Avui una cançó per a pujar els ànims, de seguiment obligat i d’aquelles a les que has de fer cas tan sí com no. Perquè no n’hi ha prou amb la felicitat exigim eufòria!

Mazoni – Eufòria

Com insectes suïcides volant cap a la llum que els fregirà
seguim profetes i flautistes com un ramat de cabres
Perseguim el plaer perquè no ens falta de res
però al comtat de Wales els joves es pengen dels arbres

Quan sortim a la nit no entrem mai en un local amb poca gent
i no ho entenc perquè després només parlem entre nosaltres
Però ara no em diguis res que m’espatlles el morat
el morat és per mi sol no puc donar res als altres

Hi ha algú que em pugui dir com sortir d’aquest torbament
com es pot viure intensament sense ser esclau del desig?
No som memòria ni trajectòria tan sols un punt aïllat
no n’hi ha prou amb la felicitat exigim eufòria
no n’hi ha prou amb la felicitat exigim eufòria

Si quan la veus l’únic que et passa és que tens ganes de plorar
hi ha alguna cosa dintre teu que et xucla la poesia
Si per voler-ho tot, t’has de quedar sense tu
no és tant voler sinó saber a què renuncies

Hi ha algú que em pugui dir com sortir d’aquest torbament
com es pot viure intensament sense ser esclau del desig?
No som memòria ni trajectòria tan sols un punt aïllat
no n’hi ha prou amb la felicitat exigim eufòria
no n’hi ha prou amb la felicitat exigim eufòria

Enllaç a l’Spotify: Mazoni – Eufòria

És increïble com l’home (entès com a persona, no com a individu del sexe masculí) explica la percepció que té del seu voltant. Tant si és de l’actual com si és del passat o del futur. Agafa vivències pròpies o d’altri i les plasma, algunes vegades per a sí mateix, d’altres per a la resta de mortals. Alguns d’aquests homes decideixen que la resta de mortals les pugui, per exemple, escoltar amb una cançó, llegir amb una novel•la o amb un poema o veure amb una pel•lícula. Em centraré amb aquest últim cas.

Fa uns dies vaig anar als Renoir Floridablanca (informació totalment prescindible) amb uns amics a veure “La viudas de los jueves”, un film argentí del director Marcelo Piñeyro (El método) o actors com l’Alterio (fill), l’Sbaraglia, en Botto o l’Echarri.

Off topic. Ho he de reconèixer: em fascinen els argentins. Publicitat, cine i tango. Tot creativitat, tot passió i amb un parlar… Quina forma de parlar!! M’encanta…

Tornant al cine. Al sortir de veure la pel•lícula vaig comentar amb un amic que les pelis argentines que més m’agradaven tenien totes a veure amb “el corralito”. Em va sobtar que aquesta hi tingués res a veure, la veritat. El meu amic em va assenyalar que va ser un moment de la seva història recent que els ha marcat moltíssim. I no hi ha per menys, la veritat. Llavors ens vam adonar que les històries que es fan al cine, majoritàriament són dels punts d’inflexió en la història, normalment recent, de la societat més propera a qui escriu o pensa la història: al cinema espanyol, la Guerra Civil; a l’europeu, la Segona Guerra Mundial, els americans bàsicament les bèl•liques d’aquesta època, tot i que ja van fent cada vegada més cintes sobre enfrontaments més propers en el temps…

La majoria de cops, penso, es tracta d’històries sense massa connexió amb el temps en què transcorren. Vull dir, que en gairebé qualsevol altre moment històric podrien cabre-hi amb facilitat, amb poques modificacions. És curiós, doncs, que hi hagi tantes i tantes pel•lícules que, potser per posar-li aquest fet tan americà de la heroïcitat dels individus o per necessitats de dramatismes comercials, revesteixin una història comuna per a la gran majoria en un film semihistòric a gust del paladar del guionista o del productor de torn.

