Fa uns quants dies, encara dins del que anomeno “horari normal”, anava en tren fins a Plaça Catalunya, cap allà dos quarts de nou del matí. Tot i no ser hora punta, als vagons no hi havia gaires seients buits així que al pujar tots els que érem a la meva estació vam ser molts els qui vam haver de quedar-nos drets. Just al meu davant hi havia asseguda una noia d’uns vint-i-escaig mig adormida amb cara d’haver estat estudiant tota la nit i una senyora d’uns cinquanta o seixanta, d’aquelles que sempre tenen més edat de la que aparenten per allò de no haver estat mai desgastades. La senyora, tota vestida com si anés de casament i amb molts aires de superioritat, mirava fixament a la noia, amb una cara que feia por.

La noia no podia veure fàcilment a la senyora ja que no la tenia al davant, on jo era, sinó que més aviat havia de girar-se en diagonal cap enrere. A més, anava aclucant els ulls a estones, així que tampoc no anava gaire pendent dels que l’envoltàvem.

A l’arribar a Clot, la noia va obrir ràpidament els ulls i va mirar al seu voltant. En aquest instant va ser quan va adonar-se de la presència de la senyora. Ràpidament i sense pensar-s’ho dues vegades, va oferir-li de forma molt educada el seu lloc. Sense dir-li res ni tampoc mirar-la o fer-li un gest, la senyora va asseure-s’hi. La noia va ocupar el lloc on anteriorment havia estat la okupa del seu seient. La senyora va estar asseguda dues parades, baixant a Plaça Catalunya, i llavors la noia va tornar a seure. Temps total que la senyora va estar al seient: entre cinc i set minuts.

Encara hi ha més. Aquell mateix dia a la tarda, vaig anar a gravar el programa especial d’El que ve després a la ràdio. Al bus, quan ja em quedaven poques parades per arribar, puja un home vestit amb el mono blau típic dels mecànics, de més de seixanta anys. Hi havia lloc lliure tant a la zona de preferència per a la gent gran com a la resta. Igualment, una noia d’uns 15 anys li va oferir el seu lloc i ell, en comptes de dir-li que no calia, que hi havia d’altres lliures, va seure-hi i va afegir: “¡Todos los jóvenes deberían hacer esto!”. La noia va baixar dues parades, pel que es va quedar dreta agafant-se a una barra.

A mi, com suposo (i espero) que a molta més gent, li han intentat ensenyar, des de ben petit, unes normes de conducta que ha d’anar seguint i aplicant al llarg de la seva vida. També tenim cartellets als vidres del transport públic que ens ho recorda. I llavors em sorgeix la pregunta de “qui té més dret a seure en un seient del transport públic: una persona jove però cansada o una persona gran que l’únic problema que té és tenir més de 60 anys però que no té cap problema?”