Cotxes amb la potència d’avions, cremes i potingues que et tornen a la joventut, llibretes que et submergeixen en un món inexplorat, nines que semblen models i tenen vides de pel•lícula… La publicitat i el marketing doten els productes, molts cops, de valors i entorns molt diferents dels que tenen o els donaràs en realitat. El valor afegit d’un producte o de l’equivalent de la competència serà el que et farà decidir-te si vols comprar un o l’altre, encara que el format, per exemple, et sigui més útil. M’explico: a una família formada pels pares i dos fills els resultarà molt més pràctic un paquet de tamany familiar de pa de motlle que no pas un de mida més reduïda, molt més útil per a un solter, per exemple. Fins aquí lògic, però què passa quan els creatius o marketers decideixen donar-li un valor afegit a aquests dos productes que a priori no tenen? Si li posen un preu prohibitiu al paquet familiar adduint motius d’exclusivitat, fet amb productes d’importació i altres valors per l’estil, una família que no busqui o esperi això d’aquest pa de motlle en format familiar no el comprarà, segurament, i haurà de trobar alternatives com el paquet més petit, que potser està promocionant-se per a un perfil més proper al de la família.

Aquesta targetització dels productes és útil, la majoria de cops, per a la marca i el client ja que si el posicionament és l’adequat, el joc entre les dues parts serà fluït i beneficiós per ambdós. Si s’equivoca posicionant-lo, fallarà i si no és capaç d’adonar-se del seu error, no arribarà a donar els beneficis potencials que podria o, fins i tot, desapareixerà del mercat.

Ara bé, què passa amb les marques blanques? Tot i que a opinió meva, el fet de ser una “marca blanca” ja la posiciona, a nivell de productes individuals no tenen un posicionament definit. La despesa que suposaria la feina de més del departament de marketing, les campanyes publicitàries per a cadascun dels productes… totes aquestes despeses es suprimeixen i així es poden oferir uns preus més ajustats i competitius que els de productes de marca.

Carrefour ha llençat recentment una campanya que s’enriu d’aquests anuncis, molts cops exagerats, i aposta per vendre els productes pel que són: ven galetes dient que són galetes, ven la pasta és pasta i ven l’oli és oli. I res més, ni felicitat desmesurada ni càmeres lentes ni celebrities venent la seva credibilitat al producte.

Una idea senzilla i molt bona per a una campanya que busca un objectiu clar: posicionar els seus productes de marca blanca en un moment de la crisi en la que sembla que perden pistonada i explicar el seu valor afegit, que no és cap altre que l’absència d’aquest mateix.

Bravo per Carrefour per saber portar la contrària d’una forma tan elegant i sense entrar en atacs poc ètics!

Aquí els vídeos de la campanya:

De Cadaqués a Menorca. Del lloc d’estiueig preferit per moltes famílies i gent d’entre 20 i 35 anys provinents de la Barcelona més guapa a una de les illes per excel·lència de la tranquil·litat mediterrània. Un missatge directe dirigit al target d’Estrella Damm. Aquest és el viatge que ens proposa l’anunci (o videoclip, com li diuen ells) d’Estrella Damm d’aquest estiu intentant repetir la fórmula de l’èxit de l’any passat amb Formentera i els Billie the Vision & the dancers (Spotify).

El risc és justet: una història tan senzilla com la de l’any passat, noies maques i nois amb barbeta deixada de fa dies, festa, riures i cerveses. Per tant, esperen que amb la mateixa idea tinguin el mateix resultat? El cert és que és molt complicat per la revolució que va suposar, però si veiem els números i la repercussió que un dia després de penjar el vídeo a la xarxa (uns dies abans que l’estrena a televisió, que segons el teaser que ja s’emet serà el 31 de Maig) està tenint.