A quina conclusió hem d’arribar? Les pel•lícules han de ser històriques perque són més vendibles i comercials o per simple necessitat de contextualització?

Un malvat criminal, policies amb ganes de gresca, nens de visita al zoo, efectes especials i desastres naturals. Els protagonistes? El dolent Ronald McDonald’s i els grans (molt grans) policies de Michelin.

Un Oscar de l’Acadèmia americana de cinema per l’agència francesa H5 que va dedicar 4 anys a tenir llest aquesta animació de 17 minuts en la que hi apareixen més de 2500 logotips de marques molt conegudes.

“Logorama” en versió original subtitulada en castellà:

ACTUALITZACIÓ:
Acabo de fer un BIGFAIL en tota regla. El vídeo d’aquest curt que acabo de veure a YouTube l’han despenjat per temes de drets d’autor. Una pena que no vulguin deixar aquest curt per a que tothom pugui gaudir-ne, ja em diran per a què se’l guarden…

Ja tocava parlar d’ells per aquí. Els recomano en persona, els escolto a diari (sense deixar de banda els meus estimats Manels) però encara no n’havia fet una entrada com toca. També perquè encara no tenen prou vídeos en els que s’escolti prou bé o videoclips, excepte del de L’home que treballa fent de gos, també genial.

La cançó d’avui és d’un grup que ja fa un any que vaig escoltar i que no em va agradar gaire. Mira com són les coses que un any després el recomano. La cançó, però, no existia llavors, però el grup, si fa no fa, segueix igual. Ells són Els amics de les arts i la cançó: Jean Luc. Com veureu no és el videoclip oficial, més que res perquè no existeix, com a mínim ara mateix.

Avui, inici de la rutina després de Nadal, porto una cançó molt adient amb el sentiment comú que segur que compartim molts (espero no ser jo l’únic!). Fa uns dies que la tararejo

Des de l’últim disc de l’Estanislau Verdet amb el genial títol de “L’all ho és tot pels anglesos” recomano la cançó “Som tots uns desgraciats”. Atenció a la lletra!

Som tots uns desgraciats

No hi ha tinta a l’impressora.
Em pica l’etiqueta del jersei
i el meu bicing sempre esta buit.
Les preguntes del meu grup de trivial són més difícils
i el Joan s’ha acabat els crispies bons.
El meu peix sempre té espines
i el carro del súper mai em va recte
i no veig be la pissarra, profe,
la fruitera em diu senyor i la veina em diu nen.

Són coses de les que ens solem queixar.
I és que sempre falla tot p’algun costat.

I és que som tots uns desgraciats, tot ens passa a nosaltres i als demés no tant.

Putos mosquits que sempre em piquen a mi
i amb aquest pastitxo i no hi ha paper de vater (puta llei de Murfy).
Quan em queixo d’algo els altres sempre ho tenen molt pitjor
i quan explico algo bo ells sempre molt millor.
He tornat a sortir amb l’inalambric en comptes del mobil.
Quan suco galetes es desfan i cauen just abans d’arribar a la boca
i el meu DVD no llegeix res.

Són coses de les que ens solem queixar.
I és que sempre falla tot p’algun costat.

I és que som tots uns desgraciats, tot ens passa a nosaltres i als demés no tant.

Via un tweet de la @rainfallsdown he descobert una versió de Robbie Williams de la arxiconeguda cançó Human, originària dels The Killers. Després d’haver-la cantat milers de cops a Razzmatazz, ara tinc (tenim) una opció més lleugera per a gaudir-ne sense que et provoqui saltar al ritme de la música; només fer el típic seguiment del ritme amb el peu. Una versió sense grans pretencions feta en un programa de la ràdio pública anglesa.

Fa un temps vaig poder constatar un fet: no sóc l’únic que pensa que és un conyàs que els grups facin bisos després dels concerts.

