Com tants i tants estudiants, tinc pocs diners. Practico l’estalvi tant com puc, però els diners van ser inventats per a ser gastats i per a aquest ús els dedico. Potser sí que de vegades pot semblar que tingui la mà foradada però, com dic, practico l’estalvi, un gran esport que tothom hauria de fer.

Aquest estalvi el feia fins ara en una guardiola de fang, d’aquestes tan mones amb forma de porquet, amb l’escletxa al damunt. Ho guardava per a alguna despesa important o per si em quedava sense gaire pasta poder tenir un raconet. Aquest moment important ha arribat (què hi ha més important que anar de cap de setmana amb la pesada de la teva xicota/dona? ) i s’ha ajuntat amb un moment en que disposo de pocs diners. Total, el porc ha mort. El recompte total era poc, molt poc, però prou com per pagar el bitllet i algun àpat. L’hotel fa vora dos mesos que està pagat, així que no hi haurà gaire més despeses.

Els diners els vaig ficar en una bossa de plàstic, així que per tenir-los més a mà, vaig pensar de ficar-los al compte de “La Caixa” i ja pagar tot per internet o amb la targeta.

Ahir al matí, ja que a les tardes els senyors banquers no treballen (de cara al públic, si més no) vaig baixar al carrer amb la meva bossa que vessava de tants diners (ironia fina). Vaig anar a l’oficina que tinc més propera a casa i, després d’esperar el meu torn, li vaig dir al senyor caixer -ho dic així per a que no penseu que parlo amb les màquines- que volia ingressar aquella quantitat insultant de diners (i aquí seguim amb la ironia). Aquell bon home em va mirar amb ullets brillants rere les ulleres i em va preguntar: no els duus ficats en plastiquets, oi? Li vaig respondre que no i em va dir: doncs no te’ls podem acceptar. Vaig entendre-ho perfectament, allà hi havia un cartell que hi posava “caixa ràpida” i no els deixarien posar-se a anar moneda a moneda. La solució fàcil o, com a mínim la més lògica quina seria? Demanar plastiquets d’aquests de les monedes, no? Doncs pel bon home del darrere del taulell de la caixa de “La Caixa” no. Em va dir que no me’n podia donar, que no en tenien. Llavors, davant de la meva cara d’observació mussoliana (que ve de mussol, per quedar-te amb els ulls com a plats i tal) va ser prou amable dient-me una excusa d’informació totalment idiota i sense cap tipus d’interès per a mi: es que en demanem i no ens en donen. La lògica aquí hauria dit de dir-li que a mi m’era del tot indiferent si els feien el buit des de la central, si les altres oficines els feien bullying o si, simplement eren així de faves. Aquí l’absència d’ús de lògica va venir per part meva, tota una pena.

L’home del caixer em va adreçar a la següent oficina. Em venia de camí, així que m’hi passaria. Feia calor i començava a estar suat. No ho suporto i m’agobio de seguida. Així que, al corroborar que la idiotesa no només regnava en la primera oficina a la que vaig anar, sinó que també a la segona, vaig decidir d’anar a la oficina de Caixa Laietana, on fa molts anys que em van regalar un compte i el tinc gairebé buit. Quan arribés a casa ja passaria per internet la resta de diners de “La Caixa” al compte amb l’ingrés que anava a fer. Estava clar que si no volien els meus diners no els anava a deixar cap ni un!

Anant cap a la oficina de la Caixa Laietana vaig passar per davant d’una de “La Caixa”. Hi havia poca gent i vaig decidir de donar-los la última oportunitat. Al cap i a la fi són els que tenen més oficines i caixers arreu. El noi de la caixa -no, segueixo sense parlar amb màquines, tothom tranquil!- va posar-m’hi algunes pegues, res que no hagués escoltat des que m’havia llevat. Al dir-li que era la tercera oficina a la que anava va cedir i “com a favor” -textual- em donava uns quants plàstics d’aquests de monedes. No tenia de totes les mides, però ja serviria. Llavors el moment del dia: em va dir que seiés a la taula del costat i que omplís paquetets. Volia acabar, però em va semblar una mica vergonyós! A l’acabar vaig veure que la majoria de monedes que hi havia eren de 10 cèntims, quantitat de la que casualment no tenia plàstics. Aquí vaig tenir un moment bipolar: estava enfadat per tota l’estona perduda i perque hi havia la possibilitat que em digués que no m’ho acceptava i content perque si sortia bé hauria acabat amb aquella tonteria i el més important: hauria fet que un d’aquells caixers hagués de contar.

