Diuen que quan un nen descobreix qui són els reis mags perden una part de la seva innocència i fragilitat. Es fan una mica més grans. Jo, ahir, vaig fer-me gran, més adult, veient com funciona des de dins un dia de votacions.

Ahir, fent d’apoderat, vaig veure amb els meus propis ulls com de mesquina és la política, com es pot arribar a manipular a les persones, com s’arriba a dominar a aquells qui són més fràgils i l’absoluta impunitat amb la que la gentussa fa i desfà.

Centenars d’interventors i apoderats dels dos grans partits representaven la gran força que tenen. En un dels col•legis on vaig ser, quatre immigrants sudamericans representaven al PP. Per més diners que paguin, com pots abaixar-te els pantalons anant amb un partit que criminalitza aquells qui estan passant pel que, molt segurament, tu vas haver de passar? En quina societat vivim? Ens mirem tots el melic, tot i suposar-se que estem “indignats”?

Un altre dels grans moments va ser veure com un interventor (sense l’acreditació visible) escridassava la noia que anava amb mi. Dona, jove i que sap el que fa? Massa per aquells qui creuen que manen més del que manen. Per desgràcia, a Badalona, hi ha massa senyors d’aquest tipus. Massa cacics, massa “echaos pa’lante”. Gent que creu que és qui sap qui i simplement són utilitzats per la maquinària de partit a canvi d’ego i fals reconeixement.

El pitjor de tot, amb diferència, va ser veure com uns apoderats d’un dels partits duien tot un grup de gent gran a votar. Per desgràcia, aquests senyors i senyores no duien papereta, però els gentils i servicials apoderats els van ajudar, facilitant-los unes. Em temo que no els van donar cap de la CUP o Esquerra…

I la gent, davant d’això, immòbils, sense denúncia, sense plantar-los cara, deixant-me sol davant de la queixa i sense fer pinya davant d’aquesta impunitat dels partits que fan i desfan al seu gust. Utilitzar gent, llançar consignes barroeres, canviar de lloc els feixos de paperetes, tapar-los amb d’altres de partits minoritaris…

Si això és la democràcia i el gran acte de llibertat que és dir la teva em sembla penós. No vull imaginar-me què deu passar a d’altres llocs amb una cultura democràtica més fràgil.

Ahir em vaig fer gran de cop i, com quan descobreixes qui són els reis mags, preferiria no haver-ho viscut.

Portem un parell de setmanes immersos en una campanya electoral. Polítics per aquí, polítics per allà, polítics per tot arreu. Que es deixin veure per tot arreu entenc que és quelcom normal. Ells mateixos són el seu millor reclam, se suposa. Ara bé, la seva presència a molts llocs no crec que faci agafar ni un sol vot més, igual que els cartells. Com a mínim, que els candidats es moguin no suposa una despesa econòmica extra.

Després de tants dies veient debats, xerrant amb els candidats, compartint estones amb amics parlant de qui votarem i de qui no, amb alguns de nosaltres havent posat el nostre petit granet de sorra en tot aquest “joc democràtic”, realment, hi ha algú que creu que cal que tinguem un dia per a reflexionar?

Cadascú de nosaltres o la gran majoria si més no, ja sap de quin pal va i, potser dubta entre un parell o tres de partits d’ideologia propera en els que la seva ideologia pròpia fa frontera. Amb la quantitat d’impactes que hem rebut aquests dies en forma de propaganda política, actes, discursos, vídeos, debats i qualsevol cosa més que s’hagin pogut inventar, segurament, dedicant-li uns minuts a repassar una mica per sobre el que proposen, decantar-se per un candidat o per un altre o, simplement, deixant-se dur pel que li dicti el cor en el moment d’escollir papereta al col·legi electoral, el vot estarà d’allò més reflexionat. Res no es fa “perquè sí”, ni tan sols agafar una papereta o una altra a l’últim moment. Tot respondrà a com, inconscientment ens hagin afectat els imputs d’aquests dies.

Potser és qüestió de tenir-ho molt clar, però em segueixo preguntant, després de la campanya, avui qui reflexiona?