Google acaba de llençar una primera versió limitada de Google+. Google+ és un centre d’operacions d’internet, una base de sortida cap a la xarxa amb la que Google vol tornar a dominar el mercat. La companyia sempre ha llançat grans productes gratuïts que s’usen de forma massiva però que acostumen a ser bastant independents els uns dels altres. Això ara canvia: Google+ els uneix (o els unirà quan estigui complet) i els fa socials. No som davant d’una xarxa social: és un acompanyant, un company de navegació.

Què ens ofereix G+? Ens donarà més facilitat per a compartir informació, més facilitats de control de la privacitat, integració de productes Google… però sobretot ens ofereix organització. Les cerques per temes a Sparks, la repartició dels contactes en cercles, les quedades… tot està pensat per ajudar a l’usuari a organitzar-se millor, a aprofitar més el temps. Com les eines que l’empresa ja havia presentat fins a dia d’avui.

I com és que una empresa tan gran, puntal de l’internet des de fa més d’una dècada, aposta per ajudar a la gent a organitzar-se en comptes de preocupar-se per guanyar diners? Doncs perquè ells, així, ajudant a la gent, guanyen diners. Al cap i a la fi és l’actual model de negoci de la majoria de nous negocis de la xarxa. El “primer preocupa’t d’omplir la teva web d’usuaris i després els beneficis venen gairebé sols” ressona per moltes oficines, des d’startups fins a grans multinacionals (més de les primeres que de les segones, però). Potser algun tipus d’influència va tenir la pel·lícula “La xarxa social” on un inspirat Sean Parker diu allò de “primer sigues cool i després ja faràs diners”.

Aquesta entrada està relacionada amb l’entrada “Els béns digitals: la base de l’economia del futur“.

En el text anterior es comentava com el primer pas dels béns virtuals recauria en negocis molt relacionats amb la indústria del coneixement i la cultura. Això, però, no és competència exclusiva d’aquests camps i podria ser així a causa d’un invent que ja s’usa: les impressores 3D. Les seves aplicacions actuals se centren en l’arquitectura i l’enginyeria industrial, per tal de plasmar físicament un prototip o maqueta d’un disseny o, ja en camps mèdics, a l’hora de crear pròtresis.

No és impensable, doncs, que en un futur no massa llunyà, en comptes d’anar de compres a una botiga física, ens descarreguen i imprimim en tres dimensions unes Munich, per exemple, que prèviament haurem dissenyat al nostre gust des de la seva aplicació Munich My Way. O, per què no, peces de roba o mobles dissenyats per nosaltres mateixos si tenim prous coneixements de disseny i dels materials.

Aquesta que descric és la que crec que serà la propera (o la següent de la propera) de les revolucions industrials. L’anomeno la “revolució dels dissenyadors”. Com ara mateix passa amb el community management, el disseny serà la nova professió de moda i, uns professionals que ara mateix són bàsics esdevindran imprescindibles, a més d’obtenir el reconeixement social que ara no acostumen a trobar. A més, també acabarem amb problemes d’abastiment, d’estoc i d’espai, ja que l’únic que s’haurà d’emmagatzemar seran les matèries primeres amb les quals s’haurà d’imprimir el producte. Aquests passaran a comprar-se en petites quantitats per petits consumidors en depriment de les empreses fabricants que hauran de reinventar-se.

El meu càlcul no baixa mai dels 10 anys vista: la tecnologia, la cultura i les persones en sí mateixes hem d’evolucionar i entendre aquest nou canvi. Un més dels molts que ja estem patint/visquent a hores d’ara. Ja he comprovat com, explicant aquests pensaments a d’altres persones, es mostren reticents a canviar les experiències de compra actuals. Potser pel temps que li he dedicat a investigar sobre el tema, però a mi ja em sembla una possibilitat totalment lògica i factible. El millor ve ara, quan paro a pensar que ja des de petit he somiat amb la possibilitat de poder escollir un producte des de la televisió o una revista i tenir-lo a l’instant. Suposo que aquí ja hi entren coses que poden allunyar-nos de la realitat actual com pot ser el moviment de partícules -tema que no vull ni començar ja que el desconec totalment- que tampoc no hauríem d’esperar massa anys a veure-ho fet realitat. La tecnologia cada cop avança més i més ràpid i no ens hauríem de dedicar a posar traves a la nostra imaginació a l’hora de fer-la evolucionar i millorar. Absolutament tot és possible i, si no ho és encara és perquè algú no s’ho ha imagiant abans o perquè nosaltres mateixos ens hem dit que no podem fer-ho.

