La comunicació, com tot en la vida, està avesada als canvis constants de la societat a la que es dirigeix. Les televisions tradicionals van perdent pes, cada cop en són més i perden quota gràcies a l’ampliació de la oferta. Els canals amb més pes es queixen que la concessió de noves llicències només fa que hi hagi menys ingressos per publicitat i perdin ingressos, fent més complicada la seva gestió, cosa que afectaria als continguts.

Les cadenes no estan a l’altura en la majoria de casos i això és normal. Hem entrat en l’espiral de l’anomenat Amos a ver qué hechan que fa que ens traguem el que ells volen. Sí, d’acord, quan hi ha algun programa que no té prou audiència és retirat. El que em queixo és que si realment no tenen prou audiència és per manca de molts punts decisius a l’hora de fer-se o d’emetres, que no són necessaris en els programes amb més capacitat de captació de l’espectador com podrien ser els de la premsa rosa. Normalment trobem que les bones idees són les que tenen menys share i això porta a les productores a no arriscar-se escudant-se en “això ja ho hem intentat i no va anar bé”. Val, no va anar bé, però vau fer prou? Vau apostar decididament pel producte? En la gran majoria dels casos, segons el meu parer, és no.

» Segueix llegint

No ens anem a enganyar a aquestes altures: la roba és cara. Que unes bermudes Levi’s a una botiga Levi’s qualsevol del carrer Canonge Baranera de Badalona (és a dir, a la única botiga Levi’s del carrer i molt possiblement de la cutre-ciutat) em vinguin a costar 100€ ho trobo car. Ok, un és consumista i ho paga com a bon consumista que és i es maldiu per no haver preguntat el preu abans. “Gilipolles, -direu- les podries haver deixat!” i jo us diré “Sí, però és que m’agradaven, d’acord? Sóc un fashion victim.”

A la pàgina 66 del Periódico d’ahir dimarts ens parlen d’una empresa nord-americana que ens ofereix roba barata que ha estat dissenyada per famosos. Famosos nord-americans dels que en conec menys de la meitat. Bé, bàsicament a la Sarah Jessica Parker i a la Venus Williams. Doncs bé, aquesta empresa el que es dedica a fer peces econòmiques i això ho aconsegueixen estalviant i redissenyant cada dia el negoci. Ho controlen tot, des de les cadires de la oficina fins a la distribució dels seus productes. Tot passa per l’adreçador per tal de reduir-ne les despeses i poder oferir una bona qualitat a un preu que no puja dels 8,98$ (5,7€) que és el preu màxim que pot costar una peça qualsevol. S’autodefineixen com el Google de la moda. Pretenen canviar el comportament dels consumidors i dels proveïdors.

Steve & Barry’s, que és com es diu la empresa, té ja al voltant de 300 botigues només als Estats Units i unes vendes de 1100 milions de dòlars el 2007. El millor és que tot va començar amb la venda de samarretes a un dòlar en mercats i, finalment, l’any 1985 van obrir una botiga a la Universitat de Pennsilvània, lloc des d’on es van convertir en el que ara són. I he de dir que hi ha algunes cosetes que m’agradaria vestir…

Entre la Gran Bretanya (d’ara endavant GB) i Espanya (d’ara endavant ES) hi ha moltes diferències. Els primers són una potència important al món des de fa segles i els segons no són ni una milèsima part del que van arribar a ser fa ja molt de temps. GB té grans relacions amb els Estats Units (potser fins i tot massa properes que li provoquen ser considerats com a súbdits del govern de la Casa Blanca) mentre que ES no passa per grans moments amb la Superpotència. GB supera de llarg i en molts aspectes a ES i no sembla que aquesta situació vagi a canviar en els propers anys (i tampoc crec jo que en els propers segles).

A més de l’econòmic, els britànics també superen als espanyols en matèria de pau. A part del poder i del renom que puguin tindre a nivell mundial han sabut gestionar els seus problemes interiors de terrorisme amb molt bons resultats. Parlo, bàsicament de l’IRA, l’Irish Republican Army (Exèrcit Republicà Irlandès). El que en va ser cap d’aquest grup armat, Martin McGuinness, està a l’Iraq durant tot aquest cap de setmana per intentar fer que els xiïtes i els sunnites signin la pau. McGuinness no ve a ser res més que l’equivalent al cap d’ETA irlandès. A més també és un dels líders del Sinn Féin que, salvant les distàncies, vindria a ser la Batasuna d’allà. Les distàncies de les que parlo entre els dos partits polítics són que els nord-irlandesos tenen el dret i la llibertat de votar-los en el cas que ho vulguin (i de fet ho fan ja que actualment estan al govern autònom) i els bascos no. Amb una llei com la de partits es va fer un gran cop a la llibertat de les persones que no poden votar allò que voldrien i que, en el cas que vulguin seguir excercint el seu dret a vot han de canviar la seva elecció o votar en blanc, tot i que la majoria desisteixen i es queden a casa. Llavors podríem dir que el que va fer el Parlament espanyol, doncs, és el mateix que fan els terroristes: deixar a algú sense veu. D’acord, els segons els hi deixen perquè els hi treuen la vida, però què és sinó la pèrdua de la llibertat?

