Dijous de la setmana passada, el meu telèfon mòbil va decidir que, després d’un any i cinquanta dies, ja havia fet prou i va decidir de jubilar la pantalla, que es va quedar completament blanca. Òbviament, vaig voler morir, ja que els números que havia anat agafant dels companys nous d’aquest curs no els tenia, encara, passats a la targeta SIM. Vaig fer el que vaig poder: reiniciar-lo i restaurar-lo, bàsicament. No va funcionar, així que em va tocar trucar al fabricant. La persona que em va atendre, molt amablement, em va dir què havia de fer. El que havia de fer era el que ja havia fet fins aquell punt: reiniciar-lo i restaurar-lo. Òbviament, en aquesta ocasió, tampoc va resultar un èxit. El gran moment d’aquella trucada va ser quan em va dir que com que havia passat ja un any i cinquanta dies des de la certificació de la garantia, aquesta, que només cobreix un any, ja no em servia i, per tant, hauria de cobrar-me gairebé 40€ per donar-me suport telefònic o sinó pagar 200€ per la reparació de l’iPhone, que pel que he llegit per internet es basa en donar-te’n un de nou. Li vaig dir que no pretenia pagar més del doble del que m’havia costat (visca els punts!) i que moltes gràcies, tot i que no m’hagués solucionat res.

La segona trucada que vaig fer després va ser als amics de Movistar (sic). El noi que es va posar al telèfon, després de parlar amb una màquina i de passar pel filtre d’una altra noia, em va donar unes indicacions que suposadament em permetrien de recuperar el meu mòbil: reiniciar-lo o restaurar-lo. Suposo que deduireu el que va passar. Aquí va ser quan em va recomanar d’anar a una botiga Movistar per a que l’enviessin al servei tècnic. En aquest cas no van dir res de la garantia.

Vaig anar a la botiga del centre de Badalona i em van fer, per tercera vegada allò de reiniciar i van intentar de restaurar-lo però ja ni tan sols es deixava connectar. Em van derivar, després de perdre-hi més d’una hora, a una altra botiga amb l’excusa de que no tenien servei tècnic. Tenia dues opcions però vaig anar a la que em van recomanar per allò d’anar a una de la pròpia marca i no una franquícia. Després de caminar durant una estona, estava tancat per inventari. Ja era la última cosa que em podia passar. Ni curt ni gandul (traducció by the short leg –patillera- de “ni corto ni perezoso”) vaig anar a l’altra botiga, a uns metres de la primera a la que havia anat per veure si em feien un mínim cas. Allà em van dir que necessitaven una còpia de la factura que em podien fer a la botiga on vaig comprar l’iPhone. Vaig haver de tornar a la primera botiga i, finament, vaig tornar a l’altra amb el meu paperet, després d’haver d’esperar una estona. Ja allà em van explicar que l’haurien d’enviar, dilluns, al metge i en uns dies, en principi el dijous, em dirien què li passava, el cost que tindria i llavors podria decidir què fer. Vaig acceptar –no hi perdo res.

M’intrigava allò de la garantia. Apple em deia que ja m’havia caducat i Movistar no em va dir res. Jo creia que la llei obligava a que els productes electrònics tinguin un mínim de dos anys però segons el paperet de la garantia que duia la caixa del mòbil deia que Apple només es responsabilitza d’un any després de la compra. Vaig anar a veure a Sant Google i vaig preguntar-li com anava realment allò. Em va sortir la llei 23/2003, del 10 de Juliol, de Garanties en la Venda de Béns de Consum (PDF de l’edició del BOE en català) i espero que, si em donen algun problema, aquesta sigui la meva solució.

Ara només toca esperar. Esperar que passin els dies, que em truquin (cosa que em van dir que farien ahir), que em diguin que no és res i que en pocs dies ja tornarà a ser a casa. També espero que no em toqui anar a demanar una còpia d’aquesta llei que comento perque em faran fer perdre el temps a mi i a ells, i no és quelcom que a mi em sobri gaire, sino al contrari.

M’agradaria que les empreses entenguessin una mica més d’això que se’n diu ètica i responsabilitat social. Trobo normal que sigui Telefónica la que em doni problemes i que es passi les meves necessitats i protestes per molts llocs lletjos d’ésser anomenats o descrits. El que ja no em sembla tant normal és que una companyia com Apple, amb tants evangelitzadors i evangelitzats, que criden constantment les seves bondats, sigui capaç de no estimar-se prou a sí mateixa. Perquè si no s’estima a ella, no estima a aquests que tant l’adoren.

En fi, versionant la frase: totes les empreses són iguals!