Si ja podem fer ventricles per al cor i petits òrgans humans a partir d’imprimir cèl·lules en 3D i veure que funcionen, com no hem de poder convertir els nostres productes físics en béns virtuals?

Què són els béns digitals?
Els béns digitals són aquells que s’emmagatzemen, es descarreguen i s’usen en format electrònic. Són enviats al consumidor per via electrònica a través del mail o d’una descàrrega. Normalment, quan es compren productes digitals online, un cop el venedor ha rebut els diners, l’article digital s’entrega al client com un arxiu adjunt o un enllaç des d’on descarregar-lo. Aquests acostumen a ser ebooks, software, imatges, música o qualsevol cosa que pugui ser emmagatzemada electrònicament en un o més arxius.

Per què crec que serà un dels pilars bàsics del futur?
Els actuals nivells de consumisme ens desaconsellen seguir amb el nostre ritme accelerat i insostenible de malbaratament de matèries primeres. Tampoc és sensat en aquest context de crisi econòmica i de base en quant a societat. Dues raons ecoeconòmiques que se sumen a d’altres de tipus cultural, de final de cicle, de necessitat de canvi de model de negoci per un de més friendly i a saber quantes més.

Els béns digitals responen amb encert i efectivitat en l’esforç per acabar amb un sistema caducat, esgotat i que demana, des de la nostra necessitat de tenir més i millor ad infinitum, un recanvi urgent. A més, per a poder fer el pas definitiu, hem de deixar de diferenciar entre món online i offline i començar a parlar i a usar-lo com a un de sol.

Els gairebé inexistents costos d’emmagatzematge, la nul·la necessitat de mà d’obra més enllà de la creació, l’absència de despeses de transport i la possibilitat de tenir uns bons marges malgrat vendre a baix preu permet que la distribució de la riquesa a nivell social sigui òptima i més equitativa. La societat haurà de preparar-se acadèmica i professionalment per poder donar resposta a totes les noves exigències que suposarà aquest gran canvi. El reciclatge cultural, social i psicològic haurà de ser molt intens en molts sectors professionals i així s’esperonarà l’economia naixent d’una mà d’obra professionalitzada, culta i amb grans necessitats i voluntats de coneixement.

L’exemple de la música

Si posem d’exemple la música, tots tenim clar que és un bé digital (parlo dels arxius, no de CDs ni cap altre suport físic, compte!) pel qual hem de pagar en l’actual model de negoci. És fàcil veure la reducció de costos que es pot aconseguir simplificant el negoci de la venda de música. Ara mateix, es necessita d’un artista que faci les cançons (o algú que les faci i un altre que les interpreti), la discogràfica, l’empresa de CDs, l’impremta que fa els paperets dels CDs, el transportista, les botigues… Si tot això ho deixem en penjar un arxiu en una botiga online o a la web de l’artista, és molt notable l’estalvi i la millor possibilitat que tenim d’aprofitar els recursos humans sobrers en d’altres tasques que puguin crear més riquesa. Les despeses baixen, els preus i el marge poden baixar i sempre obtenint els mateixos -o més- beneficis.

Això és només un exemple. I el millor és que aquest és només el primer pas, no acaba aquí. Al proper post parlaré de com tots els productes podran arribar a ser béns virtuals en els propers 10 anys a l’entrada La impressió en 3D, el segon pas dels béns virtuals.

Què és el crowdfunding?

Si entenem que “crowd” vol dir multitud i “funding” finançar, trobarem que és la paraula que dóna nom al micromecenatge fet per una gran massa de persones unides en un temps determinat segons cada web per tal de possibilitar que neixi un projecte a canvi d’una sèrie de beneficis, normalment no econòmics. Si no s’arriba a la quantitat demanada en aquell temps, no es fa efectiu el cobrament i, per tant, s’haurà de buscar una altra via de finançament per fer realitat el projecte.

En trobarem centenars o milers de webs oferint aquest servei a internet. En aquestes webs s’hi poden arribar a finançar pel•lícules a canvi de DVDs amb el resultat final; llibres, per un exemplar editat; obres de teatre per una entrada o nous invents a canvi del que el creador cregui més oportú.

Verkami, crowdfunding a la catalana

Verkami és una d’aquestes pàgines: un servei nascut a Mataró fa pocs mesos des del qual s’estan finançant bastants projectes, alguns d’ells assegurant-se la possibilitat de poder-se fer ja que, abans no s’acabi la data de finalització, ja han superat la xifra proposada.

