En Ferran Falcó (CiU Badalona) va fer públic fa uns quinze dies el document “La Badalona que suma. El canvi positiu” on hi exposa les seves idees i propostes per a fer a Badalona.

Segons la pròpia web, aquest recull no vol quedar-se aquí i prou, vol anar més enllà. La voluntat que en Falcó manifesta és que la gent de la ciutat pugui opinar, aportar idees, proposar… participar de la plantació de les bases del que ha de ser el futur de la ciutat i aquesta és la part que més m’agrada de la idea.

No és simplement votar. No és simplement anar a un míting a escoltar a veure què diu aquell que parla molt però després a tothom li sembla que fa poc. No és simplement la democràcia habitual, no. Això és participar, implicar-se amb la ciutat.

El principal hàndicap que algú pot trobar és el fet que vingui d’un partit polític amb el que hi estàs més o menys d’acord. La veritat, tot i que defensi la idea, mai he votat a CiU ni em considero convergent: el primer cop a la CUP per les municipals i el segon a Esquerra per les espanyoles. Però realment a nivell local cal mirar massa el color polític? Tinc amics a cinc partits polítics de Badalona, un d’ells no representat al Ple i en conec la realitat interna, d’alguns més que d’altres. El que no pot ser és que no es vulgui reconèixer una idea bona pel simple fet que sigui “de la competència”. A mi, sincerament, em sembla que molts només saben queixar-se, per això quan surt una idea així encara et sobta més.

El millor del projecte és que, un cop te’l llegeixis o te l’expliquin (perquè això necessita ser explicat) no cal que hi estiguis d’acord, només cal que proposis, argumentis i doni’s les teves raons i perquès. Si el que dius és constructiu segur que serà escoltat. El problema és si tot això que dic no és així, tant per una banda com per l’altra.

“La Badalona que suma” té moltíssima feina a fer, així que esperem que es faci i es faci bé, també per les dues bandes.

Badalona acollirà el Museu del Còmic i de la Il•lustració de Catalunya. El lloc on s’instal•larà: l’antiga fàbrica de la CACI, una construcció modernista situada al passeig marítim, a prop del metro L2 (i properament també L9). Una zona amb nous habitatges, a prop del port esportiu.

S’ha argumentat que farà de pol d’atracció de visitants a la ciutat, tant nacionals com internacionals, que serviran per dinamitzar la economia local.

Sí, esclar! Mireu, jo no tinc dades de quin és el públic objectiu d’aquest museu ni de quina previsió hi ha, però no crec que tingui cap efecte dels que es diu. La raó és senzilla: la major part dels fans de còmics són gent jove, la majoria dels quals això dels museus no entusiasma gaire, així que a priori no es pot considerar el target principal. Un cop descartat aquest gran gruix de possibles visitants ens hem de centrar en dos altres grups típics de visites museístiques: adults i escoles.

Comencem pels grans. Quin és el percentatge de lectors de còmics existent a Catalunya de més de trenta anys? La veritat, no el sé, però no tinc cap dubte que serà molt baix. Un altre grup descartat.

Per últim, les escoles. Per a la gran majoria d’exposicions que s’hi facin, quantes tindran prou valor educatiu com per mobilitzar-hi fins allà als alumnes? A part del cas de les escoles de disseny o d’instituts de batxillerat artístic tipus el Pau Gargallo de Badalona, no crec que gaires centres s’interessin per fer excursions fins al museu.

Arribats a la conclusió que ens mostra que la captació de visitants és difícil, anem a veure l’impacte econòmic a la zona. Els estudiants tenen poc nivell adquisitiu i quan van d’excursió acostumen a dur el seu entrepà, així que no hi ha despesa en la majoria d’alumnes, segurament només els professors facin la despesa prenent un cafè: un euro i escaig per professor. Els adults que hi vinguin poden esmorzar en un bar i també prendre un cafè i a més una pasta: uns tres o quatre euros per persona. L’altra opció és que vinguin més tard i dinin: un menú d’entre vuit i quinze euros per persona, tirant llarg. Aquest és l’impacte econòmic que tant anuncien? Creuen que les pernoctacions als hotels de Badalona augmentaran significativament pel fet que hi hagi un museu d’una activitat artística que, no ens enganyem, no és la més extensa? No ho crec.

