M’agradaria molt poder controlar el temps, aturar-lo, avançar-lo i, com suposo que a tots, poder canviar tot allò en que l’he cagada o vull donar-li una nova oportunitat. Ser, llavors segur, l’amo i senyor del meu temps.

També m’agradaria poder veure en qualsevol moment que jo volgués allò que aquella persona que jo escollís està fent en aquell instant i ajudar-la sense que s’adonés o simplement passant-hi una estona.

Seria com jugar a ser un Déu, però això sí, sense aprofitats malvestits en el seu carnaval perenne ni cap tipus de seguidor que no sia jo mateix.

Conec una persona que ara diria: això ho podràs fer usant la teva ànima un cop mort. Que quedi clar que jo no vull fer la segona part de “Ghost” sinó que ho veig com un petit complement, un widget per a la meva vida, res més.

M’agradaria molt, de debò. Ep! I sense voluntat de malalt obsessionat ni controlador!

Aquesta recomanació és molt possible que no agradi ja que la veritat… són escocesos i són una mica seus. Música indie, de caràcter més personal i no tan comercial com les últimes. Es tracta dels Belle and Sebastian, una banda escocesa, considerada pels mateixos escocesos com la millor de tots els temps. Tenen grans cançons i les van movent per tot el món des del 1996, quan van començar arran d’un curs de negoci musical. El nom del grup prové, segons explica la Viquipèdia, de Belle et Sébastien, un llibre infantil escrit per la francesa Cécile Aubry.

Dues cançons.
Primer la que vaig descobrir abans no sé pas com, fa un temps ja. Es diu “The blues are still blue”. Simplement m’encanta. Aquí teniu la lletra i la cançó:

[youtube=http://www.youtube.com/watch?v=NM2637_waoI]

I la segona es diu “Get me away from here, I’m dying” i l’he descoberta a partir d’anar reproduint les cançons al Lastfm, que és un gran invent! Aquí teniu la lletra i la cançó:

[youtube=http://www.youtube.com/watch?v=3T6vGCbhsDA]

Què us semblen?

Avui, com a la resta del país, plou a Badalona. No plou gaire, però cony, igualment és de la que mulla. Me n’he adonat al matí quan anava de camí a l’estació quan m’he quedat bastant mulladet, tot i que duia el paraigües. Quan hi he entrat, un cop a l’andana, m’he fixa’t que havien instal·lat una cascada davant de les escales subterrànies que tenim per creuar la via. Suposo que deu ser nova, ja que fins avui no l’havia vista. Està molt bé que Renfe es preocupi per anar millorant la nostra estació: porta anys igual i necessita que mica en mica la vagin millorant. Petits detalls com aquesta caiguda d’aigua ens pot arribar a fer l’espera molt més còmoda.

» Segueix llegint

Apreciat noi desconegut que has pujat al tren amb mi a l’estació de Badalona i no he tingut la sort de veuret baixar en cap parada abans que la meva,

No sé si ho saps però la Renfe ja tenia un fil musical fins fa poc. Dic fins fa poc perquè el van haver de treure perque una enquesta els va mostrar que a ningú li agradava. Més aviat podriem dir que molestava i els hi molestava tant com tu m’estàs molestant a mi.

Sé que no ho fas amb malícia i que és quelcom que fas de forma totalment altruista. És possible que, fins i tot, ho facis per permetre a aquells a qui la crisi els ha deixat sense iPod d’escoltar una mica de música durant el trajecte. Pot ser que ho facis per amenitzar-nos a tots el camí a aquelles hores del matí. La primera pregunta, llavors, seria: per què cony no baixes el volum dels teus cascs abans no hagis de pujar el dels audífons? I la segona és: veient com t’estem mirant TOTS els del teu voltant, per què no et dones per assabentat que la teva merda de soroll (no en podem dir música del que portes posat) és una profunda molèstia que ens està tocant molt els… la moral?

Sí, és massa d’hora i tinc son. Compte, per a tu sóc perillós. M’hauria de fer un cartell de l’estil “Compte! Gos perillós” però de l’estil “Compte! Noi acabat de llevar”. La pena és que no me la podria fer de rajoles, com les de les casetes amb jardí…

El presidenciable patata no ha aconseguit guanyar al Gran Obama. Finalment podem veure que als Estats Units d’Amèrica hi ha presència de vida intel·ligent. El que serà (perquè fins el dia 20 de gener no serà realment el President, m’ha semblat entendre) el governador del món no ens ha fallat i li ha passat la mà per la cara al senyoret heroi i a la senyoreta model. El senyor McCain, patata, patata, no ha pogut fer res més que felicitar al guanyador, desitjar-li tota la bona sort del món i fer callar als partidaris republicans que xiulaven quan sonaven el nom de Biden, el candidat a vicepresident a la candidatura d’Obama, a qui ha tractat d’amic.

Ara, a l’estimat (de moment i esperem que per molts anys ho segueixi sent) Barack, se li girarà MOLTA feina. Haurà de fer front al desastre que li deixa en herència el gran gestor George W. Bush (òbviament això de gran gestor és tan irònic com en l’entrada del canvi climàtic de fa uns dies i l’Aznar). L’home que sofegava en un plat de galetes ha aconseguit malaguanyar la ja de per sí mala fama de la superpotència i enviar a la merda les relacions internacionals, que en alguns casos era fins i tot bona. Una mala gestió econòmica que ha impulsat Europa cap a la posició davantera, val a dir que gràcies al Sarkozy, i que haurà de fer capgirar per tal de seguir manant al món i tenir la mateixa força que han tingut fins ara, a més d’arreglar les relacions amb… el món sencer!

Ara que parlàvem d’en Bush, aquest jan vés a saber què coi farà, perque dic jo que de xerrades i conferències no viurà! Qui el contractarà i de què parlarà? De les seves experiències com a president? Quines experiències? Llegir llibres de parvulari del revés davant de totes les càmares de televisió i premsa mentre Al Qaeda esfondrava les Torres Bessones per allà el 2001 i ens deixaven sense Diada?

Bé, només ens queda felicitar al vençut per saber perdre tan inexplicablement bé (sí, m’ha sorprès la seva valia com a perdedor) i també al vencedor. Yes, you did (it).

Ara bé, potser hi ha algú que encara no li ha quedat clar qui ha guanyat i qui no, així que ho farem senzill:

• Ha guanyat en John McCain? Resposta.

• Ha guanyat en Barack Obama? Resposta.

En poques hores els ciutadans dels Estats Units d’Amèrica hauran anat a votar i, possiblement, ho hauran fet amb cap. Si no és així, haurem d’aguantar un mínim de quatre anys a en McCain.

Jo no entenc com és que existeix aquesta votació. Algú es pot parar a decidir seriosament entre votar Barack Obama o John Patata McCain? Jo ho tinc clar, no votaria per res del món a aquest ésser, per més magnífiques que siguin les seves campanyes:

Obama, estem amb tu! Guanya, collons!