Ahir vaig anar amb uns amics al cine a veure “The social network” (traduïda al castellà com “La red social”) als cines Yelmo Icària. La història, el que molts ja coneixíem més o menys: com era la vida dels creadors de Facebook, d’on va sortir la idea de muntar aquesta xarxa i els problemes que va tenir Mark Zuckerberg amb els judicis a què l’han portat els qui l’acusen d’haver robat la idea i també el que va mantenir amb el seu ex millor amic i cofundador de la xarxa, Eduardo Saverin.

Té una història bona, amb un guió treballat, bona fotografia i bons actors. Fins aquí, una bona pel•lícula per a algú que de cine només hi entén a nivell usuari. Ara bé, tot el que desprèn la cinta és el que em porta a escriure aquesta entrada. Durant gran part de la història el que em mantenia atent i, ho he de reconèixer, fins i tot excitat, era la capacitat que havia tingut en Zuckerberg de muntar aquesta colossal bèstia que és Facebook, com ha aconseguit no deixar-se aixafar per les adversitats i, sobretot, per la força del noi per treballar durament pel seu projecte.

Segurament no tot és aigua clara a Facebook, a segons quins nivells les coses van així, ja se sap. A més, la forma de ser, fer i parlar que té el noi b¡no és del gust de tothom tot i que és cert que ell ho podia fer, era una defensa a mort del que ell mateix havia sabut crear, qui no defensaria així al seu fill? La meva admiració per la figura de Zuckerberg és bastant gran a hores d’ara.

I el que és millor, no sé si és per haver tingut un dia tan intens creativament parlant i també de plans futurs, però la pel•lícula em va fer sentir la necessitat de moure’m, de veure que aconseguir allò que et proposes es pot complir malgrat totes les traves que et puguis trobar i que és possible començar grans coses des de zero. El que val aquí és creure en el que fas per sobre de la majoria de la resta de coses.

Jo, de “gran”, vull ser un Mark Zuckerberg.

Dijous passat es va fer per segona vegada a Barcelona la jornada de l’Hoy es Marketing al Palau de Congressos de la Fira on hi vam assistir unes 2000 persones. En dues parts, dividides pel clàssic coffee break -totes les pastetes genials, llàstima les de xocolata d’una de les taules de la sala lateral que estaven més seques.

A la primera part vam poder veure al gran Javier Rovira, que ja m’havien recomanat de veure’l en directe, així com llegir el seu llibre, Consumering (que té molt bona pinta). Va fer una genial presentació posant les bases del nou -actual- màrqueting i donant les seves opinmions de com creia que havia de ser i com anar-lo desenvolupant. Després d’ell, van anar passant tot un seguit de persones, la majoria amb pinta de ser gent d’empresa, que amb més o menys destresa, ens va anar donant les seves claus de màrqueting per anar obrint noves portes, tan ara, en aquests moments complicats de crisi, com en els bons moments. Bàsicament ens van estar mostrant els seus casos exitosos (tot i que també és cert que alguns hi eren pel fet de ser patrocinadors, em sembla a mi) i com els han dut a terme. Un dels que més em va agradar va ser Vicenç Martí, de Vueling, sobretot la part que parlava de crear moviment online per tal de generar més oportunitats de negoci i, invertint-hi més en aquells canals més usats pels nostres clients podríem obtenir-ne de major qualitat, que no són precisament els que gasten més, sinó aquells que gasten, participen e les accions de l’empresa, que responen a la crida d’aquesta i fan créixer exponencialment la xarxa de nous clients que podrien convertir-se -si és que no ho fan des d’un bon començament- en clients de qualitat. També destacaria els altres tres ponents: Jose M. Vilas, d’Unilever; Vicent Termote, de Nespresso i Miguel Gallo, de Daemon Quest, que van tractar diferents temes cadascun d’ells com, per exemple, la importància de les marques líders, les no líders i les blanques al mercat, el màrqueting emocional i el posicionament o l’ètica en el món de l’empresa i, concretament, del màrqueting.

La segona part, bastant més fluixa, tot i que a priori era la més bona, van destacar Joost van Nispen i Enrique Benayas, tots dos de l’ICEMD, tots dos grans oradors, sobretot el segon. Aquest, Benayas, va ser l’últim i va conseguir deixar un gran sabor de boca després d’una segona tanda bastant fluixa, amb la intervenció de dos dels patrocinadors de l’acte, Jose Antonio Amelibia de Correus i Jesús Ángel Pastor de Telefónica, amb poca cosa interessant a dir, de la mateixa manera que Sílvia Carreño d’Atrápalo.com i Laura González-Estefani de Facebook que simplement ens venia les opcions de la seva xarxa social.

En general va estar molt bé, tot i la presència de ponents totalment innecessaris. A veure com prova la de l’any que ve.

Quan érem petits no podiem suportar que ens deixéssin fora dels grupets d’amics que anaven a jugar amb la pilota o que, com feia jo amb els meus, anaven cantant les cançons de moda d’aquells anys (sí, parlo dels Backstreet boys i companyia) donant voltes pel pati tots agafats en plan hermandad (em fa molta vergonya reconèixer-ho però pitjor ho deuen passar els que anaven amb mi, ara tots seguidors de la música heavy).

