Estimat 2009, avui t’acabes. Espero que ja ho sabéssis, no voldria fer que ara haguéssis d’anar a corre-cuita a comprar el sopar i el raïm per aquesta nit.

És curiós com has passat de ràpid. Suposo que es diu de tots, però tu, al ser l’últim, el més recordat, ho sembles més. A més has anat farcit de moltes coses! El final del grau superior de màrqueting, el començament de la universitat (sí, també fent-hi màrqueting), conèixer i començar a sortir amb la novia, les pràctiques muntant esdeveniments, les “vacances” a un hotel de Barcelona, el moment Button amb els dies vivint en un matalàs, tots els nous amics que han aparegut i antics que gairebé han desaparegut (la majoria dels quals no haurien d’haver-ho fet), les feines que al final no van acabar sent-ho malgrat l’interès, els nous projectes que van rutllant (i també hi haurà algun que no haurà tingut tanta bona sort), les desvirtualitzacions de gent en múltiples llocs, els dinars i sopars especials…

Has estat un bon any, un any per a descobrir coses, tant meves com de fora. Em conec una mica més a mi i també conec més als qui m’envolten. Has estat un any memorable, tot i algunes dificultats (no parlo específicament de diners -tot i no tenir-ne). Segurament, un dels anys més feliços de la meva vida. T’ho agraeïxo.

Adéu 2009. Que tinguis un bon 2010!

Gràcies a tots els que ho heu fet possible i també als que no. Vulgueu o no, és bo saber que hi ha algú a l’altra banda -tant sigui per bo com per dolent.

Gent, ens veiem/parlem/mailegem/truquem/tweetegem/wavegem/facebookegem… el que sigui però que sigui l’any que ve! Molt feliç 2010!

Badalona acollirà el Museu del Còmic i de la Il•lustració de Catalunya. El lloc on s’instal•larà: l’antiga fàbrica de la CACI, una construcció modernista situada al passeig marítim, a prop del metro L2 (i properament també L9). Una zona amb nous habitatges, a prop del port esportiu.

S’ha argumentat que farà de pol d’atracció de visitants a la ciutat, tant nacionals com internacionals, que serviran per dinamitzar la economia local.

Sí, esclar! Mireu, jo no tinc dades de quin és el públic objectiu d’aquest museu ni de quina previsió hi ha, però no crec que tingui cap efecte dels que es diu. La raó és senzilla: la major part dels fans de còmics són gent jove, la majoria dels quals això dels museus no entusiasma gaire, així que a priori no es pot considerar el target principal. Un cop descartat aquest gran gruix de possibles visitants ens hem de centrar en dos altres grups típics de visites museístiques: adults i escoles.

Comencem pels grans. Quin és el percentatge de lectors de còmics existent a Catalunya de més de trenta anys? La veritat, no el sé, però no tinc cap dubte que serà molt baix. Un altre grup descartat.

Per últim, les escoles. Per a la gran majoria d’exposicions que s’hi facin, quantes tindran prou valor educatiu com per mobilitzar-hi fins allà als alumnes? A part del cas de les escoles de disseny o d’instituts de batxillerat artístic tipus el Pau Gargallo de Badalona, no crec que gaires centres s’interessin per fer excursions fins al museu.

Arribats a la conclusió que ens mostra que la captació de visitants és difícil, anem a veure l’impacte econòmic a la zona. Els estudiants tenen poc nivell adquisitiu i quan van d’excursió acostumen a dur el seu entrepà, així que no hi ha despesa en la majoria d’alumnes, segurament només els professors facin la despesa prenent un cafè: un euro i escaig per professor. Els adults que hi vinguin poden esmorzar en un bar i també prendre un cafè i a més una pasta: uns tres o quatre euros per persona. L’altra opció és que vinguin més tard i dinin: un menú d’entre vuit i quinze euros per persona, tirant llarg. Aquest és l’impacte econòmic que tant anuncien? Creuen que les pernoctacions als hotels de Badalona augmentaran significativament pel fet que hi hagi un museu d’una activitat artística que, no ens enganyem, no és la més extensa? No ho crec.

