Dijous de la setmana passada, el meu telèfon mòbil va decidir que, després d’un any i cinquanta dies, ja havia fet prou i va decidir de jubilar la pantalla, que es va quedar completament blanca. Òbviament, vaig voler morir, ja que els números que havia anat agafant dels companys nous d’aquest curs no els tenia, encara, passats a la targeta SIM. Vaig fer el que vaig poder: reiniciar-lo i restaurar-lo, bàsicament. No va funcionar, així que em va tocar trucar al fabricant. La persona que em va atendre, molt amablement, em va dir què havia de fer. El que havia de fer era el que ja havia fet fins aquell punt: reiniciar-lo i restaurar-lo. Òbviament, en aquesta ocasió, tampoc va resultar un èxit. El gran moment d’aquella trucada va ser quan em va dir que com que havia passat ja un any i cinquanta dies des de la certificació de la garantia, aquesta, que només cobreix un any, ja no em servia i, per tant, hauria de cobrar-me gairebé 40€ per donar-me suport telefònic o sinó pagar 200€ per la reparació de l’iPhone, que pel que he llegit per internet es basa en donar-te’n un de nou. Li vaig dir que no pretenia pagar més del doble del que m’havia costat (visca els punts!) i que moltes gràcies, tot i que no m’hagués solucionat res.

La segona trucada que vaig fer després va ser als amics de Movistar (sic). El noi que es va posar al telèfon, després de parlar amb una màquina i de passar pel filtre d’una altra noia, em va donar unes indicacions que suposadament em permetrien de recuperar el meu mòbil: reiniciar-lo o restaurar-lo. Suposo que deduireu el que va passar. Aquí va ser quan em va recomanar d’anar a una botiga Movistar per a que l’enviessin al servei tècnic. En aquest cas no van dir res de la garantia.

Vaig anar a la botiga del centre de Badalona i em van fer, per tercera vegada allò de reiniciar i van intentar de restaurar-lo però ja ni tan sols es deixava connectar. Em van derivar, després de perdre-hi més d’una hora, a una altra botiga amb l’excusa de que no tenien servei tècnic. Tenia dues opcions però vaig anar a la que em van recomanar per allò d’anar a una de la pròpia marca i no una franquícia. Després de caminar durant una estona, estava tancat per inventari. Ja era la última cosa que em podia passar. Ni curt ni gandul (traducció by the short leg –patillera- de “ni corto ni perezoso”) vaig anar a l’altra botiga, a uns metres de la primera a la que havia anat per veure si em feien un mínim cas. Allà em van dir que necessitaven una còpia de la factura que em podien fer a la botiga on vaig comprar l’iPhone. Vaig haver de tornar a la primera botiga i, finament, vaig tornar a l’altra amb el meu paperet, després d’haver d’esperar una estona. Ja allà em van explicar que l’haurien d’enviar, dilluns, al metge i en uns dies, en principi el dijous, em dirien què li passava, el cost que tindria i llavors podria decidir què fer. Vaig acceptar –no hi perdo res.

M’intrigava allò de la garantia. Apple em deia que ja m’havia caducat i Movistar no em va dir res. Jo creia que la llei obligava a que els productes electrònics tinguin un mínim de dos anys però segons el paperet de la garantia que duia la caixa del mòbil deia que Apple només es responsabilitza d’un any després de la compra. Vaig anar a veure a Sant Google i vaig preguntar-li com anava realment allò. Em va sortir la llei 23/2003, del 10 de Juliol, de Garanties en la Venda de Béns de Consum (PDF de l’edició del BOE en català) i espero que, si em donen algun problema, aquesta sigui la meva solució.

Ara només toca esperar. Esperar que passin els dies, que em truquin (cosa que em van dir que farien ahir), que em diguin que no és res i que en pocs dies ja tornarà a ser a casa. També espero que no em toqui anar a demanar una còpia d’aquesta llei que comento perque em faran fer perdre el temps a mi i a ells, i no és quelcom que a mi em sobri gaire, sino al contrari.

