Davant la sentència del Tribunal Constitucional que retalla l’actual Estatut de Catalunya, votat per la majoria de catalans i refrendat pel Parlament de Catalunya, des d’aquest bloc donem suport a la manifestació de la societat civil catalana que tindrà lloc aquest dissabte, 10 de juliol, a les 18:00 hores a Barcelona i us animem a participar-hi. Nosaltres hi anirem.

Durant aquests darrers tres anys Catalunya ha estat el punt de mira de determinats mitjans de comunicació i institucions polítiques, civils i econòmiques d’Espanya que han fet servir els seus espais per transmetre una imatge no real del nostre país i això ha quallat en una part de la societat espanyola. Aquesta mirada irada d’una part d’Espanya que no ens entén, acompanyada per una sentència del Tribunal Constitucional que ha estat llarga, polèmica i amb un desenllaç gens desitjat, fa que sigui l’hora que els catalans (societat civil i política) treiem pit, que defensem la nostra dignitat i demostrem unitat.

Davant nostre s’obre un futur incert. No es qüestió d’analitzar com serà, però cal fer palès, d’una vegada per totes, que el nostre país i la nostra nació, que és Catalunya i nosaltres, els catalans, volem una millora en el nostre autogovern i un finançament més just.

Aquest post és una iniciativa conjunta de Ricard Espelt, Marc Garriga,Trina Milan, Edgar Rovira i Gemma Urgell. Si vols adherir-te només cal que creïs un post en el teu blog amb aquest text, també pots adherir-t’hi fent un comentari en aquest blog o qualsevol altre blog que ho hagi publicat.

Sudàfrica. Terra de Mandela i ara també de futbol per la Copa del Món. Aprofitant l’esdeveniment, les empreses es llancen a publicitar-se en aquest magnífic escenari. Les marques que paguen per ser patrocinadores úniques i ser presents als estadis de futbol durant la celebració de la Copa però també les que no són “oficials”, tant locals com internacionals que no aconsegueixen el preuat patrocini.

Podria parlar de moltes marques mundials però molt millor parlar de casos que acostumen a passar més desapercebuts, com el que ha passat amb una aerolínia low cost local, Kulula.

Kulula viatja entre ciutats que acullen partits del Mundial i, aprofitant l’esdeveniment, va decidir de fer publicitat usant aquest acte. El problema? La FIFA veta l’ús dels termes relatius a la Copa del Món per a usos comercials com aquests i els marketers de la companyia van pensar en evitar la limitació anunciant-se com “l’aerolínia no oficial del ja saps què“. La campanya va tenir un gran èxit. El problema? La FIFA va amenaçar l’empresa i, per evitar la denuncia, van decidir de retirar la campanya.

No es van quedar amb els braços creuats i van llançar una altra campanya als diaris on posaven un missatge directe al capatàs de la FIFA, Sepp Blatter. Li oferien viatjar gratuïtament durant les properes setmanes per tal que pogués comprovar la qualitat de l’aerolínia i els seus grans preus.

La sorpresa? No va venir el Sepp Blatter que s’esperaven a recollir el seu “premi”, si no un Boston Terrier. Sorpresos, s’ho van prendre bé i van saber-ho aprofitar per posar-ho al seu favor. Mitjançant la xarxa van llençar una campanya en xarxes socials on el gos era el principal reclam, fent desaparèixer, fins i tot, el logotip de l’empresa per posar una foto de l’animal en la pàgina oficial a Facebook. També li han creat un perfil a Twitter (sense massa incidència, la veritat) on el gos va explicant tot el que va fent.

Una campanya original, que potser no ha traspassat massa fronteres, però que de ben segur que ha fet pujar la presència i el reconeixement de la marca en el seu mercat natural. Bravo Kulula per saber aprofitar les oportunitats quan es presenten!

