Abans no ho treguin he fet una captura de la web per tal que tots poguem gaudir d’aquesta entrada de la Viquipèdia (mai he entès el per què del canvi de nom en català) del Molt Honorable President de la Generalitat José Montilla:

Clica-hi per veure-la a mida real

Sembla que per fi podrem saber el que realment s’amaga rere el nostre President.

En unes hores em llevaré per anar a l’estació i agafar un tren que em porti fins a l’edifici on m’hi hauré d’estar els tres propers anys (entrant i sortint, que no és un internat).

Tècniques d’expressió empresarial, empresa, anàlisi matemàtic, micro (i macro) economia… totes aquestes i moltes d’altres seran les assignatures que m’ocuparan durant tot aquest primer any.

El curs comença tard, molt tard, però amb ganes, moltes ganes. Després del curs de l’any passat que no estava pensat com jo creia, aquest té tota la pinta de ser diferent, de ser el que vull fer, de proporcionar-me el que des de l’any passat estava buscant.

A partir de demà, arriba el marketing de veritat. Ja explicaré com va!

Porto uns dies intentant comprar-me roba. Dic intentant perquè fins ahir a la tarda no vaig trobar res que m’agradés. La raó? A Badalona i al centre de Barcelona, les marques, sembla que han canviat el target al qui s’estan dirigint.

El canvi es nota bastant, des de ja fa un temps cap aqui, a Badalona, on visc, on és gairebé impossible comprar res que no tingui un descarat puf a garrulo o fashionetti, que per més que soni a italià no té gens de glamour. El per què de tot plegat és que les marques intenten adaptar els seus productes al gust dels consumidors que potencialment tenen a cada zona. A les botigues del centre de Badalona, exceptuant les bones, algunes de les quals centenàries, s’estan apropant als gustos d’alguns grups de persones que no viuen a la zona però que fan vida, majoritàriament (sobretot pel que fa a compres) al centre. Moltes vegades, el gust d’aquesta gent no és, ni per casualitat, proper al meu ni als del meu cercle d’amistats més proper, així que hem de veure com les botigues a les que hem anat sempre a comprar estan adaptant-se a la moda de la gent que baixa dels barrios a comprar (generalitzo, però per sort no tothom és igual i molts estaran d’acord amb mi). En les seves zones tenen altres llocs on comprar roba a botigues de la mateixa marca, com podria ser el nou centre comercial Màgic Badalona o el Carrefour de Montigalà (tots li diem Carrefour -o Continente, encara- però és un centre comercial on tenen més coses a part de l’hipermercat, eh).

A Barcelona centre sembla que també es va canviant mica en mica l’estil. Segurament el perfil de compradors deu estar modificant-se. El que passa és que en aquesta zona hi ha molts més llocs on poder anar a comprar, amb molts més estils diferents i sempre pots anar trampejant una mica fins a trobar alguna cosa que t’escaigui. Aquests dies, però, tampoc no hi vaig trobar res.

Per sort, vaig anar a una altra zona amb un perfil de comprador diferent i, a botigues de la mateixa cadena vaig trobar roba que vaig acabant-me quedant i que no havia vist en cap de les altres botigues que havia visitat fins llavors.

Gràcies, botigues del meu target!

Aquest és el trailer oficial de la seqüela de [REC], una pel·lícula que em va agradar. La vaig estar esperant durant mesos abans que s’estrenés. En aquell temps tenia una amiga, la Inés, ficada de ple en estudis de cine i em va enganxar el cuc del cinema. Vam esperar plegats la gran estrena del que va ser una de les entrades que he pagat més a gust en ma vida.

El que va ser presentat com una pel·lícula única, sense intenció de ser continuada, vist l’èxit als diferents festivals i el gran suport del públic i la crítica, va esdevenir en una història més llarga amb, com a mínim, una segona part.

[REC] em va agradar moltíssim, va superar les meves espectatives. Hi ha gent que em va dir que això era perque no he vist “El projecte de la bruixa de Blair”, podria ser que fos per això però, com he dit, la cinta em va agradar i vaig quedar satisfet d’haver esperat tan impacientment per veure-la.

Ahir vaig anar a veure la segona part, REC 2. En Paco Plaza i en Jaume Balagueró (sempre els escriuen al revés i el pobre Paco també té dret a anar al davant alguna vegada) anaven per les entrevistes dient que el que presentaven aquesta vegada era el mateix que l’anterior però amb més acció, més recursos, més actors i més sang. El cert és que tot això hi és, no ens van enganyar. La cosa està en que tenen moltes més coses amb que jugar, però no tenen la més important que els va fer guanyar tants punts en la primera versió: la novetat. El format era novedós, la càmera subjetiva no és un recurs massa comú en el cinema, per tant creava una sensació innovadora i que no molts no haviem patit mai al veure una pel·lícula.

