzina? Trobo que les manifestacions i les queixes d’aquest tipus i per aquesta raó estan molt mal infundades i fora de qualsevol lògica empresarial, perque no oblidem que un pagès no deixa de ser un empresari. Amb això vull dir que ara ningú em digui que sóc un pixapí i que no entenc res del camp. No es tracta de res més que un negoci encara que sigui petit.

Suposo que la gran majoria dels pagesos no són diplomats en Administració i Direcció d’Empreses ni economistes ni res d’això, sino gent que s’ha fet a sí mateixa i que es troba que des de ja fa uns anys ha començat a jugar a la primera divisió internacional i vol seguir amb el que feia fins just abans i les coses, crec jo, no van així. El camp també s’ha de modernitzar i presentar-se com un sector competitiu com no l’és ara, o com a mínim molt més del que ho és ara.

Puc arribar a entendre que es demanin ajudes a l’Administració quan hi ha grans temporals i moltes pèrdues ja que es tracta, ara per ara, d’un sector molt dèbil, tot i que s’hauria de mirar de regular o posar-hi algun tipus de control per evitar que es demanin ajudes com qui va al supermercat. El problema ve quan es donen ajudes per a tot. No vull dir que no se n’hagin de donar, ja que estimula a crear ocupació i riquesa, a més de noves empreses o projectes innovadors, per exemple. El que sí que passa és que els pagesos i la gent del camp en general no podran moure’s com una empresa “de veritat” fins que no deixin de tenir aquest coixí que els permet veure la vida d’una forma una mica menys feixuga del que ja és, de per sí, la vida al camp en molts dels seus aspectes. Acaba sent com el que passa a Andalusia, com a mínim segons la meva percepció que pot ser errònia, on tothom acaba tenint ajudes del govern autonòmic i s’acaben convertint en “funcionaris de facto” sense gaire motivació per la creació de riquesa que podria tenir qualsevol altre lloc del món una mica més avesat a que la seva gent es busqui les garrofes per sí sol.

A part de queixar-me proposo una solució que, de fet, la prenc d’una empresa del camp que és un cas d’èxit: tal i com va fer la cooperativa Llet Nostra cal fer una gran cooperativa però no com la gran majoria amb quatre iaios i altres sense idea del tema. Una gran cooperativa amb voluntat empresarial, que englobi molts pagesos i que es converteixi en un referent important, dins i fora del país, que pugui competir amb multinacionals parlant-los de tu a tu. Cal treure intermediaris, fer un pont gairebé directe del camp al client final. Em refereixo a eliminar despeses innecessàries que no fan res més que encarir el producte. Si un producte el pagès ara el ven a X i el client final el compra a Z, el preu es pot reduir a Y per tal de poder competir amb la resta de pagesos i empreses, cooperativistes o no, que suposin una competència directa i fent que els consumidors puguin trobar una alternativa lògica i de la mateixa o més qualitat que les ofertes del súper amb productes que, en segons quins casos, tal i com els compres els pots llençar per la pèssima qualitat que tenen.

Es poden crear dues línies per atacar a dos targets: una de més clàssica, amb les caixes de fusta prima, típica, tòpica i senzilla, de tota la vida, per a un públic d’edat més elevada o que es guia pel “si té pinta de poble ha de ser bo” i una altra amb els mateixos productes amb un packaging i una imatge més moderna i atractiva per a unes edats menors i que necessita més estímuls ja que no està acostumada a consumir aquest tipus de productes.

El que està ben clar és que cal gent amb empenta, però no només bona fer i ganes de treballar, sino sabent una mica què és el que es fan. Si cal invertir-hi una mica més es fa, perquè cal veure-ho com això: no és una despesa sino una inversió. Llavors és quan realment estaran fent negocis i no ara, quan a la majoria només els estan prenent el pèl.

I per part meva, fins que no facin això o alguna altra solució millor (cal pensar que jo no sóc ni un gurú ni una enciclopèdia de l’economia i l’empresa) les seves crítiques no tindran gaire sentit.

Recordo que fins no fa molt de temps la majoria de diaris (com a mínim els que jo comprava) duien un gran avenç en el món dels rotatius: les grapes.

Un objecte tan simple com pot ser un trosset metal•lic amb forma d’U permetia llegir el diari del dia (del dia que fos, és clar) encara que la postura que el lector hagués adoptat tingués el seu origen en el Kamasutra o les ràfagues d’aire arranquéssin les perruques dels més agosarats.

A les platges, aquest, era un important punt a favor a l’hora de decidir el diari a comprar ja que tant per la brisa, de vegades necessària, d’altres torracollonera, com per espolsar la sorra era requisit indispensable per a no desmuntar l’estructura del diari.

Actualment, en canvi, no tenim grapes a alguns diaris i totes les fulles cauen a l’intentar llegir-lo, sobretot si ho fas a alta mar al iot o si ets a la zona d’influència de la tramuntana, per exemple. Per aquestes raons d’indubtable pes i d’importància cabdal vull denunciar aquest ERO encobertament descarat a les grapes. Suposo que els sindicats no hi han dit la seva. És clar, d’aquí no crec que en vegin ni un duro…

I jo penso: com està el món!

(Entrada escrita amb els peus en remull d’aigua salada i sorra fina mullada).

