És increïble com l’home (entès com a persona, no com a individu del sexe masculí) explica la percepció que té del seu voltant. Tant si és de l’actual com si és del passat o del futur. Agafa vivències pròpies o d’altri i les plasma, algunes vegades per a sí mateix, d’altres per a la resta de mortals. Alguns d’aquests homes decideixen que la resta de mortals les pugui, per exemple, escoltar amb una cançó, llegir amb una novel•la o amb un poema o veure amb una pel•lícula. Em centraré amb aquest últim cas.

Fa uns dies vaig anar als Renoir Floridablanca (informació totalment prescindible) amb uns amics a veure “La viudas de los jueves”, un film argentí del director Marcelo Piñeyro (El método) o actors com l’Alterio (fill), l’Sbaraglia, en Botto o l’Echarri.

Off topic. Ho he de reconèixer: em fascinen els argentins. Publicitat, cine i tango. Tot creativitat, tot passió i amb un parlar… Quina forma de parlar!! M’encanta…

Tornant al cine. Al sortir de veure la pel•lícula vaig comentar amb un amic que les pelis argentines que més m’agradaven tenien totes a veure amb “el corralito”. Em va sobtar que aquesta hi tingués res a veure, la veritat. El meu amic em va assenyalar que va ser un moment de la seva història recent que els ha marcat moltíssim. I no hi ha per menys, la veritat. Llavors ens vam adonar que les històries que es fan al cine, majoritàriament són dels punts d’inflexió en la història, normalment recent, de la societat més propera a qui escriu o pensa la història: al cinema espanyol, la Guerra Civil; a l’europeu, la Segona Guerra Mundial, els americans bàsicament les bèl•liques d’aquesta època, tot i que ja van fent cada vegada més cintes sobre enfrontaments més propers en el temps…

La majoria de cops, penso, es tracta d’històries sense massa connexió amb el temps en què transcorren. Vull dir, que en gairebé qualsevol altre moment històric podrien cabre-hi amb facilitat, amb poques modificacions. És curiós, doncs, que hi hagi tantes i tantes pel•lícules que, potser per posar-li aquest fet tan americà de la heroïcitat dels individus o per necessitats de dramatismes comercials, revesteixin una història comuna per a la gran majoria en un film semihistòric a gust del paladar del guionista o del productor de torn.

A quina conclusió hem d’arribar? Les pel•lícules han de ser històriques perque són més vendibles i comercials o per simple necessitat de contextualització?

Aquest és el trailer oficial de la seqüela de [REC], una pel·lícula que em va agradar. La vaig estar esperant durant mesos abans que s’estrenés. En aquell temps tenia una amiga, la Inés, ficada de ple en estudis de cine i em va enganxar el cuc del cinema. Vam esperar plegats la gran estrena del que va ser una de les entrades que he pagat més a gust en ma vida.

El que va ser presentat com una pel·lícula única, sense intenció de ser continuada, vist l’èxit als diferents festivals i el gran suport del públic i la crítica, va esdevenir en una història més llarga amb, com a mínim, una segona part.

[REC] em va agradar moltíssim, va superar les meves espectatives. Hi ha gent que em va dir que això era perque no he vist “El projecte de la bruixa de Blair”, podria ser que fos per això però, com he dit, la cinta em va agradar i vaig quedar satisfet d’haver esperat tan impacientment per veure-la.

Ahir vaig anar a veure la segona part, REC 2. En Paco Plaza i en Jaume Balagueró (sempre els escriuen al revés i el pobre Paco també té dret a anar al davant alguna vegada) anaven per les entrevistes dient que el que presentaven aquesta vegada era el mateix que l’anterior però amb més acció, més recursos, més actors i més sang. El cert és que tot això hi és, no ens van enganyar. La cosa està en que tenen moltes més coses amb que jugar, però no tenen la més important que els va fer guanyar tants punts en la primera versió: la novetat. El format era novedós, la càmera subjetiva no és un recurs massa comú en el cinema, per tant creava una sensació innovadora i que no molts no haviem patit mai al veure una pel·lícula.

