Avui, sóc immensament feliç. El text de l’editorial publicada pels principals diaris del país ens fa veure que no es tracta de tonteries nacionalistes d’una minoria. I ens ho fa veure a nosaltres abans que als de fora. Els de fora ja ho saben, només es dediquen a tergiversar-ho perque els seus no ho sàpiguen i si ho saben, anar-los erosionant, mica en mica, aquests pensaments. Nosaltres, que som uns bledes, ens quedem sempre de braços creuats i mai ens alcem i donem el cop a la taula que en tantes i tantes ocasions hauria estat necessari.

Sembla que encara no sabem el potencial que tenim: mai no l’hem arribat a assolir, ni en les nostres millors èpoques. I em pregunto: per què no ens posem d’acord, fem un front comú, com el dels nostres diaris, i plantem cara a qui li hem de plantar? Tenim la força, tenim la poderosa sort de saber que quan hem fet les coses junts, en molts moments de la nostra història, hem sortit vencedors (exceptuant el pitjor dels casos, un dia de Setembre de 1714). Escolteu, gent, ho tenim de cara. Els plantarem cara.

El poeta Estellés deia que “no podran res davant un poble unit, alegre i combatiu”. Unim-nos! Ja ho hem fet en múltiples ocasions. Siguem d’on siguem, pensem com pensem, tots, junts o per separat, parem-nos un moment i sospesem si el que ens volen donar és el que nosaltres volem, si és el que nosaltres necessitem.

El text íntegre de l’editorial publicada pels principals diaris catalans:

Després de gairebé tres anys de lenta deliberació i de contínues maniobres tàctiques que han malmès la seva cohesió i han erosionat el seu prestigi, el Tribunal Constitucional pot estar a punt d’emetre sentència sobre l’Estatut de Catalunya, promulgat el 20 de juliol del 2006 pel cap de l’Estat, el rei Joan Carles, amb el següent encapçalament: “Sapigueu: que les Corts Generals han aprovat, els ciutadans de Catalunya han ratificat en referèndum i jo vinc a sancionar la llei orgànica següent”. Serà la primera vegada des de la restauració democràtica de 1977 que l’alt tribunal es pronuncia sobre una llei fonamental ratificada pels electors. L’expectació és alta.

L’expectació és alta i la inquietud no és escassa davant l’evidència que el Tribunal Constitucional ha estat empès pels esdeveniments a actuar com una quarta cambra, confrontada amb el Parlament de Catalunya, les Corts Generals i la voluntat ciutadana lliurement expressada a les urnes.

Repetim, es tracta d’una situació inèdita en democràcia. Hi ha, no obstant, més motius de preocupació. Dels dotze magistrats que componen el tribunal, només deu podran emetre sentència, ja que un (Pablo Pérez Tremps) està recusat després d’una tèrbola maniobra clarament orientada a modificar els equilibris del debat, i un altre (Roberto García-Calvo) ha mort. Dels deu jutges amb dret a vot, quatre continuen en el càrrec després del venciment del seu mandat, com a conseqüència del sòrdid desacord entre el govern central i l’oposició sobre la renovació d’un organisme definit recentment per José Luis Rodríguez Zapatero com el “cor de la democràcia”. Un cor amb les vàlvules obturades, ja que només la meitat dels seus integrants estan avui lliures de contratemps o de pròrroga. Aquesta és la cort de cassació que està a punt de decidir sobre l’Estatut de Catalunya. Per respecte al tribunal –un respecte sens dubte superior al que en diverses ocasions aquest s’ha mostrat a ell mateix– no farem més al·lusió a les causes del retard en la sentència.

La definició de Catalunya com a nació al preàmbul de l’Estatut, amb la consegüent emanació de “símbols nacionals” (¿que potser no reconeix la Constitució, al seu article 2, una Espanya integrada per regions i nacionalitats?); el dret i el deure de conèixer la llengua catalana; l’articulació del Poder Judicial a Catalunya, i les relacions entre l’Estat i la Generalitat són, entre altres, els punts de fricció més evidents del debat, d’acord amb les seves versions, ja que una part significativa del tribunal sembla que està optant per posicions irreductibles. Hi ha qui torna a somiar amb cirurgies de ferro que tallin de soca-rel la complexitat espanyola. Aquesta podria ser, lamentablement, la pedra de toc de la sentència.

