Ahir vaig anar amb uns amics al cine a veure “The social network” (traduïda al castellà com “La red social”) als cines Yelmo Icària. La història, el que molts ja coneixíem més o menys: com era la vida dels creadors de Facebook, d’on va sortir la idea de muntar aquesta xarxa i els problemes que va tenir Mark Zuckerberg amb els judicis a què l’han portat els qui l’acusen d’haver robat la idea i també el que va mantenir amb el seu ex millor amic i cofundador de la xarxa, Eduardo Saverin.

Té una història bona, amb un guió treballat, bona fotografia i bons actors. Fins aquí, una bona pel•lícula per a algú que de cine només hi entén a nivell usuari. Ara bé, tot el que desprèn la cinta és el que em porta a escriure aquesta entrada. Durant gran part de la història el que em mantenia atent i, ho he de reconèixer, fins i tot excitat, era la capacitat que havia tingut en Zuckerberg de muntar aquesta colossal bèstia que és Facebook, com ha aconseguit no deixar-se aixafar per les adversitats i, sobretot, per la força del noi per treballar durament pel seu projecte.

Segurament no tot és aigua clara a Facebook, a segons quins nivells les coses van així, ja se sap. A més, la forma de ser, fer i parlar que té el noi b¡no és del gust de tothom tot i que és cert que ell ho podia fer, era una defensa a mort del que ell mateix havia sabut crear, qui no defensaria així al seu fill? La meva admiració per la figura de Zuckerberg és bastant gran a hores d’ara.

I el que és millor, no sé si és per haver tingut un dia tan intens creativament parlant i també de plans futurs, però la pel•lícula em va fer sentir la necessitat de moure’m, de veure que aconseguir allò que et proposes es pot complir malgrat totes les traves que et puguis trobar i que és possible començar grans coses des de zero. El que val aquí és creure en el que fas per sobre de la majoria de la resta de coses.

Jo, de “gran”, vull ser un Mark Zuckerberg.