A classe ja coneixen la meva teoria: les matemàtiques s’aprenen abans amb els problemes de les peres que amb quatre numerets i lletres sense sentit aparent. Si en Joan té dues peres i ve la Marta i li’n dóna tres més en té cinc. Potser és una conseqüència del consumisme capitalista en que vivim, però jo amb coses més materials que no pas tan volàtils (com poden ser uns símbols dibuixats en una pissarra) entenc les matemàtiques. Sóc més de lògica i de raonar que no pas d’escriure per escriure. Tinc aquest problema. O potser aquesta sort, no sabria dir ara què és.

Aquesta forma de fer ja existeix, és la que s’utilitza a l’escola i a l’institut, però molts professors d’universitat suposo que pensen que no és prou seriós com per fer-ho ells. Quina tonteria. Francament, prefereixo aprendre amb pomes i peres que no aprendre amb números i lletres “posats per què sí”.

Tampoc estic d’acord amb que, arribats a un punt on assolim un nivell de cultura general prou bo, com pot ser a la universitat, haguem de destinar unes hores que podrien ajudar-nos a millorar o a ampliar la especialització que estem cursant. Si estem tirant cap a la medicina o cap a la lingüística, hem d’estudiar temes relacionats directament amb això. Potser algunes vegades necessitem uns coneixements extra sobre alguna cosa per poder tenir una base per a posteriors estudis que sí que tenen a veure directament amb el que fem. Ara bé, cal adaptar-los a les necessitats que realment l’estudiant necessiti. És lògic, crec. Per exemple, si s’està estudiant màrqueting, cal posar tots els instruments que es tinguin a l’abast per tal que es pugui arribar a ser el millor possible. Posteriorment, si alguna assignatura d’aquestes d’”ampliació” li ha agradat especialment, ja es preocuparà ell mateix d’assegurar-se’n que ho aprendrà, encara que només sigui per amor a l’art.

Per a que veieu que no és només una xorrada meva us recomano de veure aquest vídeo de la gent de Balzac.tv (desitjo que pugueu tornar aviat!) titulat Learning by doing. La Gina hi entrevista a Roger Schank, investigador de teories d’aprenentatge, ciències cognitives, i de la construcció dels entorns d’aprenentatge virtual.

Aprendre mentre fas. Sembla lògic, oi? No en comparteixo les idees totalment, però sí en part. Ho defenso sobretot a partir de la universitat, mentre que ell ho proposa ja des de ben petits. Jo de petit volia tocar el piano a una cobla de sardanes, imagina’t. Després vaig tirar cap a la història i l’arqueologia, més tard temes informàtics… fins a arribar al màrqueting. Vull dir que de petit crec que no és factible. No saps encara què vols, en la gran majoria dels casos. Tinc amics que, fins i tot, havent acabat quart d’ESO no sabien encara per on volien tirar.

Un tema a part és per quin canal o de quina manera es produeix la interacció i l’intercanvi de coneixements. He tingut (parlo en passat) professors de màrqueting que recitaven apunts d’uns fulls esgrogueïts pel pas del temps, alguns amb trossets trencats i totalment rebregats. Escrits a mà i de qualsevol manera. El seu discurs no estava viu i no va evolucionar. El màrqueting és ben viu i en constant evolució. O un altre exemple: ara tinc un professor que se sap els apunts de memòria -uns apunts antics, també cal dir-ho. I el pitjor és que a nosaltres també ens els fa aprendre de memòria. De fet, corren rumors que diuen que als exàmens et pregunta coses de l’estil: “debajo de la tabla que hay en la página 86 del manual hay una pregunta que…” Alguns estareu amb mi: això no serveix per a res. No et fa aprendre res. Jo ho comparo amb el que expliquen “els grans” quan es queixen que els van fer aprendre la llista “de los reyes Godos”. Estudies per ser feliç i això no és un camí per arribar-hi. No dic que no hi hagi coses que s’hagin d’aprendre de memòria (penso en els phrasal verbs, per exemple) que poden permetre’t arribar a aquesta felicitat de la que parlo. Pots comunicar-te amb el món, conèixer gent, cultures diferents… els phrasal verbs poden fer-te feliç – tot i que quan et toca aprendre-te’ls penses en la mare de la Reina d’Anglaterra.

Els alumnes ara ja no anem a escoltar i a prendre apunts. Ha d’haver-hi un intercanvi. Es diu que els professors ja no tenen autoritat dins les aules, però el que jo penso és que els passa el mateix que a les discogràfiques: no s’estan sabent adaptar a les noves necessitats i tendències de la societat i/o de la seva feina. Jo no busco una veritat absoluta en un professor, el que vull és alguna cosa que vagi molt més enllà. Crear la meva pròpia forma d’aprendre. M’atrau molt la educació a distància, que és possible d’adaptar-se a les necessitats de cadascú i accessible des de qualsevol lloc del món i a qualsevol hora, tipus la UOC, per posar un cas d’èxit actual. A molts no deu agradar, sinó seria la universitat amb un número més gran d’alumnes, però a mi m’agrada. Per la llibertat de moviment, suposo.

L’escola actual, la convencional i tradicional, ha de canviar. Ha d’apostar decididament per les noves tecnologies. I també per explicar històries i casos reals d’èxit. Penso fermament que serveixen com a mitjà de motivació de la gent (com a mínim a mi em passa). Fa unes setmanes vaig estar pensant de com seria el meu horari perfecte de classes i hi havia una classe setmanal per a parlar d’aquests casos, des de primera persona amb conferenciants que expliquin als alumnes la seva visió, que moltes vegades dista en gran mesura amb el que et diu el professor. Curiosament, també ho diuen el segon vídeo que trobareu més avall i que il·lustra aquesta entrada.

Un professor em feia conya fa uns dies dient que faríem l’examen via Twitter. Potser no seria el mitjà però potser sí que es podria fer alguna cosa per Google Wave, per exemple (si s’utilitza correctament i amb un mínim d’urbanitat podria servir). D’acord, l’examen no però algunes classes segur que sí. La xarxa ens pot aportar recursos substitutius per tots aquells que actualment s’utilitzen a una classe universitària qualsevol. De fet, fins i tot hi trobarem molts més recursos dels que ara usem i que podrien ser de molt gran utilitat ben gestionats.

La majoria del que sé de màrqueting ho he extret d’Internet i no pas d’anar a classe. Els cursos que he fet fins ara m’han aportat una base, però amb això sé que no vaig enlloc i em busco la vida aprofitant les possibilitats que tinc a l’abast. Ma mare es queixa de que passi tantes hores davant d’un ordinador i potser és cert que les passo, però no trobo que sigui dolent si ara mateix tinc uns coneixements d’uns temes que mai hauria vist a classe.

Per no allargar-me més, us deixo amb aquest altre vídeo dels amics de Balzac.tv. Es titula Educación expandida i, a part de la Gina, hi intervenen Ronaldo Lemos, Jesús Martín Barbero, Brian Lamb i Juan Freire.