Ell té un nom que el sap tothom: Barack Obama i és molt més que un president. Els seus votants el veuen com una oportunitat per a l’esperança i els que hauríem de ser els seus votants, com una esperança per a aquesta oportunitat.

Jo mai havia havia viscut (com a mínim no conscientment) un mal moment econòmic i tot això em ve de nou. És cert que si no tinc un duro és perquè tinc forats a les butxaques i amb prou feines tinc ingressos. Això sí, ni agafaré cap depressió ni perdré la gana; suposo que estic acostumat a no tindre pasta a can Fainé però tot i així vaig fent sense haver de pidolar ni a casa ni al carrer.

Tornem al tema Obama. És un líder i actua com a tal. Sap que s’ha de moure ràpid i amb pas ferm i és exactament el que està fent. El que més soprèn, suposo que especialment a aquells que fa temps que no tenim polítics compromesos o que com a mínim ho aparentin, és que, de moment, ho estigui fent bé. Així de memòria em ve al cap la seva ordre per tancar Guantànamo donada poc temps després de la seva elecció o les limitacions dels sous dels executius dels bancs que hagin sigut ajudats amb diners públics. La veritat, em recorda a en Zapatero quan va executar la seva promesa electoral de retirar les tropes espanyoles de l’Irak. És una vertadera llàstima que no els pugui comparar també amb el tema dels bancs… millor deixaré les comparacions que poden arribar a ser odioses i només desitjaré una sola cosa: no és pas que en Zapatero sigui com l’Obama sinó que l’Obama no acabi sent com en Zapatero. Seria fatal que aquesta llum negra es fongués i ens deixés, a tots, a les fosques.

Bona nit i bona sort.

“Oh! Són pirates! Que torni la Santa Inquisició! Els joves es baixen els nostres discos per Internet! Heretges! Presionem al govern per a que ens ajudi! Que apliquin un cànon…”

Jo entenc que els cantants, com a treballadors autònoms que són, reclamin ajuda a l’Administració per tal que aquesta els ajudi a poder tirar endavant el seu negoci (que és el de cantar) tal i com fan la resta d’empresaris que tenen al seu abast crèdits i d’altres ajudes per tal d’arrancar-lo. El problema recau quan aquests artistes, en comptes de veure per on va la societat, no els dóna la gana de canviar la seva estratègia i es planten davant d’aquest mercat, que va canviant, de la mateixa manera que ho feien abans. No s’adapten, no innoven, no s’actualitzen i això, quan li passa a una empresa “normal” el que acaba és desapareixent, donant el seu lloc a noves idees que, poden obrir-se pas d’entre les ja existents, però amb una cosa a favor: no els cal adaptar-se ja que ja neixen amb els estàndards d’aquesta societat canviada.

Els artistes no crec que hagin de basar els seus ingressos majoritàriament en la venda de discos sinó en els concerts. Abans sí que eren importants els CDs que treien al mercat, però ara no ho són en la mateixa mesura. Actualment, un disc, crec jo, no serveix de gaire cosa. El cost de treure un disc al mercat és molt alt: s’ha de comprar els CDs, caixes per posar-los, paper per les portades, la distribució… en canvi, amb un arxiu a un servidor de la companyia discogràfica totes aquestes despeses desapareixen. Aquests arxius no li arriben a costar a l’empresa res i els poden vendre a preus d’escàndol treient-ne grans beneficis tot i el reduït preu si es fa bé, ja que si no fan un CD, piratejar-lo serà impossible, pel que algú s’haurà de baixar la cançó pagant i, fent que perdi qualitat al canviar-lo de format o amb qualsevol altra tàctica, la gent acudirà en massa, un cop ensinistrats, a baixar-se la cançó.

On els artistes sí que crec que han de posar-hi tot el seu esforç és en les gires. Aquí és on ha de radicar el seu principal negoci: cobrar una entrada a la gent que ve atreta pel que ja ha escoltat, potser gratuïtament, però que amb una bona promoció o pel que sigui pot ser un gran boom, tal i com ha passat amb artistes com, per exemple, la Lily Allen que va sorgir de MySpace i que al seu primer concert, sense haver tret un sol disc al mercat, va ser un rotund èxit.

La SGAE és el principal problema. D’acord que si has creat una obra vulguis que tots els beneficis que en surtin passin per les teves mans, si més no la part que et pertoca com a creador, però no crec que sigui una bona idea que (per citar un exemple qualsevol) Ramoncín, un cantant (sic) que en la seva època va tindre un cert èxit (jo crec que no existia o era massa petit per recordar-me d’alguna cançó), vulgui seguir vivint de renda acusant-nos a tots de lladres en el moment que comprem una caixa de CDs verges o disc dur nou cobrant-nos, gràcies al meravellós suport Estatal, un cànon per si de cas aquests són utilitzats per piratejar obres, encara que els autors no pertanyin a la SGAE. Al senyor Teddy Bautista, el que mana a la Societat d’Autors, no li sona de res la presumció d’innocència? Au, va! I el govern donant-los cova. Deu ser que tenen talante, oi ZetaPé? La esquerra supeditada als requeriments abusius dels gestors d’una entitat privada… on arribarem a parar? Tindran raó Chávez, Correa, Morales i els seus seguidors? Haurem de revoltar-nos els indígenes? DES D’AQUÍ CRIDO A LA REVOLTA INDÍGENA! Visca, visca! Ole, ole! Som-hi tots!