Uns exemples de la notorietat que està aconseguint són les reproduccions del vídeo a YouTube. El que ahir a la tarda es va penjar el vídeo al canal de la marca ja ha superat les 24400. També ens podem guiar per la participació: a YouTube ara mateix porta 266 likes mentre que a només 10 dels votants no li ha agradat, tota la pila de comentaris que està rebent (la majoria positius), la repercussió a la xarxa amb, per exemple, centenars de tweets parlant-ne i viralitzant el vídeo, així com moltíssimes entrades en blogs comentant la campanya, com aquest mateix post. Ah! I per no parlar dels grups i pàgines de fans espontanis que s’han creat a Facebook (a favor i en contra) i tota la pila de comentaris en els murs personals parlant de l’anunci. Cal recordar que la campanya encara no ha començat a televisió…

Un cop més, per a Estrella Damm, ha quedat comprovat que comptar amb Villarrosàs és un èxit amb majúscules. Espero que tota aquesta gran repercussió no s’acabi en sec i m’hagi de menjar les paraules, però sembla que l’han tornada a encertar. Felicitats per arriscar-se a apostar per coses diferents (encara que sigui convertir-se en la Freixenet dels estius).

Dos enllaços interessants parlant de la campanya:

• Al bloc “Marketing take away” de l’amic twittero Jaime Valverde
• I al bloc “Catxmenorca” amb la lletra de la cançó

Què us ha semblat? Us agrada, us sembla molt com l’any passat, no us agrada…?

Com tants i tants estudiants, tinc pocs diners. Practico l’estalvi tant com puc, però els diners van ser inventats per a ser gastats i per a aquest ús els dedico. Potser sí que de vegades pot semblar que tingui la mà foradada però, com dic, practico l’estalvi, un gran esport que tothom hauria de fer.

Aquest estalvi el feia fins ara en una guardiola de fang, d’aquestes tan mones amb forma de porquet, amb l’escletxa al damunt. Ho guardava per a alguna despesa important o per si em quedava sense gaire pasta poder tenir un raconet. Aquest moment important ha arribat (què hi ha més important que anar de cap de setmana amb la pesada de la teva xicota/dona? ) i s’ha ajuntat amb un moment en que disposo de pocs diners. Total, el porc ha mort. El recompte total era poc, molt poc, però prou com per pagar el bitllet i algun àpat. L’hotel fa vora dos mesos que està pagat, així que no hi haurà gaire més despeses.

Els diners els vaig ficar en una bossa de plàstic, així que per tenir-los més a mà, vaig pensar de ficar-los al compte de “La Caixa” i ja pagar tot per internet o amb la targeta.

Ahir al matí, ja que a les tardes els senyors banquers no treballen (de cara al públic, si més no) vaig baixar al carrer amb la meva bossa que vessava de tants diners (ironia fina). Vaig anar a l’oficina que tinc més propera a casa i, després d’esperar el meu torn, li vaig dir al senyor caixer -ho dic així per a que no penseu que parlo amb les màquines- que volia ingressar aquella quantitat insultant de diners (i aquí seguim amb la ironia). Aquell bon home em va mirar amb ullets brillants rere les ulleres i em va preguntar: no els duus ficats en plastiquets, oi? Li vaig respondre que no i em va dir: doncs no te’ls podem acceptar. Vaig entendre-ho perfectament, allà hi havia un cartell que hi posava “caixa ràpida” i no els deixarien posar-se a anar moneda a moneda. La solució fàcil o, com a mínim la més lògica quina seria? Demanar plastiquets d’aquests de les monedes, no? Doncs pel bon home del darrere del taulell de la caixa de “La Caixa” no. Em va dir que no me’n podia donar, que no en tenien. Llavors, davant de la meva cara d’observació mussoliana (que ve de mussol, per quedar-te amb els ulls com a plats i tal) va ser prou amable dient-me una excusa d’informació totalment idiota i sense cap tipus d’interès per a mi: es que en demanem i no ens en donen. La lògica aquí hauria dit de dir-li que a mi m’era del tot indiferent si els feien el buit des de la central, si les altres oficines els feien bullying o si, simplement eren així de faves. Aquí l’absència d’ús de lògica va venir per part meva, tota una pena.