Cotxes amb la potència d’avions, cremes i potingues que et tornen a la joventut, llibretes que et submergeixen en un món inexplorat, nines que semblen models i tenen vides de pel•lícula… La publicitat i el marketing doten els productes, molts cops, de valors i entorns molt diferents dels que tenen o els donaràs en realitat. El valor afegit d’un producte o de l’equivalent de la competència serà el que et farà decidir-te si vols comprar un o l’altre, encara que el format, per exemple, et sigui més útil. M’explico: a una família formada pels pares i dos fills els resultarà molt més pràctic un paquet de tamany familiar de pa de motlle que no pas un de mida més reduïda, molt més útil per a un solter, per exemple. Fins aquí lògic, però què passa quan els creatius o marketers decideixen donar-li un valor afegit a aquests dos productes que a priori no tenen? Si li posen un preu prohibitiu al paquet familiar adduint motius d’exclusivitat, fet amb productes d’importació i altres valors per l’estil, una família que no busqui o esperi això d’aquest pa de motlle en format familiar no el comprarà, segurament, i haurà de trobar alternatives com el paquet més petit, que potser està promocionant-se per a un perfil més proper al de la família.

Aquesta targetització dels productes és útil, la majoria de cops, per a la marca i el client ja que si el posicionament és l’adequat, el joc entre les dues parts serà fluït i beneficiós per ambdós. Si s’equivoca posicionant-lo, fallarà i si no és capaç d’adonar-se del seu error, no arribarà a donar els beneficis potencials que podria o, fins i tot, desapareixerà del mercat.

Ara bé, què passa amb les marques blanques? Tot i que a opinió meva, el fet de ser una “marca blanca” ja la posiciona, a nivell de productes individuals no tenen un posicionament definit. La despesa que suposaria la feina de més del departament de marketing, les campanyes publicitàries per a cadascun dels productes… totes aquestes despeses es suprimeixen i així es poden oferir uns preus més ajustats i competitius que els de productes de marca.

Carrefour ha llençat recentment una campanya que s’enriu d’aquests anuncis, molts cops exagerats, i aposta per vendre els productes pel que són: ven galetes dient que són galetes, ven la pasta és pasta i ven l’oli és oli. I res més, ni felicitat desmesurada ni càmeres lentes ni celebrities venent la seva credibilitat al producte.

Una idea senzilla i molt bona per a una campanya que busca un objectiu clar: posicionar els seus productes de marca blanca en un moment de la crisi en la que sembla que perden pistonada i explicar el seu valor afegit, que no és cap altre que l’absència d’aquest mateix.

Bravo per Carrefour per saber portar la contrària d’una forma tan elegant i sense entrar en atacs poc ètics!

Aquí els vídeos de la campanya:

De Cadaqués a Menorca. Del lloc d’estiueig preferit per moltes famílies i gent d’entre 20 i 35 anys provinents de la Barcelona més guapa a una de les illes per excel·lència de la tranquil·litat mediterrània. Un missatge directe dirigit al target d’Estrella Damm. Aquest és el viatge que ens proposa l’anunci (o videoclip, com li diuen ells) d’Estrella Damm d’aquest estiu intentant repetir la fórmula de l’èxit de l’any passat amb Formentera i els Billie the Vision & the dancers (Spotify).

El risc és justet: una història tan senzilla com la de l’any passat, noies maques i nois amb barbeta deixada de fa dies, festa, riures i cerveses. Per tant, esperen que amb la mateixa idea tinguin el mateix resultat? El cert és que és molt complicat per la revolució que va suposar, però si veiem els números i la repercussió que un dia després de penjar el vídeo a la xarxa (uns dies abans que l’estrena a televisió, que segons el teaser que ja s’emet serà el 31 de Maig) està tenint.

Uns exemples de la notorietat que està aconseguint són les reproduccions del vídeo a YouTube. El que ahir a la tarda es va penjar el vídeo al canal de la marca ja ha superat les 24400. També ens podem guiar per la participació: a YouTube ara mateix porta 266 likes mentre que a només 10 dels votants no li ha agradat, tota la pila de comentaris que està rebent (la majoria positius), la repercussió a la xarxa amb, per exemple, centenars de tweets parlant-ne i viralitzant el vídeo, així com moltíssimes entrades en blogs comentant la campanya, com aquest mateix post. Ah! I per no parlar dels grups i pàgines de fans espontanis que s’han creat a Facebook (a favor i en contra) i tota la pila de comentaris en els murs personals parlant de l’anunci. Cal recordar que la campanya encara no ha començat a televisió…

Un cop més, per a Estrella Damm, ha quedat comprovat que comptar amb Villarrosàs és un èxit amb majúscules. Espero que tota aquesta gran repercussió no s’acabi en sec i m’hagi de menjar les paraules, però sembla que l’han tornada a encertar. Felicitats per arriscar-se a apostar per coses diferents (encara que sigui convertir-se en la Freixenet dels estius).

