Ja està, ja l’he cagada. Abans de cobrar el primer mes ja he ficat la pota i ara mateix corren per dins del meu cap paraules tan molonguis i esfereïdores (a parts iguals) com “acomiadament” o “expedient de regulació d’ocupació”. Em… un moment: jo sóc becari, no cobro! Bé, tranquils que no em tiraré a la via del tren; ja tinc bastant superat el tema aquest del meu no-sou.

El tema és que la meva millor companya (que casualment també és la pitjor, bàsicament perquè, a part de la jefa, és la única que tinc) ha descobert tot el meu món a internet i, sobretot, aquest bloc. Ara que ja la tenia al pot (sí, al bote) va i veurà com sóc en realitat i li dirà a la jefa i ja veuràs tu: em fotran fora!

Merda! Merda! Merda!

PD: tranquils que no passa res, com a mínim mentre ens portem bé, que suposo que serà fins que ens veiem cada dia. Fins llavors a viure, oye!

La tarda/nit de diumenge és el pitjor invent de la història. Què pot fer un grup d’amics (digues-li amics, digues-li coneguts, digues-li saludats…) per sobreviure’l amb, posa-li, dignitat? Anar a sopar, anar a prendre alguna cosa, cantar pel carrer davant d’una càmera, xerrar amb la gent coneguda al carrer i, per què no, fer una mica de jardineria.

Això és ben bé el que vam fer diumenge passat uns quants (pocs) penjats. Vam intentar plantar un arbre al mig de la carretera en un bonic (per posar-li un adjectiu a l’atzar) carrer del centre de Badalona. En el nostre intent un cotxe patrulla dels Mossos d’Esquadra ens va pillar de ple i vam haver de sortir cames ajudeu-me cap allà on vam poder. Al final ningú, ni tan sols l’arbre, que havia estat arrencat pels forts aires huracanats que van assotar la ciutat hores o, fins i tot, dies abans, van resultar ni detinguts ni ferits. O no gaire.

El vídeo, aquí, en exclusiva i sense censura:

[vimeo http://www.vimeo.com/2665375]

Al llarg de la vida vas coneixent un immens nombre de persones que arriben a formar part del teu dia a dia moltes d’elles gairebé sense adonar-te de que hi són. Formen part del teu món, del que t’envolta i potser no arribaràs a conèixer-los mai, ni a creuar res més que unes mirades. En canvi, hi ha d’altres amb les que hi convius, amb les que et relaciones, que les crides pel nom i, potser, fins i tot, rius i plores. Són companys de classe o de la feina amb els qui tens una relació bastant intensa durant un temps determinat i després, la majoria d’ells desapareixen per complet, com si alguna cosa els hagués xuclat terra endins i, potser un dia o per alguna coincidència te’ls trobes i intercanvies quatre frases típiques i tòpiques, d’aquelles que no saps com respondre-les i que converteixen la xerrada en quelcom incòmode, fins i tot molest. Gent amb la que havies compartit mil moments ara no són gaire més que uns desconeguts.

De vegades no t’importa però quan sí ens sol provocar un sentiment farcit de remordiments causats per no haver fet cap pas per acostar-te’n tot i no compartir ja el dia a dia.

Per sort no sempre passa i hi ha bons amics que perduren immòbils tot i el pas del temps.

Ens veiem, amics!

Ahir, en una nit que no era clara i tranquila, però que tenia una lluna que feia llum, en Sisa va donar el tret de sortida a les festes de Barcelona. No sé si hi va anar la Blancaneus, en Pulgarcito, l’Ali Babà o en Gulliver però el cantautor galàctic va fer el pregó que marca l’inici de la Mercè. Què farem els barcelonins i barcelonines (tan els que hi viuen com els que la viuen) si no de sortir al carrer i participar i passar-ho genialment bé?

No vam poder començar ahir per diverses raons la festa però avui no faltarem a, com a mínim, un parell de concerts en dos punts diferents de la ciutat. Començarem a les 21h amb els grans Antònia Font que actuen dins del BAM a l’Antiga Fàbrica Damm (nosaltres hi anirem en metro L2 Encants però suposo que hi ha més formes d’arribar-hi) i després, fent una parada tècnica per sopar, anirem cap a cal Fòrum (L4 El Maresme/Fòrum) a córre’ns veure amb la música de La Casa Azul. Ja aprofitarem i ens quedarem per allà en una nit ben indie o anirem de festa o vés a saber què se’ns passa pel cap!

Barcelonins i barcelonines: a passar-ho bé pels puestos!

NOTA: Pocs dies per seguir votant i en breu explicació del nou projecte de Bat-i-bull Produccions. Estigueu atents els propers dies!

Som joves i no podem parar quiets. La creativitat és quelcom que ens crida i no podem fer res més que anar amb ella. Ens agrada, no li podem dir que no. Rodar curts, fer vídeos o, simplement, cridar l’atenció ens agrada i què millor que creure en el nostre projecte? A partir d’aquesta setmana ho revolucionarem tot i és que som grans, som gegants. La productora, Bat-i-bull, no farà cap producció més enllà de les nostres frikades (eh, tot és plantejar-s’ho d’aquí a un temps) però ens feia il·lusió tindre alguna cosa així per donar-li un toc més professional. Digueu-nos somiadors, flipats o, simplement, motivats de la vida.

Direu, d’on surt aquest nom tan… tan… d’on surt aquest nom? La resposta és senzilla:

Bat-i-bull és un nom que ens agrada com sona, és una paraula genuïnament catalana que ve a significar enrenou i això és el que nosaltres muntem cada vegada que tenim un nou projecte… enrenou. I per què separat en guions? Dues parts, dues ments, dues formes de fer: bat i bull, com nosaltres Josep i Ferran. I per què l’ou del logo? Doncs perquè l’ou es pot batre i es pot bulli i, a més, simbolitza una cosa que apreciem molt tots dos productors: el menjar.

