Ahir, diumenge 13 de Desembre, una part de la població de Catalunya va voler deixar escrita aquesta data en la nostra història. Segurament, mai abans el poble mateix, sense grans recursos de cap tipus, havia aconseguit mobilitzar tants milers de catalans. Hem viscut un acte de democràcia en tota regla, tot i que algun prefereix titllar-ho de simple propaganda política. El poble, veient que els seus governants no han fet la seva feina, s’ha organitzat i ha fet sentir la seva veu.

Hi ha qui diu que es tracta d’una forma de pressió més cap al Tribunal Constitucional espanyol per tal que es pronunciï respecte de l’Estatut que va aprovar el nostre Parlament. Efectivament, tenen tota la raó. Com a país crec que hem de fer el que calgui, arribar fins a on sigui necessari per tal de provocar una resposta beneficiosa per a nosaltres. Pel que fa a nivell personal, ja m’he afartat de tant sentiment victimista. Si cal que el President, el nostre òbviament, faci un ultimàtum amb cop a la taula inclòs l’haurà de fer i si no el vol fer el poble haurem de decidir si el forcem a fer-ho o el treiem del càrrec. O bé, si creiem que cal anar més enllà i involucrar Europa o al mateix Obama es mouran els fils que calgui i qui sigui vindrà. Som catalans i quan ens decidim a fer realitat el que volem ho acabem aconseguint. Però el que no volem, o el que no hauriem de voler des del meu punt de vista, és un Estatut retallat que fins i tot quan va ser refrendat ja estava obligat a ser ampliat per les mancances que presentava al sortir del Parlament de Catalunya. No cal dir quan va ser modelat al gust de Madrid.

Jo no vull, no puc permetre que el meu país segueixi en aquest punt mort, en una especie d’stand by que ens fa acceptar condicions que ens lapiden la nostra pròpia existència només per ajudar a un país que ni tant sols és el nostre. Si tenen problemes, que es posin a la cua que primer ens hem de solucionar els nostres i després hi ha mil llocs més necessitats que ells i que ja estem ajudant, tant a nivell d’institucions com d’ONG d’arreu del país (segurament per això els segrestats a Mauritània són catalans i no pas d’un altre lloc).

La solució d’alguns d’aquests problemes ens la dóna La Marató de TV3. Un gran acte de solidaritat que aconsegueix posicionar-se com el telemarató solidari que més recauda arreu de l’Estat, inclòs els canals que cobreixen totes les comunitats que segons el que he vist, arriben a assolir una setena part del que recaudem nosaltres. Un bon exemple per definir el fet garrepa amb el que tant ens increpen des d’Espanya.

Amb l’acte real de sobirania que es va exercir ahir hem constatat la nostra cultura democràtica com a nació. Algun agosarat de l’altre banda de la frontera de l’esquerra diu que en d’altres estats europeus això no s’hauria pogut fer i s’hauria prohibit. Deixi que ho dubti, senyor President. Vostè segueixi fent publicitat de la seva comunitat al programa del Buenafuente i permeti la professionalització de la política, si us plau. A la majoria d’estats d’Europa prima la democràcia real i no la que fa Espanya. Un Estat democràtic hauria sigut més intel·ligent i hauria impulsat un referèndum vinculant que ens hauria fet callar moltes boques al haver-lo perdut. No som majoria de moment i la victòria del “NO” hauria pogut servir als nacionalistes espanyols per enfonsar-nos com a poble. Per sort, la seva manca de cultura democràtica no els permet arribar a concebre-ho i això ens dóna forces, ales per seguir tirant endavant.

Ara que el poble ha parlat, hem de reclamar als polítics catalans. Toca un canvi de discurs; el que defensen ja és antic, per això part del desacontentament amb la política actual. Fora embuts, fora tabús i els dobles jocs. O s’aposta per Catalunya o s’hi va en contra. El poble vol realitat no idealitat. I també unió, però unió real i sincera. La gent ja ha demostrat la seva, ara toca la política. Tots a una; quan siguem un país normal ja tornaran les discrepàncies que enriqueixen el debat.