Va arribar el moment, després de fer la quarta cua del matí i al veure que per no tenir paquetets de 10 cèntims tenia tot de monedes allà a la bossa va repetir-me allò de que “no els deixen agafar-ho” i també allò del “favor”. Va acabar sumant moneda a moneda (suposo que la meva cara feia oportú qualsevol tipus de favor en aquells moments), quelcom molt reconfortant, llavors. Per desgràcia hi havia dos euros menys dels que jo havia calculat, però això ja és un mal menor.

I jo em pregunto: “La Caixa” no vol els meus diners?

A classe ja coneixen la meva teoria: les matemàtiques s’aprenen abans amb els problemes de les peres que amb quatre numerets i lletres sense sentit aparent. Si en Joan té dues peres i ve la Marta i li’n dóna tres més en té cinc. Potser és una conseqüència del consumisme capitalista en que vivim, però jo amb coses més materials que no pas tan volàtils (com poden ser uns símbols dibuixats en una pissarra) entenc les matemàtiques. Sóc més de lògica i de raonar que no pas d’escriure per escriure. Tinc aquest problema. O potser aquesta sort, no sabria dir ara què és.

Aquesta forma de fer ja existeix, és la que s’utilitza a l’escola i a l’institut, però molts professors d’universitat suposo que pensen que no és prou seriós com per fer-ho ells. Quina tonteria. Francament, prefereixo aprendre amb pomes i peres que no aprendre amb números i lletres “posats per què sí”.

Tampoc estic d’acord amb que, arribats a un punt on assolim un nivell de cultura general prou bo, com pot ser a la universitat, haguem de destinar unes hores que podrien ajudar-nos a millorar o a ampliar la especialització que estem cursant. Si estem tirant cap a la medicina o cap a la lingüística, hem d’estudiar temes relacionats directament amb això. Potser algunes vegades necessitem uns coneixements extra sobre alguna cosa per poder tenir una base per a posteriors estudis que sí que tenen a veure directament amb el que fem. Ara bé, cal adaptar-los a les necessitats que realment l’estudiant necessiti. És lògic, crec. Per exemple, si s’està estudiant màrqueting, cal posar tots els instruments que es tinguin a l’abast per tal que es pugui arribar a ser el millor possible. Posteriorment, si alguna assignatura d’aquestes d’”ampliació” li ha agradat especialment, ja es preocuparà ell mateix d’assegurar-se’n que ho aprendrà, encara que només sigui per amor a l’art.

Per a que veieu que no és només una xorrada meva us recomano de veure aquest vídeo de la gent de Balzac.tv (desitjo que pugueu tornar aviat!) titulat Learning by doing. La Gina hi entrevista a Roger Schank, investigador de teories d’aprenentatge, ciències cognitives, i de la construcció dels entorns d’aprenentatge virtual.

Aprendre mentre fas. Sembla lògic, oi? No en comparteixo les idees totalment, però sí en part. Ho defenso sobretot a partir de la universitat, mentre que ell ho proposa ja des de ben petits. Jo de petit volia tocar el piano a una cobla de sardanes, imagina’t. Després vaig tirar cap a la història i l’arqueologia, més tard temes informàtics… fins a arribar al màrqueting. Vull dir que de petit crec que no és factible. No saps encara què vols, en la gran majoria dels casos. Tinc amics que, fins i tot, havent acabat quart d’ESO no sabien encara per on volien tirar.

