Abans d’ahir ja vaig parlar del meu cas amb Apple en aquesta altra entrada.

Quan tens un producte i es ven, quan l’estàs fent i veus que va sortint bé n’has d’estar orgullós. L’has de defensar dels de la competència, ajudar-lo a que pugi, a que es faci gran. No deixa de ser com un fill per a tu: l’has creat i li has de donar una bona vida.

Pels comentaris que tots podem sentir una vegada rere l’altre, això ja no és així en molts dels casos. La meva àvia, per exemple, no deixa de dir que la nevera que va tenir abans li va durar molt més temps i que el forn no el vol canviar perquè els d’ara ja no funcionen igual de bé. L’excusa que podria argumentar qualsevol empresa actual és que la dona està acostumada al que ha tingut tota la vida i que, un cop ha necessitat canviar-ho, no ha estat capaç d’adaptar-s’hi pel que sigui. Realment, no crec que sigui així. Potser s’usen materials de menor qualitat, potser és que la tècnica va enrere, o que els avanços tecnològics cada cop estan pitjor fets. Sigui el que sigui, les coses ja no duren. Hi ha qui diu que directament, els productes es fabriquen per a espatllar-se al cap d’un temps. Per desgràcia, gairebé sempre després d’acabar-se la garantia amb la que cobreixen el producte.

Un producte amb una garantia de 10, 20 o fins i tot de per vida dóna una seguretat que no ens donarà un altre amb menor duració. Confiar en el teu producte fa que la gent, els clients, els consumidors hi confiin. En el cas d’Apple, diu molt poc que no arribin a garantitzar-te el bon funcionament del seu aparell (sigui quin sigui) en el mínim de dos anys que la llei estableix. Això diu molt poc d’ells, és realment patètic. La de la poma és una empresa que, crec, es podria permetre un temps més llarg aprofitant la bona acceptació que tenen els seus productes i aquest ressorgiment que fa que cada cop passi de ser una marca de moda en una marca que té clar què vol i com ho vol fer.

No demano una garantia de per vida del producte (com existeix en productes com les Domespace i no es tracta d’una gran empresa, és del pare d’un company de classe) perque al ser un producte electrònic sempre li poden passar moltes coses degut al temps. El que passa és que em costa d’entendre aquesta mala estratègia -en la meva humil opinió- per part d’una empresa amb tantes coses de cara, amb el vent a favor en molts camps i que ja es veu que no pararà aqui la seva fortuna ni la seva sort. Amb tot tant calculat que tenen, no aconsegueixo entendre quin benefici els aporta aquesta manca de servei.

Pot ser que sigui que jo no entenc segons quines decisions empresarials, encara. Tot i així, penso que els productes s’han de mimar perque si els hi fas a ells també els hi estàs fent als teus clients. Al cap i a la fi, són el més important que tens com a empresa.

Dijous de la setmana passada, el meu telèfon mòbil va decidir que, després d’un any i cinquanta dies, ja havia fet prou i va decidir de jubilar la pantalla, que es va quedar completament blanca. Òbviament, vaig voler morir, ja que els números que havia anat agafant dels companys nous d’aquest curs no els tenia, encara, passats a la targeta SIM. Vaig fer el que vaig poder: reiniciar-lo i restaurar-lo, bàsicament. No va funcionar, així que em va tocar trucar al fabricant. La persona que em va atendre, molt amablement, em va dir què havia de fer. El que havia de fer era el que ja havia fet fins aquell punt: reiniciar-lo i restaurar-lo. Òbviament, en aquesta ocasió, tampoc va resultar un èxit. El gran moment d’aquella trucada va ser quan em va dir que com que havia passat ja un any i cinquanta dies des de la certificació de la garantia, aquesta, que només cobreix un any, ja no em servia i, per tant, hauria de cobrar-me gairebé 40€ per donar-me suport telefònic o sinó pagar 200€ per la reparació de l’iPhone, que pel que he llegit per internet es basa en donar-te’n un de nou. Li vaig dir que no pretenia pagar més del doble del que m’havia costat (visca els punts!) i que moltes gràcies, tot i que no m’hagués solucionat res.

La segona trucada que vaig fer després va ser als amics de Movistar (sic). El noi que es va posar al telèfon, després de parlar amb una màquina i de passar pel filtre d’una altra noia, em va donar unes indicacions que suposadament em permetrien de recuperar el meu mòbil: reiniciar-lo o restaurar-lo. Suposo que deduireu el que va passar. Aquí va ser quan em va recomanar d’anar a una botiga Movistar per a que l’enviessin al servei tècnic. En aquest cas no van dir res de la garantia.

Vaig anar a la botiga del centre de Badalona i em van fer, per tercera vegada allò de reiniciar i van intentar de restaurar-lo però ja ni tan sols es deixava connectar. Em van derivar, després de perdre-hi més d’una hora, a una altra botiga amb l’excusa de que no tenien servei tècnic. Tenia dues opcions però vaig anar a la que em van recomanar per allò d’anar a una de la pròpia marca i no una franquícia. Després de caminar durant una estona, estava tancat per inventari. Ja era la última cosa que em podia passar. Ni curt ni gandul (traducció by the short leg –patillera- de “ni corto ni perezoso”) vaig anar a l’altra botiga, a uns metres de la primera a la que havia anat per veure si em feien un mínim cas. Allà em van dir que necessitaven una còpia de la factura que em podien fer a la botiga on vaig comprar l’iPhone. Vaig haver de tornar a la primera botiga i, finament, vaig tornar a l’altra amb el meu paperet, després d’haver d’esperar una estona. Ja allà em van explicar que l’haurien d’enviar, dilluns, al metge i en uns dies, en principi el dijous, em dirien què li passava, el cost que tindria i llavors podria decidir què fer. Vaig acceptar –no hi perdo res.

M’intrigava allò de la garantia. Apple em deia que ja m’havia caducat i Movistar no em va dir res. Jo creia que la llei obligava a que els productes electrònics tinguin un mínim de dos anys però segons el paperet de la garantia que duia la caixa del mòbil deia que Apple només es responsabilitza d’un any després de la compra. Vaig anar a veure a Sant Google i vaig preguntar-li com anava realment allò. Em va sortir la llei 23/2003, del 10 de Juliol, de Garanties en la Venda de Béns de Consum (PDF de l’edició del BOE en català) i espero que, si em donen algun problema, aquesta sigui la meva solució.

Ara només toca esperar. Esperar que passin els dies, que em truquin (cosa que em van dir que farien ahir), que em diguin que no és res i que en pocs dies ja tornarà a ser a casa. També espero que no em toqui anar a demanar una còpia d’aquesta llei que comento perque em faran fer perdre el temps a mi i a ells, i no és quelcom que a mi em sobri gaire, sino al contrari.

M’agradaria que les empreses entenguessin una mica més d’això que se’n diu ètica i responsabilitat social. Trobo normal que sigui Telefónica la que em doni problemes i que es passi les meves necessitats i protestes per molts llocs lletjos d’ésser anomenats o descrits. El que ja no em sembla tant normal és que una companyia com Apple, amb tants evangelitzadors i evangelitzats, que criden constantment les seves bondats, sigui capaç de no estimar-se prou a sí mateixa. Perquè si no s’estima a ella, no estima a aquests que tant l’adoren.

En fi, versionant la frase: totes les empreses són iguals!