Tractem el tema de la localització de l’emplaçament. A dalt diu que hi ha parada de metro a la vora. No sé fins a quants centenars de metres es segueix dient que és un lloc “a la vora” però diria que caminant és un bon tros, sobretot si hi ha l’agreujant d’haver d’anar fins al pont elevat per tal de creuar la via del tren que deixa la zona on es troba el museu bastant apartada de la ciutat. Hi ha la opció d’agafar un bus (no hi ha problemes per seure, sempre l’he vist buit) però fa molta volta i la seva freqüència de pas és d’uns vint minuts (suposo que els caps de setmana i festius és encara més gran). La solució seria anar-hi en cotxe, però llavors s’hi hauria de sumar a l’entrada del museu els 0,50€ del peatge del port més la tarifa d’aparcament dins d’aquest recinte, ja que no hi ha places d’aparcament a la vora. En aquest cas sí que hi hauria impacte econòmic però només per a Marina Badalona, l’empresa gestora del port.

En aquest mateix edifici s’hi havia d’instal•lar la Universitat de Barcelona (no tota, diria que era el departament d’estudis marins, en alguns articles que he llegit la informació era confusa o directament no es deia). Imagineu el canvi! Posem que el volum de professors, personal i alumnat que diàriament hi hauria al centre fos de cent persones. Només en el cas que cada dia deu persones paguéssin l’euro i escaig del cafè el volum de negoci ja és superior al de la opció museu. A part cal sumar-hi els esmorzars, dinars els dies que s’haguéssin de quedar al tenir classe a la tarda i també els que compréssin berenar al sortir. Els beneficis pugen exponencialment, res a veure amb el museu!

I no tot són diners. El barri del front marítim no té excessiva vida al carrer pel que em diuen els amics que hi viuen. Cent persones diàries en un barri dormitori no gaire poblat dóna vida i fa que evolucioni. També en serveis: potser seria una forma per fer que el TRAM que ara acaba a l’estació de la Renfe de Sant Adrià arribés fins a Badalona donant servei a una zona amb greus deficiències mòbils, com ja he comentat abans. Això facilitaria el no ús del vehicle privat, necessari per tal de fer qualsevol gestió, per més petita que sigui. Potser seria necessària una biblioteca marina, que podria gestionar l’Escola del Mar. I qui no diu que si l’experiència fos bona, no hi podria arribar a haver més facultats universitàries a la ciutat?

No entenc per què l’Ajuntament ha apostat tant fort pel projecte del museu i no per la universitat. Si fos un museu de primer ordre o amb moltes visites (un Picasso, de la ciència…) encara ho podria entendre, però no en aquest cas. Crec que l’Ajuntament s’ha equivocat decidint i és una llàstima, però no és la primera vegada. Per sort, aquest error no es veu al primer cop d’ull, sinó a l’analitzar-ho. Encara pot anar-li bé als partits del govern local per a les properes eleccions municipals…

Aquí teniu un enllaç a un mapa que he fet per tal que veieu vosaltres mateixos la localització de la CACI i us he marcat els aparcaments i els transports,

Fa uns quants dies, encara dins del que anomeno “horari normal”, anava en tren fins a Plaça Catalunya, cap allà dos quarts de nou del matí. Tot i no ser hora punta, als vagons no hi havia gaires seients buits així que al pujar tots els que érem a la meva estació vam ser molts els qui vam haver de quedar-nos drets. Just al meu davant hi havia asseguda una noia d’uns vint-i-escaig mig adormida amb cara d’haver estat estudiant tota la nit i una senyora d’uns cinquanta o seixanta, d’aquelles que sempre tenen més edat de la que aparenten per allò de no haver estat mai desgastades. La senyora, tota vestida com si anés de casament i amb molts aires de superioritat, mirava fixament a la noia, amb una cara que feia por.

La noia no podia veure fàcilment a la senyora ja que no la tenia al davant, on jo era, sinó que més aviat havia de girar-se en diagonal cap enrere. A més, anava aclucant els ulls a estones, així que tampoc no anava gaire pendent dels que l’envoltàvem.