L’home del caixer em va adreçar a la següent oficina. Em venia de camí, així que m’hi passaria. Feia calor i començava a estar suat. No ho suporto i m’agobio de seguida. Així que, al corroborar que la idiotesa no només regnava en la primera oficina a la que vaig anar, sinó que també a la segona, vaig decidir d’anar a la oficina de Caixa Laietana, on fa molts anys que em van regalar un compte i el tinc gairebé buit. Quan arribés a casa ja passaria per internet la resta de diners de “La Caixa” al compte amb l’ingrés que anava a fer. Estava clar que si no volien els meus diners no els anava a deixar cap ni un!

Anant cap a la oficina de la Caixa Laietana vaig passar per davant d’una de “La Caixa”. Hi havia poca gent i vaig decidir de donar-los la última oportunitat. Al cap i a la fi són els que tenen més oficines i caixers arreu. El noi de la caixa -no, segueixo sense parlar amb màquines, tothom tranquil!- va posar-m’hi algunes pegues, res que no hagués escoltat des que m’havia llevat. Al dir-li que era la tercera oficina a la que anava va cedir i “com a favor” -textual- em donava uns quants plàstics d’aquests de monedes. No tenia de totes les mides, però ja serviria. Llavors el moment del dia: em va dir que seiés a la taula del costat i que omplís paquetets. Volia acabar, però em va semblar una mica vergonyós! A l’acabar vaig veure que la majoria de monedes que hi havia eren de 10 cèntims, quantitat de la que casualment no tenia plàstics. Aquí vaig tenir un moment bipolar: estava enfadat per tota l’estona perduda i perque hi havia la possibilitat que em digués que no m’ho acceptava i content perque si sortia bé hauria acabat amb aquella tonteria i el més important: hauria fet que un d’aquells caixers hagués de contar.

Va arribar el moment, després de fer la quarta cua del matí i al veure que per no tenir paquetets de 10 cèntims tenia tot de monedes allà a la bossa va repetir-me allò de que “no els deixen agafar-ho” i també allò del “favor”. Va acabar sumant moneda a moneda (suposo que la meva cara feia oportú qualsevol tipus de favor en aquells moments), quelcom molt reconfortant, llavors. Per desgràcia hi havia dos euros menys dels que jo havia calculat, però això ja és un mal menor.

I jo em pregunto: “La Caixa” no vol els meus diners?

Estic segur que la gran majoria dels lectors d’aquest bloc no sabrien distingir una Estrella d’una Moritz si els fessin una prova de producte. Sí, d’acord, una és més lleugera que l’altra i una té un sabor més accentuat però si us la posen sense que sigui possible poder-la identificar, en dos gots per exemple, només provant-la, em jugo un pèsol a que no l’encertaria gairebé ningú.

I doncs, com ho fa una marca per fer que el seu producte sigui el que demana la gent i no faci servir un mot genèric? Fent que la gent s’identifiqui amb ell, que li aporti alguna cosa més enllà del propi ús del producte. Per què usem agendes Moleskine o comprem els llibres i la música a la FNAC? Perque ens aporten un valor afegit que no han pogut/volgut aconseguit obtenir les altres. Amb el cas d’Estrella Damm podem dir que passa el mateix. No sóc un gran consumidor de cervesa, més aviat poca, però què fa que demani gairebé sempre una Estrella? La resposta és “senzilla”: els valors que li dono.

