Aquesta entrada està relacionada amb l’entrada “Els béns digitals: la base de l’economia del futur“.

En el text anterior es comentava com el primer pas dels béns virtuals recauria en negocis molt relacionats amb la indústria del coneixement i la cultura. Això, però, no és competència exclusiva d’aquests camps i podria ser així a causa d’un invent que ja s’usa: les impressores 3D. Les seves aplicacions actuals se centren en l’arquitectura i l’enginyeria industrial, per tal de plasmar físicament un prototip o maqueta d’un disseny o, ja en camps mèdics, a l’hora de crear pròtresis.

No és impensable, doncs, que en un futur no massa llunyà, en comptes d’anar de compres a una botiga física, ens descarreguen i imprimim en tres dimensions unes Munich, per exemple, que prèviament haurem dissenyat al nostre gust des de la seva aplicació Munich My Way. O, per què no, peces de roba o mobles dissenyats per nosaltres mateixos si tenim prous coneixements de disseny i dels materials.

Aquesta que descric és la que crec que serà la propera (o la següent de la propera) de les revolucions industrials. L’anomeno la “revolució dels dissenyadors”. Com ara mateix passa amb el community management, el disseny serà la nova professió de moda i, uns professionals que ara mateix són bàsics esdevindran imprescindibles, a més d’obtenir el reconeixement social que ara no acostumen a trobar. A més, també acabarem amb problemes d’abastiment, d’estoc i d’espai, ja que l’únic que s’haurà d’emmagatzemar seran les matèries primeres amb les quals s’haurà d’imprimir el producte. Aquests passaran a comprar-se en petites quantitats per petits consumidors en depriment de les empreses fabricants que hauran de reinventar-se.

El meu càlcul no baixa mai dels 10 anys vista: la tecnologia, la cultura i les persones en sí mateixes hem d’evolucionar i entendre aquest nou canvi. Un més dels molts que ja estem patint/visquent a hores d’ara. Ja he comprovat com, explicant aquests pensaments a d’altres persones, es mostren reticents a canviar les experiències de compra actuals. Potser pel temps que li he dedicat a investigar sobre el tema, però a mi ja em sembla una possibilitat totalment lògica i factible. El millor ve ara, quan paro a pensar que ja des de petit he somiat amb la possibilitat de poder escollir un producte des de la televisió o una revista i tenir-lo a l’instant. Suposo que aquí ja hi entren coses que poden allunyar-nos de la realitat actual com pot ser el moviment de partícules -tema que no vull ni començar ja que el desconec totalment- que tampoc no hauríem d’esperar massa anys a veure-ho fet realitat. La tecnologia cada cop avança més i més ràpid i no ens hauríem de dedicar a posar traves a la nostra imaginació a l’hora de fer-la evolucionar i millorar. Absolutament tot és possible i, si no ho és encara és perquè algú no s’ho ha imagiant abans o perquè nosaltres mateixos ens hem dit que no podem fer-ho.

Si ja podem fer ventricles per al cor i petits òrgans humans a partir d’imprimir cèl·lules en 3D i veure que funcionen, com no hem de poder convertir els nostres productes físics en béns virtuals?

Què són els béns digitals?
Els béns digitals són aquells que s’emmagatzemen, es descarreguen i s’usen en format electrònic. Són enviats al consumidor per via electrònica a través del mail o d’una descàrrega. Normalment, quan es compren productes digitals online, un cop el venedor ha rebut els diners, l’article digital s’entrega al client com un arxiu adjunt o un enllaç des d’on descarregar-lo. Aquests acostumen a ser ebooks, software, imatges, música o qualsevol cosa que pugui ser emmagatzemada electrònicament en un o més arxius.

Per què crec que serà un dels pilars bàsics del futur?
Els actuals nivells de consumisme ens desaconsellen seguir amb el nostre ritme accelerat i insostenible de malbaratament de matèries primeres. Tampoc és sensat en aquest context de crisi econòmica i de base en quant a societat. Dues raons ecoeconòmiques que se sumen a d’altres de tipus cultural, de final de cicle, de necessitat de canvi de model de negoci per un de més friendly i a saber quantes més.

Els béns digitals responen amb encert i efectivitat en l’esforç per acabar amb un sistema caducat, esgotat i que demana, des de la nostra necessitat de tenir més i millor ad infinitum, un recanvi urgent. A més, per a poder fer el pas definitiu, hem de deixar de diferenciar entre món online i offline i començar a parlar i a usar-lo com a un de sol.

Els gairebé inexistents costos d’emmagatzematge, la nul·la necessitat de mà d’obra més enllà de la creació, l’absència de despeses de transport i la possibilitat de tenir uns bons marges malgrat vendre a baix preu permet que la distribució de la riquesa a nivell social sigui òptima i més equitativa. La societat haurà de preparar-se acadèmica i professionalment per poder donar resposta a totes les noves exigències que suposarà aquest gran canvi. El reciclatge cultural, social i psicològic haurà de ser molt intens en molts sectors professionals i així s’esperonarà l’economia naixent d’una mà d’obra professionalitzada, culta i amb grans necessitats i voluntats de coneixement.

