A La Villarroel, fa uns dies, vaig viure una experiència única: compartir les sensacions que em provocava la obra que estava veient en un passi especial, Íncubo, amb totes les persones allà presents i d’altres des de les xarxes socials.

Segurament és quelcom totalment insultant per a aquells puristes teatrals, potser mai més torni a fer-ho si no és un cas especial com el d’aquesta ocasió, però cal dir que mai havia arribat a sentir tant en un teatre. I no és que fos una obra mestra, més aviat tirant a normaleta (era un assaig amb bastant públic i faltaven canvis, encara). El fet va ser que, entre tots, via Twitter, vam anar-nos descrivint allò que sentíem, el que ens passava pel cap o ens recorria el cos. Això va provocar aquesta explosió de sensacions exaltades, que ja us puc dic que mai m’havies passat abans.

Va ser una experiència divertida de fer, interessant i on va quedar constància real de la gran força i incidència que poden tenir les emocions de la gent que comparteix les coses amb tu amb les teves pròpies.

Moltes gràcies a La Villaroel, a E-urek i Plaxtèria, així com als actors, director i a tots els qui hagin fet possible deixar-me viure aquesta experiència tan recomanable (fins i tot als puristes).