Un tema a part és per quin canal o de quina manera es produeix la interacció i l’intercanvi de coneixements. He tingut (parlo en passat) professors de màrqueting que recitaven apunts d’uns fulls esgrogueïts pel pas del temps, alguns amb trossets trencats i totalment rebregats. Escrits a mà i de qualsevol manera. El seu discurs no estava viu i no va evolucionar. El màrqueting és ben viu i en constant evolució. O un altre exemple: ara tinc un professor que se sap els apunts de memòria -uns apunts antics, també cal dir-ho. I el pitjor és que a nosaltres també ens els fa aprendre de memòria. De fet, corren rumors que diuen que als exàmens et pregunta coses de l’estil: “debajo de la tabla que hay en la página 86 del manual hay una pregunta que…” Alguns estareu amb mi: això no serveix per a res. No et fa aprendre res. Jo ho comparo amb el que expliquen “els grans” quan es queixen que els van fer aprendre la llista “de los reyes Godos”. Estudies per ser feliç i això no és un camí per arribar-hi. No dic que no hi hagi coses que s’hagin d’aprendre de memòria (penso en els phrasal verbs, per exemple) que poden permetre’t arribar a aquesta felicitat de la que parlo. Pots comunicar-te amb el món, conèixer gent, cultures diferents… els phrasal verbs poden fer-te feliç – tot i que quan et toca aprendre-te’ls penses en la mare de la Reina d’Anglaterra.

Els alumnes ara ja no anem a escoltar i a prendre apunts. Ha d’haver-hi un intercanvi. Es diu que els professors ja no tenen autoritat dins les aules, però el que jo penso és que els passa el mateix que a les discogràfiques: no s’estan sabent adaptar a les noves necessitats i tendències de la societat i/o de la seva feina. Jo no busco una veritat absoluta en un professor, el que vull és alguna cosa que vagi molt més enllà. Crear la meva pròpia forma d’aprendre. M’atrau molt la educació a distància, que és possible d’adaptar-se a les necessitats de cadascú i accessible des de qualsevol lloc del món i a qualsevol hora, tipus la UOC, per posar un cas d’èxit actual. A molts no deu agradar, sinó seria la universitat amb un número més gran d’alumnes, però a mi m’agrada. Per la llibertat de moviment, suposo.

L’escola actual, la convencional i tradicional, ha de canviar. Ha d’apostar decididament per les noves tecnologies. I també per explicar històries i casos reals d’èxit. Penso fermament que serveixen com a mitjà de motivació de la gent (com a mínim a mi em passa). Fa unes setmanes vaig estar pensant de com seria el meu horari perfecte de classes i hi havia una classe setmanal per a parlar d’aquests casos, des de primera persona amb conferenciants que expliquin als alumnes la seva visió, que moltes vegades dista en gran mesura amb el que et diu el professor. Curiosament, també ho diuen el segon vídeo que trobareu més avall i que il·lustra aquesta entrada.

Un professor em feia conya fa uns dies dient que faríem l’examen via Twitter. Potser no seria el mitjà però potser sí que es podria fer alguna cosa per Google Wave, per exemple (si s’utilitza correctament i amb un mínim d’urbanitat podria servir). D’acord, l’examen no però algunes classes segur que sí. La xarxa ens pot aportar recursos substitutius per tots aquells que actualment s’utilitzen a una classe universitària qualsevol. De fet, fins i tot hi trobarem molts més recursos dels que ara usem i que podrien ser de molt gran utilitat ben gestionats.

La majoria del que sé de màrqueting ho he extret d’Internet i no pas d’anar a classe. Els cursos que he fet fins ara m’han aportat una base, però amb això sé que no vaig enlloc i em busco la vida aprofitant les possibilitats que tinc a l’abast. Ma mare es queixa de que passi tantes hores davant d’un ordinador i potser és cert que les passo, però no trobo que sigui dolent si ara mateix tinc uns coneixements d’uns temes que mai hauria vist a classe.

Per no allargar-me més, us deixo amb aquest altre vídeo dels amics de Balzac.tv. Es titula Educación expandida i, a part de la Gina, hi intervenen Ronaldo Lemos, Jesús Martín Barbero, Brian Lamb i Juan Freire.