Damm ja fa temps que dedica la seva publicitat a vendre aquest valor afegit més que no la pròpia cervesa. En aquest cas hi actuen paraules com passió, humilitat, esforç o dedicació. Per a lligar-ho tot usa dos pilars: el Barça, que per això és patrocinador oficial i catorze persones, catalans de naixement o d’adopció més o menys coneguts, que destaquen en la seva feina gràcies a aquests valors. Per aquest ordre apareixen la Irene Montalà, l’empresari Benjamin Mordoh, el fotògraf Gerard Estadella, l’empresari xocolater amo de Xocoa i Demasié Marc Escursell, l’arquitecte Xavier Claramunt, la dissenyadora Txell Miras, l’il·lustrador Àlex Trochut, el restaurador de Vespas Ferran Medall, l’escenògraf Kale, l’skater Javi Mendizábal, la jugadora de pòquer Leo Margets, en Bruno Sokolowicz i els germans cuiners Javier i Sergi Torres. Gent jove, urbanita i cosmopolita, que sap què vol, on va i que acaba complint els seus reptes i que arriben allà on volen. Aquests són els valors de que vol impregnar-se la marca. Aprofita el ganxo i l’admiració que a Catalunya, com arreu, se sent pel Barça per tal de captar l’atenció dels espectadors, consumidors o no de cervesa i transmetre-li que l’Estrella Damm té els valors que té el Barça de Guardiola.

També es pot relacionar amb l’intent de catalanització de la marca al veure que aquest és un factor que ven. La seva competidora Moritz ho usa descaradament des del seu renaixement i ha provocat canvis substancials i visibles en els textos que es poden llegir al propi packaging primari (les llaunes i ampolles) de la Damm. A més, ara i cada vegada amb més força, també es transmet en les seves campanyes. De fet, és una forma que també li reporta èxit a l’anunci ja que només usar les imatges del Barça podria perdre una part significativa dels seus clients potencials, com podrien ser els seguidors d’altres equips o els que odien el futbol, que també n’hi han. Aquest sentiment de “bon-rotllisme” nacional que desprèn la peça és un element molt important per a la mateixa: serveix per congregar aquests no barcelonistes però que sí se senten catalans o identificats amb els valors que van anomenant-se.

Aquesta petita obra d’art feta per l’agència Villarosàs no és la meva primera lloança a aquesta marca de cerveses. El millor és que si segueixen apostant així per aquesta fórmula seguiran tenint el meu suport, perquè m’encanta.

Crec que mai no s’havia parlat tant de la obertura d’una botiga a Barcelona. Potser per la seva originalitat, segurament per l’etiqueta de “botiga gratis” que li van posar, va fer que tingués un gran boom aquests primers dies.

El funcionament, tot i ser especial, és senzill: el client paga cinc euros cada sis mesos i es pot fer una visita a la botiga on es poden agafar fins a cinc productes diferents d’entre la varietat que tenen. Inicialment, les condicions eren de els cinc euros cada sis mesos amb visites cada dues setmanes però a causa de la gran afluència, els registrats després del 21 d’octubre no tenen aquestes possibilitat de visita.

L'aigua del Montseny que vaig "comprar" en la meva segona visita a la botiga Esloúltimo

Segons llegeixo, més de disset mil persones ja s’han inscrit per tal de poder entrar a la botiga i la web ha rebut més de 131000 visites. Segurament, un récord desproporcionat i fora de qualsevol predicció dels responsables de l’establiment. És una molt bona publicitat per tal d’atraure a més marques que vulguin estar presents als prestatges de la botiga i aprofitar aquesta gran afluència per donar a conèixer els seus nous productes o aquells que els estan costant més de vendre, molts cops per manca de comunicació i publicitar el producte.

La gent hi pot trobar els mateixos envasos que podrà comprar a un punt de venda normal, a qualsevol supermercat, per exemple. No es tracta d’una mostra, sinó d’un producte real, per dir-ho d’alguna forma. Hi ha bàsicament alimentació i begudes però també productes de neteja, cosmètics, d’higiene… Mica en mica, segons afirmen (i com tots ens podem imaginar) la gama de productes anirà ampliant-se, amb més marques i més varietat. També he de dir que hi ha una zona on s’hi poden trobar nous productes tecnològics que, si bé no es poden comprar, sí que es poden veure. Segurament és una zona que desapareixerà per la seva inutilitat -com a mínim a mi m’ho sembla, però potser els dóna beneficis, no ho sé- però mentrestant, allà podeu veure-hi televisors, càmeres de vídeo, de fotografia… i fins i tot un segway!

