Com és possible que, tot i vivint al mateix pis, m’assabenti abans d’algunes coses jo que mon pare? Per exemple, com pot ser que jo sàpiga quan surt un nou producte d’Apple i ell trigui uns dies més a saber-ho, si és que se n’assabenta? Fàcil, tot es deu al punt de la corba on ens trobem respecte al producte en qüestió:

Corba de la teoria de la difusió d'Everett Rogers. Traducció del gràfic extret de ProvenModels.

Què hi podem veure al gràfic?

La corba vermella ens mostra el cicle de vida d’un producte qualsevol. Neix a l’esquerra amb poca incidència en el mercat i mica en mica va pujant fins que arriba un moment en que la gran majoria ja el coneix, passant per ser un producte estrella i convertint-se en “vaca lletera”. A partir d’aquí és quan les marques han d’haver llençat les seves noves versions de producte per tal de no perdre la quota ni l’interès del grup d’innovadors i així tornar a iniciar el procés abans que es converteixi en un “gos mort”. Sí, al màrqueting els noms són així de… d’estranyament originals

Els innovadors, els primers seguidors, la majoria precoç, la majoria tardana i els endarrerits són els cinc grups de persones que el professor Everett Rogers va trobar en la seva teoria de la innovació. Aquesta es basa en el fet que un producte arriba a les persones abans o després depenent del grup al que estigui inclòs. Aquesta teoria és apta per a tot tipus de productes i qualsevol pot estar en qualsevol dels grups. Se suposa, però, que és més fàcil que la gent treballa en el mateix sector que el producte/marca que estem tractant serà dins dels innovadors o els primers seguidors mentre que la gent externa es trobarà en grups on arribi més posteriorment. Per sort o per desgràcia només se suposa.

Moltes vegades, un client veu alguna cosa que tothom fa perquè està de moda i com que ell, òbviament, no vol estar desfassat, et demana que li facis. No hi ha res de dolent en fer els productes o en donar els serveis “de moda” al client, el problema és el moment en que els fas/demanen.

Un client que demanés avui una campanya on es regalés un televisor amb nano leds i tecnologia 3D estaria al dia. Un client que volgués basar la seva campanya en regalar reproductors de CDs pensant que és el “no-va-más” seria qüestió de dir-li que no és una bona idea, tot i que ell cregui que és la última moda actual. El problema, molts cops és que el nostre interlocutor és una persona que es troba dins la majoria tardana o, fins i tot, els endarrerits. Què vol dir això? Doncs que segurament ho estaran fent per fer, regalant quelcom que per a ells no té valor, perquè no el saben apreciar o encara no l’han sabut valorar com cal, però li sona que hi ha d’altres a qui els agrada.

Són clients, d’acord, però fins a quin punt se’ls ha de creure i fer el que diguin? Què passa si no entren en raons, després d’explicar-li que no és el millor que podria fer? Tot i que tu sàpigues que “el fet” farà fracassar el que estigueu preparant, li tornes a insistir?

Tots ens hi trobem. Què feu vosaltres en aquestes situacions?

Ahir vaig anar amb uns amics al cine a veure “The social network” (traduïda al castellà com “La red social”) als cines Yelmo Icària. La història, el que molts ja coneixíem més o menys: com era la vida dels creadors de Facebook, d’on va sortir la idea de muntar aquesta xarxa i els problemes que va tenir Mark Zuckerberg amb els judicis a què l’han portat els qui l’acusen d’haver robat la idea i també el que va mantenir amb el seu ex millor amic i cofundador de la xarxa, Eduardo Saverin.

Té una història bona, amb un guió treballat, bona fotografia i bons actors. Fins aquí, una bona pel•lícula per a algú que de cine només hi entén a nivell usuari. Ara bé, tot el que desprèn la cinta és el que em porta a escriure aquesta entrada. Durant gran part de la història el que em mantenia atent i, ho he de reconèixer, fins i tot excitat, era la capacitat que havia tingut en Zuckerberg de muntar aquesta colossal bèstia que és Facebook, com ha aconseguit no deixar-se aixafar per les adversitats i, sobretot, per la força del noi per treballar durament pel seu projecte.

Segurament no tot és aigua clara a Facebook, a segons quins nivells les coses van així, ja se sap. A més, la forma de ser, fer i parlar que té el noi b¡no és del gust de tothom tot i que és cert que ell ho podia fer, era una defensa a mort del que ell mateix havia sabut crear, qui no defensaria així al seu fill? La meva admiració per la figura de Zuckerberg és bastant gran a hores d’ara.

I el que és millor, no sé si és per haver tingut un dia tan intens creativament parlant i també de plans futurs, però la pel•lícula em va fer sentir la necessitat de moure’m, de veure que aconseguir allò que et proposes es pot complir malgrat totes les traves que et puguis trobar i que és possible començar grans coses des de zero. El que val aquí és creure en el que fas per sobre de la majoria de la resta de coses.

Jo, de “gran”, vull ser un Mark Zuckerberg.