Món audiovisual, prepara’t. Ja som aquí i hem vingut per a quedar-nos-hi.

Crec que ja he parlat algun dia que volíem fer alguna cosa grossa. La cosa grossa que volíem fer es va convertir en un vídeo per un concurs de TV3 i en pocs dies ho vam tenir tot muntadet. Càmera, storyboard, la gent… i el més important: una tele de cartró. Vam veure quin era el nivell(1 i 2) i vam passar un parell de dies d’enrenous i de mal de cap i aquest és el resultat que ha estat enviat a la tele:

[youtube=http://es.youtube.com/watch?v=ITyeqlTDHH4]

Sandra Barneda: esperem guanyar demà… Sinó espero que ens el donin la setmana vinent!

Opineu! Què us sembla?

Ara estava parlant amb una amiga per internet i m’ha dit que només hi ha dues coses que no li agraden de mi. Diu que no li agrada que sigui tan sec parlant per telèfon (l’altra no la penso posar). I és cert: sóc bastant secot perque no m’agrada parlar-li a la gent sense poder mirar-la als ulls, per això sempre acostumo a enviar missatges al mòbil. No és que sigui rata: és que em sento bastant ridícul parlant amb un tros de plàstic enganxat a la orella. La Niss, l’amiga amb la que parlava, em deia que també és ridícul parlar amb una pantalla i unes tecles de plàstic. Li he dit que no, però pensan-t’ho té, en part, raó. D’acord que no hi parles amb la veu la majoria de vegades i que, quan hi parles, com a mínim jo, faig una videoconferència per poder-li veure la cara a l’altra persona, però ve a ser el mateix que un sms però que és respost a l’instant. No ho sé, però si mai parlem i us semblo sec, tranquils, no és res personal amb vosaltres, sinó amb el trossot de plàstic de Telefónica.

Són les 02.27 i vinc del Sarau. Com cada dijous fan monòlegs i des de fa un temps hi volia anar. Tinc amics que hi havien anat i m’ho havien recomanat. Fa uns dies em van enviar un esdeveniment de Facebook per dir-me que aquest dijous (ahir) feien aquesta actuació i ho vaig comentar amb gent per anar-hi. No tenia res segur fins ahir mateix unes hores abans de les 23h que era quan començava i sort que hi vam anar! No sé si el coneixereu, es diu Luismi i sortia per la Paramount Comedy (a mi no em sona d’haver-lo vist, però clar, n’hi passaven un fotimer!). REALMENT GENIAL! Ens ha parlat de les coses que no són tal i com semblen. Parlava dels aeroports, dels murcians, d’Star wars, de les relacions de parella… i no he pogut parar de riure. Feia temps que no reia així. Us recomano l’actuació. El podreu veure cada divendres al Teatreneu fent aquest mateix espectacle. BONÍSSIM!

La pega és que hem arribat a les onze i clar, ja estava tothom assegut i ja no quedaven més cadires i ens hem hagut de quedar d’empeus. La setmana que ve, però, a les deu allà com un clau i ens seiem al davant de tot!

Començo una nova secció a conixiua.com: faré reviews dels restaurants als que vagi a menjar i els posaré nota. Començo!

Ahir vam anar a sopar l’Annaïs i jo a la Crêperie Les 3 pommes de Barcelona. La carta es basa, crec que exclusivament en creps tot i que també hi trobarem platets per fer una mica de pica pica i amanides. La meva recomanació seria que féssiu una reserva abans d’anar-hi ja que sinó us haureu d’esperar una mica (bastant).

El restaurant es troba al carrer Aragó, 150, gairebé a la cantonada amb Villarroel. El preu oscil·la entre els 7 i els 10€ per crep i està realment deliciós.

Nosaltres vam sopar per 35,60€ menjant una crep salada com a primer (jo la Supercompleta, realment deliciosa amb pernil dolç, formatge i xampinyons), una altra crep dolça per les postres (un Banana split amb plàtan, xocolata i dues boles de gelat de vainilla, tot i que portava nata que li vam dir que no ens la posés) i les 3 ampolles d’aigua de rigor.

Si beveu menys aigua que nosaltres (que jo, bàsicament, que per anar bé hauria de tindre una cuba només per a mí les 24h) us sortirà per uns 15€ per persona que, trobo jo, que està bastant bé.

Més informació i comentaris dels clients a 11870.com

Nota: 8.5/10

Són les 03.11.
Acabo d’arribar de la dinovena festa d’aniversari d’una amiga, l’Annaïs. Ha estat una festa genial i, sobretot, original. Qui m’hagués dit que a la meva edat hauria tornat a disfrutar tant en un xiquiparc l’hauria pres per boig.

Ha estat una experiència extranya. Primer per què no coneixia a gaire gent però només arribar-hi m’han reconegut i ha estat llavors quan he sabut que era famós. Sí, moltes noies em coneixíen de deixar comentaris al fotolog de l’Annaïs i es veu que en alguna ocasió havien arribat a entrar al meu i sabien, també, la existència de segons quins vídeos que no posaré aquí, que prou vergonya em fan passar! No, no, que en el fons m’ha molat molt que em reconeguessin.

Al xiquiparc, que estava al costat de Sants Estació hem sopat (que es podia menjar però que tampoc era res de l’altre món, no com els nostres sopars glamurosos o el que ens espera a la propera cita que em demanis, Nisseta) i jugat com si fóssim nenets petitonets! Que xulo, sí! Totalment recomanable

I ara vaig a dormir que tinc son. Bona nit.