No ens confonguem, el dilema real és avanç o retrocés; acceptació de la maduresa democràtica d’una Espanya plural, o el seu bloqueig. No només estan en joc aquest o aquell article, està en joc la mateixa dinàmica constitucional: l’esperit de 1977, que va fer possible la pacífica Transició. Hi ha motius seriosos per a la preocupació, ja que podria estar madurant una maniobra per transformar la sentència sobre l’Estatut en un verdader tancament amb pany i forrellat institucional. Un enroc contrari a la virtut màxima de la Constitució, que no és altra que el seu caràcter obert i integrador. El Tribunal Constitucional, per tant, no decidirà únicament sobre el plet interposat pel Partit Popular contra una llei orgànica de l’Estat (un PP que ara es reaproxima a la societat catalana amb discursos constructius i actituds afalagadores). L’alt tribunal decidirà sobre la dimensió real del marc de convivència espanyol, és a dir, sobre el més important llegat que els ciutadans que van viure i van protagonitzar el canvi de règim a finals dels anys setanta transmetran a les joves generacions, educades en llibertat, plenament inserides en la complexa supranacionalitat europea i confrontades als reptes d’una globalització que relativitza les costures més rígides del vell Estat nació. Estan en joc els pactes profunds que han fet possible els trenta anys més virtuosos de la història d’Espanya. I arribats a aquest punt és imprescindible recordar un dels principis vertebradors del nostre sistema jurídic, d’arrel romana: Pacta sunt servanda, els pactes s’han de complir.

Hi ha preocupació a Catalunya i cal que tot Espanya ho sàpiga. Hi ha alguna cosa més que preocupació. Hi ha un creixent atipament per haver de suportar la mirada irada dels que continuen percebent la identitat catalana (institucions, estructura econòmica, idioma i tradició cultural) com el defecte de fabricació que impedeix a Espanya assolir una somiada i impossible uniformitat. Els catalans paguen els seus impostos (sense privilegi foral); contribueixen amb el seu esforç a la transferència de rendes a l’Espanya més pobra; afronten la internacionalització econòmica sense els quantiosos beneficis de la capitalitat de l’Estat; parlen una llengua amb més pes demogràfic que el de diversos idiomes oficials a la Unió Europea, una llengua que en lloc de ser estimada, resulta sotmesa tantes vegades a l’obsessiu escrutini de l’espanyolisme oficial. I acaten les lleis, per descomptat, sense renunciar a la seva pacífica i provada capacitat d’aguant cívic. Aquests dies, els catalans pensen, sobretot, en la seva dignitat; convé que se sàpiga.

Estem en vigílies d’una resolució molt important. Esperem que el Constitucional decideixi atenent les circumstàncies específiques de l’assumpte que té entre mans –que no és sinó la demanda de millora de l’autogovern d’un vell poble europeu–, recordant que no existeix la justícia absoluta, sinó només la justícia del cas concret, raó per la qual la virtut jurídica per excel·lència és la prudència. Tornem a recordar-ho: l’Estatut és fruit d’un doble pacte polític sotmès a referèndum. Que ningú es confongui, ni malinterpreti les inevitables contradiccions de la Catalunya actual. Que ningú erri el diagnòstic, per molts que siguin els problemes, les desafeccions i les contrarietats. No som davant d’una societat feble, postrada i disposada a assistir impassible al deteriorament de la seva dignitat. No desitgem pressuposar un desenllaç negatiu i confiem en la probitat dels jutges, però ningú que conegui Catalunya posarà en dubte que el reconeixement de la identitat, la millora de l’autogovern, l’obtenció d’un finançament just i un salt qualitatiu en la gestió de les infraestructures són i continuaran sent reclamacions tenaçment plantejades amb un amplíssim suport polític i social. Si és necessari, la solidaritat catalana tornarà a articular la legítima resposta d’una societat responsable.

Crec que mai no s’havia parlat tant de la obertura d’una botiga a Barcelona. Potser per la seva originalitat, segurament per l’etiqueta de “botiga gratis” que li van posar, va fer que tingués un gran boom aquests primers dies.

El funcionament, tot i ser especial, és senzill: el client paga cinc euros cada sis mesos i es pot fer una visita a la botiga on es poden agafar fins a cinc productes diferents d’entre la varietat que tenen. Inicialment, les condicions eren de els cinc euros cada sis mesos amb visites cada dues setmanes però a causa de la gran afluència, els registrats després del 21 d’octubre no tenen aquestes possibilitat de visita.