M’explico: no sé si s’ha fet tota la vida o si és una moda de fa uns anys, però ja no té cap gràcia acomiadar-te i tornar a sortir a l’escenari a cantar unes quantes cançons més i menys quan ets el teloner o quan el públic no t’ho està demanant. Recordo un cas molt clar, fa uns quants anys, en un concert organitzat per Sobirania i Progrés a la sala annexa del Palau Sant Jordi on hi havia uns desconeguts pel gran públic (potser només per la majoria dels assistents i per mi) com éren, llavors, La Troba Kung Fu. Crec que a més de la desconeixença se li sumava el fet de presentar disc nou i moltes cançons éren gairebé totes desconegudes. De fet, suposo que els van portar principalment pel fet que el líder del grup sigui en Joan Garriga, ex Dusminguet. El punt més desastrós va ser quan van marxar, el públic va callar o, com a molt cridava Els Pets o Obrint Pas, que sortien més tard, i el grup rumberu va tornar a aparèixer quan ningú ho creia. Suposo que per algú com en Joan Garriga devia ser quelcom una mica frustrant. Per sort, per ells, han anat assolint quotes de popularitat majors i mesos més tard, aquell mateix any a les festes de la Mercè, era a ells a qui vaig anar a veure.

Si marxes, marxes. Si t’acomiades, t’acomiades. Suposo que el que se sent quan el públic que has tingut al teu davant, que segurament ha pagat una entrada no gaire barata per tal de veure’t a tu, que ets un dels seus ídols o que se sent identifica’t amb tu i les teves lletres o que, simplement, li agrada la música que fas ha de ser impressionant i, per més que et cansis no vols que mori mai. Però no és així sempre. Moltes vegades has de parar i potser no te n’adones. Si només criden quatre groupies no cal que surtis, te les portes al backstage i els fas uns bisos en petit comitè o el que es deixin fer creguis.

Ara potser que per innovar diguin que marxen i que ho facin de debò, no?

Aquest és el trailer oficial de la seqüela de [REC], una pel·lícula que em va agradar. La vaig estar esperant durant mesos abans que s’estrenés. En aquell temps tenia una amiga, la Inés, ficada de ple en estudis de cine i em va enganxar el cuc del cinema. Vam esperar plegats la gran estrena del que va ser una de les entrades que he pagat més a gust en ma vida.

El que va ser presentat com una pel·lícula única, sense intenció de ser continuada, vist l’èxit als diferents festivals i el gran suport del públic i la crítica, va esdevenir en una història més llarga amb, com a mínim, una segona part.

[REC] em va agradar moltíssim, va superar les meves espectatives. Hi ha gent que em va dir que això era perque no he vist “El projecte de la bruixa de Blair”, podria ser que fos per això però, com he dit, la cinta em va agradar i vaig quedar satisfet d’haver esperat tan impacientment per veure-la.

Ahir vaig anar a veure la segona part, REC 2. En Paco Plaza i en Jaume Balagueró (sempre els escriuen al revés i el pobre Paco també té dret a anar al davant alguna vegada) anaven per les entrevistes dient que el que presentaven aquesta vegada era el mateix que l’anterior però amb més acció, més recursos, més actors i més sang. El cert és que tot això hi és, no ens van enganyar. La cosa està en que tenen moltes més coses amb que jugar, però no tenen la més important que els va fer guanyar tants punts en la primera versió: la novetat. El format era novedós, la càmera subjetiva no és un recurs massa comú en el cinema, per tant creava una sensació innovadora i que no molts no haviem patit mai al veure una pel·lícula.