La història de REC 2 comença pocs minuts després del final de la primera. Un equip de GEOs entra a l’edifici amb un home del Ministeri de Sanitat. Després d’aquest punt, l’interès de la història mor. No hi ha res que no passés a la primera, excepte si tenim en compte que hi ha més gent nova i que tenim imatges del que està succeïnt a l’exterior durant uns minuts. També hi ha més càmeres que donen una extranya visió del que veuen els protagonistes. El joc del film està en pegar als infectats que intenten atacar i tirar la càmera al terra. Suposo que això últim és per no haver de gravar directament diferents plans impossibles o massa cars de gravar (pel que tinc entès, és una producció de menys de 2 milions d’euros) i que ja s’entenen o s’intueixen pel context o les ombres.

No vull crear spoilers, però sí vull recomanar-vos fer qualsevol altra cosa abans que anar a malgastar els diners d’aquesta entrada. Per pocs diners que siguin, pel mateix preu pots regalar-li un petit detall a la teva parella, t’asseguro que encara que te’l tiri a la cara, estaràs més convençut que és una molt bona forma d’invertir aquests diners.

Ja has vist REC 2? Què en penses? Fem un joc: digues tres coses que et farien sentir-te més satisfet d’haver-te gastat els 6€ que, de mitjana, pot costar l’entrada de cine per veure aquesta pel·lícula.

NOTA PELS DIRECTORS: Si era una comèdia, us asseguro que tota la sala va riure unes quantes vegades.

“The path of the righteous man is beset on all sides by the inequities of the selfish and the tyranny of evil men. Blessed is he who, in the name of charity and good will, shepherds the weak through the valley of the darkness. For he is truly his brother’s keeper and the finder of lost children. And I will strike down upon thee with great vengeance and furious anger those who attempt to poison and destroy my brothers. And you will know I am the Lord when I lay my vengeance upon you.”

Samuel L. Jackson a Pulp Fiction

El camí de l’ home recte està per tot arreu rodejat per les injustícies dels egoístes i la tirania dels homes dolents. Beneït sia aquell pastor que en nom de la caritat i de la bona voluntat tregui als dèbils de la vall de la foscor perque és l’autèntic guardià del seu germà i el descobridor dels nens perduts. I us asseguro que vindré a castigar amb gran revenja i furiosa còlera a aquells que pretinguin emmetzinar i destruir als meus germans, i tu sabràs que el meu nom és Yahvé quan caigui la meva revenja damunt teu.

No l’havia vist encara fins que, de casualitat, amb una amiga la vam trobar fent zàpping pel canal satèl·lit unes setmanes abans de Nadal. Em va realment encantar, la vaig trobar genial i, llavors, vaig idolatrar, finalment, al Gran Tarantino.

Encara estic penedit del fet que Woody Allen no se sentís còmode a Barcelona. No me’n sento perquè amb la Inés vam estar perseguint-lo per tot arreu, fent-li fotos, veient com rodava, com anava amb els cascos amunt i avall… Van ser uns grans dies unes grans setmanes matant temps d’estiu, omplint-nos els peus de butllofes i coneixent gent interessant (i a algun friki també, tot s’ha de dir).

Finalment tenim el trailer ja aquí. Dissabte es presentarà oficialment al Festival de Cannes, fora de concurs, però no serà fins setembre que es presentarà a Barcelona per al públic. Això m’hauria d’alegrar després de tant esperar però he vist avui el trailer i no m’ha deixat un bon gust de boca. Fa una mica de tuf a Almodóvar: petons i més petons. Sort que havia de ser una “carta d’amor a Barcelona” que sino…

Espero que només sigui un trailer mal fet i que la pel·lícula valgui la pena.

Aquí el tenim:

[youtube=http://www.youtube.com/watch?v=XO8x2zu44CE]

Ho sento Senyor Allen! Torni aviat