Escricaquesta entrada mentre no em venen a buscar. Avui a les vuit fan una gran butifarrada a Montgat i jo hi seré per allà fent vés a saber quina cosa.

Us vull a tots per allà, d’acord?
Ens veiem!

De vegades, determinades imatges que apareixen a la televisió provoquen malestar entre alguns colectius de la societat i aquests promouen accions en contra de l’emissor. Alguns casos, com el de la organització HazteOir que va demanar el boicot al programa Salvados de laSexta i dels anunciants del canal, provoquen que aquests últims, amb la intenció de no malmetre les seves marques cedeixin a aquestes pressions i deixin de publicitar-s’hi.

Navegant he trobat un cas extrany: la marca Heinz, la del quètxup de casa meva, va fer un anunci. Aquest anunci, en un moment donat, s’hi veuen dos homes fent-se un petó i això va fer que molta gent fes arribar el seu malestar per aquesta imatge afegint que van haver d’explicar als seus fills per què dos homes es feien un petó i Heinz va retirar el producte davant de l’amenaça de boicots. Llavors, associacions d’homosexuals van mostrar-se en contra de la retirada i van declarar la guerra contra la marca: els boicotejarien si no la tornaven a emetre. Ara, els senyors directius es deuen estar maleint (i sobretot al genial cap del que va sorgir la idea d’aquest anunci). Aquests són els problemes de la publicitat: hi ha gent que no entén el món en que viu i no sap que les coses van canviant.
En Monzó va parlar del tema.

Via ferrancab

àèéíòóú

Abans de tot dir que a mi l’esport no em crida gaire a no ser que jo el practiqui (a part de córrer, pocs practico normalment) o que estigui al camp, i no sempre m’animo. Em considero del Barça tant per sentiments com per herència familiar. Tot i això no crec que TV3 hagi de modificar la seva programació pel simple fet que un jugador marxa d’aquest club. Ho trobo innecessari i totalment forassenyat. No crec que ho facin amb cap altre equip per més català que sigui tot i que també és cert que la imatge que pot donar el FCBarcelona del país no la pot donar cap altre entitat esportiva catalana però tampoc crec que en Ronaldinho hagi fet gaire pels catalans. Crec que va ser una bona jugada, una bona estratègia per guanyar unes eleccions, per tornar la il·lusió als barcelonistes i fer-los tornar a estar orgullosos del seu equip.

Ara he anat a fer una visita al meu amic de porcellana i no trobava cap lectura interessant per enlloc. Després de buscar una mica he trobat un llibret que venia amb la revista Personal Computer amb les 130 webs imprescindibles d’internet. Això que estava mirant-me’l i he vist un que deia “Cómo hacer para…“. Aquesta web es dedica a recollir tot d’explicacions que són escrites pels seus usuaris amb les que anar realitzant diferents tasques quotidianes del dia a dia que potser no sabem fer. Podrem trobar coses tan útils com una guia per fer “llums de lava”, com preparar un sopar romàntic o com calcular el que hem de comprar de beguda per una festa depenent del nombre de persones que hagin de beure. Super útil, home! A més, els teus queixals et fan morir-te de dolor? Tranquil, això t’ajudarà! Estàs grassonet? Aquí et donaran un cop de mà. Bàsicament et diran que mengis variat i que evitis greixos, que et facis massatgets i que tinguis un buen tránsito intestinal (aka caga!).

Tot el que necessitis ho pots trobar a aquesta web. Tens set de sang i casualment les formigues t’han invadit el jardinet? Tens una fuita radioactiva als peus i et fan una pudor insuportable? Ja és massa tard i la fuita ha arribat a les sabates? La fuita ara puja i et suen les aixelles deixan-te taques a la roba difícils de treure? El problema ve de dins, de la gran quantitat de suor que desprenen i la pudor que fan? T’han sortit fongs a la camisa de la quantitat de merda barrejada amb la suor? (Ecs, a quins nivells està arribant això, collons!) De la suor se t’està oxidant el marcapassos i et taca la roba? T’envolten totes les mosques de la comarca per la pudor que desprens? Doncs aquesta web et donarà la resposta a tots els teus dubtes i acabarà amb la teva gran ignorància.