Dos enllaços interessants parlant de la campanya:

• Al bloc “Marketing take away” de l’amic twittero Jaime Valverde
• I al bloc “Catxmenorca” amb la lletra de la cançó

Què us ha semblat? Us agrada, us sembla molt com l’any passat, no us agrada…?

Avui una cançó per a pujar els ànims, de seguiment obligat i d’aquelles a les que has de fer cas tan sí com no. Perquè no n’hi ha prou amb la felicitat exigim eufòria!

Mazoni – Eufòria

Com insectes suïcides volant cap a la llum que els fregirà
seguim profetes i flautistes com un ramat de cabres
Perseguim el plaer perquè no ens falta de res
però al comtat de Wales els joves es pengen dels arbres

Quan sortim a la nit no entrem mai en un local amb poca gent
i no ho entenc perquè després només parlem entre nosaltres
Però ara no em diguis res que m’espatlles el morat
el morat és per mi sol no puc donar res als altres

Hi ha algú que em pugui dir com sortir d’aquest torbament
com es pot viure intensament sense ser esclau del desig?
No som memòria ni trajectòria tan sols un punt aïllat
no n’hi ha prou amb la felicitat exigim eufòria
no n’hi ha prou amb la felicitat exigim eufòria

Si quan la veus l’únic que et passa és que tens ganes de plorar
hi ha alguna cosa dintre teu que et xucla la poesia
Si per voler-ho tot, t’has de quedar sense tu
no és tant voler sinó saber a què renuncies

Hi ha algú que em pugui dir com sortir d’aquest torbament
com es pot viure intensament sense ser esclau del desig?
No som memòria ni trajectòria tan sols un punt aïllat
no n’hi ha prou amb la felicitat exigim eufòria
no n’hi ha prou amb la felicitat exigim eufòria

Enllaç a l’Spotify: Mazoni – Eufòria

Un del grans punts forts de Twitter és que és una eina tan versàtil i adaptable que qualsevol pot fer-se’l a la seva manera. No hi ha normes establertes per ningú, no hi ha obligacions. Cadascú es posa les seves pròpies normes o s’acostuma a fer tal cosa o tal altre. Potser sí que es recomana una mica d’urbanitat i molta comprensió i voluntat d’entesa, ja que de vegades, la “paraula escrita” pot ser mal interpretada pel lector. No cal afegir que és necessària, també, una bona dosi d’educació i respecte, però això ja se suposa que es porta après de casa.

Aprofitant que recentment he arribat als meus primers dos anys a Twitter, posaré les meves formes de fer i el que penso, per si li poden servir a algú, tant si vol iniciar-se o acaba de fer-ho com si ja porta temps i creu que pot millorar la seva experiència twettejadora o crear un mínim debat.

Tweets: No s’ha de fer massa tweets seguits. Pot crear soroll al Timeline d’algú que ens estigui seguint i que no li interessi el tema que tractem en aquell moment. Jo intento, si no m’hi cap en un sol tweet, canviar la frase per tal que hi càpiga, usar sigles o llenguatge SMS o arribats a una necessitat màxima, fer dos tweets seguits i deixant temps de marge per a fer un altre.

Replies: Penso que mentre se segueixi la “norma” de fer reply des del tweet que es vol comentar per tal de permetre un seguiment de la conversa fàcil no cal preocupar-se per massa coses més. Seria bo pensar en els followings que compartim i que podrien ser molestats per les nostres converses, per això que cal intentar que siguin xerrades breus, tot i que sé que no sempre es pot controlar i fer que així siguin. Ah! I el que recomano molt és no respondre tweets i replies amb retweets, a no ser que es cregui que el seu contingut podrà ser d’interès per als nostres followers.

