Primer de tot dir que jo no sóc banquer i encara no tinc grans coneixements del marketing i, potser, això fa que, segons el punt de vista d’un suposat expert, gastar 200 milions d’euros repartits en cinc anys en el patrocini d’una escuderia de Fórmula 1 sigui una molt bona inversió en publicitat. A mi, la veritat, em sembla que ho és però per a una empresa que encara utilitza una campanya de marketing i publicitat feta abans de la crisi.

Pel meu criteri, que ja us dic que de números tampoc no és que hi entengui massa, es tracta d’una suma descabellada per pintar unes lletres a un parell de cotxes i a uns monos dels mecànics i conductors (com a molt també a uns cascs de competició).

M’explico. En aquest moment d’inestabilitat econòmica desmesurada (jo ja m’he cansat de dir-li crisi) i de sentiment social de derrotisme està molt mal vist que es malgastin grans quantitats de diners en fer coses que no tinguin una repercussió activa en la vida de la gent. Encara menys, doncs, és que aquesta quantitat sigui malgastada per una entitat que, com la resta de les seves competidores, es nega a donar diners per a empreses, vivendes i qualsevol altre qüestió que necessiti d’un finançament. Entenc perfectament que no sempre es pot donar uns diners a tothom qui ho reclami perquè hi ha idees massa poc racionalitzades que necessiten un parell de coccions més o, directament, deixar-les per a algú amb més llums. El que no entenc és que una empresa no vulgui realitzar part de la seva feina i més si té un caràcter tan marcat de desenvolupament social com és aquest cas.

Llençar 200 milions d’euros quan es podrien dedicar a invertir en els seus propis clients, que en realitat seria invertir en sí mateixos, crec jo que els aportaria una millor imatge que la que poden tenir els bancs i caixes actualment, vistos com a llocs on només s’interessen per tu quan els teus diners poden ser per a ells, no quan hi ha un cert risc (bàsicament per part teva que ets qui hauràs de tornar els calers sí o sí). Com dic, no parlo de donar diners a tot Déu, al cap i a la fi seria dedicar part del pressupost previst per marketing i publicitat per a basar-lo en nous productes financers per atacar la crisi o aplicar els ja existents. Si a un client li fas la vida una mica més fàcil et guanyaràs la seva confiança i et farà la millor publicitat que existeix: el boca a orella, perquè sempre es fa més cas del que et recomana un amic o un familiar que no pas un anunci qualsevol.

Senyor Botín, moltes vegades, pensar en els altres, et pot donar molts beneficis.

“Avui compri molt, molt, porc i pollastre (gairebé segur que puja la setmana que ve)”

Ahir vaig veure aquesta magnífica obra del màrqueting popular a una de les parades dels voltants del mercat de la Boqueria, a Barcelona. Es tracta d’un cartell totalment escrit a mà, posat de forma estratègica a un lloc visible per als que venen de La Rambla, per dir-ho d’alguna manera.

Si no en teniem prou amb la crisi ara l’amenaça de la grip porcina es comença a fer present als mercats i als comerciants no els queda cap altre remei que moure’s i posar-se a treballar sense parar perque sí, molt bé, hi ha crisi i tot el que vulguis, però això no ens ha de fer resignar i hem de fer com a la història de l’ase.

La història parla d’un burro que tenia un pagès al camp. Un bon dia, l’animal, va caure a un pou i, per més que van intentar de treure’l, no van poder i van decidir d’enterrar-lo allà dins ja que el donaven per mort. D’aquesta manera, tapiar el pou també podria servir per evitar noves desgràcies.

Al llençar-li sorra, l’animal es va veure atrapat i, amb les poques forces que li quedaven va anar treient-se la sorra de sobre i pujant fins que va sortir.

Com el burro, que era burro però no tonto, els petits empresaris s’han de moure per passar aquesta crisi, han d’invertir (que no és el mateix que gastar) diners -que al cap i a la fi, la única cosa dolenta que podria passar és que els perdéssin- i s’ha de renovar, reposicionar, millorar i donar una qualitat i un valor afegit diferenciador de la seva competència, tant de la directa com de la indirecta. La directa està ben clar, però potser no tant la indirecta. Aquesta última es basa en que tothom acaba treient clients al del costat, encara que sigui coses totalment diferents, ja que si una persona es gasta en roba 200€, per posar un exemple i una xifra qualsevol, aquests 200€ no els podrà gastar en qualsevol altre producte perquè ja no els tindrà.

Ara toca espavilar-se i toca exprémer el cervell com mai fins ara la majoria ens l’havíem hagut d’exprémer.

El que són les coses i el que dóna de sí un cartell que incita a comprar porc!

Ell té un nom que el sap tothom: Barack Obama i és molt més que un president. Els seus votants el veuen com una oportunitat per a l’esperança i els que hauríem de ser els seus votants, com una esperança per a aquesta oportunitat.

Jo mai havia havia viscut (com a mínim no conscientment) un mal moment econòmic i tot això em ve de nou. És cert que si no tinc un duro és perquè tinc forats a les butxaques i amb prou feines tinc ingressos. Això sí, ni agafaré cap depressió ni perdré la gana; suposo que estic acostumat a no tindre pasta a can Fainé però tot i així vaig fent sense haver de pidolar ni a casa ni al carrer.