El registre és gratis i el podeu fer còmodament des de casa a esloultimo.com. Quan hi volgueu anar, heu de demanar dia i hora i, si hi ha places lliures, hi podreu entrar. Sembla que aquesta moda entre els metges de la Seguretat Social ha creat escola…

Algú hi ha anat? Alguna experiència? Comentaris?

Abans d’ahir ja vaig parlar del meu cas amb Apple en aquesta altra entrada.

Quan tens un producte i es ven, quan l’estàs fent i veus que va sortint bé n’has d’estar orgullós. L’has de defensar dels de la competència, ajudar-lo a que pugi, a que es faci gran. No deixa de ser com un fill per a tu: l’has creat i li has de donar una bona vida.

Pels comentaris que tots podem sentir una vegada rere l’altre, això ja no és així en molts dels casos. La meva àvia, per exemple, no deixa de dir que la nevera que va tenir abans li va durar molt més temps i que el forn no el vol canviar perquè els d’ara ja no funcionen igual de bé. L’excusa que podria argumentar qualsevol empresa actual és que la dona està acostumada al que ha tingut tota la vida i que, un cop ha necessitat canviar-ho, no ha estat capaç d’adaptar-s’hi pel que sigui. Realment, no crec que sigui així. Potser s’usen materials de menor qualitat, potser és que la tècnica va enrere, o que els avanços tecnològics cada cop estan pitjor fets. Sigui el que sigui, les coses ja no duren. Hi ha qui diu que directament, els productes es fabriquen per a espatllar-se al cap d’un temps. Per desgràcia, gairebé sempre després d’acabar-se la garantia amb la que cobreixen el producte.

Un producte amb una garantia de 10, 20 o fins i tot de per vida dóna una seguretat que no ens donarà un altre amb menor duració. Confiar en el teu producte fa que la gent, els clients, els consumidors hi confiin. En el cas d’Apple, diu molt poc que no arribin a garantitzar-te el bon funcionament del seu aparell (sigui quin sigui) en el mínim de dos anys que la llei estableix. Això diu molt poc d’ells, és realment patètic. La de la poma és una empresa que, crec, es podria permetre un temps més llarg aprofitant la bona acceptació que tenen els seus productes i aquest ressorgiment que fa que cada cop passi de ser una marca de moda en una marca que té clar què vol i com ho vol fer.

No demano una garantia de per vida del producte (com existeix en productes com les Domespace i no es tracta d’una gran empresa, és del pare d’un company de classe) perque al ser un producte electrònic sempre li poden passar moltes coses degut al temps. El que passa és que em costa d’entendre aquesta mala estratègia -en la meva humil opinió- per part d’una empresa amb tantes coses de cara, amb el vent a favor en molts camps i que ja es veu que no pararà aqui la seva fortuna ni la seva sort. Amb tot tant calculat que tenen, no aconsegueixo entendre quin benefici els aporta aquesta manca de servei.

Pot ser que sigui que jo no entenc segons quines decisions empresarials, encara. Tot i així, penso que els productes s’han de mimar perque si els hi fas a ells també els hi estàs fent als teus clients. Al cap i a la fi, són el més important que tens com a empresa.