A l’arribar a Clot, la noia va obrir ràpidament els ulls i va mirar al seu voltant. En aquest instant va ser quan va adonar-se de la presència de la senyora. Ràpidament i sense pensar-s’ho dues vegades, va oferir-li de forma molt educada el seu lloc. Sense dir-li res ni tampoc mirar-la o fer-li un gest, la senyora va asseure-s’hi. La noia va ocupar el lloc on anteriorment havia estat la okupa del seu seient. La senyora va estar asseguda dues parades, baixant a Plaça Catalunya, i llavors la noia va tornar a seure. Temps total que la senyora va estar al seient: entre cinc i set minuts.

Encara hi ha més. Aquell mateix dia a la tarda, vaig anar a gravar el programa especial d’El que ve després a la ràdio. Al bus, quan ja em quedaven poques parades per arribar, puja un home vestit amb el mono blau típic dels mecànics, de més de seixanta anys. Hi havia lloc lliure tant a la zona de preferència per a la gent gran com a la resta. Igualment, una noia d’uns 15 anys li va oferir el seu lloc i ell, en comptes de dir-li que no calia, que hi havia d’altres lliures, va seure-hi i va afegir: “¡Todos los jóvenes deberían hacer esto!”. La noia va baixar dues parades, pel que es va quedar dreta agafant-se a una barra.

A mi, com suposo (i espero) que a molta més gent, li han intentat ensenyar, des de ben petit, unes normes de conducta que ha d’anar seguint i aplicant al llarg de la seva vida. També tenim cartellets als vidres del transport públic que ens ho recorda. I llavors em sorgeix la pregunta de “qui té més dret a seure en un seient del transport públic: una persona jove però cansada o una persona gran que l’únic problema que té és tenir més de 60 anys però que no té cap problema?”

Via un tweet de la @rainfallsdown he descobert una versió de Robbie Williams de la arxiconeguda cançó Human, originària dels The Killers. Després d’haver-la cantat milers de cops a Razzmatazz, ara tinc (tenim) una opció més lleugera per a gaudir-ne sense que et provoqui saltar al ritme de la música; només fer el típic seguiment del ritme amb el peu. Una versió sense grans pretencions feta en un programa de la ràdio pública anglesa.

Ahir va acabar el reality de La Sexta, El Aprendiz, un programa que arribava precedit per grans xifres d’audiència a diferents llocs del món però que aquí ha hagut de patir els temuts canvis d’horari.

Es tracta d’un format original: un grup de professionals de diferents sectors repartits en dos grups que lluiten entre sí prova rere prova per tal d’aconseguir arribar a la final i ser el guanyador d’un lloc de treball amb Lluís Bassat, suposo que a la seva agència publicitària, tot i que mai no ho he sentit enlloc.

Els canvis d’horaris, alguns participants amb poc carisma, proves poc atractives, un empresari massa desconegut a Espanya com per convertir-se en un ganxo pel programa… tot això ha servit per a què l’audiència no s’acabés d’enganxar a un producte de qualitat i que, al meu parer, era prou atractiu com per a ser vist. Potser també hi ha jugat en contra un factor clau com pot ser que el target principal al que s’adreçava el producte no és molt nombrós. Per desgràcia saber la vida fil per randa dels altres és encara més interessant que un concurs amb cara i ulls.

La final va tenir un clar guanyador: en Juancho, que des de la marxa d’en Benjamín es va convertir en un candidat més visible per arribar a la final. La finalista, Teresa, era la meva aposta des d’un parell de setmanes abans de l’acomiadament de l’Ángel, que era amb el que em trobava més identificat, bàsicament per això de tenir la mateixa edat. Potser és per complicitat entre marketers però jo la veia més apta per treballar amb el “senyor Bassat”, com ells l’anomenaven. Tenia més punts a favor que en Juancho com per exemple els idiomes o la seva forma de comunicar-se però li mancaven d’altres que ell mateix o el senyor Bassat van saber ressaltar: la seva versatilitat i la seva perseverança. És un home amb uns mètodes de treball potser amb tocs una mica destralers però que acaben sent molt efectius, quelcom bàsic a l’hora de fer negocis.

Felicito a La Sexta per haver emès aquest programa però també cal renyar-los per haver-la programat tan malament. És una pena però no crec que El Aprendiz torni a emetre’s. Això sí, si hi hagués un altre càsting no m’importaria gens presentar-m’hi.