Patètic. Canteu en directe i davant de tothom i replantegeu el vostre negoci. És només una idea. Però és que realment penso que, si la música està en crisi, és per culpa vostra.

Entre la Gran Bretanya (d’ara endavant GB) i Espanya (d’ara endavant ES) hi ha moltes diferències. Els primers són una potència important al món des de fa segles i els segons no són ni una milèsima part del que van arribar a ser fa ja molt de temps. GB té grans relacions amb els Estats Units (potser fins i tot massa properes que li provoquen ser considerats com a súbdits del govern de la Casa Blanca) mentre que ES no passa per grans moments amb la Superpotència. GB supera de llarg i en molts aspectes a ES i no sembla que aquesta situació vagi a canviar en els propers anys (i tampoc crec jo que en els propers segles).

A més de l’econòmic, els britànics també superen als espanyols en matèria de pau. A part del poder i del renom que puguin tindre a nivell mundial han sabut gestionar els seus problemes interiors de terrorisme amb molt bons resultats. Parlo, bàsicament de l’IRA, l’Irish Republican Army (Exèrcit Republicà Irlandès). El que en va ser cap d’aquest grup armat, Martin McGuinness, està a l’Iraq durant tot aquest cap de setmana per intentar fer que els xiïtes i els sunnites signin la pau. McGuinness no ve a ser res més que l’equivalent al cap d’ETA irlandès. A més també és un dels líders del Sinn Féin que, salvant les distàncies, vindria a ser la Batasuna d’allà. Les distàncies de les que parlo entre els dos partits polítics són que els nord-irlandesos tenen el dret i la llibertat de votar-los en el cas que ho vulguin (i de fet ho fan ja que actualment estan al govern autònom) i els bascos no. Amb una llei com la de partits es va fer un gran cop a la llibertat de les persones que no poden votar allò que voldrien i que, en el cas que vulguin seguir excercint el seu dret a vot han de canviar la seva elecció o votar en blanc, tot i que la majoria desisteixen i es queden a casa. Llavors podríem dir que el que va fer el Parlament espanyol, doncs, és el mateix que fan els terroristes: deixar a algú sense veu. D’acord, els segons els hi deixen perquè els hi treuen la vida, però què és sinó la pèrdua de la llibertat?

A Euskadi, els partits polítics són perseguits si les idees no s’escauen i els seus líders són jutjats. I els empresaris que són extorsionats per ETA, en el cas que paguin, també. A Irlanda del Nord poden ser escollits i estar al govern si és el que la majoria ha votat, encara que no sigui el que volen els que manen al país.

Ara em pregunto jo, aquesta llei de partits, a part d’aplicar-se a aquells que donen suport a aquells grups que maten, perquè no s’aplica a aquells que donen suport a altres tipus de morts. M’explico. Els terroristes com els de la organització ETA maten buscant la independència i la llibertat d’Euskal Herria. En altres casos, d’altres partits han sorgit homes i dones que han donat suport a guerres cruels on es mata per qüestions molt menys sentimentals i de les que, èticament ens poguem sentir orgullosos, per petroli i diners tot i que dient que és per alliberar a tot un poble de les urpes d’un home molt i molt dolent. Jo en cap cas estic defensant a ETA. Comparteixo bàsicament un dels seus propòsits però em no crec que el camí pel que van sigui l’oportú ni el més indicat. Una via seria, crec jo, la de dialogar, tal i com va passar a Irlanda del Nord i en la que es va arribar a un acord que s’està complint des de fa uns quants anys. A Euskadi s’ha intentat un acostament, tant per part dels socialistes de Zapatero com per part dels populars d’Aznar en la seva bona primera legislatura, tot i que es queixessin de que ho féssin posteriorment els primers. Potser no voldrien que l’home del talant no els deixés sortir a la foto i perdéssin el crèdit que els votants indecisos tenen en els líders del PP i, per tant, no tinguéssin opció alguna a guanyar les eleccions.

Potser el que li falta a Espanya és una mica més de democràcia i llibertats. Si mai algun territori es vol independitzar qui són ells per dir-ne el contrari? Com ja va dir algú que no recordo: “No ens deixaran marxar mai, som nosaltres els que ens n’hem d’anar.”

Com canvien les coses d’un país a un altre, no?