Follow fridays: La veritat és que no en faig gairebé mai. Trobo que hi ha moltíssina gent recomanant la gent que jo segueixo i trobo que és afegir soroll als timelines de la gent que em segueix perfils que els arribaran per un altre contacte. Es necessiten només un parell de mans per a calcular a quantes persones he arribat a fer-lis un #FF en tot aquest temps, bàsicament amics nous a Twitter i molt puntualment, algú interessantíssim. Sóc partidari del pensament de: fer pocs followfridays (un parell o tres persones cada divendres) i dient les raons per les quals es fan i no grans llistats que només omplen de soroll i no serveixen -com a mínim pel que fa a mi- per a res.

Follows: No sóc molt donat a fer cerques per interès o per paraules clau que m’interessin. La majoria de cops el que faig és seguir a gent que veig que segueixen els meus contactes preferits o bé, quan algú em comença a seguir “investigar-lo” una mica per intentar saber si el que diu em pot interessar o no. No sóc gens partidari de seguir a qui et segueix simplement “perquè et segueix” ja que no té per què ser del teu interès. No trobo que no seguir a qui et segueix sigui una manca d’educació o de respecte, simplement significa que no t’ajustes als cànons o al que la persona a qui segueixes creu que has de complir per tal que ella et segueixi.

Unfollows: No em considero un gran unfollowejador. Quan començo a seguir a algú li sóc bastant fidel ja que si no m’interessés o si no hi hagués alguna altra raó, no el seguiria. No sóc partidari de deixar de seguir a algú pel simple fet que aquest t’hagi fet un unfollow. Si el segueixes és perquè t’interessa el que diu, perquè el trobes interessant, per simpaties… pel que sigui, si no, unfollow. I penso que és molt important respectar els unfollows que reps! Ni enviar-los un reply dient-los res, ni enfadant-te perquè t’han deixat de seguir. Segurament es tracta d’una incompetència d’estils o temes i no de res personal.

Realment crec que s’ha de ser un mateix i dir el que pensi, actuar com cregui i intentar d’arribar a tenir la millor experiència possible a Twitter.

I per acabar, si ets un depredador que va buscant nous followers a la desesperada: si no m’interesses no cal que em vagis fent follows i unfollows cada X temps. És molt segur que mai et comenci a seguir.

Va, qui fa la seva guia d’estil? Convertim això en una meme! (recordant de fer un trackback per poder anar posant-te a la llista)

Parlar d’una cosa que no es pot dir al primer que passa es fa sempre una mica complicat. Escollir les paraules per a dir el que creus que pots dir però sense dir allò que el teu subconscient et pot fer dir costa. Però no ens enganyem, hi juguem perquè és la gràcia del joc.

Coses que no són el que semblen, llocs que s’amaguen rere d’altres, disseny rere un decorat més aviat antiquat… i una bona mentida piadosa. També és part del joc.

La Tintoreria Dontell és això, una tintoreria. I no, no m’he equivocat posant-li la categoria de “Gastronomia” a l’entrada.

Tintoreria Dontell al carrer Aribau, 55. Segurament la tintoreria amb més bon gust de Barcelona.

I és que per què li anava a fer jo un post a una tintoreria si no amaga res d’especial?

És increïble com l’home (entès com a persona, no com a individu del sexe masculí) explica la percepció que té del seu voltant. Tant si és de l’actual com si és del passat o del futur. Agafa vivències pròpies o d’altri i les plasma, algunes vegades per a sí mateix, d’altres per a la resta de mortals. Alguns d’aquests homes decideixen que la resta de mortals les pugui, per exemple, escoltar amb una cançó, llegir amb una novel•la o amb un poema o veure amb una pel•lícula. Em centraré amb aquest últim cas.

Fa uns dies vaig anar als Renoir Floridablanca (informació totalment prescindible) amb uns amics a veure “La viudas de los jueves”, un film argentí del director Marcelo Piñeyro (El método) o actors com l’Alterio (fill), l’Sbaraglia, en Botto o l’Echarri.