A Euskadi, els partits polítics són perseguits si les idees no s’escauen i els seus líders són jutjats. I els empresaris que són extorsionats per ETA, en el cas que paguin, també. A Irlanda del Nord poden ser escollits i estar al govern si és el que la majoria ha votat, encara que no sigui el que volen els que manen al país.

Ara em pregunto jo, aquesta llei de partits, a part d’aplicar-se a aquells que donen suport a aquells grups que maten, perquè no s’aplica a aquells que donen suport a altres tipus de morts. M’explico. Els terroristes com els de la organització ETA maten buscant la independència i la llibertat d’Euskal Herria. En altres casos, d’altres partits han sorgit homes i dones que han donat suport a guerres cruels on es mata per qüestions molt menys sentimentals i de les que, èticament ens poguem sentir orgullosos, per petroli i diners tot i que dient que és per alliberar a tot un poble de les urpes d’un home molt i molt dolent. Jo en cap cas estic defensant a ETA. Comparteixo bàsicament un dels seus propòsits però em no crec que el camí pel que van sigui l’oportú ni el més indicat. Una via seria, crec jo, la de dialogar, tal i com va passar a Irlanda del Nord i en la que es va arribar a un acord que s’està complint des de fa uns quants anys. A Euskadi s’ha intentat un acostament, tant per part dels socialistes de Zapatero com per part dels populars d’Aznar en la seva bona primera legislatura, tot i que es queixessin de que ho féssin posteriorment els primers. Potser no voldrien que l’home del talant no els deixés sortir a la foto i perdéssin el crèdit que els votants indecisos tenen en els líders del PP i, per tant, no tinguéssin opció alguna a guanyar les eleccions.

Potser el que li falta a Espanya és una mica més de democràcia i llibertats. Si mai algun territori es vol independitzar qui són ells per dir-ne el contrari? Com ja va dir algú que no recordo: “No ens deixaran marxar mai, som nosaltres els que ens n’hem d’anar.”

Com canvien les coses d’un país a un altre, no?

Esperant a que em vinguin a buscar per anar a sopar he estat mirant webs i he trobat a una un joc que et pots baixar de forma gratuita a l’ordinador. La historia es situa a l’any 2015 als Estats Units. El govern, ple de deutes, decideix vendre l’estat de Florida a Disney. El nou CEO del país, Michael Eisner, decideix canviar el nom per “Los Disneys”. A més, també instal·la una sèrie de caps termonuclears rodejant la península fent possible la destrucció de totes les grans ciutats mundials, a no ser que el jugador ho eviti. La forma d’evitar-ho no és cap altra que infiltrar-te en aquest territori i matar als turistes, als nens i als personatges de la Disney i, a més a més, destruir el cap del congelat Walt Disney.

Hi ha gent amb molt de temps lliure i molta pasta com per pensar tal història i fer-ne un joc.

Via: Papel continuo

Aquesta tardor s’estrenarà Quarantine als cinemes d’Estats Units. Suposo que aquí trigarà una mica més a arribar, perquè tampoc és una pel·lícula per fer una estrena mundial. Quarantine és el primer remake que es fa d’un film català, [·REC]. I no és res més que això: mentre nosaltres ens conformaríem amb un doblatge per veure-la a TV3, els ianquis van i la refan de nou; diuen que no els agraden les doblades… Ja se sap que els agrada gastar els diners, però cony, gasta-t’ho en fer una nova pel·lícula o dona-ho a la beneficència, no?

Està calcada pam a pam, gairebé fotograma a fotograma, amb poquíssimes diferències, més que l’edifici, la roba de la gent (excepte la reportera, que duu la mateixa samarreta blanca que la Manuela!) i poca cosa més.
Si no us ho creieu aquí està la prova!

A més, també el trailer és bastant semblant, tot i que el toc dels States hi és ben present. Hi ha escenes iguals, calcades mateixa disposició dels actors, mateixa posició de la càmara… He trobat una pàgina amb el trailer de [·REC] i el de Quarantine per poder-los comparar més fàcilment. Veieu-los i em dieu si s’assemblen o no.

Quines ganes de llençar els diners!
PD: Tranquils, que l’aniré a veure xDD