La història de REC 2 comença pocs minuts després del final de la primera. Un equip de GEOs entra a l’edifici amb un home del Ministeri de Sanitat. Després d’aquest punt, l’interès de la història mor. No hi ha res que no passés a la primera, excepte si tenim en compte que hi ha més gent nova i que tenim imatges del que està succeïnt a l’exterior durant uns minuts. També hi ha més càmeres que donen una extranya visió del que veuen els protagonistes. El joc del film està en pegar als infectats que intenten atacar i tirar la càmera al terra. Suposo que això últim és per no haver de gravar directament diferents plans impossibles o massa cars de gravar (pel que tinc entès, és una producció de menys de 2 milions d’euros) i que ja s’entenen o s’intueixen pel context o les ombres.

No vull crear spoilers, però sí vull recomanar-vos fer qualsevol altra cosa abans que anar a malgastar els diners d’aquesta entrada. Per pocs diners que siguin, pel mateix preu pots regalar-li un petit detall a la teva parella, t’asseguro que encara que te’l tiri a la cara, estaràs més convençut que és una molt bona forma d’invertir aquests diners.

Ja has vist REC 2? Què en penses? Fem un joc: digues tres coses que et farien sentir-te més satisfet d’haver-te gastat els 6€ que, de mitjana, pot costar l’entrada de cine per veure aquesta pel·lícula.

NOTA PELS DIRECTORS: Si era una comèdia, us asseguro que tota la sala va riure unes quantes vegades.

Diuen que, en la seva època, Jesucrist convertia els pans en peixos. Ara, els de Vueling, que són molt més moderns, converteixen els seus bitllets de 19€ en d’altres de més cars com per art de màgia.

Posem un exemple a l’atzar: som una parella jove i volem aprofitar les possibilitats de descompte que ens dóna el Carnet  Jove per fer un viatget a Madrid de tres dies sortint des de Barcelona. Suposem que tenim vacances fins al dia 13 d’Octubre i, per tant, ens és igual agafar un dia o un altre, així que ens guiarem pel preu. Tenim moltes ganes de marxar, per això, com més aviat sigui el vol, millor. Per poder veure els diferents preus del mes d’Octubre anirem al calendari de preus de la web de l’aerolínia on ens avisen dels canvis de preu amb el text següent:

Fins aqui tot correcte. Podem arribar a entendre que el preu canvia segons si hi ha més o menys demanda o si la data és més propera. Un cop llegit aquest punt, ens disposem a dir que volem sortir de Barcelona per tal d’anar a fer la nostra escapadeta a Madrid aquest mes.

Apretem al botonet de “Buscar” i passem al propi calendari de preus. Veiem que tots els vols de tots els dies tenen el mateix preu, 19€ i ens decidim per marxar el 8, 9 i 10 d’Octubre. Al fer la captura de pantalla he fet que sortíssin els preus de cada vol BCN-MAD i MAD-BCN perquè veiéssiu que absolutament tots tenien el mateix preu. A més, per a que quedi ben clar, abaix podem veure com ens indiquen el preu del vol d’anada (19€)  i el de tornada (19€), a més del preu total (38€).

Un cop tot decidit, passem a escollir els vols concrets que volem però ens trobem amb un petit problema: no trobem cap dels vols al preu que ens volien vendre, encara que mirem vols d’anada i tornada abans o després de les dates que havíem sel·leccionat.

Sembla que la gent de Vueling encara no saben que la tecnologia ha avançat prou com per fer que els calendaris canviïn els preus automàticament. No és cap excusa que hi hagi unes línies una mica més amunt explicant que pot ser que els preus es modifiquin per diferents raons. Això és tenir molta cara! Es prometen uns preus que després es multipliquen per més de 4 vegades el preu original en el pitjor dels casos. No crec que es pugui denunciar com a publicitat enganyosa, sino suposo que no ho tindrien així, però és cert que això és timar a la gent.

Està ben clar que si té èxit com a aerolínia és, simplement, perquè és low cost. N’estic completament segur que si hi hagués una altra amb cara i ulls, també low cost, que tingués prou temps com per fer-se un nom i no fos absorbida per una altra, com li va passar a Clickair, els passaria la mà per la cara.

Senyors i senyores de Vueling: el que feia Jesucrist era considerat un miracle; el que fan vostès és tenir molta cara.