Off topic. Ho he de reconèixer: em fascinen els argentins. Publicitat, cine i tango. Tot creativitat, tot passió i amb un parlar… Quina forma de parlar!! M’encanta…

Tornant al cine. Al sortir de veure la pel•lícula vaig comentar amb un amic que les pelis argentines que més m’agradaven tenien totes a veure amb “el corralito”. Em va sobtar que aquesta hi tingués res a veure, la veritat. El meu amic em va assenyalar que va ser un moment de la seva història recent que els ha marcat moltíssim. I no hi ha per menys, la veritat. Llavors ens vam adonar que les històries que es fan al cine, majoritàriament són dels punts d’inflexió en la història, normalment recent, de la societat més propera a qui escriu o pensa la història: al cinema espanyol, la Guerra Civil; a l’europeu, la Segona Guerra Mundial, els americans bàsicament les bèl•liques d’aquesta època, tot i que ja van fent cada vegada més cintes sobre enfrontaments més propers en el temps…

La majoria de cops, penso, es tracta d’històries sense massa connexió amb el temps en què transcorren. Vull dir, que en gairebé qualsevol altre moment històric podrien cabre-hi amb facilitat, amb poques modificacions. És curiós, doncs, que hi hagi tantes i tantes pel•lícules que, potser per posar-li aquest fet tan americà de la heroïcitat dels individus o per necessitats de dramatismes comercials, revesteixin una història comuna per a la gran majoria en un film semihistòric a gust del paladar del guionista o del productor de torn.

A quina conclusió hem d’arribar? Les pel•lícules han de ser històriques perque són més vendibles i comercials o per simple necessitat de contextualització?

Moure gent per a fer coses és sempre molt complicat, la clau està en implicar-los. I implicar-los no és fàcil. Fer que la gent estigui disposada a fer alguna cosa, per més mínima que sigui, s’ha de fer bé, fent que la gent es motivi, hi trobi una resposta, una raó per a començar i un cop començat per a seguir-hi participant. Ara bé, això és una mica més fàcil quan el que els proposes de fer és alguna cosa que els és comú, que ja fan normalment per iniciativa pròpia i encara més si els és d bon grat, no quelcom que fan a desgana. Segurament una gran trobada per a planxar de forma massiva no tindria una gran resposta mentre que un programa de ràdio fet per i per a tuitaires sí, com va ser el cas.

En Valentí Sanjuan fa un programa a Catalunya Ràdio les tardes dels dies festius d’entre setmana, titulat “Vist i no vist” segurament perquè hi ha pocs dies a l’any en que coincideixi aquesta combinació interplanetària. Total, diuen les males llengües que s’apropaven Divendres Sant i Dilluns de Pasqua i en Valentí no havia aconseguit entrevistats per aquests dies tant complicats i va pensar en ajuntar el màxim nombre de tuitaires interessants (i també hi vaig anar jo) per tal de fer un programa per explicar al poble què era, com era i què s’hi feia a Twitter.

Celebrities de la webTV, periodistes, polítics, la família tuitaire o per exemple representants d’esdeveniments i trobades (com la que vam anar a presentar nosaltres, el Somdelstwitts)… Durant les sis hores que van durar els dos programes en total vam passar més de 60 persones entre públic i també per antena explicant què fem o què no fem a Twitter. A més, tota una pila de gent va estar també donant suport des de la mateixa xarxa arribant a superar els 2000 tweets que contenien el hashtag #vistinovist que són una part del total, ja que molts que en fan referència podrien no dur-lo i per tant no puguin ser sumats a aquesta quantitat realment impensable a priori de tweets.

I tot rau, crec jo, en el que deia al principi: si saps atraure la gent, si la saps captivar, si la saps moure al teu favor, sempre sempre sempre et respondrà. Si és positiva o negativament, això ja depen de què facis i com ho facis, però com a mínim alguna resposta tindràs.

Cal felicitar a tot l’equip que va muntar i coordinar el programa, a sobre en dies festius d’aquells que pel simple fet que la majoria de mortals del teu voltant no treballa ja costa més i fa com més mandra, encara. La seva tasca va ser genial i va crear un gran producte que ja comença a tenir projectes de futur, com una proposta de fer una pel•lícula feta per tuitaires i amb relació amb Twitter però amb una molt bona història de base que pugui convertir-la en un èxit, com ja va ser el programa de ràdio. També hi ha veus que reclamen un llibre del succeït, més programes de l’estil o un Premi Ondas pel que s’ha aconseguit. Sigui elq ue sigui segur que aquesta iniciativa no es quedarà només en un simple “vist i no vist”!

Ens veiem a la propera, tuitaires!