“Oh! Són pirates! Que torni la Santa Inquisició! Els joves es baixen els nostres discos per Internet! Heretges! Presionem al govern per a que ens ajudi! Que apliquin un cànon…”
Jo entenc que els cantants, com a treballadors autònoms que són, reclamin ajuda a l’Administració per tal que aquesta els ajudi a poder tirar endavant el seu negoci (que és el de cantar) tal i com fan la resta d’empresaris que tenen al seu abast crèdits i d’altres ajudes per tal d’arrancar-lo. El problema recau quan aquests artistes, en comptes de veure per on va la societat, no els dóna la gana de canviar la seva estratègia i es planten davant d’aquest mercat, que va canviant, de la mateixa manera que ho feien abans. No s’adapten, no innoven, no s’actualitzen i això, quan li passa a una empresa “normal” el que acaba és desapareixent, donant el seu lloc a noves idees que, poden obrir-se pas d’entre les ja existents, però amb una cosa a favor: no els cal adaptar-se ja que ja neixen amb els estàndards d’aquesta societat canviada.
Els artistes no crec que hagin de basar els seus ingressos majoritàriament en la venda de discos sinó en els concerts. Abans sí que eren importants els CDs que treien al mercat, però ara no ho són en la mateixa mesura. Actualment, un disc, crec jo, no serveix de gaire cosa. El cost de treure un disc al mercat és molt alt: s’ha de comprar els CDs, caixes per posar-los, paper per les portades, la distribució… en canvi, amb un arxiu a un servidor de la companyia discogràfica totes aquestes despeses desapareixen. Aquests arxius no li arriben a costar a l’empresa res i els poden vendre a preus d’escàndol treient-ne grans beneficis tot i el reduït preu si es fa bé, ja que si no fan un CD, piratejar-lo serà impossible, pel que algú s’haurà de baixar la cançó pagant i, fent que perdi qualitat al canviar-lo de format o amb qualsevol altra tàctica, la gent acudirà en massa, un cop ensinistrats, a baixar-se la cançó.
On els artistes sí que crec que han de posar-hi tot el seu esforç és en les gires. Aquí és on ha de radicar el seu principal negoci: cobrar una entrada a la gent que ve atreta pel que ja ha escoltat, potser gratuïtament, però que amb una bona promoció o pel que sigui pot ser un gran boom, tal i com ha passat amb artistes com, per exemple, la Lily Allen que va sorgir de MySpace i que al seu primer concert, sense haver tret un sol disc al mercat, va ser un rotund èxit.
La SGAE és el principal problema. D’acord que si has creat una obra vulguis que tots els beneficis que en surtin passin per les teves mans, si més no la part que et pertoca com a creador, però no crec que sigui una bona idea que (per citar un exemple qualsevol) Ramoncín, un cantant (sic) que en la seva època va tindre un cert èxit (jo crec que no existia o era massa petit per recordar-me d’alguna cançó), vulgui seguir vivint de renda acusant-nos a tots de lladres en el moment que comprem una caixa de CDs verges o disc dur nou cobrant-nos, gràcies al meravellós suport Estatal, un cànon per si de cas aquests són utilitzats per piratejar obres, encara que els autors no pertanyin a la SGAE. Al senyor Teddy Bautista, el que mana a la Societat d’Autors, no li sona de res la presumció d’innocència? Au, va! I el govern donant-los cova. Deu ser que tenen talante, oi ZetaPé? La esquerra supeditada als requeriments abusius dels gestors d’una entitat privada… on arribarem a parar? Tindran raó Chávez, Correa, Morales i els seus seguidors? Haurem de revoltar-nos els indígenes? DES D’AQUÍ CRIDO A LA REVOLTA INDÍGENA! Visca, visca! Ole, ole! Som-hi tots!
Patètic. Canteu en directe i davant de tothom i replantegeu el vostre negoci. És només una idea. Però és que realment penso que, si la música està en crisi, és per culpa vostra.
Ei, hola! Em dic Ferran i sóc de Badalona. En aquest bloc hi trobaràs entrades sobre màrqueting, política, cultura i també temes més personals. Si vols saber més de mi ho trobaràs a 