L'aigua del Montseny que vaig "comprar" en la meva segona visita a la botiga Esloúltimo

Segons llegeixo, més de disset mil persones ja s’han inscrit per tal de poder entrar a la botiga i la web ha rebut més de 131000 visites. Segurament, un récord desproporcionat i fora de qualsevol predicció dels responsables de l’establiment. És una molt bona publicitat per tal d’atraure a més marques que vulguin estar presents als prestatges de la botiga i aprofitar aquesta gran afluència per donar a conèixer els seus nous productes o aquells que els estan costant més de vendre, molts cops per manca de comunicació i publicitar el producte.

La gent hi pot trobar els mateixos envasos que podrà comprar a un punt de venda normal, a qualsevol supermercat, per exemple. No es tracta d’una mostra, sinó d’un producte real, per dir-ho d’alguna forma. Hi ha bàsicament alimentació i begudes però també productes de neteja, cosmètics, d’higiene… Mica en mica, segons afirmen (i com tots ens podem imaginar) la gama de productes anirà ampliant-se, amb més marques i més varietat. També he de dir que hi ha una zona on s’hi poden trobar nous productes tecnològics que, si bé no es poden comprar, sí que es poden veure. Segurament és una zona que desapareixerà per la seva inutilitat -com a mínim a mi m’ho sembla, però potser els dóna beneficis, no ho sé- però mentrestant, allà podeu veure-hi televisors, càmeres de vídeo, de fotografia… i fins i tot un segway!

El registre és gratis i el podeu fer còmodament des de casa a esloultimo.com. Quan hi volgueu anar, heu de demanar dia i hora i, si hi ha places lliures, hi podreu entrar. Sembla que aquesta moda entre els metges de la Seguretat Social ha creat escola…

Algú hi ha anat? Alguna experiència? Comentaris?

Fa un temps vaig poder constatar un fet: no sóc l’únic que pensa que és un conyàs que els grups facin bisos després dels concerts.

M’explico: no sé si s’ha fet tota la vida o si és una moda de fa uns anys, però ja no té cap gràcia acomiadar-te i tornar a sortir a l’escenari a cantar unes quantes cançons més i menys quan ets el teloner o quan el públic no t’ho està demanant. Recordo un cas molt clar, fa uns quants anys, en un concert organitzat per Sobirania i Progrés a la sala annexa del Palau Sant Jordi on hi havia uns desconeguts pel gran públic (potser només per la majoria dels assistents i per mi) com éren, llavors, La Troba Kung Fu. Crec que a més de la desconeixença se li sumava el fet de presentar disc nou i moltes cançons éren gairebé totes desconegudes. De fet, suposo que els van portar principalment pel fet que el líder del grup sigui en Joan Garriga, ex Dusminguet. El punt més desastrós va ser quan van marxar, el públic va callar o, com a molt cridava Els Pets o Obrint Pas, que sortien més tard, i el grup rumberu va tornar a aparèixer quan ningú ho creia. Suposo que per algú com en Joan Garriga devia ser quelcom una mica frustrant. Per sort, per ells, han anat assolint quotes de popularitat majors i mesos més tard, aquell mateix any a les festes de la Mercè, era a ells a qui vaig anar a veure.

Si marxes, marxes. Si t’acomiades, t’acomiades. Suposo que el que se sent quan el públic que has tingut al teu davant, que segurament ha pagat una entrada no gaire barata per tal de veure’t a tu, que ets un dels seus ídols o que se sent identifica’t amb tu i les teves lletres o que, simplement, li agrada la música que fas ha de ser impressionant i, per més que et cansis no vols que mori mai. Però no és així sempre. Moltes vegades has de parar i potser no te n’adones. Si només criden quatre groupies no cal que surtis, te les portes al backstage i els fas uns bisos en petit comitè o el que es deixin fer creguis.

Ara potser que per innovar diguin que marxen i que ho facin de debò, no?

A l’edició d’El Periódico d’ahir diumenge van publicar una carta oberta de Manel Fuentes a la diputada Meritxell Borràs, de CiU en resposta a la pregunta que va formular durant la sessió de control de la CCMA. La qüestió deia si el fet que el periodista compaginés la seva feina al programa estrella de l’emissora pública amb un programa de pur entreteniment i d’un target completament diferent al del programa que dirigeix als matins.