Ja va haver el moment de defensar la Dignitat de Catalunya. Ara ha arribat el moment de defensar l’Orgull de Catalunya.

M’acaba d’arribar al mail això:

Os explico esto de la financiación con cervezas para que lo podáis entender.

Todos los días 10 hombres se reúnen en un bar para charlar y beber cerveza. La cuenta total de los diez hombres es de 100 €. Acuerdan pagarla de la manera proporcional, con lo que la cosa sería más o menos así, según la escala de riqueza e ingresos de cada uno:

Los primeros 4 hombres (los más pobres) no pagan nada.

El 5º paga 1€.

El 6º paga 3€.

El 7º paga 7€.

El 8º paga 12€.

El 9º paga 18€.

El 10º (el más rico) paga 59€.

A partir de entonces, todos se divertían y mantenían este acuerdo entre ellos, hasta que, un día, el dueño del bar les metió en un problema: “Ya que ustedes son tan buenos clientes,” les dijo, “Les voy a reducir el costo de sus cervezas diarias en 20€. Los tragos desde ahora costarán 80€.”

El grupo, sin embargo, planteó seguir pagando la cuenta en la misma proporción que lo hacían antes.

Los cuatro primeros siguieron bebiendo gratis; la rebaja no les afectaba en absoluto.

Pero qué pasaba con los otros seis bebedores, los que realmente abonan la cuenta? ¿Cómo debían repartir los 20€ de rebaja de manera que cada uno recibiese una porción justa?

Calcularon que los 20€ divididos en 6 eran 3,33€, pero, si restaban eso de la porción de cada uno, entonces el 5º y 6º hombre estarían cobrando para beber, ya que el 5º pagaba antes 1€ y el 6º 3€. Entonces el barman sugirió que sería justo reducir la cuenta de cada uno por, aproximadamente, la misma proporción, y procedió a calcular la cantidad que cada uno debería pagar.

El 5º bebedor, lo mismo que los cuatro primeros, no pagaría nada: (100% de ahorro).

El 6º pagaría ahora 2€ en lugar de 3€: (ahorro 33%)

El 7º pagaría 5€ en lugar de 7€: (ahorro 28%).

El 8º pagaría 9€ en lugar de 12€: (ahorro 25%).

El 9º pagaría 14€ en lugar de 18€: (ahorro 22%).

El 10º pagaría 49€ en lugar de 59€:(ahorro 16%).

Cada uno de los seis pagadores estaba ahora en una situación mejor que antes: los primeros cuatros bebedores seguían bebiendo gratis y un quinto también.

Pero, una vez fuera del bar, comenzaron a comparar lo que estaban ahorrando.

“Yo sólo recibí un euro de los 20€ ahorrados,” dijo el 6º hombre: señaló al 10º bebedor diciendo “Pero él recibió 10!”

“Sí, es correcto,” dijo el 5º hombre. “Yo también sólo ahorré 1€; es injusto que él reciba diez veces más que yo.”

“Verdad!!” , exclamó el 7º hombre. “¿Por qué recibe él 10€ de rebaja cuando yo recibo sólo 2? Los ricos siempre reciben los mayores beneficios!”

“Un momento!”, gritaron los cuatro primeros al mismo tiempo. “Nosotros no hemos recibido nada de nada. El sistema explota a los pobres!”

Los nueve hombres rodearon al 10º y le dieron una paliza.

La noche siguiente el 10º hombre no acudió a beber, de modo que los nueve se sentaron y bebieron sus cervezas sin él. Pero a la hora de pagar la cuenta descubrieron algo inquietante: Entre todos ellos no juntaban el dinero para pagar ni siquiera LA MITAD de la cuenta..