Dijous de la setmana passada, el meu telèfon mòbil va decidir que, després d’un any i cinquanta dies, ja havia fet prou i va decidir de jubilar la pantalla, que es va quedar completament blanca. Òbviament, vaig voler morir, ja que els números que havia anat agafant dels companys nous d’aquest curs no els tenia, encara, passats a la targeta SIM. Vaig fer el que vaig poder: reiniciar-lo i restaurar-lo, bàsicament. No va funcionar, així que em va tocar trucar al fabricant. La persona que em va atendre, molt amablement, em va dir què havia de fer. El que havia de fer era el que ja havia fet fins aquell punt: reiniciar-lo i restaurar-lo. Òbviament, en aquesta ocasió, tampoc va resultar un èxit. El gran moment d’aquella trucada va ser quan em va dir que com que havia passat ja un any i cinquanta dies des de la certificació de la garantia, aquesta, que només cobreix un any, ja no em servia i, per tant, hauria de cobrar-me gairebé 40€ per donar-me suport telefònic o sinó pagar 200€ per la reparació de l’iPhone, que pel que he llegit per internet es basa en donar-te’n un de nou. Li vaig dir que no pretenia pagar més del doble del que m’havia costat (visca els punts!) i que moltes gràcies, tot i que no m’hagués solucionat res.

La segona trucada que vaig fer després va ser als amics de Movistar (sic). El noi que es va posar al telèfon, després de parlar amb una màquina i de passar pel filtre d’una altra noia, em va donar unes indicacions que suposadament em permetrien de recuperar el meu mòbil: reiniciar-lo o restaurar-lo. Suposo que deduireu el que va passar. Aquí va ser quan em va recomanar d’anar a una botiga Movistar per a que l’enviessin al servei tècnic. En aquest cas no van dir res de la garantia.

Vaig anar a la botiga del centre de Badalona i em van fer, per tercera vegada allò de reiniciar i van intentar de restaurar-lo però ja ni tan sols es deixava connectar. Em van derivar, després de perdre-hi més d’una hora, a una altra botiga amb l’excusa de que no tenien servei tècnic. Tenia dues opcions però vaig anar a la que em van recomanar per allò d’anar a una de la pròpia marca i no una franquícia. Després de caminar durant una estona, estava tancat per inventari. Ja era la última cosa que em podia passar. Ni curt ni gandul (traducció by the short leg –patillera- de “ni corto ni perezoso”) vaig anar a l’altra botiga, a uns metres de la primera a la que havia anat per veure si em feien un mínim cas. Allà em van dir que necessitaven una còpia de la factura que em podien fer a la botiga on vaig comprar l’iPhone. Vaig haver de tornar a la primera botiga i, finament, vaig tornar a l’altra amb el meu paperet, després d’haver d’esperar una estona. Ja allà em van explicar que l’haurien d’enviar, dilluns, al metge i en uns dies, en principi el dijous, em dirien què li passava, el cost que tindria i llavors podria decidir què fer. Vaig acceptar –no hi perdo res.

M’intrigava allò de la garantia. Apple em deia que ja m’havia caducat i Movistar no em va dir res. Jo creia que la llei obligava a que els productes electrònics tinguin un mínim de dos anys però segons el paperet de la garantia que duia la caixa del mòbil deia que Apple només es responsabilitza d’un any després de la compra. Vaig anar a veure a Sant Google i vaig preguntar-li com anava realment allò. Em va sortir la llei 23/2003, del 10 de Juliol, de Garanties en la Venda de Béns de Consum (PDF de l’edició del BOE en català) i espero que, si em donen algun problema, aquesta sigui la meva solució.

Ara només toca esperar. Esperar que passin els dies, que em truquin (cosa que em van dir que farien ahir), que em diguin que no és res i que en pocs dies ja tornarà a ser a casa. També espero que no em toqui anar a demanar una còpia d’aquesta llei que comento perque em faran fer perdre el temps a mi i a ells, i no és quelcom que a mi em sobri gaire, sino al contrari.

M’agradaria que les empreses entenguessin una mica més d’això que se’n diu ètica i responsabilitat social. Trobo normal que sigui Telefónica la que em doni problemes i que es passi les meves necessitats i protestes per molts llocs lletjos d’ésser anomenats o descrits. El que ja no em sembla tant normal és que una companyia com Apple, amb tants evangelitzadors i evangelitzats, que criden constantment les seves bondats, sigui capaç de no estimar-se prou a sí mateixa. Perquè si no s’estima a ella, no estima a aquests que tant l’adoren.