Fuentes intenta defensar-se d’aquestes crítiques a la seva voluntat d’anar a Antena3 amb orgull pel que està fent i carregant contra els que no pensen així de la seva feina. Comenta també que ha parlat amb la Mònica Terribas per tal que sàpiga que ell està a disposició de TV3 per presentar un programa, assegurant que, fins i tot, ha proposat algunes idees que estaria disposat a dur a terme a la cadena pública.

Via Twitter, sobretot, he llegit crítiques a la seva forma de fer a El matí de Catalunya Ràdio. El tatxen de partidista, descaradament a favor del PSC.

També hi ha moltes crítiques pel procés de regeneració que s’ha fet a l’emissora amb l’acomiadament de les grans estrelles i per la contractació de periodistes afins al partit governant, molts d’ells provinents de la COM, la ràdio de la Diputació, presidida per membres socialistes. Pel que sembla, la crosta que denunciava el senyor Joan Ferran només ha canviat de vorera. Quin problema hi ha en aquest canvi de color? Que la majoria de gent no s’hi sent representada (el PSC no governa perquè sigui el més votat, sinó per la suma del tripartit) a diferència de quan la tendència representada era més propera a la convergent, amb una acceptació social més gran.

Deixant la ràdio de banda i tornant al tema, crec que el problema no rau en el fet que Manel Fuentes vulgui fer un programa com El matí de Catalunya Ràdio i també un altre com Pánico en el plató a Antena3. Crec que la cosa està en que el periodista presenti El matí de Catalunya Ràdio. Aquest ha estat el programa de referència de l’espectre radiofònic català i en Fuentes no té el perfil idoni per presentar-lo. En Manel Fuentes, òbviament, no és l’Antoni Bassas, l’últim periodista que va agradar a l’audiència, que és, segurament, part de la que ara fa líder a Rac1.

Per desgràcia no és l’únic professional que no està posat al lloc que li pertoca, laboralment parlant. Per això proposo un canvi. A TV3, en Xavi Coral ha passat de fer Telenotícies i l’Àgora, programes molt seriosos i amb un ritme marcat, a fer Divendres, un programa d’entreteniment que li va gran. Divendres és una opció perfecta per al perfil de Manel Fuentes i Els matins de Catalunya Ràdio seria una gran oportunitat per la carrera del Xavi Coral, abans que acabi per destrossar-la per complet. Trobo un canvi bastant obvi i fàcil de fer i una bona estratègia: les tardes de TV3 tindrien un professional de l’entreteniment que podria ajudar a fer pujar els baixos índex d’audiència que té el programa produït pel Terrat i Catalunya Ràdio tindria a un periodista del perfil que necessita el programa estrella de l’emissora i que podria arrossegar de nou un major nombre d’oients.

Abans d’ahir ja vaig parlar del meu cas amb Apple en aquesta altra entrada.

Quan tens un producte i es ven, quan l’estàs fent i veus que va sortint bé n’has d’estar orgullós. L’has de defensar dels de la competència, ajudar-lo a que pugi, a que es faci gran. No deixa de ser com un fill per a tu: l’has creat i li has de donar una bona vida.

Pels comentaris que tots podem sentir una vegada rere l’altre, això ja no és així en molts dels casos. La meva àvia, per exemple, no deixa de dir que la nevera que va tenir abans li va durar molt més temps i que el forn no el vol canviar perquè els d’ara ja no funcionen igual de bé. L’excusa que podria argumentar qualsevol empresa actual és que la dona està acostumada al que ha tingut tota la vida i que, un cop ha necessitat canviar-ho, no ha estat capaç d’adaptar-s’hi pel que sigui. Realment, no crec que sigui així. Potser s’usen materials de menor qualitat, potser és que la tècnica va enrere, o que els avanços tecnològics cada cop estan pitjor fets. Sigui el que sigui, les coses ja no duren. Hi ha qui diu que directament, els productes es fabriquen per a espatllar-se al cap d’un temps. Per desgràcia, gairebé sempre després d’acabar-se la garantia amb la que cobreixen el producte.