Tractem el tema de la localització de l’emplaçament. A dalt diu que hi ha parada de metro a la vora. No sé fins a quants centenars de metres es segueix dient que és un lloc “a la vora” però diria que caminant és un bon tros, sobretot si hi ha l’agreujant d’haver d’anar fins al pont elevat per tal de creuar la via del tren que deixa la zona on es troba el museu bastant apartada de la ciutat. Hi ha la opció d’agafar un bus (no hi ha problemes per seure, sempre l’he vist buit) però fa molta volta i la seva freqüència de pas és d’uns vint minuts (suposo que els caps de setmana i festius és encara més gran). La solució seria anar-hi en cotxe, però llavors s’hi hauria de sumar a l’entrada del museu els 0,50€ del peatge del port més la tarifa d’aparcament dins d’aquest recinte, ja que no hi ha places d’aparcament a la vora. En aquest cas sí que hi hauria impacte econòmic però només per a Marina Badalona, l’empresa gestora del port.

En aquest mateix edifici s’hi havia d’instal•lar la Universitat de Barcelona (no tota, diria que era el departament d’estudis marins, en alguns articles que he llegit la informació era confusa o directament no es deia). Imagineu el canvi! Posem que el volum de professors, personal i alumnat que diàriament hi hauria al centre fos de cent persones. Només en el cas que cada dia deu persones paguéssin l’euro i escaig del cafè el volum de negoci ja és superior al de la opció museu. A part cal sumar-hi els esmorzars, dinars els dies que s’haguéssin de quedar al tenir classe a la tarda i també els que compréssin berenar al sortir. Els beneficis pugen exponencialment, res a veure amb el museu!

I no tot són diners. El barri del front marítim no té excessiva vida al carrer pel que em diuen els amics que hi viuen. Cent persones diàries en un barri dormitori no gaire poblat dóna vida i fa que evolucioni. També en serveis: potser seria una forma per fer que el TRAM que ara acaba a l’estació de la Renfe de Sant Adrià arribés fins a Badalona donant servei a una zona amb greus deficiències mòbils, com ja he comentat abans. Això facilitaria el no ús del vehicle privat, necessari per tal de fer qualsevol gestió, per més petita que sigui. Potser seria necessària una biblioteca marina, que podria gestionar l’Escola del Mar. I qui no diu que si l’experiència fos bona, no hi podria arribar a haver més facultats universitàries a la ciutat?

No entenc per què l’Ajuntament ha apostat tant fort pel projecte del museu i no per la universitat. Si fos un museu de primer ordre o amb moltes visites (un Picasso, de la ciència…) encara ho podria entendre, però no en aquest cas. Crec que l’Ajuntament s’ha equivocat decidint i és una llàstima, però no és la primera vegada. Per sort, aquest error no es veu al primer cop d’ull, sinó a l’analitzar-ho. Encara pot anar-li bé als partits del govern local per a les properes eleccions municipals…

Aquí teniu un enllaç a un mapa que he fet per tal que veieu vosaltres mateixos la localització de la CACI i us he marcat els aparcaments i els transports,

Porto uns dies intentant comprar-me roba. Dic intentant perquè fins ahir a la tarda no vaig trobar res que m’agradés. La raó? A Badalona i al centre de Barcelona, les marques, sembla que han canviat el target al qui s’estan dirigint.

