Davant la sentència del Tribunal Constitucional que retalla l’actual Estatut de Catalunya, votat per la majoria de catalans i refrendat pel Parlament de Catalunya, des d’aquest bloc donem suport a la manifestació de la societat civil catalana que tindrà lloc aquest dissabte, 10 de juliol, a les 18:00 hores a Barcelona i us animem a participar-hi. Nosaltres hi anirem.

Durant aquests darrers tres anys Catalunya ha estat el punt de mira de determinats mitjans de comunicació i institucions polítiques, civils i econòmiques d’Espanya que han fet servir els seus espais per transmetre una imatge no real del nostre país i això ha quallat en una part de la societat espanyola. Aquesta mirada irada d’una part d’Espanya que no ens entén, acompanyada per una sentència del Tribunal Constitucional que ha estat llarga, polèmica i amb un desenllaç gens desitjat, fa que sigui l’hora que els catalans (societat civil i política) treiem pit, que defensem la nostra dignitat i demostrem unitat.

Davant nostre s’obre un futur incert. No es qüestió d’analitzar com serà, però cal fer palès, d’una vegada per totes, que el nostre país i la nostra nació, que és Catalunya i nosaltres, els catalans, volem una millora en el nostre autogovern i un finançament més just.

Aquest post és una iniciativa conjunta de Ricard Espelt, Marc Garriga,Trina Milan, Edgar Rovira i Gemma Urgell. Si vols adherir-te només cal que creïs un post en el teu blog amb aquest text, també pots adherir-t’hi fent un comentari en aquest blog o qualsevol altre blog que ho hagi publicat.

Ahir, diumenge 13 de Desembre, una part de la població de Catalunya va voler deixar escrita aquesta data en la nostra història. Segurament, mai abans el poble mateix, sense grans recursos de cap tipus, havia aconseguit mobilitzar tants milers de catalans. Hem viscut un acte de democràcia en tota regla, tot i que algun prefereix titllar-ho de simple propaganda política. El poble, veient que els seus governants no han fet la seva feina, s’ha organitzat i ha fet sentir la seva veu.

Hi ha qui diu que es tracta d’una forma de pressió més cap al Tribunal Constitucional espanyol per tal que es pronunciï respecte de l’Estatut que va aprovar el nostre Parlament. Efectivament, tenen tota la raó. Com a país crec que hem de fer el que calgui, arribar fins a on sigui necessari per tal de provocar una resposta beneficiosa per a nosaltres. Pel que fa a nivell personal, ja m’he afartat de tant sentiment victimista. Si cal que el President, el nostre òbviament, faci un ultimàtum amb cop a la taula inclòs l’haurà de fer i si no el vol fer el poble haurem de decidir si el forcem a fer-ho o el treiem del càrrec. O bé, si creiem que cal anar més enllà i involucrar Europa o al mateix Obama es mouran els fils que calgui i qui sigui vindrà. Som catalans i quan ens decidim a fer realitat el que volem ho acabem aconseguint. Però el que no volem, o el que no hauriem de voler des del meu punt de vista, és un Estatut retallat que fins i tot quan va ser refrendat ja estava obligat a ser ampliat per les mancances que presentava al sortir del Parlament de Catalunya. No cal dir quan va ser modelat al gust de Madrid.

Jo no vull, no puc permetre que el meu país segueixi en aquest punt mort, en una especie d’stand by que ens fa acceptar condicions que ens lapiden la nostra pròpia existència només per ajudar a un país que ni tant sols és el nostre. Si tenen problemes, que es posin a la cua que primer ens hem de solucionar els nostres i després hi ha mil llocs més necessitats que ells i que ja estem ajudant, tant a nivell d’institucions com d’ONG d’arreu del país (segurament per això els segrestats a Mauritània són catalans i no pas d’un altre lloc).

La solució d’alguns d’aquests problemes ens la dóna La Marató de TV3. Un gran acte de solidaritat que aconsegueix posicionar-se com el telemarató solidari que més recauda arreu de l’Estat, inclòs els canals que cobreixen totes les comunitats que segons el que he vist, arriben a assolir una setena part del que recaudem nosaltres. Un bon exemple per definir el fet garrepa amb el que tant ens increpen des d’Espanya.