Un producte amb una garantia de 10, 20 o fins i tot de per vida dóna una seguretat que no ens donarà un altre amb menor duració. Confiar en el teu producte fa que la gent, els clients, els consumidors hi confiin. En el cas d’Apple, diu molt poc que no arribin a garantitzar-te el bon funcionament del seu aparell (sigui quin sigui) en el mínim de dos anys que la llei estableix. Això diu molt poc d’ells, és realment patètic. La de la poma és una empresa que, crec, es podria permetre un temps més llarg aprofitant la bona acceptació que tenen els seus productes i aquest ressorgiment que fa que cada cop passi de ser una marca de moda en una marca que té clar què vol i com ho vol fer.

No demano una garantia de per vida del producte (com existeix en productes com les Domespace i no es tracta d’una gran empresa, és del pare d’un company de classe) perque al ser un producte electrònic sempre li poden passar moltes coses degut al temps. El que passa és que em costa d’entendre aquesta mala estratègia -en la meva humil opinió- per part d’una empresa amb tantes coses de cara, amb el vent a favor en molts camps i que ja es veu que no pararà aqui la seva fortuna ni la seva sort. Amb tot tant calculat que tenen, no aconsegueixo entendre quin benefici els aporta aquesta manca de servei.

Pot ser que sigui que jo no entenc segons quines decisions empresarials, encara. Tot i així, penso que els productes s’han de mimar perque si els hi fas a ells també els hi estàs fent als teus clients. Al cap i a la fi, són el més important que tens com a empresa.

Dijous de la setmana passada, el meu telèfon mòbil va decidir que, després d’un any i cinquanta dies, ja havia fet prou i va decidir de jubilar la pantalla, que es va quedar completament blanca. Òbviament, vaig voler morir, ja que els números que havia anat agafant dels companys nous d’aquest curs no els tenia, encara, passats a la targeta SIM. Vaig fer el que vaig poder: reiniciar-lo i restaurar-lo, bàsicament. No va funcionar, així que em va tocar trucar al fabricant. La persona que em va atendre, molt amablement, em va dir què havia de fer. El que havia de fer era el que ja havia fet fins aquell punt: reiniciar-lo i restaurar-lo. Òbviament, en aquesta ocasió, tampoc va resultar un èxit. El gran moment d’aquella trucada va ser quan em va dir que com que havia passat ja un any i cinquanta dies des de la certificació de la garantia, aquesta, que només cobreix un any, ja no em servia i, per tant, hauria de cobrar-me gairebé 40€ per donar-me suport telefònic o sinó pagar 200€ per la reparació de l’iPhone, que pel que he llegit per internet es basa en donar-te’n un de nou. Li vaig dir que no pretenia pagar més del doble del que m’havia costat (visca els punts!) i que moltes gràcies, tot i que no m’hagués solucionat res.

La segona trucada que vaig fer després va ser als amics de Movistar (sic). El noi que es va posar al telèfon, després de parlar amb una màquina i de passar pel filtre d’una altra noia, em va donar unes indicacions que suposadament em permetrien de recuperar el meu mòbil: reiniciar-lo o restaurar-lo. Suposo que deduireu el que va passar. Aquí va ser quan em va recomanar d’anar a una botiga Movistar per a que l’enviessin al servei tècnic. En aquest cas no van dir res de la garantia.

Vaig anar a la botiga del centre de Badalona i em van fer, per tercera vegada allò de reiniciar i van intentar de restaurar-lo però ja ni tan sols es deixava connectar. Em van derivar, després de perdre-hi més d’una hora, a una altra botiga amb l’excusa de que no tenien servei tècnic. Tenia dues opcions però vaig anar a la que em van recomanar per allò d’anar a una de la pròpia marca i no una franquícia. Després de caminar durant una estona, estava tancat per inventari. Ja era la última cosa que em podia passar. Ni curt ni gandul (traducció by the short leg –patillera- de “ni corto ni perezoso”) vaig anar a l’altra botiga, a uns metres de la primera a la que havia anat per veure si em feien un mínim cas. Allà em van dir que necessitaven una còpia de la factura que em podien fer a la botiga on vaig comprar l’iPhone. Vaig haver de tornar a la primera botiga i, finament, vaig tornar a l’altra amb el meu paperet, després d’haver d’esperar una estona. Ja allà em van explicar que l’haurien d’enviar, dilluns, al metge i en uns dies, en principi el dijous, em dirien què li passava, el cost que tindria i llavors podria decidir què fer. Vaig acceptar –no hi perdo res.

