Avui no ha sigut un dia gaire especial. M’he llevat tard i podria resumir el meu matí dient que m’he dutxat i he parlat amb la Paula. Més tard, he dinat mentre quedava amb un amic (o potser he quedat amb un amic mentre dinava). He ajudat a aquest amic o, com a mínim, ho he intentat i l’he escoltat. Després he fet una classe d’anglès i he intentat ajudar al cosí de l’amiga. Hem sopat plegats i hem anat amb més gent al cine, a veure el curiós (i com n’és de curiós) cas d’en Button, Benjamin Button. Tot i que és lenta, m’ha agradat bastant. He intentat de fer com els meus amics comunicadors i he vist que la fotografia és bona en gairebé tota la pel·li, a més de l’ambientació, que l’he trobada molt treballada i que s’adequa molt bé a tots els canvis d’època.

He tornat en cotxe amb la Marta, el seu nòvio i un amic d’ells. M’han deixat a prop de casa i la resta l’he fet caminant. Preferia anar pel camí llarg: no tenia son ni ganes de menjar-me totes les pujades i baixades que té l’altre camí. Arribant a l’alçada de la meva antiga escola l’he vista allà. Al terra. Esperant-me. Era només una moneda de bronze, de les de dos cèntims, però allà hi era. Jo no hi crec, però ma mare sempre m’ha dit que les monedes amb la cara amunt porten bona sort. No ho sé, però jo he passat per damunt, tot i haver-la vist, m’he recordat de la frase i, llavors, he girat i l’he agafada. A partir de llavors he anat tot el camí somrient. He pensat que havia d’escriure-ho, de dir-li al món que ara mateix sóc feliç.

Sé que només és una monedeta que amb prou feines té algun valor, però sé que, tot i que digui que no hi cregui, em portarà bona sort. No sé per on em sortirà però, això sí, sé que serà bo. El titularé “El curiós cas que em va passar arran de trobar-me una moneda de dos cèntims tornant de veure el curiós cas de Benjamin Button”.

Moments de reflexió.

Potser és massa llarg, però m’agrada i no són hores per canviar-lo. Són vora les tres de la matinada i demà tinc dinar a ca la iaia.

Tornant a la moneda. Què em depararà? No vull imaginar, després de 402 paraules, que no em servirà de res, que serà una moneda com la resta: només apta per a ser gastada. I en aquest precís instant sona “Viva la vida” de Coldplay. Com puc deixar de pensar positivament? Com, eh? Estic obligat a plantar-me davant de la vida i dir-li: ep, ja sóc aquí, xata. Potser no seré ni guapo ni prou intel·ligent, ni seré desitjat per les noies-dones (o dones-noies). De ben segur que durant una temporada ho passaré putes amb el que ve sent la relació que tenen la meva butxaca i “la Caixa”, sembla que últimament no se suporten gaire bé. El que tinc segur és que ara tinc una monedeta trobada de cara. Això ja és bastant pels temps que corren, no creieu?

Jo no em declaro pas supersticiós ni creient en la sort, però sí que sé que això és una pista, una prova, un senyal per dir-me que vaig bé per on vaig. Que camino el camí que he de caminar i que, si el segueixo, trobaré el que estic buscant. Bé, si no m’ho diu estaré quedant com un profund gilipolles (pòtol, com diríem anant pel Raval després de veure una pallissa immigrada) i tampoc passaria res, simplement això: pòtol.

No son asuntos serios, simplement volia escriure alguna palla mental i ara són les 04.05.

Austràlia està sent devorada per les flames. Són més de dos-cents els morts que han provocat les flames i sembla que van detenint als tarats (per allò de no insultar a gent que no conec tot i que realment crec que s’ho mereixen) que han iniciat algun dels focs.

A Gènova, al carrer Gènova, passa el mateix: entre els espies de Madrid, els càrrecs corruptes que li estan apareixent últimament i les caceries que tant critiquen però que després resulten ser organitzades per càrrecs populars sembla que Rajoy hagi fet les oposicions a bomber perquè no deixa d’anar intentant apagar focs. El problema, em sembla veure a mi, és que al sortir-li problemes per tot arreu i en tan poc temps només pot apagar les flames però no acabar amb les brases que, realment, és el que va fent cremar i aparèixer nous focs. Segurament, fins que no acabi amb elles, tallant d’arrel el problema, no el deixaran viure tranquil.

Mariano, nano, compte, que a Austràlia, a part de focs, també tenen inundacions i riuades. Fes-te amb una bona barca, no fos que se t’endugués la corrent.

Ell té un nom que el sap tothom: Barack Obama i és molt més que un president. Els seus votants el veuen com una oportunitat per a l’esperança i els que hauríem de ser els seus votants, com una esperança per a aquesta oportunitat.

Jo mai havia havia viscut (com a mínim no conscientment) un mal moment econòmic i tot això em ve de nou. És cert que si no tinc un duro és perquè tinc forats a les butxaques i amb prou feines tinc ingressos. Això sí, ni agafaré cap depressió ni perdré la gana; suposo que estic acostumat a no tindre pasta a can Fainé però tot i així vaig fent sense haver de pidolar ni a casa ni al carrer.

Tornem al tema Obama. És un líder i actua com a tal. Sap que s’ha de moure ràpid i amb pas ferm i és exactament el que està fent. El que més soprèn, suposo que especialment a aquells que fa temps que no tenim polítics compromesos o que com a mínim ho aparentin, és que, de moment, ho estigui fent bé. Així de memòria em ve al cap la seva ordre per tancar Guantànamo donada poc temps després de la seva elecció o les limitacions dels sous dels executius dels bancs que hagin sigut ajudats amb diners públics. La veritat, em recorda a en Zapatero quan va executar la seva promesa electoral de retirar les tropes espanyoles de l’Irak. És una vertadera llàstima que no els pugui comparar també amb el tema dels bancs… millor deixaré les comparacions que poden arribar a ser odioses i només desitjaré una sola cosa: no és pas que en Zapatero sigui com l’Obama sinó que l’Obama no acabi sent com en Zapatero. Seria fatal que aquesta llum negra es fongués i ens deixés, a tots, a les fosques.

Bona nit i bona sort.

Estimat i/o apreciat lector,
Durant molts dies aquest bloc ha estat patint una serie de canvis i que encara continuaran durant un cert temps. Com veus, les entrades antigues i els comentaris encara no hi són però suposo que ràpidament ho podré anar pujant tot. El perquè de tot això és un canvi de servidor i que el sistema que uso no m’està posant les coses fàcils per exportar/importar les dades de l’anterior bloc a aquest. Tot arribarà (esperem).

La idea original era esperar-me al 14 d’abril per inaugurar la cosa aprofitant el primer any d’aquesta criatureta, però mira, coses que passen, una cosa per una altra i m’hi vaig veure dins i amb tot mig fet. Ara, doncs, em tocarà inventar-me alguna altra parida per celebrar-ho… ja ho parlarem.

Espero que us agradi el rentat de cara i que seguiu entrant com fins ara.

Gràcies per tot i perdoneu la desaparició sense avisar.

Ens tornem a trobar aviat,
Ferran