Fa un temps vaig poder constatar un fet: no sóc l’únic que pensa que és un conyàs que els grups facin bisos després dels concerts.

M’explico: no sé si s’ha fet tota la vida o si és una moda de fa uns anys, però ja no té cap gràcia acomiadar-te i tornar a sortir a l’escenari a cantar unes quantes cançons més i menys quan ets el teloner o quan el públic no t’ho està demanant. Recordo un cas molt clar, fa uns quants anys, en un concert organitzat per Sobirania i Progrés a la sala annexa del Palau Sant Jordi on hi havia uns desconeguts pel gran públic (potser només per la majoria dels assistents i per mi) com éren, llavors, La Troba Kung Fu. Crec que a més de la desconeixença se li sumava el fet de presentar disc nou i moltes cançons éren gairebé totes desconegudes. De fet, suposo que els van portar principalment pel fet que el líder del grup sigui en Joan Garriga, ex Dusminguet. El punt més desastrós va ser quan van marxar, el públic va callar o, com a molt cridava Els Pets o Obrint Pas, que sortien més tard, i el grup rumberu va tornar a aparèixer quan ningú ho creia. Suposo que per algú com en Joan Garriga devia ser quelcom una mica frustrant. Per sort, per ells, han anat assolint quotes de popularitat majors i mesos més tard, aquell mateix any a les festes de la Mercè, era a ells a qui vaig anar a veure.

Si marxes, marxes. Si t’acomiades, t’acomiades. Suposo que el que se sent quan el públic que has tingut al teu davant, que segurament ha pagat una entrada no gaire barata per tal de veure’t a tu, que ets un dels seus ídols o que se sent identifica’t amb tu i les teves lletres o que, simplement, li agrada la música que fas ha de ser impressionant i, per més que et cansis no vols que mori mai. Però no és així sempre. Moltes vegades has de parar i potser no te n’adones. Si només criden quatre groupies no cal que surtis, te les portes al backstage i els fas uns bisos en petit comitè o el que es deixin fer creguis.

Ara potser que per innovar diguin que marxen i que ho facin de debò, no?