És increïble com l’home (entès com a persona, no com a individu del sexe masculí) explica la percepció que té del seu voltant. Tant si és de l’actual com si és del passat o del futur. Agafa vivències pròpies o d’altri i les plasma, algunes vegades per a sí mateix, d’altres per a la resta de mortals. Alguns d’aquests homes decideixen que la resta de mortals les pugui, per exemple, escoltar amb una cançó, llegir amb una novel•la o amb un poema o veure amb una pel•lícula. Em centraré amb aquest últim cas.

Fa uns dies vaig anar als Renoir Floridablanca (informació totalment prescindible) amb uns amics a veure “La viudas de los jueves”, un film argentí del director Marcelo Piñeyro (El método) o actors com l’Alterio (fill), l’Sbaraglia, en Botto o l’Echarri.

Off topic. Ho he de reconèixer: em fascinen els argentins. Publicitat, cine i tango. Tot creativitat, tot passió i amb un parlar… Quina forma de parlar!! M’encanta…

Tornant al cine. Al sortir de veure la pel•lícula vaig comentar amb un amic que les pelis argentines que més m’agradaven tenien totes a veure amb “el corralito”. Em va sobtar que aquesta hi tingués res a veure, la veritat. El meu amic em va assenyalar que va ser un moment de la seva història recent que els ha marcat moltíssim. I no hi ha per menys, la veritat. Llavors ens vam adonar que les històries que es fan al cine, majoritàriament són dels punts d’inflexió en la història, normalment recent, de la societat més propera a qui escriu o pensa la història: al cinema espanyol, la Guerra Civil; a l’europeu, la Segona Guerra Mundial, els americans bàsicament les bèl•liques d’aquesta època, tot i que ja van fent cada vegada més cintes sobre enfrontaments més propers en el temps…

La majoria de cops, penso, es tracta d’històries sense massa connexió amb el temps en què transcorren. Vull dir, que en gairebé qualsevol altre moment històric podrien cabre-hi amb facilitat, amb poques modificacions. És curiós, doncs, que hi hagi tantes i tantes pel•lícules que, potser per posar-li aquest fet tan americà de la heroïcitat dels individus o per necessitats de dramatismes comercials, revesteixin una història comuna per a la gran majoria en un film semihistòric a gust del paladar del guionista o del productor de torn.

A quina conclusió hem d’arribar? Les pel•lícules han de ser històriques perque són més vendibles i comercials o per simple necessitat de contextualització?

Moure gent per a fer coses és sempre molt complicat, la clau està en implicar-los. I implicar-los no és fàcil. Fer que la gent estigui disposada a fer alguna cosa, per més mínima que sigui, s’ha de fer bé, fent que la gent es motivi, hi trobi una resposta, una raó per a començar i un cop començat per a seguir-hi participant. Ara bé, això és una mica més fàcil quan el que els proposes de fer és alguna cosa que els és comú, que ja fan normalment per iniciativa pròpia i encara més si els és d bon grat, no quelcom que fan a desgana. Segurament una gran trobada per a planxar de forma massiva no tindria una gran resposta mentre que un programa de ràdio fet per i per a tuitaires sí, com va ser el cas.

En Valentí Sanjuan fa un programa a Catalunya Ràdio les tardes dels dies festius d’entre setmana, titulat “Vist i no vist” segurament perquè hi ha pocs dies a l’any en que coincideixi aquesta combinació interplanetària. Total, diuen les males llengües que s’apropaven Divendres Sant i Dilluns de Pasqua i en Valentí no havia aconseguit entrevistats per aquests dies tant complicats i va pensar en ajuntar el màxim nombre de tuitaires interessants (i també hi vaig anar jo) per tal de fer un programa per explicar al poble què era, com era i què s’hi feia a Twitter.

Celebrities de la webTV, periodistes, polítics, la família tuitaire o per exemple representants d’esdeveniments i trobades (com la que vam anar a presentar nosaltres, el Somdelstwitts)… Durant les sis hores que van durar els dos programes en total vam passar més de 60 persones entre públic i també per antena explicant què fem o què no fem a Twitter. A més, tota una pila de gent va estar també donant suport des de la mateixa xarxa arribant a superar els 2000 tweets que contenien el hashtag #vistinovist que són una part del total, ja que molts que en fan referència podrien no dur-lo i per tant no puguin ser sumats a aquesta quantitat realment impensable a priori de tweets.

I tot rau, crec jo, en el que deia al principi: si saps atraure la gent, si la saps captivar, si la saps moure al teu favor, sempre sempre sempre et respondrà. Si és positiva o negativament, això ja depen de què facis i com ho facis, però com a mínim alguna resposta tindràs.

Cal felicitar a tot l’equip que va muntar i coordinar el programa, a sobre en dies festius d’aquells que pel simple fet que la majoria de mortals del teu voltant no treballa ja costa més i fa com més mandra, encara. La seva tasca va ser genial i va crear un gran producte que ja comença a tenir projectes de futur, com una proposta de fer una pel•lícula feta per tuitaires i amb relació amb Twitter però amb una molt bona història de base que pugui convertir-la en un èxit, com ja va ser el programa de ràdio. També hi ha veus que reclamen un llibre del succeït, més programes de l’estil o un Premi Ondas pel que s’ha aconseguit. Sigui elq ue sigui segur que aquesta iniciativa no es quedarà només en un simple “vist i no vist”!

Ens veiem a la propera, tuitaires!