Amb l’acte real de sobirania que es va exercir ahir hem constatat la nostra cultura democràtica com a nació. Algun agosarat de l’altre banda de la frontera de l’esquerra diu que en d’altres estats europeus això no s’hauria pogut fer i s’hauria prohibit. Deixi que ho dubti, senyor President. Vostè segueixi fent publicitat de la seva comunitat al programa del Buenafuente i permeti la professionalització de la política, si us plau. A la majoria d’estats d’Europa prima la democràcia real i no la que fa Espanya. Un Estat democràtic hauria sigut més intel·ligent i hauria impulsat un referèndum vinculant que ens hauria fet callar moltes boques al haver-lo perdut. No som majoria de moment i la victòria del “NO” hauria pogut servir als nacionalistes espanyols per enfonsar-nos com a poble. Per sort, la seva manca de cultura democràtica no els permet arribar a concebre-ho i això ens dóna forces, ales per seguir tirant endavant.

Ara que el poble ha parlat, hem de reclamar als polítics catalans. Toca un canvi de discurs; el que defensen ja és antic, per això part del desacontentament amb la política actual. Fora embuts, fora tabús i els dobles jocs. O s’aposta per Catalunya o s’hi va en contra. El poble vol realitat no idealitat. I també unió, però unió real i sincera. La gent ja ha demostrat la seva, ara toca la política. Tots a una; quan siguem un país normal ja tornaran les discrepàncies que enriqueixen el debat.

Ja va haver el moment de defensar la Dignitat de Catalunya. Ara ha arribat el moment de defensar l’Orgull de Catalunya.

M’acaba d’arribar al mail això:

Os explico esto de la financiación con cervezas para que lo podáis entender.

Todos los días 10 hombres se reúnen en un bar para charlar y beber cerveza. La cuenta total de los diez hombres es de 100 €. Acuerdan pagarla de la manera proporcional, con lo que la cosa sería más o menos así, según la escala de riqueza e ingresos de cada uno:

Los primeros 4 hombres (los más pobres) no pagan nada.

El 5º paga 1€.

El 6º paga 3€.

El 7º paga 7€.

El 8º paga 12€.

El 9º paga 18€.

El 10º (el más rico) paga 59€.

A partir de entonces, todos se divertían y mantenían este acuerdo entre ellos, hasta que, un día, el dueño del bar les metió en un problema: “Ya que ustedes son tan buenos clientes,” les dijo, “Les voy a reducir el costo de sus cervezas diarias en 20€. Los tragos desde ahora costarán 80€.”

El grupo, sin embargo, planteó seguir pagando la cuenta en la misma proporción que lo hacían antes.

Los cuatro primeros siguieron bebiendo gratis; la rebaja no les afectaba en absoluto.

Pero qué pasaba con los otros seis bebedores, los que realmente abonan la cuenta? ¿Cómo debían repartir los 20€ de rebaja de manera que cada uno recibiese una porción justa?

Calcularon que los 20€ divididos en 6 eran 3,33€, pero, si restaban eso de la porción de cada uno, entonces el 5º y 6º hombre estarían cobrando para beber, ya que el 5º pagaba antes 1€ y el 6º 3€. Entonces el barman sugirió que sería justo reducir la cuenta de cada uno por, aproximadamente, la misma proporción, y procedió a calcular la cantidad que cada uno debería pagar.

El 5º bebedor, lo mismo que los cuatro primeros, no pagaría nada: (100% de ahorro).

El 6º pagaría ahora 2€ en lugar de 3€: (ahorro 33%)

El 7º pagaría 5€ en lugar de 7€: (ahorro 28%).

El 8º pagaría 9€ en lugar de 12€: (ahorro 25%).

El 9º pagaría 14€ en lugar de 18€: (ahorro 22%).

El 10º pagaría 49€ en lugar de 59€:(ahorro 16%).

Cada uno de los seis pagadores estaba ahora en una situación mejor que antes: los primeros cuatros bebedores seguían bebiendo gratis y un quinto también.

Pero, una vez fuera del bar, comenzaron a comparar lo que estaban ahorrando.

“Yo sólo recibí un euro de los 20€ ahorrados,” dijo el 6º hombre: señaló al 10º bebedor diciendo “Pero él recibió 10!”

“Sí, es correcto,” dijo el 5º hombre. “Yo también sólo ahorré 1€; es injusto que él reciba diez veces más que yo.”

“Verdad!!” , exclamó el 7º hombre. “¿Por qué recibe él 10€ de rebaja cuando yo recibo sólo 2? Los ricos siempre reciben los mayores beneficios!”

“Un momento!”, gritaron los cuatro primeros al mismo tiempo. “Nosotros no hemos recibido nada de nada. El sistema explota a los pobres!”