Y así es, los catalanes son los que más pagan porque son los que más riqueza producen, en consecuencia deberían de gozar de mayores ventajas. La comunidad que paga más impuestos son los que deberian recibir mayores beneficios. Póngales impuestos muy altos, atáquenlos por ser los que más producen, y lo más probable es que no aparezcan nunca más. De hecho, es casi seguro que comenzarán a beber en algún bar en el extranjero donde la atmósfera es algo más amigable.

Para quienes comprenden, no es necesaria una explicación.

Para los que no comprenden o no quieren comprender podemos complicarlo y escribirlo en catalán. QUE QUEDE CLARO.

El finançament és un tema complicat. Potser nosaltres, els catalans, som “tacaños”, som “ratas” però no ens poden negar que durant la nostra història ens ho hem treballat de valent. No dic que a la resta de l’Estat no, no em malinterpreteu les paraules, simplement ho han fet de forma diferent.

Què ens queda per fer ara? Ens dóna per fer el que hem de fer aquesta quantitat d’euros que ens retornarà Espanya? Per què, en alguns casos tenim menys serveis que qualsevol altre ciutadà d’una altra comunitat espanyola més pobra? Jo estic a favor que Catalunya sigui solidària, de fet, ja tenim fons de solidaritat internacionals que, si es pogués aconseguir la idependència es podrien augmentar per tal de seguir ajudant a Espanya. Potser seria una manera senzilla per millorar la imatge que tenen de nosaltres a segons quins llocs i tancar boques a tort i a dret. Una campanya de màrqueting a base de talonari. Per què no? Ajudem a països més pobres en moment que ho necessiten, per què no podriem fer el mateix amb l’Espanya postcatalana? Algú podrà pensar: “si hem de seguir donant calers als qui ja ho fem ara, per què ens n’hem d’independitzar o per què els hauríem de seguir pagant?” Bàsic, perquè nosaltres voldríem. Els diners serien nostres sempre i els podríem fer servir per allò que volguéssim. Òbviament sempre s’ha de mirar primer per un mateix i després per la resta, fins i tot en casos de salvar vides, però per què no podria ser que, un cop invertits els diners que nosaltres necessitem, la resta es donés a mode de solidaritat amb països o estats més necessitats?

Reflexionem-hi si us plau, reflexionem-hi.

No tots els països són iguals. N’hi ha uns que intenten adaptar la seva política a les noves necessitats i voluntats dels seus habitants; d’altres intenten adaptar els seus habitants a les necessitats i voluntats de la seva política. Uns, tot i ser estats ammb una llarga història, dels més antics del món, són capaços d’anar-se reinventant, d’anar canviant les seves lleis, el seu punt de vista, la seva forma de fer i adaptar-la a allò que impera en la mentalitat de la seva gent amb la voluntat de ser un model de modernitat i de llibertat per la resta. Els altres prefereixen quedar-se enclavats en allò que més o menys va funcionar en un temps passat, enmirallant-se en sí mateixos i alabant-se mentre es van arrossegant en la seva merda.

Hi ha dos tipus de països al món, els lliures i la resta. Com dirien Els Pets: no n’hi ha prou amb ser català. Sembla que ara a més cal ser gronelandès!

Entre la Gran Bretanya (d’ara endavant GB) i Espanya (d’ara endavant ES) hi ha moltes diferències. Els primers són una potència important al món des de fa segles i els segons no són ni una milèsima part del que van arribar a ser fa ja molt de temps. GB té grans relacions amb els Estats Units (potser fins i tot massa properes que li provoquen ser considerats com a súbdits del govern de la Casa Blanca) mentre que ES no passa per grans moments amb la Superpotència. GB supera de llarg i en molts aspectes a ES i no sembla que aquesta situació vagi a canviar en els propers anys (i tampoc crec jo que en els propers segles).