M’agradaria que les empreses entenguessin una mica més d’això que se’n diu ètica i responsabilitat social. Trobo normal que sigui Telefónica la que em doni problemes i que es passi les meves necessitats i protestes per molts llocs lletjos d’ésser anomenats o descrits. El que ja no em sembla tant normal és que una companyia com Apple, amb tants evangelitzadors i evangelitzats, que criden constantment les seves bondats, sigui capaç de no estimar-se prou a sí mateixa. Perquè si no s’estima a ella, no estima a aquests que tant l’adoren.

En fi, versionant la frase: totes les empreses són iguals!

Dijous passat es va fer per segona vegada a Barcelona la jornada de l’Hoy es Marketing al Palau de Congressos de la Fira on hi vam assistir unes 2000 persones. En dues parts, dividides pel clàssic coffee break -totes les pastetes genials, llàstima les de xocolata d’una de les taules de la sala lateral que estaven més seques.

A la primera part vam poder veure al gran Javier Rovira, que ja m’havien recomanat de veure’l en directe, així com llegir el seu llibre, Consumering (que té molt bona pinta). Va fer una genial presentació posant les bases del nou -actual- màrqueting i donant les seves opinmions de com creia que havia de ser i com anar-lo desenvolupant. Després d’ell, van anar passant tot un seguit de persones, la majoria amb pinta de ser gent d’empresa, que amb més o menys destresa, ens va anar donant les seves claus de màrqueting per anar obrint noves portes, tan ara, en aquests moments complicats de crisi, com en els bons moments. Bàsicament ens van estar mostrant els seus casos exitosos (tot i que també és cert que alguns hi eren pel fet de ser patrocinadors, em sembla a mi) i com els han dut a terme. Un dels que més em va agradar va ser Vicenç Martí, de Vueling, sobretot la part que parlava de crear moviment online per tal de generar més oportunitats de negoci i, invertint-hi més en aquells canals més usats pels nostres clients podríem obtenir-ne de major qualitat, que no són precisament els que gasten més, sinó aquells que gasten, participen e les accions de l’empresa, que responen a la crida d’aquesta i fan créixer exponencialment la xarxa de nous clients que podrien convertir-se -si és que no ho fan des d’un bon començament- en clients de qualitat. També destacaria els altres tres ponents: Jose M. Vilas, d’Unilever; Vicent Termote, de Nespresso i Miguel Gallo, de Daemon Quest, que van tractar diferents temes cadascun d’ells com, per exemple, la importància de les marques líders, les no líders i les blanques al mercat, el màrqueting emocional i el posicionament o l’ètica en el món de l’empresa i, concretament, del màrqueting.

La segona part, bastant més fluixa, tot i que a priori era la més bona, van destacar Joost van Nispen i Enrique Benayas, tots dos de l’ICEMD, tots dos grans oradors, sobretot el segon. Aquest, Benayas, va ser l’últim i va conseguir deixar un gran sabor de boca després d’una segona tanda bastant fluixa, amb la intervenció de dos dels patrocinadors de l’acte, Jose Antonio Amelibia de Correus i Jesús Ángel Pastor de Telefónica, amb poca cosa interessant a dir, de la mateixa manera que Sílvia Carreño d’Atrápalo.com i Laura González-Estefani de Facebook que simplement ens venia les opcions de la seva xarxa social.

En general va estar molt bé, tot i la presència de ponents totalment innecessaris. A veure com prova la de l’any que ve.