El canvi es nota bastant, des de ja fa un temps cap aqui, a Badalona, on visc, on és gairebé impossible comprar res que no tingui un descarat puf a garrulo o fashionetti, que per més que soni a italià no té gens de glamour. El per què de tot plegat és que les marques intenten adaptar els seus productes al gust dels consumidors que potencialment tenen a cada zona. A les botigues del centre de Badalona, exceptuant les bones, algunes de les quals centenàries, s’estan apropant als gustos d’alguns grups de persones que no viuen a la zona però que fan vida, majoritàriament (sobretot pel que fa a compres) al centre. Moltes vegades, el gust d’aquesta gent no és, ni per casualitat, proper al meu ni als del meu cercle d’amistats més proper, així que hem de veure com les botigues a les que hem anat sempre a comprar estan adaptant-se a la moda de la gent que baixa dels barrios a comprar (generalitzo, però per sort no tothom és igual i molts estaran d’acord amb mi). En les seves zones tenen altres llocs on comprar roba a botigues de la mateixa marca, com podria ser el nou centre comercial Màgic Badalona o el Carrefour de Montigalà (tots li diem Carrefour -o Continente, encara- però és un centre comercial on tenen més coses a part de l’hipermercat, eh).

A Barcelona centre sembla que també es va canviant mica en mica l’estil. Segurament el perfil de compradors deu estar modificant-se. El que passa és que en aquesta zona hi ha molts més llocs on poder anar a comprar, amb molts més estils diferents i sempre pots anar trampejant una mica fins a trobar alguna cosa que t’escaigui. Aquests dies, però, tampoc no hi vaig trobar res.

Per sort, vaig anar a una altra zona amb un perfil de comprador diferent i, a botigues de la mateixa cadena vaig trobar roba que vaig acabant-me quedant i que no havia vist en cap de les altres botigues que havia visitat fins llavors.

Gràcies, botigues del meu target!

Per posar-vos en antecedents us diré que la meva parella, nòvia o xicota, digueu-li com vulgueu, em va regalar una subscripció a la revista Time Out Barcelona, una revista que segueixo més o menys fidelment des del seu primer número (que no trobo per casa i molt em temo que algú el llencés -espero- per error).

Els que estem subscrits a alguna publicació amb l’opció de rebre-la a casa sabrem com és de dolent el servei de Correus. Els retards són continus i no és nou d’ara, ma mare ja fa anys que ho pateix amb el Cuines (l’antiga Descobrir cuina).

Correus, com a empresa pública que és no pot permetre’s el luxe de fer les coses bé. Suposo que és bàsic marcar la casella del SÍ en la pregunta “Vostè és un complet incompetent o està disposat a ser-ho?” de qualsevol oposició, sobretot del camp administratiu, si es vol accedir a una plaça. Segurament s’hi cola gent que no la marca perque no ho és vertaderament, però tranquils, són casos aïllats, com els escollits a dit, els familiars de càrrecs que entren sense tenir-ne ni idea o similars però amb menys mesura.

Abans d’estiu vaig queixar-me per mail a la pròpia revista i em van respondre demanant-me més dades per poder saber qui era i poder solucionar el problema. Afortunadament, siguem bons, la cosa va arreglar-se tota sola i cada número va anar arribant el dia que li pertocava. Desgraciadament només va ser durant un temps. La revista que sortia el 10 de Setembre m’havia d’arribar l’endemà, però al ser festa vaig pensar que o bé avançaven l’enviament  (no és més lògic rebre la subscripció com a mínim un dia abans que es trobi als quioscos?) o arribaria el dissabte. Va passar dissabte, dilluns, dimarts, dimecres, dijous va tornar a sortir una revista… vaig decidir de respondre’ls el mail que em van demanar abans d’Agost i es van posar en contacte amb mi. Molt amablement em van dir que sentien molt el que havia passat i em van donar una possible solució però que m’avisarien perquè no sabien si era possible de dur-la a terme.

El cas és que ahir, 22 de Setembre em va arribar la revista que sortia el dia 10 i m’arribava, en principi, el dia 11 (d’acord, no em plantejo que ningú treballi un dia de festa per enviar-me una revista). Són uns onze dies per a la recepció de l’exemplar. Ara bé, la revista del dia 17 tampoc no la tinc i aqui ja no hi ha cap festa pel mig. És que al servei de Correus de Badalona se li a col•lapsar la oficina per haver fet un dia de festa i encara va arrossegant el problema o és que van fer pont i, òbviament van deixar-se col•lapsar?