La història de REC 2 comença pocs minuts després del final de la primera. Un equip de GEOs entra a l’edifici amb un home del Ministeri de Sanitat. Després d’aquest punt, l’interès de la història mor. No hi ha res que no passés a la primera, excepte si tenim en compte que hi ha més gent nova i que tenim imatges del que està succeïnt a l’exterior durant uns minuts. També hi ha més càmeres que donen una extranya visió del que veuen els protagonistes. El joc del film està en pegar als infectats que intenten atacar i tirar la càmera al terra. Suposo que això últim és per no haver de gravar directament diferents plans impossibles o massa cars de gravar (pel que tinc entès, és una producció de menys de 2 milions d’euros) i que ja s’entenen o s’intueixen pel context o les ombres.

No vull crear spoilers, però sí vull recomanar-vos fer qualsevol altra cosa abans que anar a malgastar els diners d’aquesta entrada. Per pocs diners que siguin, pel mateix preu pots regalar-li un petit detall a la teva parella, t’asseguro que encara que te’l tiri a la cara, estaràs més convençut que és una molt bona forma d’invertir aquests diners.

Ja has vist REC 2? Què en penses? Fem un joc: digues tres coses que et farien sentir-te més satisfet d’haver-te gastat els 6€ que, de mitjana, pot costar l’entrada de cine per veure aquesta pel·lícula.

NOTA PELS DIRECTORS: Si era una comèdia, us asseguro que tota la sala va riure unes quantes vegades.

Primer de tot i sense deixar temps a que tingueu temps a desistir de deixar de llegir aquesta entrada: no hi explico res de la història més que el que he cregut indispensable per tal de posar en antecedents a tothom qui no l’hagi vista. Segon de tot: si no l’heu vista, quan acabeu de llegir aquest text, agafeu diners i aneu a veure-la (i si pot ser en 3D millor, però llavors agafeu un parell de ronyons).

Abans d’ahir a la nit vaig anar als cinemes de Diagonal Mar a veure la última creació de Pixar: Up. És una meravellosa meravella que explica les peripècies de Carl Fredricksen, un antic venedor de globus de 78 anys pel món per tal de fer realitat el somni de tota la vida de la seva dona: plantar la casa al cap damunt d’una cascada en un penya-segat del sud d’Amèrica. Només començar el seu viatge descobreix que no va sol, un nen, en Russell, l’acompanya.

Aquest és el tràiler en castellà:

Feia molt de temps que no tenia aquell pessigolleig que vaig sentir postrat a la butaca. Escenes molt tendres i d’una enorme capacitat encisadora que són capaces d’arribar al més interior de cadascun de nosaltres. Sobretot hi ha una imatge, cap al final del film que em va realment arribar, però que tampoc no diré per no prendre el preciós moment a ningú que la vulgui anar a veure. (Buf, com de complicat és parlar d’una petita joia de la que no en pots explicar gaire).

És una pel·lícula plena de moments molt tendres i d’aventura que realment no podeu deixar de veure. No només ho dic jo, sino que la crítica també ho corrobora. A més, si podeu, veieu-la en 3D! Les ulleres que et regalen compres són tan genials…!

Ahir vam anar al concert d’en Joan Miquel Oliver i dels Manel al Festival Cruïlla de cultures de Mataró gràcies a les dues entrades que em va regalar la revista TimeOut Barcelona a través d’un concurs de la sea web.

Bàsicament, el nostre interès radicava en tornar a veure als Manel després del concert que van fer a Badalona en el marc de les Festes de Maig i del que ja us vaig parlar. Aquesta vegada va millorar moltíssim la qualitat del so i de l’espai tot i poder-s’hi comptar uns centenars de persones més que al concert badaloní.

Va ser un tret de sortida fantàstic a un dels meus millors caps de setmana de tot l’any (o més enllà). El concert va comptar amb les enginyoses introduccions del cantant manelenc, les ja tradicionals pujades del públic a l’escenari -molt bona aproximació als seus seguidors amb una molt bona resposta d’aquests- per versionar alguns versos de la cançó “Corrandes” i, per fi, l’aparició gairebé estel•lar d’un tema molt esperat i reclamat des de fa bastant com és el de “No t’enyoro”.