Los nueve hombres rodearon al 10º y le dieron una paliza.

La noche siguiente el 10º hombre no acudió a beber, de modo que los nueve se sentaron y bebieron sus cervezas sin él. Pero a la hora de pagar la cuenta descubrieron algo inquietante: Entre todos ellos no juntaban el dinero para pagar ni siquiera LA MITAD de la cuenta..

Y así es, los catalanes son los que más pagan porque son los que más riqueza producen, en consecuencia deberían de gozar de mayores ventajas. La comunidad que paga más impuestos son los que deberian recibir mayores beneficios. Póngales impuestos muy altos, atáquenlos por ser los que más producen, y lo más probable es que no aparezcan nunca más. De hecho, es casi seguro que comenzarán a beber en algún bar en el extranjero donde la atmósfera es algo más amigable.

Para quienes comprenden, no es necesaria una explicación.

Para los que no comprenden o no quieren comprender podemos complicarlo y escribirlo en catalán. QUE QUEDE CLARO.

El finançament és un tema complicat. Potser nosaltres, els catalans, som “tacaños”, som “ratas” però no ens poden negar que durant la nostra història ens ho hem treballat de valent. No dic que a la resta de l’Estat no, no em malinterpreteu les paraules, simplement ho han fet de forma diferent.

Què ens queda per fer ara? Ens dóna per fer el que hem de fer aquesta quantitat d’euros que ens retornarà Espanya? Per què, en alguns casos tenim menys serveis que qualsevol altre ciutadà d’una altra comunitat espanyola més pobra? Jo estic a favor que Catalunya sigui solidària, de fet, ja tenim fons de solidaritat internacionals que, si es pogués aconseguir la idependència es podrien augmentar per tal de seguir ajudant a Espanya. Potser seria una manera senzilla per millorar la imatge que tenen de nosaltres a segons quins llocs i tancar boques a tort i a dret. Una campanya de màrqueting a base de talonari. Per què no? Ajudem a països més pobres en moment que ho necessiten, per què no podriem fer el mateix amb l’Espanya postcatalana? Algú podrà pensar: “si hem de seguir donant calers als qui ja ho fem ara, per què ens n’hem d’independitzar o per què els hauríem de seguir pagant?” Bàsic, perquè nosaltres voldríem. Els diners serien nostres sempre i els podríem fer servir per allò que volguéssim. Òbviament sempre s’ha de mirar primer per un mateix i després per la resta, fins i tot en casos de salvar vides, però per què no podria ser que, un cop invertits els diners que nosaltres necessitem, la resta es donés a mode de solidaritat amb països o estats més necessitats?

Reflexionem-hi si us plau, reflexionem-hi.

CiU, el PSC i ERC tiraran endavant la nova LEC, la Llei d’Educació de Catalunya. És una bona notícia pel fet que és aprovat per la gran majoria del Parlament però dolenta perquè no inclou a ICV, i no la inclou per una manca de voluntat dels tres partits d’arribar a un acord, per més que diguin que sí.

El desacord rau en un dels punts de la llei o, més aviat, en un dels punts que no nega la llei. Iniciativa creu completament necessari fer obligatori que, per aconseguir ajudes públiques de la Generalitat, no sigui possible d’acceptar les peticions de les escoles i instituts que practiquin una segregació per raons de sexe.

La veritat, a mi no m’hi cap al cap que encara existeixin centres que separin als seus alumnes segons el seu sexe o que només n’acceptin un. I encara més: quina família pot creure beneficiós per als seus fills que créixer en un ambient que no és el que es trobarà al carrer, és a dir, jo penso que l’escola ha de ser el reflex de la societat, que ha de mostrar com és la vida al carrer i com s’ha de fer per viure-hi i conviure-hi.

També s’ha de dir que tant ERC com el PSC ja han dit que, un cop feta la llei “faran la trampa” i intentaran de suprimir-ho. Per tant, només pot ser obra de CiU i, si em deixeu apostar i assenyalar a algun culpable, diria que és inflluència directa dels democristians d’Unió. Una mesura tan retrògada només pot venir d’un partit antiquat, que aposti per polítiques i propostes que semblen d’un altre temps ja passat.