Normalment, quan tens un negoci, el que fas és cercar entre tots els teus proveïdors potencials aquell que per un preu més reduit t’ofereixi la millor qualitat i quantitat possible de producte. Aquest fet, sumat a la teva possible especialització en un sector concret del mercat que et farà realitzar comandes més grans et permetrà que els teus preus siguin més ajustats i competitius. A més, com més gran sigui l’empresa i més clients tingui, més facilitats es trobarà en aquest sentit.

Fa uns dies, dimarts passat, vam demanar un parell de pizzes mitjanes per internet. Vam aprofitar el descompte del 50% que anunciava la web de Telepizza i el preu final va ser de 16,30€.

Tothom coneix aquesta marca, de ben segur que la majoria ha menjat alguna vegada una pizza feta a algun dels seus establiments i també sabrà quins són els seus preus. El volum de vendes no sembla precisament baix per les llargues cues que cada setmana s’hi formen i per la gran quantitat de treballadors que tenen.

Per què escric aquesta entrada? La resposta és senzilla: trobo descaradament elevats els preus de Telepizza. Consultant-ne d’altres a punts de venda amb un volum de vendes inferior o de tipus, fins i tot, de venda tradicional, que normalment justificaria un preu superior, el cost per al consumidor final de les pizzes que hi troba pot ser de fins a 10€ menys*. No entenc aquesta desproporció. D’acord que les despeses que suposen les motocicletes dels repartidors i els repartidors en sí mateixos no els tenen els punts de venda abans esmentats, però tampoc crec que suposin un increment tant bestial com el que acabo de constatar.

Per sort es tractava d’una promoció amb un descompte del 50%, és a dir, el cost real que hauríem hagut de pagar un altre dia que no tingui aquesta oferta hauria estat del doble (32,60€), cosa que, no podríem trobar a un restaurant de gamma mitja, del nivell que jo trobo que són les pizzes de Telepizza, i encara menys a un de superior.

Arribats a aquest punt, no creieu que Telepizza hauria de parar un moment i preguntar-se si realment ho està fent bé a ulls dels clients, que són els que, realment, els faran ser allà on els pertoqui.

*L’exemple l’he fet comparant els preus de Ca la Mercè, de Badalona, on les pizzes valen uns 6€, amb l’afegit de ser elaborats amb productes d’alta qualitat. (Sí, faig publicity d’on m’agrada).

Nota a part: no creieu que cada vegada són més petites les pizzes?

Ahir al vespre vaig anar al concert que els Manel van fer a Badalona en el marc de les Festes de Maig.

La plaça on es va fer era la dedicada a concerts petits i no hi havia prou lloc. A més, el so no estava preparat per acollir a tanta afluència de públic i els que érem als costats, la gran majoria, no podiem sentir res amb prou claredat. A més, el problema també s’agreujava per les cadires que hi havia davant de l’escenari que ocupaven massa espai i la gent dels voltants amb prou feines hi cabíem.

El concert en sí va començar amb una cançó recitada inventada sobre alguna cosa que havíen vist aquella tarda al Frankfurt de la Plaça de la Vila. No se sentia gaire, però el que vam poder agafar ens va agradar.

La cosa es va anar animant fins arribar a les cançons més conegudes com “Al mar”, “Quan en Bernat se’t troba”, “Ai, Dolors” o “Ens en sortim” i un final genial amb la participació de part del públic sobre l’escenari, fent frases inventades sobre la base de la cançó “Corrandes”.

Ja hem dit que repetiríem al proper que poguem (i pujarem a dir la nostra frase, òbviament).

El proper concert a la vista? El de La Pegatina aquest proper divendres al Clap.