En fi, versionant la frase: totes les empreses són iguals!

El teu viatge cap a la feina és avorrit i monòton? Sents que necessites una aportació extra d’adrenalina? T’agrada la improvisació? Vols conèixer gent nova?

Et presentem els nous viatges de Renfing. Convertim el que podria haver estat un viatge gris i monòton en una aventura diferent i totalment indescriptible. Trajectes entre les principals destinacions de la zona d’influència de Barcelona amb tot tipus d’emocionants situacions i que les viuràs amb molta intensitat. Els nostres clients hauran de superar errors de comunicació, greus averies, incidències causades per la meteorologia, baixades de tensió en la línia elèctrica… Tot allò que puguis imaginar i les situacions més increïbles et passaran amb una garantia del 100%.

Renfing, a més, també es presenta com la nova xarxa social presencial. Podràs conèixer gent mentre et tanquem en un vagó o et desviem a una altra estació que no és la teva i que es troba a l’altra punta de la ciutat del lloc on anaves.

Renfing avui means caca

* Si no quedes satisfet pots passar per la nostra oficina d’Atenció al Client i t’entregarem un paperet de justificació, conforme t’hem fallat i una targeta d’un sol viatge per fer intentar sorprendre’t en una propera ocasió.

Com diria el poeta d’Almeria, “esto es increíble”: Renfe torna a no funcionar bé. De ben segur que amb aquesta frase no us he dit res que no sabéssiu d’abans, però això ja passa de taca d’oli. Avui he sortit de casa a dos quarts de deu per arribar a classe a un quart d’onze, a un quart i cinc com a tard i m’he trobat que he agafat el tren a les deu en punt i m’avisaven que degut als problemes a Arc de Triomf em durien a fer un recorregut turístic per Barcelona. Però això no és la única cosa, tant a l’estació com al tren ens han dit que el recorregut canviaria i en comptes de passar per Plaça de Catalunya passaria per Passeig de Gràcia. Una estació més enllà, la veu del conductor, suposo, ens sorprèn dient-nos que el nostre tren acabaria el seu recorregut a l’Estació de França, en comptes d’acabar a L’Hospitalet o a Molins de Rei, com tocaria. Ja era l’hora que hauria d’haver entrat a classe, així que he agafat ja el metro a Clot enfadat i he anat a agafar un justificant a l’estació de Plaça de Catalunya. De males maneres m’han demanat la targeta i d’on venia. M’han donat el paperet pel cole, un bitllet amb un viatge i apa, cap als Ferrocarrils, que van descaradament millor.

M’agradaria molt que el senyor Zapatero es deixés de plans E i comencés un pla T, de Tren, i millorar-nos el que representa que és aquest servei públic. A veure què passa a partir de Gener quan la Generalitat es quedi amb la gestió de Rodalies.

Porto uns dies intentant comprar-me roba. Dic intentant perquè fins ahir a la tarda no vaig trobar res que m’agradés. La raó? A Badalona i al centre de Barcelona, les marques, sembla que han canviat el target al qui s’estan dirigint.

El canvi es nota bastant, des de ja fa un temps cap aqui, a Badalona, on visc, on és gairebé impossible comprar res que no tingui un descarat puf a garrulo o fashionetti, que per més que soni a italià no té gens de glamour. El per què de tot plegat és que les marques intenten adaptar els seus productes al gust dels consumidors que potencialment tenen a cada zona. A les botigues del centre de Badalona, exceptuant les bones, algunes de les quals centenàries, s’estan apropant als gustos d’alguns grups de persones que no viuen a la zona però que fan vida, majoritàriament (sobretot pel que fa a compres) al centre. Moltes vegades, el gust d’aquesta gent no és, ni per casualitat, proper al meu ni als del meu cercle d’amistats més proper, així que hem de veure com les botigues a les que hem anat sempre a comprar estan adaptant-se a la moda de la gent que baixa dels barrios a comprar (generalitzo, però per sort no tothom és igual i molts estaran d’acord amb mi). En les seves zones tenen altres llocs on comprar roba a botigues de la mateixa marca, com podria ser el nou centre comercial Màgic Badalona o el Carrefour de Montigalà (tots li diem Carrefour -o Continente, encara- però és un centre comercial on tenen més coses a part de l’hipermercat, eh).