Em sembla curiós com, amb el poc temps de vida que té la web i la relativament poca difusió que n’estan fent, està aconseguint trencar amb aquell tòpic dels catalans garrepes. De Verkami ja n’han sortit documentals, discs, llibres i podria ser que acabin sortint alguns nous invents i tot.

Per a saber tots els projectes que van sent realitat, els premis que els donen i, suposo que properament, altres temes, podeu seguir el blog de verkami.

Si necessiteu ajuda per al vostre projecte, ja sabeu on podeu trobar els vostre primers (micro)mecenes!

Estrella Damm torna amb un nou anunci amb un gran missatge de reafirmació catalana, on ens diu “ei, que som d’aquí i n’estem orgullosos”. Parla de la feina ben feta que s’ha fet arreu del país al llarg de la nostra història, enumerant els nostres punts més característics, les nostres icones més representatives, els nostres plats més reconeguts… en definitiva, tot allò que ens fa ser com som i que ens permet estar orgullosos de nosaltres mateixos.

El gran Quim Gutiérrez i els Amics de les arts protagonitzen aquest anunci, aquesta reafirmació nacional de la marca de cerveses, en el seu ja també primer anunci de l’any, mesos abans de la seva campanya d’estiu, quan de sobte, la marca passa a ser mediterrània sense citar en cap moment aquesta catalanitat de la que fa gala cada Gener des de fa un temps.

L’ús descarat d’un hashtag en el marc d’una campanya d’aquest tipus ha ajudat a impulsar la ja esperada viralitat de la peça a internet i les xarxes socials, aconseguint que, abans de la seva estrena a televisió, ja fos Trending Topic a Catalunya i Espanya, amb una exposició de 9754 impressions arribant a 8402 persones cada 50 tweets cap a les 19h d’ahir dia 31 de Gener.

Alguns d’aquests tweets llancen acusacions de plagi per part de la marca i l’agència Villarrosàs, ja que s’han trobat alguns vídeos que usen la mateixa tècnica d’exaltació nacional com en el cas de l’anunci d’Estrella Damm. Alguns d’aquests exemples poden ser, per exemple aquest de Cruzcampo que ressalta el fet de ser una cervesa andalusa, el dels Supermercados Gadis, que vol reforçar la idea de “viure com a gallecs” o el de la cervesa xilena Cristal, fent el mateix amb l’orgull del seu país de procedència. No crec que pugui ser considerat un plagi, simplement, un recurs usat en publicitat, política i vés a saber en quantes més professions que apel·len als sentiments.

Plagi o no, l’equip format per Estrella Damm i Villarrosàs segueix funcionant a la perfecció, tot i que comenci a cansar que sempre apel·li als mateixos valors. Com diria la Gisela, “fem apostes: la campanya d’estiu a quina illa del Mediterrani farà protagonista? Eivissa, Mallorca, les Medes o la piscifactoria de Masnou?”

En resum: no sé si m’agrada pel que diu o si no m’agrada pel que és. Diu el que ens representa, com deia al principi, però és, simplement, un anunci de cerveses que està estirant ja massa la temàtica només quan li interessa. Igualment, espero que Villarrosàs segueixi fent els mateixos grans anuncis com els que ja ens ha acostumat últimament i que Estrella Damm segueixi fent una cervesa tan bona com la que fa des de fa tants anys.

A La Villarroel, fa uns dies, vaig viure una experiència única: compartir les sensacions que em provocava la obra que estava veient en un passi especial, Íncubo, amb totes les persones allà presents i d’altres des de les xarxes socials.

Segurament és quelcom totalment insultant per a aquells puristes teatrals, potser mai més torni a fer-ho si no és un cas especial com el d’aquesta ocasió, però cal dir que mai havia arribat a sentir tant en un teatre. I no és que fos una obra mestra, més aviat tirant a normaleta (era un assaig amb bastant públic i faltaven canvis, encara). El fet va ser que, entre tots, via Twitter, vam anar-nos descrivint allò que sentíem, el que ens passava pel cap o ens recorria el cos. Això va provocar aquesta explosió de sensacions exaltades, que ja us puc dic que mai m’havies passat abans.

Va ser una experiència divertida de fer, interessant i on va quedar constància real de la gran força i incidència que poden tenir les emocions de la gent que comparteix les coses amb tu amb les teves pròpies.

Moltes gràcies a La Villaroel, a E-urek i Plaxtèria, així com als actors, director i a tots els qui hagin fet possible deixar-me viure aquesta experiència tan recomanable (fins i tot als puristes).