Ara que ja has acabat de llegir aixeca’t que estàs assegut molt malament i estàs arrugant la camisa. Vés a planxar-la!

D’acord, encara no el tinc. Encara. Catalunya està sota el caos que suposa el profund interès de la gran Telefónica d’acabar amb la paciència dels seus clients. No hi ha iPhones per a tots enlloc del món (ok, a Telefónica li donarem la culpa només del que passa dintre de l’Estat que, bàsicament, és el que m’afecta) i, en comptes de fer com al Titanic “Primer les dones i els nens!” amb el que podria fer-me passar per nen i aconseguir-ne un (afaitat em trec, com a mínim, com a mínim 5 anys o menys!) els venen a tothom. Eh, i jo tranquil. Sé que l’acabaré tenint tot i les traves que m’està posant la mateixa Movistar. Jo sóc azul des de fa anys. Bé, des de sempre, de fet. Ara resulta que no podré mantenir el meu número (bé, sí, però no el podré usar amb l’iPhone) però que si fes una portabilitat des d’una altra companyia sí que seria possible. Em direu que no es pot canviar això, no? JA-JA-JA! A això cal sumar-li els viatges que he fet a Barcelona buscant-ne, la trucada al 11888 preguntant on hi havia més botigues Movistar a la capital, les hores (potser fins i tot minuts) buscant de forma inútil informació i anant a preguntar per les botigues del centre de Badalona sense trobar-ne. ON DIANTRE SÓN ELS IPHONES, SENYOR TELEFÒNIC? ON!? Deixi’m dir-li una cosa: no podem anar entregant a les botigues de 10 en 10. Va, amb una mica de ganes que li posem això ho podrà solucionar. Només cal afegir-li un 0 al darrere. Sí. En comptes de 10 en 10, faci-ho de 100 en 100 i acabarem amb els problemes d’abastiment.

Tot i que no el tinc (a veure com acaba la setmana) ja estic enllestint la llista d’utilitats que li afegiré a la maquineta. Per començar WordPress, el meu gestor de blocs, fa uns dies que va presentar una eina que em permetrà d’actualitzar des del telefonet aquest bloc. També he trobat una web amb tot de sèries per tal de veure-les en els meus futurs viatges en tren de rodalies. Just són de 20 minuts els que jo he escollit (bàsicament Padre de família, per començar), el temps que, més o menys, es triga de Badalona a Plaça Catalunya anant “normals” (espero no poder mai un de sencer o, pitjor encara, dos).

]]> http://conixiua.com/2008/07/16/calentant-motors/feed/ ferranbdn http://conixiua.com/2008/07/13/la-musica-esta-en-crisi/ http://conixiua.com/2008/07/13/la-musica-esta-en-crisi/#comments Sun, 13 Jul 2008 01:01:55 +0000 ferranbdn http://conixiua.wordpress.com/?p=119

“Oh! Són pirates! Que torni la Santa Inquisició! Els joves es baixen els nostres discos per Internet! Heretges! Presionem al govern per a que ens ajudi! Que apliquin un cànon…”

Jo entenc que els cantants, com a treballadors autònoms que són, reclamin ajuda a l’Administració per tal que aquesta els ajudi a poder tirar endavant el seu negoci (que és el de cantar) tal i com fan la resta d’empresaris que tenen al seu abast crèdits i d’altres ajudes per tal d’arrancar-lo. El problema recau quan aquests artistes, en comptes de veure per on va la societat, no els dóna la gana de canviar la seva estratègia i es planten davant d’aquest mercat, que va canviant, de la mateixa manera que ho feien abans. No s’adapten, no innoven, no s’actualitzen i això, quan li passa a una empresa “normal” el que acaba és desapareixent, donant el seu lloc a noves idees que, poden obrir-se pas d’entre les ja existents, però amb una cosa a favor: no els cal adaptar-se ja que ja neixen amb els estàndards d’aquesta societat canviada.