A Barcelona centre sembla que també es va canviant mica en mica l’estil. Segurament el perfil de compradors deu estar modificant-se. El que passa és que en aquesta zona hi ha molts més llocs on poder anar a comprar, amb molts més estils diferents i sempre pots anar trampejant una mica fins a trobar alguna cosa que t’escaigui. Aquests dies, però, tampoc no hi vaig trobar res.

Per sort, vaig anar a una altra zona amb un perfil de comprador diferent i, a botigues de la mateixa cadena vaig trobar roba que vaig acabant-me quedant i que no havia vist en cap de les altres botigues que havia visitat fins llavors.

Gràcies, botigues del meu target!

Diuen que, en la seva època, Jesucrist convertia els pans en peixos. Ara, els de Vueling, que són molt més moderns, converteixen els seus bitllets de 19€ en d’altres de més cars com per art de màgia.

Posem un exemple a l’atzar: som una parella jove i volem aprofitar les possibilitats de descompte que ens dóna el Carnet  Jove per fer un viatget a Madrid de tres dies sortint des de Barcelona. Suposem que tenim vacances fins al dia 13 d’Octubre i, per tant, ens és igual agafar un dia o un altre, així que ens guiarem pel preu. Tenim moltes ganes de marxar, per això, com més aviat sigui el vol, millor. Per poder veure els diferents preus del mes d’Octubre anirem al calendari de preus de la web de l’aerolínia on ens avisen dels canvis de preu amb el text següent:

Fins aqui tot correcte. Podem arribar a entendre que el preu canvia segons si hi ha més o menys demanda o si la data és més propera. Un cop llegit aquest punt, ens disposem a dir que volem sortir de Barcelona per tal d’anar a fer la nostra escapadeta a Madrid aquest mes.

Apretem al botonet de “Buscar” i passem al propi calendari de preus. Veiem que tots els vols de tots els dies tenen el mateix preu, 19€ i ens decidim per marxar el 8, 9 i 10 d’Octubre. Al fer la captura de pantalla he fet que sortíssin els preus de cada vol BCN-MAD i MAD-BCN perquè veiéssiu que absolutament tots tenien el mateix preu. A més, per a que quedi ben clar, abaix podem veure com ens indiquen el preu del vol d’anada (19€)  i el de tornada (19€), a més del preu total (38€).

Un cop tot decidit, passem a escollir els vols concrets que volem però ens trobem amb un petit problema: no trobem cap dels vols al preu que ens volien vendre, encara que mirem vols d’anada i tornada abans o després de les dates que havíem sel·leccionat.

Sembla que la gent de Vueling encara no saben que la tecnologia ha avançat prou com per fer que els calendaris canviïn els preus automàticament. No és cap excusa que hi hagi unes línies una mica més amunt explicant que pot ser que els preus es modifiquin per diferents raons. Això és tenir molta cara! Es prometen uns preus que després es multipliquen per més de 4 vegades el preu original en el pitjor dels casos. No crec que es pugui denunciar com a publicitat enganyosa, sino suposo que no ho tindrien així, però és cert que això és timar a la gent.

Està ben clar que si té èxit com a aerolínia és, simplement, perquè és low cost. N’estic completament segur que si hi hagués una altra amb cara i ulls, també low cost, que tingués prou temps com per fer-se un nom i no fos absorbida per una altra, com li va passar a Clickair, els passaria la mà per la cara.

Senyors i senyores de Vueling: el que feia Jesucrist era considerat un miracle; el que fan vostès és tenir molta cara.