No em negarà ningú que no t’agafa una emoció especial quan vas parlant pel mòbil amb una bona amiga per l’estació de Plaça Catalunya mentre t’està fent una proposició gairebé deshonesta al mateix temps que et vas fent a la idea que hauràs de passar aquella calor fastigosa del soterrani barceloní i, anant capcot, seguint una melodia que et va sortint del cap al ritme dels peus de la rossa made in Ikea que va al davant teu, et topes, et trobes, et meravelles i t’enamores d’un preciós bitllet de 20€ doblegat gairebé perfectament pel mig amb signes d’haver sigut trepitjat per terribles sers que potser per problemes de torticoli o aires de superioritat van amb la mirada massa per damunt de la resta de la societat sense problemes al coll no s’han adonat de la seva existència allà, abaix, al terra. T’ajups, l’agafes i toques a veure si és de veritat o no. Ho és. T’aixeques i mires a la gent del teu voltant. Alguns ni s’han adonat de la teva presència allà, però molts han vist la experiència que acabes de viure. Els mires als ulls i veus que els fas ràbia, que et tenen una gran enveja. “Que no hi hagi cap malparit que me’ls vulgui prendre ara”, penses i te’ls guardes ràpidament. “Estem en crisi”, t’ha dit la mare. Li dius a l’amiga que tens al telèfon i et respon “mira, compra’m alguna cosa!” i tu vas i li respons “i una merda!”. Qui sap, potser li cau alguna cosa, que fa temps que reclama.

M’hauria agradat veure-li la cara a la persona que ha perdut el bitllet a l’adonar-se’n. Espero que no el necessiti per passar la crisi. O, amb una mica de sort li passa com a mi i no te una mare que li digui: “Però és que tu no saps a l’any que vius!?” i tot arreglat.

De vegades, la Renfe, també dóna alegries.

D’acord, encara no el tinc. Encara. Catalunya està sota el caos que suposa el profund interès de la gran Telefónica d’acabar amb la paciència dels seus clients. No hi ha iPhones per a tots enlloc del món (ok, a Telefónica li donarem la culpa només del que passa dintre de l’Estat que, bàsicament, és el que m’afecta) i, en comptes de fer com al Titanic “Primer les dones i els nens!” amb el que podria fer-me passar per nen i aconseguir-ne un (afaitat em trec, com a mínim, com a mínim 5 anys o menys!) els venen a tothom. Eh, i jo tranquil. Sé que l’acabaré tenint tot i les traves que m’està posant la mateixa Movistar. Jo sóc azul des de fa anys. Bé, des de sempre, de fet. Ara resulta que no podré mantenir el meu número (bé, sí, però no el podré usar amb l’iPhone) però que si fes una portabilitat des d’una altra companyia sí que seria possible. Em direu que no es pot canviar això, no? JA-JA-JA! A això cal sumar-li els viatges que he fet a Barcelona buscant-ne, la trucada al 11888 preguntant on hi havia més botigues Movistar a la capital, les hores (potser fins i tot minuts) buscant de forma inútil informació i anant a preguntar per les botigues del centre de Badalona sense trobar-ne. ON DIANTRE SÓN ELS IPHONES, SENYOR TELEFÒNIC? ON!? Deixi’m dir-li una cosa: no podem anar entregant a les botigues de 10 en 10. Va, amb una mica de ganes que li posem això ho podrà solucionar. Només cal afegir-li un 0 al darrere. Sí. En comptes de 10 en 10, faci-ho de 100 en 100 i acabarem amb els problemes d’abastiment.

Tot i que no el tinc (a veure com acaba la setmana) ja estic enllestint la llista d’utilitats que li afegiré a la maquineta. Per començar WordPress, el meu gestor de blocs, fa uns dies que va presentar una eina que em permetrà d’actualitzar des del telefonet aquest bloc. També he trobat una web amb tot de sèries per tal de veure-les en els meus futurs viatges en tren de rodalies. Just són de 20 minuts els que jo he escollit (bàsicament Padre de família, per començar), el temps que, més o menys, es triga de Badalona a Plaça Catalunya anant “normals” (espero no poder mai un de sencer o, pitjor encara, dos).

Tinc mal d’esquena.

Això no tindria res a veure amb el títol d’aquesta entrada si no fos perque el mal d’esquena em ve per haver ajudat a una mare a pujar i baixar la seva filla del tren amb el cotxet i després a baixar i pujar les escales a l’estació de Badalona. Una gran empresa pública de transports com Renfe no hauria de tindre aquestes mancances de mobilitat i, sobretot, no hauria de tindre unes estacions tan i tan CUTRES! La estació de Badalona és realment tercermundista. Jo ja vaig donar la meva opinió i una solució així que espero que la gent que decideix aquestes coses agafin com a mínim alguna idea, no?

A qui li envio jo la factura dels massatges?

A les estacions fa molta calor. Són insofibrement asfixiants i no sembla que vagin a canviar-les. Serà que Renfe ens vol asfixiar? Això només passa amb les nostres Rodalies o també passa a les Cercanías de Madrid? Algú les ha vist mai?

RECLAMO UNA ESTACIÓ COM CAL A BADALONA (i a Plaça Catalunya, òbviament)! Molaria fer alguna mobilització, no? Ja que no podem fer allò del Lola…