Ahir, diumenge 13 de Desembre, una part de la població de Catalunya va voler deixar escrita aquesta data en la nostra història. Segurament, mai abans el poble mateix, sense grans recursos de cap tipus, havia aconseguit mobilitzar tants milers de catalans. Hem viscut un acte de democràcia en tota regla, tot i que algun prefereix titllar-ho de simple propaganda política. El poble, veient que els seus governants no han fet la seva feina, s’ha organitzat i ha fet sentir la seva veu.

Hi ha qui diu que es tracta d’una forma de pressió més cap al Tribunal Constitucional espanyol per tal que es pronunciï respecte de l’Estatut que va aprovar el nostre Parlament. Efectivament, tenen tota la raó. Com a país crec que hem de fer el que calgui, arribar fins a on sigui necessari per tal de provocar una resposta beneficiosa per a nosaltres. Pel que fa a nivell personal, ja m’he afartat de tant sentiment victimista. Si cal que el President, el nostre òbviament, faci un ultimàtum amb cop a la taula inclòs l’haurà de fer i si no el vol fer el poble haurem de decidir si el forcem a fer-ho o el treiem del càrrec. O bé, si creiem que cal anar més enllà i involucrar Europa o al mateix Obama es mouran els fils que calgui i qui sigui vindrà. Som catalans i quan ens decidim a fer realitat el que volem ho acabem aconseguint. Però el que no volem, o el que no hauriem de voler des del meu punt de vista, és un Estatut retallat que fins i tot quan va ser refrendat ja estava obligat a ser ampliat per les mancances que presentava al sortir del Parlament de Catalunya. No cal dir quan va ser modelat al gust de Madrid.

Jo no vull, no puc permetre que el meu país segueixi en aquest punt mort, en una especie d’stand by que ens fa acceptar condicions que ens lapiden la nostra pròpia existència només per ajudar a un país que ni tant sols és el nostre. Si tenen problemes, que es posin a la cua que primer ens hem de solucionar els nostres i després hi ha mil llocs més necessitats que ells i que ja estem ajudant, tant a nivell d’institucions com d’ONG d’arreu del país (segurament per això els segrestats a Mauritània són catalans i no pas d’un altre lloc).

La solució d’alguns d’aquests problemes ens la dóna La Marató de TV3. Un gran acte de solidaritat que aconsegueix posicionar-se com el telemarató solidari que més recauda arreu de l’Estat, inclòs els canals que cobreixen totes les comunitats que segons el que he vist, arriben a assolir una setena part del que recaudem nosaltres. Un bon exemple per definir el fet garrepa amb el que tant ens increpen des d’Espanya.

Amb l’acte real de sobirania que es va exercir ahir hem constatat la nostra cultura democràtica com a nació. Algun agosarat de l’altre banda de la frontera de l’esquerra diu que en d’altres estats europeus això no s’hauria pogut fer i s’hauria prohibit. Deixi que ho dubti, senyor President. Vostè segueixi fent publicitat de la seva comunitat al programa del Buenafuente i permeti la professionalització de la política, si us plau. A la majoria d’estats d’Europa prima la democràcia real i no la que fa Espanya. Un Estat democràtic hauria sigut més intel·ligent i hauria impulsat un referèndum vinculant que ens hauria fet callar moltes boques al haver-lo perdut. No som majoria de moment i la victòria del “NO” hauria pogut servir als nacionalistes espanyols per enfonsar-nos com a poble. Per sort, la seva manca de cultura democràtica no els permet arribar a concebre-ho i això ens dóna forces, ales per seguir tirant endavant.

Ara que el poble ha parlat, hem de reclamar als polítics catalans. Toca un canvi de discurs; el que defensen ja és antic, per això part del desacontentament amb la política actual. Fora embuts, fora tabús i els dobles jocs. O s’aposta per Catalunya o s’hi va en contra. El poble vol realitat no idealitat. I també unió, però unió real i sincera. La gent ja ha demostrat la seva, ara toca la política. Tots a una; quan siguem un país normal ja tornaran les discrepàncies que enriqueixen el debat.

Ja va haver el moment de defensar la Dignitat de Catalunya. Ara ha arribat el moment de defensar l’Orgull de Catalunya.