A veure, jo mai no he entès el que representa ICV en l’espectre polític del país, aquesta combinació d’ecologistes i d’esquerres (o, fins i tot, comunistes) no crec que sigui prou pesant com per tindre un partit fet expressament. És a dir, ecologistes ho haurien de ser tots els partits, en major o menor mesura, però tots, al cap i a la fi, i d’esquerres doncs ja n’hi ha i també haurien d’incloure el que queda de comunistes, així que no acabo d’entendre què representa exactament ICV al Parlament que no estigui ja en un altre partit o que podria ser-hi. Tot i això ara els felicito per negar-se a signar aquest pacte, aquesta llei que inclou aquest punt que, com a mínim des del meu punt de vista, trobo terriblement vergonyós per a un país com Catalunya, del que sempre diem que és diferent de la resta de l’Estat, més modern, més de cara a Europa i al món i amb una forma diferent de pensar i amb moltíssimes coses interessants a fer.

Ara sembla que ens volen fer tornar enrere i no arribo a entendre per què. Per què?

Gràcies, Iniciativa!

No tots els països són iguals. N’hi ha uns que intenten adaptar la seva política a les noves necessitats i voluntats dels seus habitants; d’altres intenten adaptar els seus habitants a les necessitats i voluntats de la seva política. Uns, tot i ser estats ammb una llarga història, dels més antics del món, són capaços d’anar-se reinventant, d’anar canviant les seves lleis, el seu punt de vista, la seva forma de fer i adaptar-la a allò que impera en la mentalitat de la seva gent amb la voluntat de ser un model de modernitat i de llibertat per la resta. Els altres prefereixen quedar-se enclavats en allò que més o menys va funcionar en un temps passat, enmirallant-se en sí mateixos i alabant-se mentre es van arrossegant en la seva merda.

Hi ha dos tipus de països al món, els lliures i la resta. Com dirien Els Pets: no n’hi ha prou amb ser català. Sembla que ara a més cal ser gronelandès!

Fa uns dies veia a ca l’afontcu una vinyeta sobre el fet de parlar català per fotre, com pensen alguns a l’altra banda de la Franja. Abans d’ahir vaig trobar un article diria que a La Tafanera de l’Empar Moliner publicat el dilluns a El País on parlava dels grans problemes que tenen els visitants per entendre el que posa a les cartes (o més aviat a les pissarres) dels bars catalans. Òbviament es refereix als bars que encara ho tenen escrit tot en català dels que parlava a un reportatge de Telemadrid. Em sembla increïble que algú encara es pugui molestar per no entendre el que posen a les pissarres i a les cartes dels nostres bars i restaurants. Espero que també es molestin quan no entenen altres pissarres d’altres llocs del món ja que, sinó com diu l’Empar a l’article, “si només patissin a Catalunya però no a la Xina, seria una qüestió de fòbia i en aquest cas no són els restauradors els que han d’ajudar-los sinó els metges.”

No sé on van anar a buscar els restaurants però el que tinc clar és que Telemadrid no va posar els peus a Badalona.

Aquest any Televisió de Catalunya celebra els seus primers vint-i-cinc anys. L’onze de setembre, com moltes de les coses més importants d’aquest país, va néixer la nostra primera cadena pública. Ha estat líder durant molts anys i ha ajudat a crear una presumpta normalitat nacional fent-nos creure que érem un país normal dintre del nostre microcosmos. El problema arriba quan els fills dels immigrants no adaptats (i no parlo d’en Mohamed o la Luisa Patrícia, vinguts del Marroc o d’algun país del sud d’Amèrica, sinó de la Carmen i en Manolo, vinguts d’Extremadura o Andalusia, per exemple) no volen acceptar aquesta diferenciació pròpia que és tan real com la que ells tenen amb els portuguesos o els francesos.

TV3 representava el sentit comú català i l’espai de llibertat que ens calia com a poble en el moment en que va sorgir. Catalunya necessitava un canal a l’altura del país. Una televisió moderna, posada al dia, tecnològicament immersa i el més important: que donés una resposta a la pregunta de què érem.
» Segueix llegint

Catalans, catalanes: Catalunya és friki. Un clar exemple és una escultura que hi ha amagada en una urbanització inacabada de Tarragona. La escultura no és més que un Mazinger Z fet amb fibra de vidre d’uns quants metres d’altura. Representa que havia de ser el guardià que vigilés la entrada al complexe, que mai es va arribar a fer.

Aqui hi ha més fotos. Perquè el van deixar allà plantat si la urbanització no es va fer, finalment? A veure si resultarà que ara no és només friki internet, sino que l’arquitectura també…

Un altra dia ja seguirem parlant de com en som de frikis