Què podria fer la teva experiència Starbucks perfecte? Sabem que tens idees – idees grans, petites idees, idees fins i tot revolucionàries – i volem escoltar-les totes. És per això que hem creat “My Starbucks Idea”. Així podràs compartir les idees que són importants per a tu i podràs saber com estem posant aquestes idees en marxa. Junts, donarem forma al futur d’Starbucks.

Aquesta és la descripció amb la que es defineix “My Starbucks Idea“, una comunitat online en la que es poden compartir idees, discutir-les i, a més, et permet d’anar veient (i llegint via blog) com, les més votades, es van duent a terme. Les xifres d’ús d’aquest servei ens permeten demostrar la gran vàlua que els seus clients li donen al fet de poder decidir com volen que sigui Starbucks, fent possible aconseguir que cadascuna de les persones que hi participen senti que s’ha fet la marca una mica més al seu gust.

Els partits polítics, amb tota la distància que calgui, vénen a ser unes “empreses” que busquen, al cap i a la fi, mantenir i augmentar els seus clients (votants), que es traduirà en majors beneficis (escons). Per tant, és bàsic que, els seus productes (el programa electoral i les promeses polítiques que presenten estant en campanya, que venen a ser les úniques coses que ens deixen “comprar”, ara per ara), els poguem fer més nostres. És lògic, doncs, que donada la importància de les seves decisions siguem tots nosaltres els qui fem les propostes, discutim quina és la millor forma de fer-les realitat i que, llavors, siguin ells els qui s’encarreguin de dur-les a terme. Aquesta proposta no és un substitut del programa electoral, de fet, ni tan sols s’ha de concebre com una idea de campanya. La seva vertadera força recau en que l’ús de l’aplicació política d’aquesta poderosíssima eina sigui tinguda molt en compte durant tot el desenvolupament de la legislatura, una espècie de referèndums i iniciatives legislatives populars (ILPs) online, molt més àgils, ràpides de fer i d’aconseguir suports (i també d’ensorrar males propostes).

Com a exemple, una idea extreta de la plataforma d’Starbucks.

En aquest cas, escollit totalment a l’atzar, trobem un missatge d’un client que demana que a l’hora de pagar vol que li donin el tiquet de compra sense que li hagin de preguntar si el vol o no. Creu que “tothom vol saber si li han cobrat correctament” i també per a poder demostrar la seva compra si hi ha cap malentès amb la seva beguda.

A la captura, es pot apreciar com, a part del títol, el text i l’autor i la data hi podem diferenciar tres zones molt importants:

• A la part superior de la dreta, tres botonets per compartir el missatge a les xarxes socials, per correu electrònic o, fins i tot, imprimir-lo. Això permet quelcom tan bàsic com és la distribució de la informació i la possibilitat de fer més gran la participació en un d’aquests fils.
• A l’esquerra, al costat del text, un parell de botons a mode de votació i un resultat. En aquest cas, de moment la idea no agrada i la votació és negativa en 90 punts. Aquests punts són molt importants ja que, a més dels comentaris i la data, donaran forma a l’algoritme que decideix si surt o no a la llista de les idees més populars, on hi apareixen les idees més innovadores o amb major suport popular i que són les que Starbucks acaba fent realitat.
• Abaix de la imatge, un botó amb els comentaris que hi ha en aquesta proposta. Com he comentat abans, el número de comentaris és molt important per a formar l’algoritme que marcarà el llistat d’idees populars, a més de possibilitar dues coses:

1. que la gent discuteixi i digui la seva sobre la idea:
2. que d’altres persones comentin una porposta nova, fent que el resultat sigui millor:

Només cal que pensem un exemple qualsevol a pràcticament tots els àmbits de la política i podrem entendre la poderosa eina que tenim al davant. I qui diu a nivell governamental diu a nivell de partits o molts altres casos, de gestió més interna.

Ho veieu factible?

Com és possible que, tot i vivint al mateix pis, m’assabenti abans d’algunes coses jo que mon pare? Per exemple, com pot ser que jo sàpiga quan surt un nou producte d’Apple i ell trigui uns dies més a saber-ho, si és que se n’assabenta? Fàcil, tot es deu al punt de la corba on ens trobem respecte al producte en qüestió:

Corba de la teoria de la difusió d'Everett Rogers. Traducció del gràfic extret de ProvenModels.

Què hi podem veure al gràfic?