A més de l’econòmic, els britànics també superen als espanyols en matèria de pau. A part del poder i del renom que puguin tindre a nivell mundial han sabut gestionar els seus problemes interiors de terrorisme amb molt bons resultats. Parlo, bàsicament de l’IRA, l’Irish Republican Army (Exèrcit Republicà Irlandès). El que en va ser cap d’aquest grup armat, Martin McGuinness, està a l’Iraq durant tot aquest cap de setmana per intentar fer que els xiïtes i els sunnites signin la pau. McGuinness no ve a ser res més que l’equivalent al cap d’ETA irlandès. A més també és un dels líders del Sinn Féin que, salvant les distàncies, vindria a ser la Batasuna d’allà. Les distàncies de les que parlo entre els dos partits polítics són que els nord-irlandesos tenen el dret i la llibertat de votar-los en el cas que ho vulguin (i de fet ho fan ja que actualment estan al govern autònom) i els bascos no. Amb una llei com la de partits es va fer un gran cop a la llibertat de les persones que no poden votar allò que voldrien i que, en el cas que vulguin seguir excercint el seu dret a vot han de canviar la seva elecció o votar en blanc, tot i que la majoria desisteixen i es queden a casa. Llavors podríem dir que el que va fer el Parlament espanyol, doncs, és el mateix que fan els terroristes: deixar a algú sense veu. D’acord, els segons els hi deixen perquè els hi treuen la vida, però què és sinó la pèrdua de la llibertat?

A Euskadi, els partits polítics són perseguits si les idees no s’escauen i els seus líders són jutjats. I els empresaris que són extorsionats per ETA, en el cas que paguin, també. A Irlanda del Nord poden ser escollits i estar al govern si és el que la majoria ha votat, encara que no sigui el que volen els que manen al país.

Ara em pregunto jo, aquesta llei de partits, a part d’aplicar-se a aquells que donen suport a aquells grups que maten, perquè no s’aplica a aquells que donen suport a altres tipus de morts. M’explico. Els terroristes com els de la organització ETA maten buscant la independència i la llibertat d’Euskal Herria. En altres casos, d’altres partits han sorgit homes i dones que han donat suport a guerres cruels on es mata per qüestions molt menys sentimentals i de les que, èticament ens poguem sentir orgullosos, per petroli i diners tot i que dient que és per alliberar a tot un poble de les urpes d’un home molt i molt dolent. Jo en cap cas estic defensant a ETA. Comparteixo bàsicament un dels seus propòsits però em no crec que el camí pel que van sigui l’oportú ni el més indicat. Una via seria, crec jo, la de dialogar, tal i com va passar a Irlanda del Nord i en la que es va arribar a un acord que s’està complint des de fa uns quants anys. A Euskadi s’ha intentat un acostament, tant per part dels socialistes de Zapatero com per part dels populars d’Aznar en la seva bona primera legislatura, tot i que es queixessin de que ho féssin posteriorment els primers. Potser no voldrien que l’home del talant no els deixés sortir a la foto i perdéssin el crèdit que els votants indecisos tenen en els líders del PP i, per tant, no tinguéssin opció alguna a guanyar les eleccions.

Potser el que li falta a Espanya és una mica més de democràcia i llibertats. Si mai algun territori es vol independitzar qui són ells per dir-ne el contrari? Com ja va dir algú que no recordo: “No ens deixaran marxar mai, som nosaltres els que ens n’hem d’anar.”

Com canvien les coses d’un país a un altre, no?

Anem a veure, gent. Per què no s’entén que “Baila el Chikichiki” no és res més que una cançó-parodia, que no és res més que humor i que pretén només enriure’s de la situació actual de la música, de la seva baixa originalitat i, en molts cops, qualitat? Espanya no ha enviat un cantant al friki concurs d’Eurovisió sinó un humorista! Si no volíeu aquest representant, haver votat a un altre dels que es presentaven! O no? Però la diferència d’uns 40.000 vots és bastant impressionant, no m’ho negareu.

Actualització:
Ok, ha guanyat Rússia amb 272 i Espanya no té més que 55 punts. Confiava en que obtingués més puntuació, però trobo que és genial que molts països l’hagin votat entenent aquest humor, cosa que fer-ho entre tanta gent i tan diferent és una gran notícia. Llàstima que estigui tan polititzat i que tot passi per votar els veïns i no les cançons.