Els artistes no crec que hagin de basar els seus ingressos majoritàriament en la venda de discos sinó en els concerts. Abans sí que eren importants els CDs que treien al mercat, però ara no ho són en la mateixa mesura. Actualment, un disc, crec jo, no serveix de gaire cosa. El cost de treure un disc al mercat és molt alt: s’ha de comprar els CDs, caixes per posar-los, paper per les portades, la distribució… en canvi, amb un arxiu a un servidor de la companyia discogràfica totes aquestes despeses desapareixen. Aquests arxius no li arriben a costar a l’empresa res i els poden vendre a preus d’escàndol treient-ne grans beneficis tot i el reduït preu si es fa bé, ja que si no fan un CD, piratejar-lo serà impossible, pel que algú s’haurà de baixar la cançó pagant i, fent que perdi qualitat al canviar-lo de format o amb qualsevol altra tàctica, la gent acudirà en massa, un cop ensinistrats, a baixar-se la cançó.

On els artistes sí que crec que han de posar-hi tot el seu esforç és en les gires. Aquí és on ha de radicar el seu principal negoci: cobrar una entrada a la gent que ve atreta pel que ja ha escoltat, potser gratuïtament, però que amb una bona promoció o pel que sigui pot ser un gran boom, tal i com ha passat amb artistes com, per exemple, la Lily Allen que va sorgir de MySpace i que al seu primer concert, sense haver tret un sol disc al mercat, va ser un rotund èxit.

La SGAE és el principal problema. D’acord que si has creat una obra vulguis que tots els beneficis que en surtin passin per les teves mans, si més no la part que et pertoca com a creador, però no crec que sigui una bona idea que (per citar un exemple qualsevol) Ramoncín, un cantant (sic) que en la seva època va tindre un cert èxit (jo crec que no existia o era massa petit per recordar-me d’alguna cançó), vulgui seguir vivint de renda acusant-nos a tots de lladres en el moment que comprem una caixa de CDs verges o disc dur nou cobrant-nos, gràcies al meravellós suport Estatal, un cànon per si de cas aquests són utilitzats per piratejar obres, encara que els autors no pertanyin a la SGAE. Al senyor Teddy Bautista, el que mana a la Societat d’Autors, no li sona de res la presumció d’innocència? Au, va! I el govern donant-los cova. Deu ser que tenen talante, oi ZetaPé? La esquerra supeditada als requeriments abusius dels gestors d’una entitat privada… on arribarem a parar? Tindran raó Chávez, Correa, Morales i els seus seguidors? Haurem de revoltar-nos els indígenes? DES D’AQUÍ CRIDO A LA REVOLTA INDÍGENA! Visca, visca! Ole, ole! Som-hi tots!

Patètic. Canteu en directe i davant de tothom i replantegeu el vostre negoci. És només una idea. Però és que realment penso que, si la música està en crisi, és per culpa vostra.

No, no ho som. Què ens queda ara? Tan sols esperar, esperar el moment. D’aquí a poc l’espera s’acabarà i les coses canviaran. Espero que l’espera no hagi estat una xorrada, que no hagi perdut el temps. L’agonia serà com una eternitat, però quan passi tot ho recordarem com una anècdota, com si d’una broma es tractés o potser no en sentirem mai més a parlar de tot aquest temps que, tot i ser curt, serà un gran càstig.