Ara estava parlant amb una amiga per internet i m’ha dit que només hi ha dues coses que no li agraden de mi. Diu que no li agrada que sigui tan sec parlant per telèfon (l’altra no la penso posar). I és cert: sóc bastant secot perque no m’agrada parlar-li a la gent sense poder mirar-la als ulls, per això sempre acostumo a enviar missatges al mòbil. No és que sigui rata: és que em sento bastant ridícul parlant amb un tros de plàstic enganxat a la orella. La Niss, l’amiga amb la que parlava, em deia que també és ridícul parlar amb una pantalla i unes tecles de plàstic. Li he dit que no, però pensan-t’ho té, en part, raó. D’acord que no hi parles amb la veu la majoria de vegades i que, quan hi parles, com a mínim jo, faig una videoconferència per poder-li veure la cara a l’altra persona, però ve a ser el mateix que un sms però que és respost a l’instant. No ho sé, però si mai parlem i us semblo sec, tranquils, no és res personal amb vosaltres, sinó amb el trossot de plàstic de Telefónica.

D’acord, encara no el tinc. Encara. Catalunya està sota el caos que suposa el profund interès de la gran Telefónica d’acabar amb la paciència dels seus clients. No hi ha iPhones per a tots enlloc del món (ok, a Telefónica li donarem la culpa només del que passa dintre de l’Estat que, bàsicament, és el que m’afecta) i, en comptes de fer com al Titanic “Primer les dones i els nens!” amb el que podria fer-me passar per nen i aconseguir-ne un (afaitat em trec, com a mínim, com a mínim 5 anys o menys!) els venen a tothom. Eh, i jo tranquil. Sé que l’acabaré tenint tot i les traves que m’està posant la mateixa Movistar. Jo sóc azul des de fa anys. Bé, des de sempre, de fet. Ara resulta que no podré mantenir el meu número (bé, sí, però no el podré usar amb l’iPhone) però que si fes una portabilitat des d’una altra companyia sí que seria possible. Em direu que no es pot canviar això, no? JA-JA-JA! A això cal sumar-li els viatges que he fet a Barcelona buscant-ne, la trucada al 11888 preguntant on hi havia més botigues Movistar a la capital, les hores (potser fins i tot minuts) buscant de forma inútil informació i anant a preguntar per les botigues del centre de Badalona sense trobar-ne. ON DIANTRE SÓN ELS IPHONES, SENYOR TELEFÒNIC? ON!? Deixi’m dir-li una cosa: no podem anar entregant a les botigues de 10 en 10. Va, amb una mica de ganes que li posem això ho podrà solucionar. Només cal afegir-li un 0 al darrere. Sí. En comptes de 10 en 10, faci-ho de 100 en 100 i acabarem amb els problemes d’abastiment.

Tot i que no el tinc (a veure com acaba la setmana) ja estic enllestint la llista d’utilitats que li afegiré a la maquineta. Per començar WordPress, el meu gestor de blocs, fa uns dies que va presentar una eina que em permetrà d’actualitzar des del telefonet aquest bloc. També he trobat una web amb tot de sèries per tal de veure-les en els meus futurs viatges en tren de rodalies. Just són de 20 minuts els que jo he escollit (bàsicament Padre de família, per començar), el temps que, més o menys, es triga de Badalona a Plaça Catalunya anant “normals” (espero no poder mai un de sencer o, pitjor encara, dos).

Abans que Telefònica el posi a la venda ja el podem comprar amb la interfície totalment en català i totalment lliure per tal que pugui ser utilitzat amb qualsevol operador. Això és possible gràcies a la botiga online de Productes de la terra que el ven amb un preu de 480€ (sense despeses d’enviament, suposo). L’iPhone és la versió de 8GB de memòria amb la versió 1.1.4 en català i amb dos anys de garantia. U-a-u!

Si algú te 480€ que li sobrin i vulgui fer una donació desinteressada a un adolescent amb necessitats que ho faci. De ben segur que això l’ajudarà a sentir-se millor persona i tindrà la vida eterna assegurada. I si l’aportació és més gran encara serà més ben rebuda i podrà cobrir-se més necessitats d’aquesta necessitada criatura. (Com algú piqui…!!!)