La tarda/nit de diumenge és el pitjor invent de la història. Què pot fer un grup d’amics (digues-li amics, digues-li coneguts, digues-li saludats…) per sobreviure’l amb, posa-li, dignitat? Anar a sopar, anar a prendre alguna cosa, cantar pel carrer davant d’una càmera, xerrar amb la gent coneguda al carrer i, per què no, fer una mica de jardineria.

Això és ben bé el que vam fer diumenge passat uns quants (pocs) penjats. Vam intentar plantar un arbre al mig de la carretera en un bonic (per posar-li un adjectiu a l’atzar) carrer del centre de Badalona. En el nostre intent un cotxe patrulla dels Mossos d’Esquadra ens va pillar de ple i vam haver de sortir cames ajudeu-me cap allà on vam poder. Al final ningú, ni tan sols l’arbre, que havia estat arrencat pels forts aires huracanats que van assotar la ciutat hores o, fins i tot, dies abans, van resultar ni detinguts ni ferits. O no gaire.

El vídeo, aquí, en exclusiva i sense censura:

[vimeo http://www.vimeo.com/2665375]

Sempre hi ha dues maneres. Dues formes diferents, cap més. això ho sé jo, ho saben els meus cosinets, ho sap la iaia i ho sap gairebé tothom. Gairebé tothom, sí. Mira que és una cosa que diriem tonta, tonta, d’aquelles que baixes al carrer, pares a qualsevol persona i et respon que hi ha dues maneres de fer les coses i que llavors va i te les diu. Mira que és d’aquelles coses que semblen òbvies des de la gran majoria de caps… però no. No ho sap tothom. No tothom ho entén, què vols fer-hi?

Avui m’he adonat que hi ha a Badalona pseudoprofessionals que no saben les dues maneres i que, per la qual cosa, només n’apliquen una. Casualment és la dolenta, però clar, si no saps que hi ha una bona, doncs no saps que estàs fent servir la dolenta, oi?

Bé, anem per parts, que diria el carnisser del meu barri. Demà (i només demà) he d’entregar un treball fet en grup amb dos companys de classe per al nostre tutor, que no accepta res fora del plaç. Jo l’havia de muntar i vam decidir de fer-lo en mida Dina 5, cosa que em va portar a fer-ho tot en aquesta mida al Word mateix. Tot eren flors i violes fins que avui, un cop m’han acabat de passar tot (ja podrieu haver anat amb més temps, direu… doncs sí, però no seríem nosaltres) ho he inclòs al treball i he anat a una copisteria per tal que m’ho imprimissin i m’ho enquadernéssin. A la meva ciutat, bàsicament la gent va a dues copisteries, les que es troben al centre i m’he disposat a anar a una d’aquestes dues. Els he entregat el meu pen (drive) i fins aquí cap problema. Els he demanat que fos imprès en color, que el tamany fos A5 (tocat!) i que el gramatge del full fos una mica superior al que jo entenc com a normal. No m’hi han posat cap objecció. El problema ha vingut quan no els funcionava i han vist que els ho entregava directament en la mida en la que els ho he demanat. La solució requeia en que jo canviés el format o que els passés un PDF. No era temporalment factible i he hagut de marxar. He anat a la segona opció i la resposta ha estat igual però més directa.

La desesperació del moment s’ha apoderat de mi. Els nervis m’han fet tornar boig. Només pensava en que estava a punt de fer que l’Elías i la Laura no tinguéssin la nota del treball. He trucat a la Laura: “Laura, ràpid! Anem a Barcelona a una copisteria d’aquestes de 24h…”. I la Laura venia però una altra Laura, la Laura, m’ha salvat. M’ha dut al lloc adequat. Una copisteria que no sabia que existís. Equip3 es diu, al carrer Guixeras. No hauria dit mai que allà m’ho farien, no en tenia la pinta. Hem entrat, li he explicat el problema i, sense posar problemes ni excuses m’ha agafat el pen (drive) i m’ha tret el treball com jo volia. Sense problemes ni excuses. Li he comentat el que m’havia passat i m’ha dit que era una cosa molt simple de fer però que requereix una mica d’esforç per la gent de la copisteria (és cert, l’he vist córrer dues vegades de l’ordinador a la màquina impressora per veure si sortia bé). “Això és que no t’ho han volgut fer perque s’ha de treballar”. Paraules semi textuals. “Quins collons tenen!”, he pensat.