La notícia ha estat com una gerra d’aigua freda, congelada i ens ha vingut així, de cop, imaginant-nos-la però evitant-la. La impotència i un gran mal sabor de boca se’ns ha apoderat i no hem estat capaços de fer res més que sortir al carrer i caminar. I caminar més i més. Ara cap avall, ara a la dreta, ara gira per aquí, ara per allà. Inconscientment escapavem del que ens venia a sobre: l’espera. Espera eterna i indesitjada. Espera amb un inequívoc sentiment de ràbia barrejat amb fàstic i por de no ser capaços d’aconseguir-lo. I hem caminat fins que, cansats, hem reposat sobre l’herba. Arrecerats pels arbres ens sentiem segurs i lluny de la fatal notícia.

I és que l’iPhone s’havia esgotat i fins dilluns no hi hauran més. No som ningú. No, no ho som.

Són les 02.27 i vinc del Sarau. Com cada dijous fan monòlegs i des de fa un temps hi volia anar. Tinc amics que hi havien anat i m’ho havien recomanat. Fa uns dies em van enviar un esdeveniment de Facebook per dir-me que aquest dijous (ahir) feien aquesta actuació i ho vaig comentar amb gent per anar-hi. No tenia res segur fins ahir mateix unes hores abans de les 23h que era quan començava i sort que hi vam anar! No sé si el coneixereu, es diu Luismi i sortia per la Paramount Comedy (a mi no em sona d’haver-lo vist, però clar, n’hi passaven un fotimer!). REALMENT GENIAL! Ens ha parlat de les coses que no són tal i com semblen. Parlava dels aeroports, dels murcians, d’Star wars, de les relacions de parella… i no he pogut parar de riure. Feia temps que no reia així. Us recomano l’actuació. El podreu veure cada divendres al Teatreneu fent aquest mateix espectacle. BONÍSSIM!

La pega és que hem arribat a les onze i clar, ja estava tothom assegut i ja no quedaven més cadires i ens hem hagut de quedar d’empeus. La setmana que ve, però, a les deu allà com un clau i ens seiem al davant de tot!

Flipant. Realment astorat després d’haver llegit a la revista Sàpiens que l’enginyer francès Gustave Eiffel havia presentat el seu projecte de la Torre Eiffel a Barcelona per tal de convertir-la en símbol de la Exposició de 1888. Els governants de la època van desestimar la idea afirmant que no quedava bé amb les construccions de la ciutat, a part de ser molt costosa i realment extranya. El noi, llavors, va presentar la idea als francesos i aquests la van acceptar i la van acabar construint i ara tenen un dels monuments més famosos del món. Nosaltres, en canvi, tenim un Arc de triomf realment lleig i que la única utilitat que té és donar-li nom a una parada de metro. És una construcció horrorosament desafortunada, no? Jo prefereixo mil cops la Torre Eiffel abans que l’arc aquell marronós-vermellós que no té cap gràcia. Jo el tiraria a terra si no fos perque té una mínima referència històrica. Va ser la entrada a la Expo. Abans sí que se la curraven (encara que sigui lletja) i no com ara que hem de passar per les barreres aquestes que giren com si anéssim a agafar el metro… Com ha canviat tot, no?

Per cert, pel que he pogut llegir i entendre de la web oficial del monument no hi diu res de Barcelona. No es volen treure mèrits els mamons!

La música em crida des de fa molts anys. Els meus micròfons eren les vàlvules d’entrada de l’aigua dels radiadors de casa (els anomenats “jamos”) però mai vaig tindre una bateria. De ben petitó jo volia tocar el piano en una cobla. Els meus pares (i en la seva època tota la meva família) estaven molt ficats en el món sardanista i jo em calentava i molt cada cop que sentia sonar una tenora. M’agradava jugar a “tocar el contrabaix” i sempre m’ha fet gràcia el flabiol i el tamborí amb el que comencen totes les cançons. La pega era que no hi havia pianos en les cobles però jo, que ja m’agradava donar-li la volta a les coses i reinventar els conceptes volia ficar-ne un. Quan estàvem a la porta del conservatori, amb uns quants amics que ens havíem d’apuntar a solfeig o el que fos, vaig aturar-me i li vaig dir a ma mare que no ho volia jo allò. El meu lloc el va omplir una amiga i vaig començar amb el que ara tant m’agrada: canviar plans a última hora i improvitzar.