Ara, que han anat passant els anys, que ens hem anat fent grans i que hem anat evolucionant (com a persones i, potser fins i tot com a espècie) ens agrada fer coses ben diferents de les de llavors i basem les notres estones, per exemple, a internet. És aquí on hem traslladat part d’aquest sentiment de pertinença a un grup, que tot i estar plagat de desconeguts, els considerem, en segons quins casos, amics o confessors.

Últimament s’està posant molt de moda la filosofia 2.0 i cada cop són més les webs que es basen en ella. Les nombroses xarxes socials que campen per internet són on ens trobem amb els amics i ciberamics i compartim experiències i punts de vista. Les teves xarxes acostumen a fer-se cada vegada més i més grans a mida que hi vas afegint la gent que coneixes, com en el cas del famós Facebook (a casa, Carallibre), o quan trobes a gent que en 140 caràcters pot formular frases sobre temes interessants al cada cop més usat Twitter. És per això mateix que agrada veure com va pujant el nombre de gent que et segueix i que et replica i es creen converses interrelacionades amb tot de gent que potser abans ni tan sols sabies que existien. També és per això que no agrada que algú et deixi de seguir. Si pots aconseguir veure qui és la persona que t’ha desfollowejat pots mesurar la importància que té aquesta pèrdua, és a dir, si et deixa de seguir un d’aquests que va afegint a tothom per tal de tindre només un número ben gran de twitterus a qui seguir per intentar de captar a algun i tindre un bon grapadet de seguidors o si és un contacte real. En el primer cas, d’acord, tindras a molta gent però el més important no és la quantitat que tens, sino la qualitat dels que tens i, la qualitat s’aconsegueix amb el segon cas. Llavors és quan sap greu perdre algú ja que demostra que no estàs oferint prou nivell o vés a saber. Hi ha alguns que, fins i tot s’ho prenen més a pit. Esperem que no evolucioni cap a una malaltia o fòbia o… el que sigui. No deu ser gaire gratificant haver d’anar al metge del CAP per demanar-li ajuda per superar que en @ferranbdn o qui sigui ja no és follower teu.

Són les 02.27 i vinc del Sarau. Com cada dijous fan monòlegs i des de fa un temps hi volia anar. Tinc amics que hi havien anat i m’ho havien recomanat. Fa uns dies em van enviar un esdeveniment de Facebook per dir-me que aquest dijous (ahir) feien aquesta actuació i ho vaig comentar amb gent per anar-hi. No tenia res segur fins ahir mateix unes hores abans de les 23h que era quan començava i sort que hi vam anar! No sé si el coneixereu, es diu Luismi i sortia per la Paramount Comedy (a mi no em sona d’haver-lo vist, però clar, n’hi passaven un fotimer!). REALMENT GENIAL! Ens ha parlat de les coses que no són tal i com semblen. Parlava dels aeroports, dels murcians, d’Star wars, de les relacions de parella… i no he pogut parar de riure. Feia temps que no reia així. Us recomano l’actuació. El podreu veure cada divendres al Teatreneu fent aquest mateix espectacle. BONÍSSIM!

La pega és que hem arribat a les onze i clar, ja estava tothom assegut i ja no quedaven més cadires i ens hem hagut de quedar d’empeus. La setmana que ve, però, a les deu allà com un clau i ens seiem al davant de tot!

Fa poc vaig descobrir aquesta web amb nom de telèfon d’aquests que t’ho diuen i t’ho fan tot pim pam. Aquesta web es dedica a ser això mateix: una guia online creada pels usuaris que, com jo, anem afegint llocs que ens agraden (o que no ens agraden) i en fem una crítica o, si més no, un comentari. Ells mateixos es defineixen així:

A 11870.com pots desar els llocs i serveis que fas servir per tenir-los a mà, amb mapes, fotos, vídeos, etiquetes i comentaris. Al mateix temps, és un servei gratuït de informació per trobar i descobrir negocis, botigues, empreses o professionals.

També 11870.com és una eina per què les petites i mitjanes empreses, autònoms, professionals i petits comerciants es donin a conèixer a Internet i puguin connectar-se amb diferents tipus de consumidors.

Aquí trobareu més informació. Jo, òbviament, ho havia de provar i de moment m’està convencent bastant. Com que no hi era, cosa que no m’extranya, el primer que he fet ha estat pujar-hi Ca la Mercè, com no podia ser de cap altra forma, que si no els faig propaganda, mons pares no faran dinerets per mantenir-me i francament, vaig car. Després he anat afegint llocs que m’agraden però no tots, no fos que se m’acabessin el primer dia!

Aquesta és la meva conta (a partir d’ara ja a la secció “Coses meves” de la barra de la dreta). Si us hi animeu podeu afegir-me com a contacte, d’acord? Igual que al twitter o al facebook. Va gent! Animeu-vos!

Avui és festa a Badalona i he aprofitat per aixecar-me tard i mirar-me això del Twitter que ja feia dies que volia fer-me. A veure, que ja sé que no ho tocaré gaire, perquè em conec i sé que m’acabarà fent pal, com a mínim fins que no tingui una mica de moviment. M’està agradant això de les xarxes socials per internet però la llàstima és que la gent del meu voltant no les usa gaire, a part del ja suat fotolog i que cada cop em costa més d’actualitzar. Eh! Encara estic sorprès pel ritme d’entrades que tinc al bloc, que no m’ho esperava!

Em podeu seguir per aquí. Igualment, a la barra lateral també hi teniu un enllaç en l’apartat Coses meves, juntament amb el meu fotolog i la conta del Facebook. Aneu-vos-hi passant!