He estat tanta estona entre les dues primeres copisteries sense obtindre cap resultat com a l’Equip3 amb el treball acabat i a punt per ser presentat demà.

D’acord, encara no el tinc. Encara. Catalunya està sota el caos que suposa el profund interès de la gran Telefónica d’acabar amb la paciència dels seus clients. No hi ha iPhones per a tots enlloc del món (ok, a Telefónica li donarem la culpa només del que passa dintre de l’Estat que, bàsicament, és el que m’afecta) i, en comptes de fer com al Titanic “Primer les dones i els nens!” amb el que podria fer-me passar per nen i aconseguir-ne un (afaitat em trec, com a mínim, com a mínim 5 anys o menys!) els venen a tothom. Eh, i jo tranquil. Sé que l’acabaré tenint tot i les traves que m’està posant la mateixa Movistar. Jo sóc azul des de fa anys. Bé, des de sempre, de fet. Ara resulta que no podré mantenir el meu número (bé, sí, però no el podré usar amb l’iPhone) però que si fes una portabilitat des d’una altra companyia sí que seria possible. Em direu que no es pot canviar això, no? JA-JA-JA! A això cal sumar-li els viatges que he fet a Barcelona buscant-ne, la trucada al 11888 preguntant on hi havia més botigues Movistar a la capital, les hores (potser fins i tot minuts) buscant de forma inútil informació i anant a preguntar per les botigues del centre de Badalona sense trobar-ne. ON DIANTRE SÓN ELS IPHONES, SENYOR TELEFÒNIC? ON!? Deixi’m dir-li una cosa: no podem anar entregant a les botigues de 10 en 10. Va, amb una mica de ganes que li posem això ho podrà solucionar. Només cal afegir-li un 0 al darrere. Sí. En comptes de 10 en 10, faci-ho de 100 en 100 i acabarem amb els problemes d’abastiment.

Tot i que no el tinc (a veure com acaba la setmana) ja estic enllestint la llista d’utilitats que li afegiré a la maquineta. Per començar WordPress, el meu gestor de blocs, fa uns dies que va presentar una eina que em permetrà d’actualitzar des del telefonet aquest bloc. També he trobat una web amb tot de sèries per tal de veure-les en els meus futurs viatges en tren de rodalies. Just són de 20 minuts els que jo he escollit (bàsicament Padre de família, per començar), el temps que, més o menys, es triga de Badalona a Plaça Catalunya anant “normals” (espero no poder mai un de sencer o, pitjor encara, dos).

Són les 02.27 i vinc del Sarau. Com cada dijous fan monòlegs i des de fa un temps hi volia anar. Tinc amics que hi havien anat i m’ho havien recomanat. Fa uns dies em van enviar un esdeveniment de Facebook per dir-me que aquest dijous (ahir) feien aquesta actuació i ho vaig comentar amb gent per anar-hi. No tenia res segur fins ahir mateix unes hores abans de les 23h que era quan començava i sort que hi vam anar! No sé si el coneixereu, es diu Luismi i sortia per la Paramount Comedy (a mi no em sona d’haver-lo vist, però clar, n’hi passaven un fotimer!). REALMENT GENIAL! Ens ha parlat de les coses que no són tal i com semblen. Parlava dels aeroports, dels murcians, d’Star wars, de les relacions de parella… i no he pogut parar de riure. Feia temps que no reia així. Us recomano l’actuació. El podreu veure cada divendres al Teatreneu fent aquest mateix espectacle. BONÍSSIM!

La pega és que hem arribat a les onze i clar, ja estava tothom assegut i ja no quedaven més cadires i ens hem hagut de quedar d’empeus. La setmana que ve, però, a les deu allà com un clau i ens seiem al davant de tot!