Em vaig anar fent gran, els meus pares van anar deixant el món sardanista i em vaig endinsar en el món de la lectura i de la història. Fruit d’això va sorgir en mí el desig de descobrir coses i llavors vaig entestar-me en ser historiador o arqueòleg (o totes dues coses).

Amb el temps ho deia cada cop menys convençut i em vaig apuntar a classes de pintura. Jo veia que m’agradava pintar i tal (embrutar-me no, que sempre he estat un senyoret -tan senyoret com per no jugar de petit a futbol perque si em queia no volia pelar-me els genolls) però que tampoc no era que se’m donés gaire bé. Alguna cosa va sortir digne, però no era la tònica habitual. Em cridava el disseny però no l’art. En aquells moments, mon pare tenia una empresa que distribuïa mobles portuguesos arreu de l’Estat i em va donar per dir que volia dissenyar mobles. Pobrissó de mí, no sabia el que em deia. Jo no havia nascut amb el do de l’art i si ja em costa escriure amb lletra clara imagineu-vos plasmar una idea dibuixant-la en un paper i que s’entengués alguna cosa! Amb el temps vaig anar-me perdent i no sabia què volia ser. Bé, sí: jo volia ser un gandul i mica en mica ho he anat aconseguint, però com que si no ets rei o et cases amb algun descendent o amb alguna altra d’aquestes que van xuclant d’això no vius i no podia ser el primer monarca republicà de la història mundial perquè si mai havia quedat primer en res destacat no anava a canviar als 13 o 14 anys, la criatura.

Fa uns quants anys, d’ença que els antiestètics grans blanquinosos van anar deshipotecant la meva cara i van passar a ser simples visitants molestos de tant en tant, vaig sentir la necessitat de muntar-me el meu propi futur. En Ferran (en els moments en que es vol enfatitzar quelcom important mola parlar d’un mateix en tercera persona) va decidir de ser empresari. Hauria de començar treballant per un altre, fent-li cafès i fotocòpies, però la experiència serviria. Acabaria creant la seva empresa i faria del seu esforç la seva vida. Oh, però què maco, redéu! El màrqueting va entrar en la meva vida (sí, deixo la tercera persona que ja em començava a sentir-me extrany) i el mot emprenedor el va seguir. La veritat, quan em vaig plantejar aquesta via em pensava que els calers es guanyaven més fàcilment, però des de fa uns cinc anys he anat veient que costa arrancar i els que t’haurien d’ajudar suden de tu i els has d’anar al darrere per a que facin el que els toca i allò pel que estan cobrant. Ok, no pretenc que tot vagi com una seda, però el que sí que m’he proposat és ser un bon cap. A mi, la veritat, no m’agrada gens que em mani un incompetent. Si no saps manar, no manis, cony! Delega! DE-LE-GA. Però hi ha gent que no ho entén. I la gent que va de que les coses es fan perque ells manen i porque lo digo yo y punto encara em toquen més el voraviu (s’ha acabat ja de dir paraulotes a conixiua, joder!). Ma mare em diu que seré una mica “fill de puta” (sí, de debò que m’ho diu ella) però suposo que serà de bon rotllo. El cas és que quan em donen els xungos (cada mil anys i durant segons) sí que ho sóc, però mentrestant diràs que no va bé la cosa.

Bé, la cosa està en que hem quedat que seria un empresari emprenedor que basaria la seva estratègia en el màrqueting, que per alguna cosa és el que estudiaré, no? Mola. Fer peles fent el que vols i t’agrada. Jo d’això en dic fer el Buenafuente o Buenafuentejar i ja m’agrada.