Des d’aquest bloc m’agradaria també fer una mica de pedagogia als centenars de milers de visitants a la iaia i als altres quatre que aneu entrant a veure què hi ha de nou per aquí. Avui toca parlar d’una malaltia que afecta a moltes persones arreu del món i que, de moment, no té cura, la malaltia de Quake. Es tracta d’un problema molt greu i que afecta a les capacitats motrius de l’individu fent que aquest es comporti com si fos un dels personatges de la saga de videojocs.

Us deixo amb el documental que va realitzar un canal de televisió anglès (o americà) d’un dels afectats.

Via Jarvik.

Als restaurants és important que el servei es dugui a terme de forma ràpida i eficient. Per tal de poder dur-ho a terme cal que hi hagi algú que sàpiga com dirigir i utilitzar els seus recursos, tant humans com materials. Moltes vegades, l’èxit de l’establiment depèn majoritàriament d’aquest punt i és primordial al moment de fer la recerca de les persones a ocupar aquest lloc tenir-ho ben clar i contractar els perfils que s’hi adaptin millor.

Un dels restaurants on és més important el personal i l’encarregat és als punts de menjar ràpid. És obvi per a tothom que si ja en el nom hi apareix la paraula “ràpid” ha d’influenciar una mica, no? Doncs no sempre és així, de vegades ens podem trobar amb gent que el dia que la seva cigonya repartia la sang van arribar els últims i van haver d’arreglar-ho amb una mica d’orxata que devia ser la única cosa que tenien per allà a la vora, que ja és extrany… Tot ve per una mala experiència que em va passar el dia que vaig anar a veure Up al centre comercial Diagonal Mar i vam sopar al Burger King. Treballant Uniformats vaig veure set persones, sino recordo malament: tres a la barra, de les quals una tenia pinta d’encarregada, un a la cuina -tot i que dedueixo que devien haver-hi més que no es veien des de fora-, dos “netejant” i un que va aparèixer amb safates i no el vam veure més. El descontrol era una passada i no es pot dir que els treballadors estiguéssin quiets. De fet, part del problema també era aquest: massa viatges desaprofitats, vull dir, per anar a buscar dos gots no calen tres viatges (sí, llegiu bé). Això només fa enlentir el procés i posar nerviós tant al personal per l’acumulació de clients com als propis clients per la ineptitud dels nerviosos treballadors.

També trobem el cas de restaurants més bons i més cars on el servei és un dels punts més destacats pel fet de ser bàsica una bona atenció al client ja que aquest servei és un cost elevat i que fa augmentar exponencialment el preu dels plats. Aquesta part també ve motivada per un restaurant en concret, un que fa un temps vaig definir-lo en una entrada com “un dels meus restaurants preferits”. Es tracta del Cuines Santa Caterina, un lloc novedós i amb aires de modernitat arreu que té, per al meu gust, un sol problema: a l’estiu, quan el cap de sala no hi és per vacances (suposo i espero), el servei decau i no es veu la organització i la rapidesa que cal en un restaurant que viu, en part, d’aquesta velocitat pel fet de no poder reservar-se. És una gran llàstima que un dels puntals, pel meu gust, del Grup Tragaluz no pugui estar ara mateix al nivell que vaig constatar totes les altres vegades que hi he anat. Repeteixo: vull atribuir-ho al fet que el responsable estigui de vacances i, per això, al Setembre hi tornaré ja que hi tinc una cita pendent -en part aplaçada per la raó que comento a aquesta entrada- però si segueix no estant a l’altura que li correspon serà que ha mort d’èxit i, com a mínim jo, no menjo amb morts.

Primer de tot i sense deixar temps a que tingueu temps a desistir de deixar de llegir aquesta entrada: no hi explico res de la història més que el que he cregut indispensable per tal de posar en antecedents a tothom qui no l’hagi vista. Segon de tot: si no l’heu vista, quan acabeu de llegir aquest text, agafeu diners i aneu a veure-la (i si pot ser en 3D millor, però llavors agafeu un parell de ronyons).

Abans d’ahir a la nit vaig anar als cinemes de Diagonal Mar a veure la última creació de Pixar: Up. És una meravellosa meravella que explica les peripècies de Carl Fredricksen, un antic venedor de globus de 78 anys pel món per tal de fer realitat el somni de tota la vida de la seva dona: plantar la casa al cap damunt d’una cascada en un penya-segat del sud d’Amèrica. Només començar el seu viatge descobreix que no va sol, un nen, en Russell, l’acompanya.

Aquest és el tràiler en castellà:

Feia molt de temps que no tenia aquell pessigolleig que vaig sentir postrat a la butaca. Escenes molt tendres i d’una enorme capacitat encisadora que són capaces d’arribar al més interior de cadascun de nosaltres. Sobretot hi ha una imatge, cap al final del film que em va realment arribar, però que tampoc no diré per no prendre el preciós moment a ningú que la vulgui anar a veure. (Buf, com de complicat és parlar d’una petita joia de la que no en pots explicar gaire).

És una pel·lícula plena de moments molt tendres i d’aventura que realment no podeu deixar de veure. No només ho dic jo, sino que la crítica també ho corrobora. A més, si podeu, veieu-la en 3D! Les ulleres que et regalen compres són tan genials…!