L’exemple de la música

Si posem d’exemple la música, tots tenim clar que és un bé digital (parlo dels arxius, no de CDs ni cap altre suport físic, compte!) pel qual hem de pagar en l’actual model de negoci. És fàcil veure la reducció de costos que es pot aconseguir simplificant el negoci de la venda de música. Ara mateix, es necessita d’un artista que faci les cançons (o algú que les faci i un altre que les interpreti), la discogràfica, l’empresa de CDs, l’impremta que fa els paperets dels CDs, el transportista, les botigues… Si tot això ho deixem en penjar un arxiu en una botiga online o a la web de l’artista, és molt notable l’estalvi i la millor possibilitat que tenim d’aprofitar els recursos humans sobrers en d’altres tasques que puguin crear més riquesa. Les despeses baixen, els preus i el marge poden baixar i sempre obtenint els mateixos -o més- beneficis.

Això és només un exemple. I el millor és que aquest és només el primer pas, no acaba aquí. Al proper post parlaré de com tots els productes podran arribar a ser béns virtuals en els propers 10 anys a l’entrada La impressió en 3D, el segon pas dels béns virtuals.

Article publicat al Línia Badalona del 9 de Juny de 2011.

Les acampades dels indignats han suposat un gran èxit des de gairebé minut zero. Això ha estat possible, en gran part, gràcies a les xarxes socials. Òbviament tenen molts altres punts de suport però internet ha estat quelcom bàsic, sobretot a lʼhora de difondre el que allà sʼhi feia i vertebrar una gran comunitat al seu voltant.

Els partits polítics es nodreixen de tweets, comentaris, blogs i webs que adul·len els seus líders, les seves accions i les seves polítiques. També són usades per a que els militants i simpatitzants ataquin als rivals i creïn soroll al voltant de les diferents ideologies, candidatures i promeses electorals. No han entès de què va la cosa.

Ha quedat demostrat que, com a mínim a internet, les acampades són les grans vencedores amb diferència i que, sobretot, a nivell de repercussió no hi ha moviment que se li assembli. Per exemple, el dia 27, a les 11 del matí, en el punt més àlgid de les càrregues policials a Plaça Catalunya, lʻ1,37% del total de tweets tenia lʼetiqueta #acampadabcn. Això vol dir que, uns quants milions de tweets tenien com a tema les càrregues dels Mossos. El ressò va ser mundial. Hi ha fotografies dels incidents que a hores dʼara superen les 50.000 visualitzacions i sʼestan movent arreu del planeta. Cap polític o partit català, espanyol i mʼatreviria a dir que europeu ha aconseguit mai una repercussió tan gran a nivell mundial.

Les xarxes socials demanen participació en temps real, transparència i constància. Cal formar comunitats al voltant de temes, persones, moviments, idees… qualsevol cosa. Els indignats han pogut/sabut connectar amb la població, parlar-los de tu a tu, comunicar-sʼhi directament, rebre el seu feedback i tenir-lo en compte. La nostra classe política no ho ha aconseguit. Obama va poder-ho fer en el seu moment, usant bé les cartes que les xarxes socials -que tot just començaven- li oferien i mobilitzant lʼelectorat amb seny i amb una estratègia lògica i meditada.

Aquí, en canvi, tot i les múltiples accions i propostes, a hores dʼara, les iniciatives neixen de les empreses que són contractades per fer “allò del Facebook i el Twitter” i no pas de les estratègies horitzontals de campanya o de partit. La política encara no ha entès que la societat viu en al carrer i no en els despatxos de la Generalitat, lʼAjuntament o el Parlament. Els indignats, en canvi, al no tenir despatx, no necessiten cap canvi de mires, poden parlar com parlen normalment. Són molt més similars a qualsevol altre persona que es creuin pel carrer, amb problemes amb els quals et pots sentir identificat, amb idees que podrien arribar a ser teves. La regeneració política a la que que tants cops fan referència els partits podria començar per aquí. Cal aprendre a deixar la poesia i a parlar en prosa. No cal allargar-se. La vida és prou estressant com per sentir que el poc temps que tenim ens el prenguin discursos massa llargs que es podrien dir amb quatre frases mal comptades. La vida sʼestà tornant concisa i el temps és or. Potser, per això, a Twitter només es permeten 140 caràcters per missatge. Apreciats polítics, internet és veloç, incansable i irreversible. Veloç perquè no té murs que el limitin. Incansable perquè sempre avança, sense aturador, mica en mica o fent passes de gegant, però sempre endavant. Irreversible perquè va aparèixer per a quedar-se i és lʼecosistema on viurem.

Si ens han ensenyat una cosa els indignats és que parlant ens entenem tots.