La corba vermella ens mostra el cicle de vida d’un producte qualsevol. Neix a l’esquerra amb poca incidència en el mercat i mica en mica va pujant fins que arriba un moment en que la gran majoria ja el coneix, passant per ser un producte estrella i convertint-se en “vaca lletera”. A partir d’aquí és quan les marques han d’haver llençat les seves noves versions de producte per tal de no perdre la quota ni l’interès del grup d’innovadors i així tornar a iniciar el procés abans que es converteixi en un “gos mort”. Sí, al màrqueting els noms són així de… d’estranyament originals

Els innovadors, els primers seguidors, la majoria precoç, la majoria tardana i els endarrerits són els cinc grups de persones que el professor Everett Rogers va trobar en la seva teoria de la innovació. Aquesta es basa en el fet que un producte arriba a les persones abans o després depenent del grup al que estigui inclòs. Aquesta teoria és apta per a tot tipus de productes i qualsevol pot estar en qualsevol dels grups. Se suposa, però, que és més fàcil que la gent treballa en el mateix sector que el producte/marca que estem tractant serà dins dels innovadors o els primers seguidors mentre que la gent externa es trobarà en grups on arribi més posteriorment. Per sort o per desgràcia només se suposa.

Moltes vegades, un client veu alguna cosa que tothom fa perquè està de moda i com que ell, òbviament, no vol estar desfassat, et demana que li facis. No hi ha res de dolent en fer els productes o en donar els serveis “de moda” al client, el problema és el moment en que els fas/demanen.

Un client que demanés avui una campanya on es regalés un televisor amb nano leds i tecnologia 3D estaria al dia. Un client que volgués basar la seva campanya en regalar reproductors de CDs pensant que és el “no-va-más” seria qüestió de dir-li que no és una bona idea, tot i que ell cregui que és la última moda actual. El problema, molts cops és que el nostre interlocutor és una persona que es troba dins la majoria tardana o, fins i tot, els endarrerits. Què vol dir això? Doncs que segurament ho estaran fent per fer, regalant quelcom que per a ells no té valor, perquè no el saben apreciar o encara no l’han sabut valorar com cal, però li sona que hi ha d’altres a qui els agrada.

Són clients, d’acord, però fins a quin punt se’ls ha de creure i fer el que diguin? Què passa si no entren en raons, després d’explicar-li que no és el millor que podria fer? Tot i que tu sàpigues que “el fet” farà fracassar el que estigueu preparant, li tornes a insistir?

Tots ens hi trobem. Què feu vosaltres en aquestes situacions?

Sudàfrica. Terra de Mandela i ara també de futbol per la Copa del Món. Aprofitant l’esdeveniment, les empreses es llancen a publicitar-se en aquest magnífic escenari. Les marques que paguen per ser patrocinadores úniques i ser presents als estadis de futbol durant la celebració de la Copa però també les que no són “oficials”, tant locals com internacionals que no aconsegueixen el preuat patrocini.

Podria parlar de moltes marques mundials però molt millor parlar de casos que acostumen a passar més desapercebuts, com el que ha passat amb una aerolínia low cost local, Kulula.

Kulula viatja entre ciutats que acullen partits del Mundial i, aprofitant l’esdeveniment, va decidir de fer publicitat usant aquest acte. El problema? La FIFA veta l’ús dels termes relatius a la Copa del Món per a usos comercials com aquests i els marketers de la companyia van pensar en evitar la limitació anunciant-se com “l’aerolínia no oficial del ja saps què“. La campanya va tenir un gran èxit. El problema? La FIFA va amenaçar l’empresa i, per evitar la denuncia, van decidir de retirar la campanya.

No es van quedar amb els braços creuats i van llançar una altra campanya als diaris on posaven un missatge directe al capatàs de la FIFA, Sepp Blatter. Li oferien viatjar gratuïtament durant les properes setmanes per tal que pogués comprovar la qualitat de l’aerolínia i els seus grans preus.

La sorpresa? No va venir el Sepp Blatter que s’esperaven a recollir el seu “premi”, si no un Boston Terrier. Sorpresos, s’ho van prendre bé i van saber-ho aprofitar per posar-ho al seu favor. Mitjançant la xarxa van llençar una campanya en xarxes socials on el gos era el principal reclam, fent desaparèixer, fins i tot, el logotip de l’empresa per posar una foto de l’animal en la pàgina oficial a Facebook. També li han creat un perfil a Twitter (sense massa incidència, la veritat) on el gos va explicant tot el que va fent.

Una campanya original, que potser no ha traspassat massa fronteres, però que de ben segur que ha fet pujar la presència i el reconeixement de la marca en el seu mercat natural. Bravo Kulula per saber aprofitar les oportunitats quan es presenten!