M’intrigava allò de la garantia. Apple em deia que ja m’havia caducat i Movistar no em va dir res. Jo creia que la llei obligava a que els productes electrònics tinguin un mínim de dos anys però segons el paperet de la garantia que duia la caixa del mòbil deia que Apple només es responsabilitza d’un any després de la compra. Vaig anar a veure a Sant Google i vaig preguntar-li com anava realment allò. Em va sortir la llei 23/2003, del 10 de Juliol, de Garanties en la Venda de Béns de Consum (PDF de l’edició del BOE en català) i espero que, si em donen algun problema, aquesta sigui la meva solució.

Ara només toca esperar. Esperar que passin els dies, que em truquin (cosa que em van dir que farien ahir), que em diguin que no és res i que en pocs dies ja tornarà a ser a casa. També espero que no em toqui anar a demanar una còpia d’aquesta llei que comento perque em faran fer perdre el temps a mi i a ells, i no és quelcom que a mi em sobri gaire, sino al contrari.

M’agradaria que les empreses entenguessin una mica més d’això que se’n diu ètica i responsabilitat social. Trobo normal que sigui Telefónica la que em doni problemes i que es passi les meves necessitats i protestes per molts llocs lletjos d’ésser anomenats o descrits. El que ja no em sembla tant normal és que una companyia com Apple, amb tants evangelitzadors i evangelitzats, que criden constantment les seves bondats, sigui capaç de no estimar-se prou a sí mateixa. Perquè si no s’estima a ella, no estima a aquests que tant l’adoren.

En fi, versionant la frase: totes les empreses són iguals!

El teu viatge cap a la feina és avorrit i monòton? Sents que necessites una aportació extra d’adrenalina? T’agrada la improvisació? Vols conèixer gent nova?

Et presentem els nous viatges de Renfing. Convertim el que podria haver estat un viatge gris i monòton en una aventura diferent i totalment indescriptible. Trajectes entre les principals destinacions de la zona d’influència de Barcelona amb tot tipus d’emocionants situacions i que les viuràs amb molta intensitat. Els nostres clients hauran de superar errors de comunicació, greus averies, incidències causades per la meteorologia, baixades de tensió en la línia elèctrica… Tot allò que puguis imaginar i les situacions més increïbles et passaran amb una garantia del 100%.

Renfing, a més, també es presenta com la nova xarxa social presencial. Podràs conèixer gent mentre et tanquem en un vagó o et desviem a una altra estació que no és la teva i que es troba a l’altra punta de la ciutat del lloc on anaves.

Renfing avui means caca

* Si no quedes satisfet pots passar per la nostra oficina d’Atenció al Client i t’entregarem un paperet de justificació, conforme t’hem fallat i una targeta d’un sol viatge per fer intentar sorprendre’t en una propera ocasió.

Com diria el poeta d’Almeria, “esto es increíble”: Renfe torna a no funcionar bé. De ben segur que amb aquesta frase no us he dit res que no sabéssiu d’abans, però això ja passa de taca d’oli. Avui he sortit de casa a dos quarts de deu per arribar a classe a un quart d’onze, a un quart i cinc com a tard i m’he trobat que he agafat el tren a les deu en punt i m’avisaven que degut als problemes a Arc de Triomf em durien a fer un recorregut turístic per Barcelona. Però això no és la única cosa, tant a l’estació com al tren ens han dit que el recorregut canviaria i en comptes de passar per Plaça de Catalunya passaria per Passeig de Gràcia. Una estació més enllà, la veu del conductor, suposo, ens sorprèn dient-nos que el nostre tren acabaria el seu recorregut a l’Estació de França, en comptes d’acabar a L’Hospitalet o a Molins de Rei, com tocaria. Ja era l’hora que hauria d’haver entrat a classe, així que he agafat ja el metro a Clot enfadat i he anat a agafar un justificant a l’estació de Plaça de Catalunya. De males maneres m’han demanat la targeta i d’on venia. M’han donat el paperet pel cole, un bitllet amb un viatge i apa, cap als Ferrocarrils, que van descaradament millor.

M’agradaria molt que el senyor Zapatero es deixés de plans E i comencés un pla T, de Tren, i millorar-nos el que representa que és aquest servei públic. A veure què passa a partir de Gener quan la Generalitat es quedi amb la gestió de Rodalies.