Arriba un moment en la vida de tota persona en la que, indefensa davant del seu immens futur, es creua amb la poderosa necessitat de prendre decisions vitals. No estic parlant de decisions tan importants com si els dies parells duré slip o boxer o si avui intentaré lligar amb rosses o amb morenes. Tranquils, era conya fina: sempre duc boxers i sempre intento lligar amb morenes. Bé, millor torno al tema. Parlo d’aquelles ganes que tens de sortir del niu, de fer la teva i d’acomplir gràcies a tu mateix aquells somnis que fa temps tens voltant pel cap.

Sovint, això és molt complicat i, com més aviat arribi aquesta voluntat/necessitat més difícil serà satisfer-la amb la major brevetat. Entrebancs sempre se’n troben pel camí i només es poden superar si els treiem del mig i ens fem pas. Fa por, molts cops. El camí és fosc, però la il•lusió i les ganes d’assolir l’últim graó del punt més alt dels somnis que et sorgeixen ment endins fa que deixis de preocupar-te pel camí desconegut que travesses i el recorris amb ganes, amb intenció de superar-lo i amb valentia.

Ara mateix estic en un d’aquests moments de “poderosa necessitat” i necessito alliberar-me de segons quines cadenes que em destorben per tal de continuar caminant endavant. Endavant, però fent el meu camí, no el que ningú em marqui per obligació, no el que toqui fer en aquell moment “perquè sí”. Moltes d’aquestes cadenes són ferragoses i dures de portar, en canvi, d’altres de trencadisses amb un mínim esforç. Les primeres no es partiran fàcilment, així que cal apostar per anar fent via a partir de deslliurar-se de les segones i, amb esforç, poder-se apropar a les tenalles que ens donin la possibilitat d’alliberar-nos de les nostres cadenes. Quan s’aconsegueix arribar a aquest moment són els nervis que ens juguen molt males passades i ens fan dubtar de si el vertigen que ens provoca l’alçada des la que intentem veure el nostre futur és fruit de la por o del cuquet valent i temerari que tots duem dins. Tranquils, és una barreja de tots dos. I això és bo. Qui no tremola de por no es pot sentir viu.

Ja he aconseguit trencar les cadenes més fines i lleugeres. Ara, de mica en mica, cal anar treballant molt per deslligar-me de les més importants. Quedeu-vos amb un concepte: procés de regeneració vital.