Tornem al tema Obama. És un líder i actua com a tal. Sap que s’ha de moure ràpid i amb pas ferm i és exactament el que està fent. El que més soprèn, suposo que especialment a aquells que fa temps que no tenim polítics compromesos o que com a mínim ho aparentin, és que, de moment, ho estigui fent bé. Així de memòria em ve al cap la seva ordre per tancar Guantànamo donada poc temps després de la seva elecció o les limitacions dels sous dels executius dels bancs que hagin sigut ajudats amb diners públics. La veritat, em recorda a en Zapatero quan va executar la seva promesa electoral de retirar les tropes espanyoles de l’Irak. És una vertadera llàstima que no els pugui comparar també amb el tema dels bancs… millor deixaré les comparacions que poden arribar a ser odioses i només desitjaré una sola cosa: no és pas que en Zapatero sigui com l’Obama sinó que l’Obama no acabi sent com en Zapatero. Seria fatal que aquesta llum negra es fongués i ens deixés, a tots, a les fosques.

Bona nit i bona sort.

M’he adonat que des de fa uns dies estem patint el fred a totes les parts dels nostres cossos. Com diria aquell: “a casa ja hem venut la Black & Decker”. A les 8 arribo a l’estació amb la cara glaçada i ben vermella, irritada per l’aire gelat. Jo quan deia que m’agradava el fred tampoc és que em referís a això, així que si en Tomàs Molina m’està escoltant (sinó en Mauri o en Nadal ja em va bé) que faci alguna cosa amb aquest temps, que una cosa és fred i l’altra viure en una glaçonera. Ah! I es nota que va vindre Maradona a veure el partit del Barça de l’altre dia: es va deixar tota la neu aquí…

També m’he adonat que aquest any nou que tot just estem estrenant hi ha una crisi que la veiem com l’Obama: tots ho veiem per primer cop molt negre.

Res més. Sembla que he tingut una palla mental.

“Oh! Són pirates! Que torni la Santa Inquisició! Els joves es baixen els nostres discos per Internet! Heretges! Presionem al govern per a que ens ajudi! Que apliquin un cànon…”

Jo entenc que els cantants, com a treballadors autònoms que són, reclamin ajuda a l’Administració per tal que aquesta els ajudi a poder tirar endavant el seu negoci (que és el de cantar) tal i com fan la resta d’empresaris que tenen al seu abast crèdits i d’altres ajudes per tal d’arrancar-lo. El problema recau quan aquests artistes, en comptes de veure per on va la societat, no els dóna la gana de canviar la seva estratègia i es planten davant d’aquest mercat, que va canviant, de la mateixa manera que ho feien abans. No s’adapten, no innoven, no s’actualitzen i això, quan li passa a una empresa “normal” el que acaba és desapareixent, donant el seu lloc a noves idees que, poden obrir-se pas d’entre les ja existents, però amb una cosa a favor: no els cal adaptar-se ja que ja neixen amb els estàndards d’aquesta societat canviada.

Els artistes no crec que hagin de basar els seus ingressos majoritàriament en la venda de discos sinó en els concerts. Abans sí que eren importants els CDs que treien al mercat, però ara no ho són en la mateixa mesura. Actualment, un disc, crec jo, no serveix de gaire cosa. El cost de treure un disc al mercat és molt alt: s’ha de comprar els CDs, caixes per posar-los, paper per les portades, la distribució… en canvi, amb un arxiu a un servidor de la companyia discogràfica totes aquestes despeses desapareixen. Aquests arxius no li arriben a costar a l’empresa res i els poden vendre a preus d’escàndol treient-ne grans beneficis tot i el reduït preu si es fa bé, ja que si no fan un CD, piratejar-lo serà impossible, pel que algú s’haurà de baixar la cançó pagant i, fent que perdi qualitat al canviar-lo de format o amb qualsevol altra tàctica, la gent acudirà en massa, un cop ensinistrats, a baixar-se la cançó.

On els artistes sí que crec que han de posar-hi tot el seu esforç és en les gires. Aquí és on ha de radicar el seu principal negoci: cobrar una entrada a la gent que ve atreta pel que ja ha escoltat, potser gratuïtament, però que amb una bona promoció o pel que sigui pot ser un gran boom, tal i com ha passat amb artistes com, per exemple, la Lily Allen que va sorgir de MySpace i que al seu primer concert, sense haver tret un sol disc al mercat, va ser un rotund èxit.

La SGAE és el principal problema. D’acord que si has creat una obra vulguis que tots els beneficis que en surtin passin per les teves mans, si més no la part que et pertoca com a creador, però no crec que sigui una bona idea que (per citar un exemple qualsevol) Ramoncín, un cantant (sic) que en la seva època va tindre un cert èxit (jo crec que no existia o era massa petit per recordar-me d’alguna cançó), vulgui seguir vivint de renda acusant-nos a tots de lladres en el moment que comprem una caixa de CDs verges o disc dur nou cobrant-nos, gràcies al meravellós suport Estatal, un cànon per si de cas aquests són utilitzats per piratejar obres, encara que els autors no pertanyin a la SGAE. Al senyor Teddy Bautista, el que mana a la Societat d’Autors, no li sona de res la presumció d’innocència? Au, va! I el govern donant-los cova. Deu ser que tenen talante, oi ZetaPé? La esquerra supeditada als requeriments abusius dels gestors d’una entitat privada… on arribarem a parar? Tindran raó Chávez, Correa, Morales i els seus seguidors? Haurem de revoltar-nos els indígenes? DES D’AQUÍ CRIDO A LA REVOLTA INDÍGENA! Visca, visca! Ole, ole! Som-hi tots!

Patètic. Canteu en directe i davant de tothom i replantegeu el vostre negoci. És només una idea. Però és que realment penso que, si la música està en crisi, és per culpa vostra.