Ahir, diumenge 13 de Desembre, una part de la població de Catalunya va voler deixar escrita aquesta data en la nostra història. Segurament, mai abans el poble mateix, sense grans recursos de cap tipus, havia aconseguit mobilitzar tants milers de catalans. Hem viscut un acte de democràcia en tota regla, tot i que algun prefereix titllar-ho de simple propaganda política. El poble, veient que els seus governants no han fet la seva feina, s’ha organitzat i ha fet sentir la seva veu.

Hi ha qui diu que es tracta d’una forma de pressió més cap al Tribunal Constitucional espanyol per tal que es pronunciï respecte de l’Estatut que va aprovar el nostre Parlament. Efectivament, tenen tota la raó. Com a país crec que hem de fer el que calgui, arribar fins a on sigui necessari per tal de provocar una resposta beneficiosa per a nosaltres. Pel que fa a nivell personal, ja m’he afartat de tant sentiment victimista. Si cal que el President, el nostre òbviament, faci un ultimàtum amb cop a la taula inclòs l’haurà de fer i si no el vol fer el poble haurem de decidir si el forcem a fer-ho o el treiem del càrrec. O bé, si creiem que cal anar més enllà i involucrar Europa o al mateix Obama es mouran els fils que calgui i qui sigui vindrà. Som catalans i quan ens decidim a fer realitat el que volem ho acabem aconseguint. Però el que no volem, o el que no hauriem de voler des del meu punt de vista, és un Estatut retallat que fins i tot quan va ser refrendat ja estava obligat a ser ampliat per les mancances que presentava al sortir del Parlament de Catalunya. No cal dir quan va ser modelat al gust de Madrid.

Jo no vull, no puc permetre que el meu país segueixi en aquest punt mort, en una especie d’stand by que ens fa acceptar condicions que ens lapiden la nostra pròpia existència només per ajudar a un país que ni tant sols és el nostre. Si tenen problemes, que es posin a la cua que primer ens hem de solucionar els nostres i després hi ha mil llocs més necessitats que ells i que ja estem ajudant, tant a nivell d’institucions com d’ONG d’arreu del país (segurament per això els segrestats a Mauritània són catalans i no pas d’un altre lloc).

La solució d’alguns d’aquests problemes ens la dóna La Marató de TV3. Un gran acte de solidaritat que aconsegueix posicionar-se com el telemarató solidari que més recauda arreu de l’Estat, inclòs els canals que cobreixen totes les comunitats que segons el que he vist, arriben a assolir una setena part del que recaudem nosaltres. Un bon exemple per definir el fet garrepa amb el que tant ens increpen des d’Espanya.

Amb l’acte real de sobirania que es va exercir ahir hem constatat la nostra cultura democràtica com a nació. Algun agosarat de l’altre banda de la frontera de l’esquerra diu que en d’altres estats europeus això no s’hauria pogut fer i s’hauria prohibit. Deixi que ho dubti, senyor President. Vostè segueixi fent publicitat de la seva comunitat al programa del Buenafuente i permeti la professionalització de la política, si us plau. A la majoria d’estats d’Europa prima la democràcia real i no la que fa Espanya. Un Estat democràtic hauria sigut més intel·ligent i hauria impulsat un referèndum vinculant que ens hauria fet callar moltes boques al haver-lo perdut. No som majoria de moment i la victòria del “NO” hauria pogut servir als nacionalistes espanyols per enfonsar-nos com a poble. Per sort, la seva manca de cultura democràtica no els permet arribar a concebre-ho i això ens dóna forces, ales per seguir tirant endavant.

Ara que el poble ha parlat, hem de reclamar als polítics catalans. Toca un canvi de discurs; el que defensen ja és antic, per això part del desacontentament amb la política actual. Fora embuts, fora tabús i els dobles jocs. O s’aposta per Catalunya o s’hi va en contra. El poble vol realitat no idealitat. I també unió, però unió real i sincera. La gent ja ha demostrat la seva, ara toca la política. Tots a una; quan siguem un país normal ja tornaran les discrepàncies que enriqueixen el debat.

Ja va haver el moment de defensar la Dignitat de Catalunya. Ara ha arribat el moment de defensar l’Orgull de Catalunya.